Vet aquí un conte aparentment innocent. Historieta que he vist editada per a nens ben petits, amb pàgines de cartró i ben poca lletra. Però sens dubte el seu autor rus Aleksandr Pushkin volia anar més lluny i presentar, entre altres coses, com l’avarícia no té límits.
El peixet daurat pot ser una història incòmoda per misògama i classista però penso que convé mirar més enllà i entendre l’objectiu de la contalla en ple segle XIX.
Fa temps que penso que molts dels contes que coneixem no són “políticament correctes”. En molts s’hi observen traces de racisme, masclisme, violència, classisme, etc. Però jo soc partidari de no despullar-los de tota la seva “cruesa”. Són contes i com a tals cal valorar-los i entendre’ls en el context en què van ser escrits.
Ana María Matute, novel·lista, poeta, intel·lectual, escriptora d’indiscutible vàlua i gran feminista en èpoques ben difícils, ja defensava els contes tradicionals tal i com s’havien escrit i amb tots els seus perjudicis.
No em considero masclista, ni m’agrada veure patir animals i soc contrari al dolor en totes les seves expressions, però la humanitat és filla de moltes injustícies i conèixer-les pot ser la vacuna per no reproduir-les.
El conte en qüestió presenta a una dona com la desencadenant de tots els mals que apareixen en la rondalla. Podria haver estat un home, sí, però l’autor va preferir adjudicar-li a la dona aquest trist paper.
Malgrat tot, el conte crec que és bo i presenta una situació interessant. Hi ha un conte semblant (Els tres desigs) en el que home i dona són responsables de les desgràcies que els passen, però jo he preferit comentar aquest ̶potser ̶ per ficar-me en un jardí més espinós.
El peixet daurat
Vet aquí que en aquell temps, en un poblet de la costa, hi havia un matrimoni molt vellet que vivia en una petita caseta de maons blancs. Ell era pescador, com ho havia estat també el seu pare i el seu avi, i ella cosia les xarxes i portades a vendre el peix al mercat.
Ja feia un temps que la pesca no anava massa bé i molts dies no tenien res per menjar. Alguns pescadors de la rodalia havien canviat les rutes de pesca i passaven llargues temporades mar endins sense tornar a les seves cases. Però el vell pescador tenia l’esperança que els peixos tornarien i cada dia feia la mateixa ruta, prop de la costa.
Un dia, després de tirar la xarxa, el pescador es va mig endormiscar i la brisa del mar va empènyer suaument la vela de la barca mar endins. De cop, una estrebada el va despertar; la xarxa es movia a batzegades, allò era un bon senyal. Quan va pujar la xarxa va veure que només hi havia un peixet, que gairebé no arribava a fer mig pam. Tenia les escates daurades i uns ullets rodons i blaus com el fons del mar.
-Vaja, avui per sopar ens haurem de partir aquest peix tan remenut -va pensar el pescador.
Però quan anava per agafar-lo i tirar-lo al cistell, el peixet va dir:
-Sisplau, no se’m mengis, si em deixes et donaré tot el que em diguis. Només t’hauràs d’acostar a la platja i cridar ben fort aquestes paraules, i jo et concediré el desig que em demanaràs:
Peixet daurat, peixet daurat,
dóna’m el que hem pactat.
Al pescador li va fer pena i, com que era tan petit, va pensar que era millor tornar-lo a l’aigua. Sense rumiar-s’ho dues vegades, el va abocar per la borda.
Quan va arribar a port, deixà la barca ancorada i emprengué el camí de tornada a casa, capcot i silenciós mentre el sol s’amagava darrere l’horitzó. Caminant, caminant, va arribar a casa quan fosquejava. La seva dona ja esperava a fora amb el davantal gruixut i apedaçat de cosir xarxes. En veure’l arribar sense res al cistell, va dir tota malhumorada:
-Una altra vegada amb el cistell buit?
-Hem de tenir paciència -va contestar ell, tot amoïnat.
-Paciència, paciència, ja n’he tingut prou de paciència -va afegir ella tota enrabiada. Amb la paciència no omplirem la panxa, no!!!
I d’una revolada va entrar cap a dins. El pescador es va asseure al banc de pedra de l’entrada, com feia a les nits de l’estiu, i va encendre la seva pipa. Sempre havia estat un home callat i reservat i estava acostumat al malhumor de la seva dona. No sabia si explicar-li el que li havia passat amb el peixet daurat, però finalment li ho va contar. La dona, en sentir aquella història, tota entusiasmada li va dir:
-Ja pots anar, ara mateix, a demanar-li al peix un bon sopar, ens el ben mereixem!
-No hi puc anar, a aquestes hores de la nit. Què dirà el peixet? -va afegir el bon pescador.
-Deixa’t d’històries i ja hi estàs anant!!! -va dir la dona amb una veu autoritària.
El pescador, que no volia veure la seva dona enfadada, tot resignat, se’n va anar camí camí enllà cap a la platja. El clar de lluna, el ric-ric dels grills i l’olor dolça dels til·lers del camí van fer companyia al bon home. Tant bon punt va arribar vora la mar, va cridar ben fort aquelles paraules:
Peixet daurat, peixet daurat,
dóna’m el que hem pactat.
I en un instant les aigües es van remoure i en va sortir el peix daurat, amb les escates més lluents que mai.
-Què desitges, pescador? -va preguntar el peixet.
-Mira, que ja fa molts dies que no sopem i ens agradaria fer un bon sopar -va contestar el pescador molt temorenc.
-Vés a casa i allà el tindràs!
I després d’aquestes paraules, va desaparèixer entre les ones.
Poc abans d’arribar a casa, l’home ja va començar a sentir una oloreta de carn a la brasa que feia obrir la gana a qualsevol. La taula estava molt ben parada i hi havia una gran plat de costelles que feien goig de mirar i més de menjar!!!
-Mira que hem estat de sort -va dir el pescador, quan ja tenia la panxa ben plena.
-Oh i tant! -va afegir la dona tota pensativa.
-Escolta -va continuar la muller, tot mirant les quatre parets rònegues de casa seva. No t’agradaria tenir una casa més elegant, espaiosa i amb un bon jardí? Una casa de senyors, vaja.
-Sí, però aquesta caseta ha estat sempre la nostra llar i no s’hi està pas malament -va afirmar el pescador.
-Apa, no siguis beneit!!! Demà, al matí, vas a veure el teu peixet daurat i li demanes una casa com cal, una casa de senyors!
I ja tenim el pescador, a punta d’alba, que va cap a la platja per cridar les paraules màgiques:
Peixet daurat, peixet daurat,
dóna’m el que hem pactat.
L’aigua va començar a bullir i dins d’una bombolla en va sortir el peixet daurat.
-Què desitges, pescador? -va preguntar el peixet.
-La meva dona voldria tenir una casa ben elegant, espaiosa i amb un bon jardí, en lloc de la caseta humil on hem viscut fins ara -va demanar ben avergonyit.
-Vés a casa i allà la trobaràs!
I després d’aquestes paraules, es va fondre amb la bombolla de mar.
El pescador, en comptes d’anar cap a casa, va anar cap al port a cercar la seva barca. Tenia ganes de salpar i navegar per sentir el soroll del mar, el xisclets de les gavines i notar el vent i l’escalfor del sol a la cara. Va llençar les dues xarxes que portava i va esperar, com cada dia, que s’omplissin de peixos.
Cap al migdia va retornar a port amb les xarxes buides i se’n va anar cap a casa, seguint el camí dels til·lers, amb la incertesa del que trobaria. I efectivament, en lloc de la vella caseta de maons blancs amb el banc de pedra de l’entrada on seia a les nits d’estiu a fumar la seva pipa, hi va trobar una casa de senyors, amb un gran jardí ple d’arbres i sortidors d’aigua. A dins, els mobles i les cortines eren tan refinats que feia cosa de tocar. La seva dona va sortir a rebre’l vestida com una gran mestressa i acompanyada de dos criats.
-Deus estar contenta, oi? -va preguntar-li el pescador.
-És clar que sí, aquest teu peixet daurat és una mina! -va respondre tota eufòrica.
-Escolta, em sembla que a aquesta casa li escau que hi visqui una marquesa com cal. Vés cap a la platja i digues al teu amiguet que la teva dona vol ser marquesa -va ordenar la flamant senyora.
-Però… -anava a dir el pescador.
-Res!, ja hi pots anar -el va tallar la seva dona.
El pobre pescador, mort de vergonya, se’n va anar cap a la platja a cridar el peixet daurat.
Peixet daurat, peixet daurat,
dóna’m el que hem pactat.
L’aigua començar a arremolinar-se i del mig del remolí en va sortir el peixet daurat, tan eixerit com sempre.
-Què desitges, pesador? -va tornar a preguntar-li.
-La meva dona voldria ser marquesa -va contestar-li mig acovardit, tot pensant que el peixet s’enfadaria amb aquell desig.
-Vés a casa i així serà.
I després d’aquestes paraules, el peixet es va empassar remolí endins.
De tornada cap a casa, el pescador no s’imaginava ni de bon tros el que es trobaria. A l’entrada de la gran casa hi havia un criat que, en veure’l arribar vestit amb aquella roba de pescador, no el volia deixar entrar.
-Sóc el marit de la senyora de la casa -va dir tot sorprès.
-Ho sento, tinc ordres de la senyora marquesa que no la molestin, perquè està descansant. S’haurà d’esperar.
El cert és que, quan la marquesa es va despertar, va donar ordres que fessin passar el pescador a la cuina i que li donessin menjar.
El pescador estava d’allò més sorprès, en veure’s humiliat d’aquella manera. I així van passar dies i dies sense que el pobre home pogués parlar amb la vostra dona. Fins que un dia un criat va anar-lo a buscar.
-La senyora marquesa el vol veure, passi al saló de convidats -va informar solemnement el criat.
Quan el pescador va entrar al saló de convidats i va veure la seva dona ben espatarrada en una majestuosa butaca, li va dir ben indignat:
-T’has begut l’enteniment? Et sembla bé el que fas?
-Escolta i no m’atabalis -va contestar la seva dona. Vés a veure el teu peixet i digues-li que vull ser princesa, i abans que t’hi oposis et diré que si no ho fas, et quedaràs com a mosso de cuina per sempre.
I ja tenim el pescador, amb el cap baix cap a la platja, que va a trobar el peixet daurat.
Peixet daurat, peixet daurat,
dóna’m el que hem pactat.
De nou, entre l’escuma de l’aigua que arribava a la sorra, en va sortir el peixet daurat.
-Què desitges, pescador? -va tornar, com sempre, a preguntar.
-Em sap greu, però la meva dona és molt ambiciosa i ara vol ser una princesa.
-Vés a casa i així serà.
I després de les seves paraules es va deixar endur per l’escuma de les ones, cap a dins del mar i va desaparèixer.
El bon pescador es va meravellar de la paciència que tenia el peixet daurat i de com accedia als desitjos que li demanava. De tornada cap a casa, estava d’allò més trist; recordava les paraules que el seu pare li deia: “L’avariciós ric no coneix parents ni amics.” Ara veia com l’avarícia de la seva dona feia que s’oblidés d’ell i dels bons i mals moments que van viure junts a la caseta de maons blancs.
El criat porter, quan el va veure arribar, el va conduir cap a la cuina. El pobre pescador es planyia del mal ús que feia la seva dona de la sort del peixet daurat. <<És ben bé que “qui més té, més vol”>> -és deia.
Malgrat tot, el pescador sortia cada matí, amb la seva estimada i atrotinada barca, costa enllà. Era l’únic moment del dia que se sentia feliç, entre el vaivé de les ones i l’aire salat enganxat a la pell.
Des després de l’última visita al peixet daurat, la seva dona el va fer cridar:
-Escolta, digues al teu amic màgic que això de ser princesa és poc per a una dona com jo. Fes-li saber que vull ser una deessa i així tindré més poder que ningú.
-Però què dius? -va contestar-li el seu marit, desconcertat pel seu atreviment.
-No em facis enrabiar, perquè hi sortiràs perdent -afegí la dona tot cridant.
I heus aquí com el pobre pescador, moix com un ocell ferit, tornà a la platja per cridar el peixet daurat:
Peixet daurat, peixet daurat,
dóna’m el que hem pactat.
-Què desitges, pescador? -va repetir el peixet.
-Gairebé no m’atreveixo a dir-t’ho -va continuar el pescador.
-Bé, digues home, digues -va demanar-li el peixet.
-La meva dona, ara vol ser una deessa, per tenir més poder que ningú.
Acabades aquestes paraules es va sentir un tro molt fort i el cel es va començar a ennuvolar més i més. Els llamps i els trons, acompanyats d’un vent gèlid i huracanat, feien remoure l’aigua. Una onada gegantina va empènyer el pescador i el va arrossegar fins gairebé al camí dels til·lers. Ell, trasbalsat, i espantat, va córrer cap a casa, on es va trobar la seva dona vestida com abans de ser marquesa i princesa, amb el davantal de cosir xarxes. La casa senyorial, els criats i el jardí havien desaparegut i tornava a tenir la petita casa de maons blancs amb el banc de pedra a l’entrada.
I van tronar a ser tan pobres com abans, perquè “qui tot ho vol tot ho perd”
I el conte s’ha acabat
amb un plat de codonyat.
I la rondalla és acabada
amb un tall de cansalada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada