Tots els contes que he seleccionat en
aquest bloc tenen un lligam especial amb mi. Però si n’haig de destacar un de molt especial és aquest. En realitat aquesta història és un capítol del llibre de
Sebastià
Sorribas Viatge
al país dels lacets. El llibre, força recomanable, explica un seguit de
situacions en la que podria ser la Catalunya de l’època dels ibers. Un llibre
que, a mida de nens de deu anys, fa una interessant incursió a la història més
primitiva de llocs molt propers a la futura Catalunya central. S'hi explica com podien ser les relacions humanes i com podien haver començat els diferents
assentaments de les tribus del moment. Però no és per l’interès del tema
tractat pel desaparegut Sebastià Sorribes que aquesta història és especial per a mi, sinó per com vaig conèixer aquest capítol en particular de l’anomenat llibre.
Alguns divendres, una mica cansat després de la setmana de classes però amb la felicitat del cap de setmana que comença, els meus fills em festejaven un conte abans d’anar a dormir. Confesso que algun dia em costava més que d’altres però un cop començat el conte, era tant el que rebia, que feia que mai me’n penedís. Sempre acostumava a triar els contes la meva filla petita, ja que el noi era de molt bona pasta i qualsevol li anava bé. Un dia però, va ser el meu fill (calculo que deuria tenir uns nou anys) qui va triar el conte; i m’apareix amb el comentat llibre sota el braç dient-me que llegeixi un fragment que li havia agradat molt. El fragment, que no coneixia, parlava d’un pare i un fill. Aquella història em va afectar profundament. La lectura va ser tallada en diversos moments perquè em costava contenir l’emoció. La meva filla em mirava amb cara de: “per què t’atures, pare?”. Per més que passin els anys sempre recordaré aquell vespre en què el meu fill em va mostrar que sentimentalment també estava creixent. I em vaig adonar que els meus fills, unes personetes amb identitat pròpia, no deixarien de sorprendre'm mai més.
Alguns divendres, una mica cansat després de la setmana de classes però amb la felicitat del cap de setmana que comença, els meus fills em festejaven un conte abans d’anar a dormir. Confesso que algun dia em costava més que d’altres però un cop començat el conte, era tant el que rebia, que feia que mai me’n penedís. Sempre acostumava a triar els contes la meva filla petita, ja que el noi era de molt bona pasta i qualsevol li anava bé. Un dia però, va ser el meu fill (calculo que deuria tenir uns nou anys) qui va triar el conte; i m’apareix amb el comentat llibre sota el braç dient-me que llegeixi un fragment que li havia agradat molt. El fragment, que no coneixia, parlava d’un pare i un fill. Aquella història em va afectar profundament. La lectura va ser tallada en diversos moments perquè em costava contenir l’emoció. La meva filla em mirava amb cara de: “per què t’atures, pare?”. Per més que passin els anys sempre recordaré aquell vespre en què el meu fill em va mostrar que sentimentalment també estava creixent. I em vaig adonar que els meus fills, unes personetes amb identitat pròpia, no deixarien de sorprendre'm mai més.
Des d'aleshores el meu repertori va guanyar un conte nou. Conte que, encara ara, haig d’anar amb molta cura quan el llegeixo i fer respiracions profundes per evitar que la veu no em tremoli, cosa que no sempre aconsegueixo.
La història que contà la Bora
—Ja fa
molts anys, vivia a la tribu dels laïtes un home molt conegut i estimat de
tothom per la seva força, el seu enginy i la seva bondat... Aquell home tenia
un fill que es deia Prem, i vivien tots dos sols en una cabana, car la mare del
noi havia mort quan va néixer ell. El pare d'en Prem s'emportava el noi a tot
arreu i li ensenyava un munt de coses: el maneig de les eines i les armes, a
conèixer els camins, a saber quins núvols portaven aigua i quins neu. Però,
sobretot, l'home li parlava del mar i de les estrelles... «Quan siguis més
gran, Prem», deia, «una nit et portaré amb la meva barca mar endins. Allí tots
dos guaitarem les estrelles, al bell mig de les aigües!» L'únic lloc on aquell
home no s'emportava el seu fill era al mar.
Havia fet una barca, amb la qual
anava mar endins, endins... Quan el seu pare sortia amb la barca, en Prem
restava a la platja esperant el retorn del pare, assegut sobre una tortuga
gegant de la qual s'havia fet molt amic. Quan es feia fosc, el noi ja es
neguitejava... fins que, per fi, veia aparèixer a l'horitzó la barca del seu
pare... Aleshores s'alçava i cridava: «Pare, pare!» Quan l'home arribava a la
platja, abraçava el seu fill i tots dos junts tornaven al campament... Pel
camí, el pare explicava a en Prem tot d'històries meravelloses sobre el mar. Un
dia el pare sortí amb la seva barca i, com sempre, en Prem es disposà a esperar
el seu retorn, assegut sobre la seva tortuga... Però aquell dia el pare no
tornà!... Tota la nit es passà en Prem a la platja amb l'esperança, encara, del
retorn del pare, fins que l'endemà al matí, la gent de la tribu s'endugué el
noi, tot dient-li que el seu pare ja no tornaria mai més: que se l'havia endut
el mar! El nen passà una colla de dies sense parlar amb ningú. Caminava pel
poblat i pels entorns com esmaperdut... i sempre acabava anant a la platja.
Allí s'asseia sobre la tortuga i contava a l'amiga les coses que havia après
del seu pare...


En Prem portà el seu pare a tots els
llocs tan estimats i enyorats, fins que un matí, quan eren dalt de la Muntanya
Adormida, el pare morí... Allí mateix l'enterrà en Prem. Després, tot trist, en
Prem tornà al poblat... Al cap d'un temps, en Prem es casà. I tingué fills...
I
quan els fills foren grandets, en Prem sempre els contava la història del seu
pare perquè ells la contessin, al seu torn, als seus fills. I així aquesta
història ha vingut fins a nosaltres... La història d'un pare i un fill laïtes,
enamorats del mar i de les estrelles!...
Quan la Bora acabà la història, hi hagué un llarg silenci...
Més de quatre lacets s'eixugaren dissimuladament les llàgrimes! Finalment
tothom esclatà en grans aplaudiments...
(...)
Sebastià Sorribas:
Viatge al país dels Lacets
Viatge al país dels Lacets
Molt bonic el conte! I molt tendra la introducció! ;)
ResponEliminaLa veritat es que a mi mateix m'ha costat contenir les llagrimes llegint el conte! Una historia molt bonica. L'havia mig oblidat, pero recordo perfectament el llibre 'Viatge al Pais dels Lacets'. Era de color taronja. No recordo el dia que vas llegir el conte, pero gracies per refrescar-me la memoria a la introduccio. Em sento molt afortunat d'haver tingut un pare tant amant dels contes.
ResponElimina