Pell d'ase

Les històries de princeses que esdevenen reines després de grans vicissituds son molt comunes a la rondallística en general. Penso en personatges com la Blancaneus, la Cendrosa, la Repunxó o la Peronella. En el cas de Pell d’ase de Charles Perrault trobo especialment original el punt de partida. Hi ha un record a La gallina dels ous d’or i un estat de bogeria per part del rei gens habitual. La resta és una interessant successió d’aventures on la princesa acaba salvant el príncep com sovint acostuma a passar. Vaja, un conte d’empoderament feminista del segle XVII.

Pell d'ase

 Una vegada hi havia un rei, el més gran de tota la terra: amable en la pau, terrible en la guerra, era, en fi, un rei de bona llei.

Temut pels veïns del costat, el país vivia en gran tranquil·litat, i hom veia pertot arreu, arreu, florir a l'ombra protectora de l'estat, de les arts i els oficis el conreu. La seva muller, companya fidel, era tan gentil i tan bella, amb l'esperit d'una dolçor de mel, que ell era encara amb ella menys rei feliç que espòs afortunat. Del seu tendre i cast casament, exemple de concòrdia i felicitat, amb tantes virtuts una filla era nada,  que es consolaven fàcilment de no haver tingut una més ampla fillada.

 Al seu palau sumptuós tot era magnífic i brillant, i hi formiguejava un esbart abundant de criats i servidors. I a la gran quadra hi havia una nodrida cavalleria, amb gualdrapes de seda brodades i selles superbament daurades. Però el que deixava tothom bocabadat era que en el lloc més destacat, el senyor ase les orelles exhibia.

Això pot semblar injust i sorprenent, però quan sabreu la virtut que el distingia no direu pas que no en fos benmereixent. Talment i tan net el va fer la natura, que no feia fems ni cap altra sutzura, sinó escuts de l'or més fi, i lluïsos dringadissos i clars, que recollien del seu jaç quan es despertava cada matí. El cel, però, que a vegades es cansa de tenir els homes satisfets i contents, i sovint l'adversitat barreja amb els seus béns, talment com la pluja amb la bonança, va permetre que una aspra malaltia tot de cop, de la reina ataqués la salut; pertot arreu, amb afany es busca ajut, però ni a la facultat, on el Grec s'estudia, ni els medecinaires, que tots hi han corregut, no van poder posar remei al mal que la febre encenia amb un foc de fornal.

 Havent arribat el seu darrer moment, va dir al rei, el seu espòs: «Abans que sigui l'hora del meu etern repòs, deixeu-me que us demani una cosa solament. Es que si mai us ve al pensament de casar-vos una altra vegada...» «Ah! —digué el rei—. No cal pas que hi patiu, que no tindré mai aquesta pensada.» «Ho crec prou bé —llavors la reina diu— veient aquest amor tan vehement; però perquè en tingui més seguretat desitjo tenir el vostre jurament, tot i que sigui un jurament condicionat: que només si trobeu mai una dona més bella que jo, més ben feta i més prudent, us hi podreu prometre lliurement i casar-vos amb ella...» La confiança en la pròpia bellesa li feia contemplar aquesta promesa com un jurament obtingut sense desmai de no tornar-se a casar mai. De llàgrimes banyat, el rei, doncs, va jurar tot el que la reina li digué. La reina entre els seus braços va expirar i mai cap marit no ha fet tant mullader: sentint-lo gemegar, tant de dia com de nit, ja va veure tothom que el dol no duraria, i que si plorava tant ara i adés, era amb l'afany de qui vol que no se'n parli més.

No s'errava hom pas gens. Pocs mesos van passar que una altra ja en va voler triar. Però no ho podia pas fer tan fàcilment: calia que mantingués el jurament, i que la núvia posseís més atractius i més encís que la que havien enterrat solemnement.

Ni a la mateixa cort, on hi ha manta beutat, ni al camp ni a la ciutat, ni als reialmes dels voltants, objecte de visites vigilants, no van poder fornir la dona desitjada. La princesa, només, era la indicada, car posseïa uns atractius que la difunta no tenia pas tan vius. El rei, ell mateix, se n'ha adonat i, posseït per un amor desenfrenat, va dir que per aquesta raó s'hi havia de casar.

Va trobar, fins i tot, un casuista, que va ser del parer que es podia argumentar.

Però la pobra princesa, molt trista de sentir parlar d'aquell amor ardent, se'n plany i plora incessantment.

Amb la pena que l'ànima li mina se'n va a trobar la seva padrina, que sojornava en una cova apartada, de nacre i de corall ricament guarnida. Es veu que era una admirable fada, en el seu mester experta sens mida.

No cal pas que expliqui ara què era una fada en aquells temps beneïts, car és segur que la vostra mare ja us ho va explicar quan éreu petits.

«Ja sé —va dir, veient la princesa— el que us mena cap aquí. Ja sé la vostra profunda tristesa; però amb mi se us ha acabat de patir. No hi ha res que us pugui fer cap mal si dels meus consells feu bon cabal. El vostre pare amb vós es voldria casar. Accedir al que demana seria una falta inhumana. Però sense contradir-lo també el podeu rebutjar.

 Digueu-li que us doni, sense trigança, per omplir el vostre cor de dolçor, abans que al seu amor s'abandoni amb delectança, un vestit que del temps tingui el color.  Malgrat el seu poder i la seva riquesa, i per més que el cel aboni la seva passió, no podrà mai complir la seva promesa.»

Tot seguit, la jove princesa ho va anar a dir al seu pare enamorat, el qual va fer saber amb gran prestesa, als sastres més importants de la ciutat, que si no li feien aviat un vestit que del temps tingués el color, els faria tallar el cap en rodó.

Dos dies no eren encara passats que ja van dur el vestit demanat amb tant d'anhel; el blau més blau i bell de tot el cel no és pas, quan l'encerclen els núvols daurats, d'una tonalitat tan bellament blavosa. De goig i de dolor, la princesa, confosa, no sap pas què dir de precís, ni com defugir el seu compromís. «Princesa, demaneu un altre vestit —la padrina, baixet, baixet li ha dit— d'una roba més brillant i menys comuna, que tingui talment el color de la Lluna. No satisfarà pas el vostre delit.» Tot just la princesa l'ha demanat, que el rei ja diu al seu brodador: «Que l'astre de la nit no tingui més resplendor, i que d'aquí a quatre dies me'l duguin acabat».

L'esplèndid vestit estigué llest el dia assenyalat tal com el rei havia manat. Dalt el cel, on la nit ha estès els seus vels, la Lluna brilla menys, vestida d'argent, àdhuc quan al bell mig del seu curs diligent amb la seva claror fa empal·lidir els estels. Admirant la princesa el magnífic vestit, gairebé a dir que sí estava disposada, però per la seva padrina inspirada, al rei enamorat escolteu què li ha dit: «No estaré pas contenta plenament si no tinc un vestit encara més resplendent i del mateix color que el Sol».  El rei, que l'estima i vol el que ella vol, fa venir tot seguit un artífex joier, i me li encarrega de fer un teixit superb tot d'or i diamants, advertint-lo que si no l'acaba de satisfer, el farà morir enmig de turments grans.

Al rei no calgué complir l'amenaça, car l'artífex, prompte i trafegut, abans del terme convingut va portar el vestit, fet amb molta traça, tan bonic, tan viu i radiant, que l'astre rei de cabellera daurada, el qui amb les nou muses festeja, quan per la volta del cel es passeja dalt del seu carro d'or, no brilla pas tant ni enlluerna igualment la mirada.

La princesa, amb tants de regals ja ben desorientada, al seu pare, el rei, no sap què contestar. La padrina, però, l'agafa de la mà:

«No us convé pas —li diu amb veu molt apagada— per tan bon camí continuar. ¿És que us semblen res d'excepcional tots aquests regals que vós rebeu, mentre e! rei tingui l'ase que sabeu, que li omple la bossa, puntual? Demaneu-li la pell d'aquest animal. Com que es tracta del seu únic recurs, us dirà que no, o no té cap valor el meu discurs.»

Aquesta fada era sàvia d'allò més i tanmateix encara no sabia, per moltes coses que sabés, que un amor violent en excés si aconseguir pot el que volia, no li requen ni l'or, ni la plata ni els diners. La pell fou, per tant. galantment atorgada així que la princesa la va haver demanada.

Aquesta pell que li van fer portar terriblement la va espantar, i de la seva sort es va plànyer amargament. Va arribar la padrina, que la va fer adonar que cal no témer res quan s'obra rectament; que ha de fer creure al rei que ja està ben disposada a acceptar de l’himeneu la llei, però que tot seguit, sola i ben disfressada, se'n vagi a un altre país, ben allunyat, per evitar una segura adversitat.

 «Vet aquí aquest cofre —va prosseguir la fada— on posarem la vostra roba ben posada, els perfums, les pomades i el mirall, i dels vostres robins i diamants tot l'enfilall. I encara la meva vareta vet aquí: tingueu-la amb la mà ben agafada, i el cofre us seguirà per tot el camí sota terra tostemps amagat, i quan en tindreu necessitat, i amb prou feines la terra serà per la vara tocada, sense trigança se us vindrà a oferir.

La princesa, així disfressada, a penes havia sortit de casa la fada, durant la frescor del matí, que el rei, que es disposava tot content a celebrar el seu casament, té notícia, ple d'horror, del seu funest destí. No hi ha casa ni camí ni lloc secret, que no es regiri promptament; però hom es belluga inútilment i no es pot endevinar què se n'ha fet.

Pertot s'escampa un trist i visible malestar; adéu noces i convits, adéu pastissos i confits; les dames de la cort, vegeu quin cas, no van poder dinar, però és encara més trist el cas del capellà, que va arribar tard a l'hora d'esmorzar i cap almoina no li van fer pas.

La princesa, mentrestant, prosseguia el seu camí; amb la cara tota enllardofada parava la mà a cada cantonada i mirava de trobar una feina de servir. Però els menys delicats i de més llord tarannà, veient-la tan bruta i coberta de sutzura, a casa no volien deixar entrar aquella fastigosa criatura.

La princesa, doncs, fugi enllà d'enllà, fins que va arribar en un mas, en què hom volia un escarràs que tot just sabés de netejar els draps bruts, les baietes i els bacins, i escurar cada dia la cort dels garrins.

La van deixar vora el foc, al racó més fumat, on els criats, innoble ardat, no s'estaven de tractar-la malament, i de provocar-la i mofar-se'n de valent.

Ja no sabien pas què dir que fos més punxent i feridor i els era sempre l'ocasió de totes les facècies que ordia llur magí. El diumenge tenia un xic més de repòs, car al matí tota la feina enllestia, i de la seva cambra entrava a l'enclòs, on es rentava i el seu cofre obria, i ordenava sobre el seu tocador els perfums i les pomades d'olor.

I davant el mirall, feliç amb la seva fortuna, ara es posava el vestit de la Lluna, ara el del Sol encès i esclatant, ara el del color blau brillant que tota la blavor del cel igualar no sabria.

Només tenia la recança que la seva llarga cua estendre no podia a terra de la massa breu estança. Li plaïa de veure's d'argent, daurada i blava, i més ben plantada que cap més, amb aquest goig es conformava i esperava que l'altre diumenge arribés.

He oblidat, però, d'explicar que en aquella masoveria un rei poderós tenia la cria de bestiar: gallines de Barbaria, pintades i cormorans. galls dindis i faisans, i mil altres ocells poc corrents. tots ells de menes diferents que omplien deu corrals molt grans.

El fill del rei, en aquell indret plaent passava sovint tornant de caçar a beure una copa de vi clar amb el seu acompanyament. Encara que no fos un Adonis de llei tenia posat marcial i aire de rei, i hauria fet tremolar els soldats més valents. De lluny estant, Pell d'Ase el va veure amb tendresa i es va adonar, amb aquesta intrepidesa, que sota els seus vestits bruts i pudents posseïa encara el cor d'una princesa.

«Que ben plantat se'l veu, tot i que un poc deixat, que gentil i que amable —es deia ella—, quina sort que tindrà la noia bella a qui el seu cor s'haurà donat.

 Si amb un vestit de no res m'hagués honorat me'n trobaria més ben guarnida que amb tots els que he tingut en ma vida.»

Un dia el jove príncep, errant a la ventura pels patis i les corts de la casa, va passar per una sala obscura on donava el recambró de Pell d'Ase. Per atzar pel forat del pany va mirar. Com que justament era festa aquell dia, la princesa lluïa el vestit que son pare li va regalar teixit amb fil d'or i amb diamants brodat que de la claror del sol igualava l'esclat. El príncep va restar bocabadat, se la mira i remira i no diu re, i reprèn així que pot l'alè, i la contempla cada cop més admirat. Prescindint de la roba, la bellesa de la cara, el seu aire esvelt, la seva blancor, la seva fresca finor, l'impressionen més encara. Però un cert aire de grandesa, més un no sé què de senzillesa, de les belleses de l'ànima reflex, s'emparen del seu cor perplex.

Tres cops en la calor del foc que el transporta ha volgut esbotzar la porta, però creient veure una divinitat, tres cops per respecte el seu braç s'ha aturat.

Al seu palau, pensívol es retira, i dia i nit sospira: no vol anar ni al ball ni al festival, encara que sigui Carnaval. Odia la cacera i tot esbargiment, no té gana i és pres de melangia, i el fons de la seva malaltia és un trist i mortal ensopiment.

S'informa de qui és aquella nimfa adorable que s'està al fons d'una establia, en un indret tan abominable on no entra ni la claror del dia. 

«És Pell d'Ase —me li diuen— i no és ni nimfa ni formosa, sinó la més lletja de la casa, i si li diuen Pell d'Ase és perquè en duu sempre una de molt fastigosa: contra els mals de l'amor és un remei segur perquè en lletjor no la iguala pas ningú.»

Per més que li ho digui aquella gent, el rostre que l'amor ha dibuixat el té gravat a la ment i no en serà mai esborrat.

 Vet aquí, però, que la reina, la seva augusta mare, que no té sinó aquest fill, la pena l'aclapara. Que declari el seu mal li diu en va. El príncep plora, sospira, gemega, i no diu res, només que prega que Pell d'Ase li faci un pastís de pròpia mà. I la reina no comprèn què deu voler dir el seu fill. «Senyora —algú li diu—, és ben senzill: Pell d'Ase és el nom d'una minyona més bruta i lletja que una mona i més fastigosa que el rentaplats més repugnant.» «No importa —diu la reina—: l'havem d'acontentar, i només en això ens cal pensar. Li hauria donat or (i és que l'estima tant) si or hagués volgut menjar.» Pell d'Ase, doncs, agafa la farina que pel sedàs passat havia perquè la pasta fos més fina, la sal, mantega i ous del dia, i per treballar amb més atenció es tanca tota sola al recambró. 

En primer lloc es va rentar les mans, els braços i la cara, i un cosset de vellut es va posar per fer la feina més dignament encara, i tot seguit va començar.

Hi ha qui diu que treballant amb poca traça, per atzar, del dit va caure a la massa un dels seus anells de més de preu; però els qui saben bé la fi d'aquest relat asseguren que expressament l'hi havia posat, i jo no sóc pas l'únic que ho creu, tant més que quan a la porta el príncep va arribar i pel forat del pany va mirar, ella ja se n'havia adonat: en aquest punt, la dona és molt perspicaç, i els seus ulls, que sempre estan al cas, ho capten tot tan promptament, que hom no la pot veure ni un moment sense que ella sàpiga que ja l'han percebuda. I asseguro també ben assegurat que ella no va dubtar que, pel seu enamorat, la joia seria ben rebuda.

No havia sortit mai una menja tan gustosa, i el príncep va trobar tan bo el tortell que va anar de poca cosa que no s'empassa fins i tot l'anell. Quan va veure aquella joia admirable i del cercle d'or el treball exquisit que marcava la forma del dit, va sentir dins del cor un goig inefable. Va posar l'anell sota el capçal i, com que no li feia sinó créixer el mal, els metges, amb la seva experiència, i veient-lo aprimar-se cada dia, van coincidir, amb la seva ciència, que era d'amor la seva malaltia.

Com que el casament, bé que no tothom l'aprecia, és el gran remei d'aquesta malaltia, van pensar que l'havien de casar. Durant un cert temps ell es va fer pregar, després va dir: «Hi estic d'acord, si hom em dóna com a núvia la persona a qui aquest anell vagi rodó». Aquesta demanda tan inesperada va deixar la reial família ben parada, però no van gosar dir-li que no.

Vet aquí, doncs, que ja es posen a buscar aquella qui l'anell, prescindint de la sang, ha de situar en tan elevat rang. No n'hi ha cap que pensi a rebutjar de venir a presentar el seu dit, ni cap que ho faci amb poc delit.

D'ençà que la nova ha corregut que aquella per qui el fill del rei s'ha decidit ha de tenir ben xic el dit, tot xarlatà que es vulgui benvingut diu que té el secret de fer-lo més menut. L'una, del seu estrany entestament esclava, se'l rosega com si fos un rave; l'altra se'n talla un bocinet; una comprimint-lo es pensa que el menyscaba; una altra, amb un estrany untet, per fer-lo més petit en fa caure la pell. En fi, que no hi ha cap provatura que les dames no hagin fet amb tota cura perquè al dit els vagi bé aquell anell.

L'assaig va començar per les joves princeses, les duquesses i les marqueses, mes llurs dits, tot i que cap no era un ditàs, en aquell anell no entraven pas. Les comtesses i les baronesses, i àdhuc de ca seva moltes mestresses, d'una en una van presentar la mà i totes la van presentar en va.

Tot seguit van venir les botigueres, amb ditets que feien prou goig de mirar —car bé n'hi ha unes quantes de ben enciseres—, que semblava que a l'anell podien entrar. Però l'anell, massa petit o massa rodó, amb el mateix menyspreu deia a tothom que no.

Finalment, va caldre anar a parar a les criades i a les cuineres, als fregallots i a les porqueres, a tot el que es va poder trobar, amb unes manasses negres i grolleres, que, com les més fines, d'un sortós destí esperaven igualment gaudir. Manta minyona s'hi va presentar amb un dit gros i rabassut com un llagostí, que pel forat de l'anell hauria pogut passar com un cable pel d'una agulla de cosir.

Que ja estava tot fet, van creure finalment, car no quedava, efectivament, sinó la pobra Pell d'Ase allí a la llar de foc.

«No podem creure pas, senyor —deien—, que el cel al costat vostre li destini un Però el príncep els va dir: «I per què no? Ja podeu dir que vingui tot seguit». Tothom rigué de cor, com si fos un acudit. I van cridar ben fort: «Que voleu dir que aquesta mona bruta ha d'entrar aquí?». Però en treure la mà de sota la pell ennegrida, una mà com de vori, un punt acolorida per la porpra de l'albada, i que per l'anell trobat, amb una justesa inesperada, el seu ditet va ser encerclat, la cort va tenir una sorpresa que no pot ésser fàcilment entesa.

Ja la portaven al rei, enduts per l'emoció; mes ella demana que abans de presentar-se davant el seu rei i senyor, li donin temps per a mudar-se. Del vestit que es posaria, la veritat és que tothom se'n reia de bon grat. Mes quan es presentà al cap d'un breu moment després de travessar les sales del castell, amb el vestit brodat amb fil d'or i d'argent que no se'n pot pensar un altre de tan bell, quan els seus cabells finíssims i daurats amb diamants de viva lluïssor que confonien llurs esclats, quan els seus ulls blaus i ametllats i de majestuosa serenor, que no miraven mai sense plaure ni ferir quan la seva cintura esvelta i fina, que amb dues mans es podria cenyir, van mostrar llurs atractius i llur gràcia divina, de les dames de la cort i de llurs ornaments es van obscurir tots els motius plaents.

En la joia i el bullici de tota l'assemblea el bon rei no s'hi veia de content amb aquella nora d'un atractiu tan resplendent, la reina no se'n sabia fer la idea, i el príncep, el seu enamorat, per un goig immens el cor saturat sucumbia sota el pes del seu encantament.

I es van fer els preparatius per a aquell gran casament. El rei va convidar tots els reis dels voltants, que amb els seus vestits més brillants es van aplegar per a aquell gran esdeveniment. Alguns venien de sol ixent a cavall de grans elefants. En van venir també del país dels sarraïns els quals, encara més negres i ferins feien molta por als petits infants. En fi, n'arriben de tots els confins i de les terres més distants. Però cap príncep ni potentat no ho féu amb tant d'esclat com el pare de Pell d'Ase, que, havent-ne estat enamorat, havia purificat la brasa que el cor li tenia cremat. Havia eliminat tot desig criminal i d'aquella flama odiosa només en quedava poca cosa que feia més viu el seu amor paternal. Així que la va veure: «Dono gràcies al Cel que em permet de satisfer aquest anhel», molt commòs va declarar i plorant a bell doll d'alegria, mentre amb tendresa l'anava a abraçar. Tothom en el seu goig interessar-se volia, i el futur marit va estar molt content perquè fóra el gendre d'un rei tan potent.

Aleshores la padrina va arribar que va explicar tota la història, i amb el seu relat va acabar de cobrir Pell d'Ase de glòria.

No és pas gens desencertat de veure que l'objecte d'aquest conte és que aprenguin els infants que val més exposar-se a una gran pena abans que faltar a allò que és el seu deure. I que la virtut pot ésser dissortada però que al capdavall és sempre coronada.

Que contra un foll amor i els seus fogosos transports la raó és un dic de gran debilitat i que dels més rics i més preats tresors és sempre ben pròdig un cor enamorat.

Que amb pa de sègol i aigua clara a qualsevol noia fàcilment es pot donar prou aliment sempre que tingui roba bona i cara. Que sota el cel no hi ha pas cap femella que no s'imagini que és molt bella, i que sovint no pensí de tot cor que, si de les tres belleses la famosa querella s'hagués dirimit amb ella, li hauria correspost la poma d'or.

 

Charles Perrault

Les mil i una nits

L'Índia, un món del que no conec pràcticament res. Malgrat tot, pel que se n'explica, ha de ser fascinant. La seva història, el seu color, la seva societat, la seva ciència i literatura, les seves cultures. Les històries que se n'han arribat a contar! Des de ben antic si un país volia parlar d'exotisme havia de pronunciar la paraula "Índia". Animals vinguts de l'Índia, menjars i espècies de l'Índia, objectes portats directament de l'Índia eren considerats meravellosos. Per què aquests pensaments? D'on provenia la certesa que allò que venia de l'Índia havia de ser estrany, meravellós i màgic? D'on surt la idea que el que era provinent d'aquest indret asiàtic havia de fascinar la vella Europa? Possiblement tot el que era lluny o inabastable resultava misteriós. Però personalment crec que les contalles de Les mil i una nits hi tenen molt a veure.

Convido a tot aquell que tingui curiositat a buscar informació d'aquesta immensa recopilació de contalles orientals (algunes anteriors a Jesucrist). En realitat no estic segur de quantes certeses hi ha ni de quanta llegenda s'ha inventat, però sembla bastant cert que no va ser fins al segle IX que Abu Abd-Alah Muchammad el-Gahsigar va crear el marc amb el que s'escamparien aquests contes folklòrics per arreu. La història del rei Sharhiar, la bella Doniazada i sobretot la ingeniosa Scharahrazada -heroïna indiscutible- va servir per donar una certa unitat a tota aquesta recopilació del folklore oriental.

Més tard van ser francesos del segle XIX com Antoine Galland que van traduir molts dels contes de la gran recopilació. Això va produir dos fets importants: donar a conèixer un llegat extraordinari que va captivar els seus lectors però, per altra banda, escapçar i censurar massa contes per no ferir les sensibilitats del moment. Val a dir que la majoria d'històries explicades en aquest recull són contes per adults. Com molts dels contes europeus que s'han inventat per entretenir la cort de molts palaus i que amb el temps han patit severes transformacions per no escandalitzar.

A continuació presento dos contes d'aquest recull. El primer és com la presentació del llibre de Les mil i una nits i l'altre és una espècie de faula, gairebé filosòfica, poc coneguda que parla de la crueltat d'un terrible animal.

Les mil i una nits

A les llunyanes terres de l’Orient, visqué una vegada un rei que regnà de manera justa i venturosa. I el seu nom era Schahriar. Tenia un germà més petit a qui estimava singularment i extremada, la sobirania del qual es desplegava per territoris veïns. I ambdós fruïen de la companyia d'una esposa d'excepcional bellesa, cadascuna amb els seus encants peculiars i els seus particulars atractius.

La felicitat dels dos monarques, però, s'estroncà a partir de l'instant en què descobriren, respectivament, la infidelitat amb què llurs esposes els obsequiaven. I l'exasperació els féu llevar la vida a les dones i als seus amants.

Units en el dolor, els dos germans decidiren abandonar llurs regnes i anar a córrer món, per tal d'esbrinar si la dissort que els havia arribat revestia o no un caràcter insòlit.

Quan comprovaren que no eren els únics al món amb aquell condol dins del cor, el rei Schahriar prengué una decisió: es casaria amb una donzella i, després d'estimar-la durant la nit, la mataria a trenc d'alba. Aquest esdeveniment es repetí sense interrupció durant tres anys, fins que la ciutat quedà buida de donzelles que, sangglaçades, fugien per evitar el malastruc casament.

Fou llavors quan el rei ordenà al seu visir que li trobés una nova esposa. El visir intentà debades acontentar el seu rei. I  Schahrazada, la filla gran del visir, veient que el seu pare temia per la pròpia vida, li digué:

—Pare, deixeu-m'hi casar, amb el rei, i veureu com aconsegueixo de sortir-me 'n viva. Només hem de demanar-li que, la nit de noces, permeti la presència de la meva germana petita, Doniazada.

Així fou. I la nit de noces, després que el rei estimés Schahrazada, Doniazada suplicà a la seva germana que els narrés una de les múltiples i bellíssimes històries que ella coneixia. I Schahrazada, que havia llegit més de mil llibres, començà el seu relat i l'aturà, prudentment i cautelosa, a trenc d'alba. Aleshores el rei, encativat per la narració inacabada, retardà la mort de la noia perquè volia escoltar com finia la història.

D'aquesta mateixa manera transcorregueren mil i una nits, al final de les quals el rei perdonà la vida a Schahrazada.

I en fa molts i molts anys, de tot això; tants, que no hi ha memòria humana que recordi el moment exacte.

Anònim

Cent quaranta-sisena nit

Quan s'esdevingué la cent quaranta-sisena nit, Schahrazada reprengué així...

Ha arribat a les meves oïdes, oh rei afortunat, que a l'antigor del temps i en el passat del moment actual, hi havia un paó que, acompanyat de la seva esposa, s'agradava d'anar, sovint, a la vora de la mar i de passejar-se per una forest que s’estenia fins allí, reblerta d'aigües corrents i habitada pel cant dels ocells. De dia, la parella cercava tranquil·lament el seu nodriment i, de nit, volava a la capçada d'algun arbre esponerós per tal de no exposar-se a despertar l'enveja d'algun veí poc escrupolós en la seva admiració per la bellesa de la jove paona. I anaven vivint d'aquella manera tot beneint el Benefactor en pau i dolcesa.

Un dia, però, el paó va decidir la seva esposa, per tal de canviar d'aires i de vista, d'anar a fer una excursió cap una illa que es veia des de la riba. I com sigui que la paona li respongué escoltant-lo i obeint-lo, prengueren volada tots dos i arribaren a l'illa.

I era una illa coberta de bells arbres fruiters i omplerta d'un gran nombre de rierols. I tant el paó com la seva esposa restaren encantats de llur passejada enmig d'aquella frescor i s'aturaren un cert temps menjant de tots aquells fruits i bevent d'aquella aigua tan dolça i tan lleugera.

Al moment en què es disposaven a tornar a casa seva, veieren arribar una oca batent les ales i presa d'un gran esfereïment. Tremolant amb to-tes les seves plomes, els demanà abric i protecció i el paó i la seva esposa no deixaren de rebre-la ben cordialment. La paona es posà a parlar-li amb molta gentilesa i li va dir:

—Sigues benvinguda entre nosaltres; aquí trobaràs família i facilitats!

L'oca va començar a tranquil·litzar-se i el paó, no dubtant ni un moment que aquella oca devia tenir una història colpidora, li preguntà bonament:

—Què t'ha succeït i per què aquest esfereïment?

I l'oca va respondre:

—Encara em trobo malament d'allò que m'acaba de succeir i del terror terrible que m'inspira el Fill-d'Adam! Ai, que Al·là ens guardi! Que Al·là ens preservi del Fill-d'Adam!

I el paó, ben contristat, li féu:

—Calma't, bona oca, calma't!

I la paona afegí:

—Com vols que el Fill-d'Adam pugui arribar fins en aquesta illa que es troba enmig del mar? Des de la riba, no podrà saltar fins ací i des del mar, com s'ho faria per travessar tant d'espai d’aigua?

Aleshores, l'oca els digué:

—Beneït sigui Aquell que us ha posat al meu si de les aigües i els monstres més ferotges del fons de la mar; pot fer rodolar del cim dels aires, com un cos informe, les àligues que planen tranquil·lament només llançant-los una bola feta amb fang sec i, per dir-ho tot, és tan pèrfid que, tot i essent tan feble com és, pot vèncer l'elefant i servir-se'n per a fer-li fer feines o arrencar-li els ullals per a fer-se'n eines. Ai, oca, fuig! fuig!» Aleshores jo, sobresaltada en la meva dormida i sense mirar en darrera, espantada, he fugit, allargant el coll i desplegant les meves ales, posant-me a vagabundejar d'ací d'allà fins que m'abandonessin les forces. Arribada al peu d'una muntanya, m'he aturat darrera d'una roca i el meu cor bategava de por i de cansament, amb el pit ben estret de l'aprensió que m'inspirava el Fill-d'Adam! I amb tot això, no havia begut ni menjat res i la fam i la set em torturaven. No sabia què fer i no gosava moure'm quan, davant meu, a l'entrada d'una cova, vaig veure un lleó jove, rossenc, de mirada dolça i bona, que em va inspirar confiança i simpatia tot d'una. Per la seva banda, el lleó ja m'havia vist i semblava estar molt content de tanta timidesa com veia en mi i de tant que l'havia seduït el meu aspecte. Em va cridar, tot dient-me:

—Oh petita gentil, acosta't; vine a parlar una mica amb mi!

camí per tal de fer-me oblidar les meves pors i tornar la pau al meu cor!

Digué la paona:

—Oh, germana meva, explica'ns el motiu de la teva por, així com la història d'allò que et deu haver passat.

I l'oca contà això que segueix:

—Has de saber, oh paó ple de glòria, i tu, paona dolça i hospitalària, que jo visc en aquesta illa des de la meva infantesa i hi he viscut sempre sense maldecaps ni preocupacions que poguessin torbar la meva ànima o ofuscar-me la vista. Però la nit darrera, quan ja m'havia adormit, amb el cap sota l'ala, se m'aparegué en somnis un Fill-d'Adam que volia conversar amb mi i ja anava a respondre les seves preguntes quan vaig sentir una veu que em deia tot cridant: «Malfia't, oh oca, malfia't! No facis esment del Fill-d'Adam i de la dolçor del seu llenguatge ni de la perfídia de les seves maneres! I no t'oblidis d'allò que el poeta n'ha dit:

«Et farà tastar una dolcesa que té a la punta de la llengua; però serà per a sorprendre’t quan menys hi pensis, com fa la guineu: d'amagatotis».

Car has de saber, pobra oca, que el Fill-d'Adam ha assolit en l'enganyifa un grau tan gran que, quan ho vol, sap atreure's els habitants del si de les aigües i els monstres més ferotges del fons de la mar; pot fer rodolar del cim dels aires, com un cos informe, les àligues que planen tranquil·lament només llançant-los una bola feta amb fang sec i, per dir-ho tot, és tan pèrfid que, tot i essent tan feble com és, pot vèncer l'elefant i servir-se'n per a fer-li fer feines o arrencar-li els ullals per a fer-se'n eines. Ai, oca, fuig! fuig!» Aleshores jo, sobresaltada en la meva dormida i sense mirar endarrere, espantada, he fugit, allargant el coll i desplegant les meves ales, posant-me a vagabundejar d'ací d'allà fins que m'abandonessin les forces. Arribada al peu d'una muntanya, m'he aturat darrera d'una roca i el meu cor bategava de por i de cansament, amb el pit ben estret de l'aprensió que m'inspirava el Fill-d'Adam! I amb tot això, no havia begut ni menjat res i la fam i la set em torturaven. No sabia què fer i no gosava moure'm quan, davant meu, a l'entrada d'una cova, vaig veure un lleó jove, rossenc, de mirada dolça i bona, que em va inspirar confiança i simpatia tot d'una. Per la seva banda, el lleó ja m'havia vist i semblava estar molt content de tanta timidesa com veia en mi i de tant que l'havia seduït el meu aspecte. Em va cridar, tot dient-me:

—Oh petita gentil, acosta't; vine a parlar una mica amb mi!

I jo molt sensible a la seva invitació, m'hi vaig apropar modestament i ell em va dir:

—Com te dius? I de quina raça ets?

Jo li vaig respondre:

—Em dic Oca i sóc de la raça dels ocells!

Ell em va dir: «Et veig tremolosa i aterrida i no en sé la causa». Aleshores jo li vaig explicar allò que havia vist i sentit en somnis. I quina no fou la meva sorpresa quan ell em respongué: «Jo també he tingut un somni semblant i he anat a contar-lo al meu pare, el lleó, el qual m'ha posat en guàrdia de seguida envers el Fill-d'Adam i m'ha dit que no em fiés de cap manera de les seves astúcies i les seves perfídies! Fins ara, però, no he tingut avinentesa de trobar-me amb aquest Fill-d'Adam».

Després d'aquestes paraules del lleonet, el meu esfereïment encara va augmentar i vaig dir-me: «No hi ha cap dubte sobre allò que cal fer! Ara és l'hora de desembarassar-nos d'aquest flagell i tu, fill del soldà dels animals, ets l'únic a qui ha de pervenir la glòria d'occir el Fill-d'Adam. I, en fer-ho, la teva anomenada s'alçarà als ulls de totes les criatures del cel, de l'aigua i de la terra!»

I vaig continuar encoratjant-lo d'aquesta manera tot afalagant el lleonet, fins que el vaig fer decidir a posar-se a la recerca del nostre enemic comú.

El lleonet, doncs, sortí de la caverna i em digué si volia seguir-lo i jo vaig anar caminant al seu darrera mentre ell avançava orgullosament tot fent petar la cua damunt de la seva esquena. I anàrem fent camí, jo sempre darrera les seves passes i podent amb prou feines aconseguir-lo. Per últim, ens adonàrem d'una polseguera que, una vegada esbandida, ens deixà veure un ase completament nu o sigui sense bast ni ronsal; un ase fugitiu que, tan aviat feia corredisses i ventava guitzes, com s'ajeia a terra i es rebolcava per la pols amb les quatre potes enlaire.

Veient això, el meu amic, el lleonet, restà molt estranyat, car fins aleshores els seus pares no l'ha-vien deixat sortir gaire de la cova i, tot cridant-lo de lluny, li va dir: «Ep, tu, vine cap aquí!» i l'altre cuità a obeir. «Animal de poc enteniment —li digué— per què fas aquestes coses? I, per començar, de quina espècie ets d'entre els animals?» L'ase respongué: «Oh, nostramo, jo sóc el teu esclau, l'ase de la mena dels ases!»

I el lleonet li va demanar:

—I què fas per ací?

—Oh, fill del soldà, sóc un escàpol del Fill-d'Adam, —respongué.

El lleonet, aleshores, esclatà en rialles i va dir:

—Com pot ésser que amb la teva planta i la teva tossa, tinguis por del Fill-d'Adam? I l'ase, amb un posat de reflexió, afegí: —Oh, fill del soldà, ja m'adono que no coneixes gaire aquest ésser malfactor! Si jo en tinc por, no és perquè ell vulgui matar-me; ell vol més que no pas això i el meu terror ve del tracte que em faria sofrir! Has de saber que jo li serveixo de muntura mentre sóc jove i fort i, amb aquest motiu, em posa a l'esquena una cosa que ell en diu bast i, després, m'estreny el ventre amb una altra cosa que ell en diu cingla i, al davall de la cua, m'hi posa una anella, que ja no sé com se'n diu, però que fereix cruelment les parts delicades i, per acabar, m'entafora a la boca un tros de ferro que em fa sang a la llengua i al paladar i que ell en diu el mos. I, després d'haver-me posat tot això, em puja a cavall i per tal que corri més del que puc, em punxa el coll i el darrera amb un agulló i si, no podent més, afluixo un xic el pas, em llança malediccions esfereïdores i renecs que, per ase que sigui, em fan estremir, car me'n diu de totes que, per decència, no us vull repetir. I malauradament si, volent esplaiar-me el pit, se m'escapa algun pet, com que aleshores el seu enfuriament no coneix límits, val més, oh fill del soldà, que no et repeteixi tot allò que em fa i que em diu en aquest cas! I si tracto d'alleujar-me els sofríments, com has vist suara, només puc fer-ho quan sé que és molt lluny de mi o quan estic segur de trobar-me sol. Però això que he dit no és pas tot! Quan em faré vell em vendrà a algun aiguader que m'encolomarà un bast de fusta i em carregarà els bots més pesants i un càntir d'aigua enorme a cada costat fins que, no podent aguantar més tantes privacions i tants maltractes, arribi a rebentar miserablement. I, quan això sigui, llençaran a les deixalles la meva vella carcassa per tal que els gossos perduts se n'aprofitin... aquesta és, oh fill del soldà, la sort calamitosa que em té reservada el Fill-d'Adam! Trobaríem entre totes les criatures una mala sort comparable a la meva?... respon tu, oh bona i tendra oca!

—Aleshores jo, amos meus, vaig sentir com em travessava el cos un calfred d'horror i de llàstima i, plena d'emoció i tot tremolant, vaig exclamar:

—Oh, senyor lleó, hauríem d'excusar el com-portament de l'ase, car, només de sentir-lo, ja m'estic morint.

El lleonet, veient, que l'ase tocava el dos, li digué cridant:

—Per què tens tanta pressa, company? Queda't una estoneta, perquè m'interesses de debò i estaria content que em servissis de guia per anar a l'encontre del Fill-d'Adam.

L'ase, però, li féu de resposta:

—Em sap greu, senyor, però m'estimo més posar l'espai d'una jornada entre ell i jo. Ahir vaig deixar-lo quan ell s'adreçava cap aquest indret i ara estic cercant algun lloc segur per tal d'abrigar-me de les seves astúcies i de la seva perfídia. I endemés, amb el teu permís, ara que estic segur que ell no em sent, voldria esbargir-me amb tota comoditat i gaudir de l'airet!

Havent dit aquestes paraules, l'ase es posà a bramar amb totes les seves forces i engegà un devessall de magnífics pets tot tirant guitzes; es va ajeure damunt de l'herba una bona estona. S'alçà i, veient al lluny un nuvolet de polseguera, va parar una orella després de l'altra; va mirar fixament i, girant l'esquena amb tota vivesa, va tocar pirandó i desaparegué del nostre davant.

Ara bé, havent-se esvanit aquella polseguera, va comparèixer un cavall negre amb el front estrellat d'una taca blanca com una «dracma» d'argent, bell, ben proporcionat, altiu, lluent i amb els peus envoltats per una corona de pèls blancs. Arribava cap a nosaltres tot renillant amb un so molt agradable. Quan va veure el meu amic, el lleonet, s'aturà en honor d'ell i volgué anar-se'n per discreció. El lleó, però, encantat en gran manera de la seva elegància i seduït pel seu aspecte, li féu:

—Qui ets tu, oh bell animal? I per què corres així en aquesta immensa solitud i per què sembles inquietar-te tant?

El cavall respongué:

—Oh rei dels animals, jo només sóc un cavall d'entre els cavalls i vaig fugint per tal d'evitar de topar amb el Fill-d'Adam.

Sentint aquestes paraules, el lleonet arribà al límit de la seva estranyesa i va dir al cavall:

—No parlis d'aquesta faisó, oh cavall, car és vergonyós per a tu tenir por del Fill-d'Adam, fort com ets, amb aquesta amplada d'espatlles i la teva planta, sense comptar que amb una sola guitza el pots fer passar de vida a mort! Mira'm!, jo no sóc tan gran com tu i, no obstant això, he promès a aquesta gentil oca tremolosa que la desembarassaré per sempre més dels seus terrors, atacant i matant el Fill-d'Adam i menjant-me'l sencer. Una vegada fet això, tindré un gran plaer de tornar aquesta pobra oca a casa seva enmig de la seva família.

Tan bon punt el cavall hagué escoltat aquestes paraules del meu amic, el mirà amb un somriure trist i féu:

—Llança lluny teu aquests pensaments, oh fill del soldà, i no et facis il·lusions sobre la meva força, la meva alçada i la meva rapidesa, car totes aquestes coses són inútils davant de l'astúcia del Fill-d'Adam. I has de saber que, quan estic entre les seves mans, sempre troba la manera de domar-me al seu gust. Em posa traves de cànem i de crin a les potes, i em lliga pel cap a un pal més alt que no pas jo plantat a la paret i, així, no puc bellugar-me, ni asseure'm ni ajeure'm. I això no és tot! Quan ell vol muntar-me, em posa damunt un no sé què, que ell en diu sella, i m'estreny el ventre amb dues cingles amples molt dures que em fan força mal; a la boca, m'hi posa un tros d'acer que estira mitjançant unes corretges per tal de dirigir-me cap allí on li plau i, quan ja em cavalca, em forada els costats amb les puntes d'allò que ell anomena estreps i m'omple el cos de sang! I la cosa encara no ha acabat! Quan em faig vell i la meva esquena no és prou molsuda ni prou resistent i els meus muscles no poden fer-me anar tan de pressa com ell voldria, em ven a qualsevol moliner que em fa rodar la mola del molí de nit i de dia fins a la meva completa decrepitud. Arribat aquest moment em ven a l'escorxador on em degollen i m'escorxen; la pell la compren els assaonadors i la crinera els fabricants de sedassos, tamisos i garbells. Heus ací el fat que m'atorga el Fill-d'Adam!

Aleshores, el lleonet restà molt afectat d'allò que acabava d'escoltar i va demanar al cavall:

—Estic veient que, d'una manera absoluta, cal que desembarassi la creació d'aquest ésser de malaurança que tots vosaltres anomeneu Fill-d'Adam. Digues-me, oh cavall, on i quan has apercebut el Fill-d'Adam?

Respongué el cavall:

—L'he deixat aquest migdia i ara em persegueix tot corrent cap aquí on som!

Amb prou feines el cavall acabava de dir aquestes paraules, veiérem com s'alçava una polseguera, la qual li'n féu tanta, de por, que, sense prendre's la molèstia d'acomiadar-se, ens va deixar a galop tirat. I nosaltres veiérem aparèixer, pel cantó de la polseguera, i avançar a grans gambades cap a nosaltres, un camell esfereït, estirant el coll i bramant desesperadament.

En veure'l tan gran i desmesuradament colossal, el lleonet estigué convençut que devia tractar-se del Fill-d'Adam i, sense preguntar-me res, s'hi llançà al damunt i ja anava a escanyar-lo quan jo, amb totes les meves forces, vaig cridar:

—Atura't, oh fill del soldà, atura't! No és pas el Fill-d'Adam, sinó un bonàs de camell, l'animal mes inofensiu! I segurament que està fugint del Fill-d'Adam!

EI lleonet va deturar-se a temps i, tot estranyat, preguntà al camell:

 —De debò, tu també, oh prodigiós animal, tens por d'aquell ésser? Què en fas, dones, deis teus peus tan grans si no poden esclafar-li la cara?

I el camell alçà el cap a poc a poc i amb els ulls esmaperduts respongué tristament:

—Oh, fill del soldà, contempla els meus na-rius! ¿No els veus foradats i esqueixats per l'anella de crin que hi ha fet passar el Fill-d'Adam per tal de domesticar-me i dirigir-me? I aquesta anella era lligada a una corda que el Fill-d'Adam confiava al més petit dels seus fills, el qual, d'aquesta manera i cavalcant un ruquet, em podia fer anar com volia a mi i a tota una corrua d'altres camells arrenglerats els uns darrera els altres! Mira'm l'esquena! No veus els geps que se m'han fet durant tants de segles de carregar-hi farcells de tota mena? Mira'm les potes! Són plenes de durícies i han esdevingut enaiguades per tantes llargues travessades i viatges forçats entre sorres i pedres! I això no és tot! Sàpigues que quan em faig vell, després de tantes nits de no dormir i tants dies sense repòs, en lloc de tenir cura de la meva vellesa i de la meva paciència, encara sap treure profit de la meva pell vella i dels meus vells ossos, bo i venent-me al carnisser, que ven la meva carn als pobres, la meva pell als assaonadors i el meu pèl als filadors i als teixidors. Ara ja saps el tracte que em fa, de costum, el Fill-d'Adam.

Després de sentir aquestes paraules del camell, el jove lleó s'indignà al límit de tots els límits i llançant un fort bramul, va obrir i tancar les barres i donà cops a terra amb les potes, i acabà dient:

—Cuita a dir-me on has deixat per darrera vegada el Fill-d'Adam!

I digué el camell:

—M'està cercant i no tardarà molt a fer-se veure. Per favor, doncs, oh fill del soldà, deixa'm emigrar i fugir vers altres països que no siguin d'allà on vaig néixer, car ni les solituds del desert, ni les terres més desconegudes no serien prou per esquivar les seves recerques!

Aleshores sí que el lleó li digué:

—Creu-me, oh camell! espera encara un xic i veuràs com me les hauré amb el Fill-d'Adam, com el tiraré per terra, li trencaré els ossos, beu¬ré la seva sang i em nodriré amb la seva carn.

Però el camell féu de resposta, mentre tenia tremolors per tota la pell:

—Dóna'm permís, oh fill del soldà; més m'estimo anar-me'n, car com digué el poeta:

«Si a la tenda mateixa on t'abrigues i al ma-teix país que et pertany, una cara desagradable ve a habitar-hi, només et resta una so-la cosa a fer: deixa-li la tenda i el país i cuita a decampar.»

I després de recitar aquesta estrofa tan adient, el bonàs del camell va besar la terra entre les mans del lleó i s'alçà; ben tost, veiérem com s'allunyava balancejant-se.

I bé, a penes havia desaparegut, comparegué, sortint de no sé pas on, un home petit, vellot, amb aspecte més aviat raquític, que duia a coll una cistella amb eines de fuster i, damunt del cap, portava vuit llates de fusta.

En veure'l, oh amos meus, no vaig tenir ni for-ça per a llançar un sol crit ni per a prevenir el meu amiguet i vaig caure a terra com paralitzada.

El lleonet, molt divertit per l'aspecte d'aquell curiós petit ésser, s'hi apropà per tal d'examinar-lo de més a la vora i el fuster es doblegà davant d'ell fins a terra i tot somrient va dir-li amb una veu molt humil:

—Oh, rei poderós i ple de glòria, oh tu qui ocupes el lloc més alt dintre de la creació, et desitjo bona tarda i demano a Al·là que t'elevi encara més en el respecte de l'univers i augmenti les teves for-ces i les teves virtuts! Pel que fa a mi, jo sóc un pobre oprimit que ve a demanar-te ajuda i protecció per les desgràcies que em persegueixen de part del meu enemic.

I es posà a plorar, a gemegar i a sospirar. Aleshores, el lleonet tingué llàstima de les seves llàgrimes i del seu malaurat aspecte, endolcí la seva veu i li va preguntar:

—Qui és qui t'oprimeix i qui ets, oh tu, el més eloqüent de tots els animals que jo conegui i el més polit tot i essent-ne, i de molt, el més lleig?

L'altre respongué:

—Oh senyor dels animals, pel que fa a la meva espècie, jo pertanyo a l'espècie dels fusters i pel que fa al meu opressor, aquest és el Fill-d'Adam. Ai, senyor lleó, que Al·là et preservi de les perfídies del Fill-d'Adam! Cada dia, des de bon matí, em fa treballar per al seu benestar i no em paga mai; així, doncs, rebentant de fam, no he volgut treballar més pel seu compte i me n'he anat lluny de les ciutats on habita.

Sentint aquestes paraules, el lleonet entrà en un considerable furor; bramulà, saltà, bufà i escumejà i els seus ulls guspirejaren. I va dir:

—On és, per fi, aquest calamitós Fill-d'Adam, que el pugui fer a miques entre les meves dents i que pugui venjar totes les seves víctimes?

L'home li va respondre:

—No tardaràs a veure'l, car em ve al darrera enfurismat de no tenir ningú que sàpiga enquadrar-li la fusta per a les seves cases.

El lleó, aleshores, li va preguntar:

—Tu, però, animal fuster que camines tan a poc a poc i amb tan poca seguretat damunt de les teves dues potes, cap a on te'n vas?

L'home féu:

—Me'n vaig directament a trobar el visir del rei, pare teu, el senyor lleopard, que m'ha enviat a cercar per un animal dels seus emissaris, per tal que li basteixi una cabana sòlida on pugui abrigar-se i defensar-se contra els assalts del Fill-d'Adam, puix ja corre la brama de la seva propera arribada per aquests indrets; i és per això que porto aquestes llates i aquestes eines!

En sentir el lleonet aquestes paraules, s'engelosí del lleopard i digué al fuster:

—Per la meva vida! Seria un gran atreviment, de part del visir del meu pare, tenir la pretensió de fer complir les seves comandes abans de les nostres! Ara mateix, t'aturaràs ací i començaràs a construir-me, primer que a ningú, aquesta cabana! El senyor visir ja s'esperarà!

El fuster, però, féu com aquell que se'n volia anar i digué al lleonet:

—Oh fill del soldà, et prometo que tornaré tan bon punt hagi acabat el treball encomanat pel lleopard, car em fa força por la seva còlera, i, quan torni, no et bastiré una cabana sinó un palau!

El lleó no volgué escoltar res i fins i tot, molt enrabiat, es llançà damunt del fuster, només per a fer-li por i a tall de broma, arrambant-li la pota damunt del pit. Tan sols amb aquesta carícia, l'homenet va perdre l'equilibri i rodolà per terra amb les seves llates i les seves eines. El lleó va esclatar en una gran rialla veient la por i la cara esblaimada del miserable bon jan. I aquest, bé que molt mortificat per dintre, no va deixar veure'n res i fins i tot es va posar a somriure amb llagoteria i, amb poc nervi, es posà a la feina. Ara bé, precisament això era el que volia i el perquè de la seva vinguda.

Va prendre amb tota cura les mesures del lleó en tots sentits i, en un tres i no res, va fer una caixa sòlidament armada a la qual no va deixar més que una estreta obertura; per dintre, va clavar uns claus molt grossos amb la punxa girada cap endins, tant al davant com al darrera. Va deixar-hi uns quants forats, no massa grans, d'ací d'allà i, fet tot això, va invitar respectuosament el lleó que prengués possessió del seu bé. D'antuvi, el lleó va dubtar i digué a l'home:

—De debò que em sembla ben estret aquest palau i no sabria com entrar-hi.

Aleshores, l'home li va dir:

—Ajup-te i entra-hi arrossegant-te; un cop a dintre, t'hi trobaràs ben a gust.

El lleó, creient-s'ho, s'ajupí i el seu cos flexible lliscà a l'interior deixant només la cua. El fuster, però, va córrer a entortolligar-la i a entaforar-la amb llestesa amb la resta del cos del lleó i, en un obrir i tancar d'ulls, va tapar l'obertura i la va clavar ben fermament.

D'antuvi, el lleó va provar de moure's i de fer-se enrere, però les punxes acerades dels claus li foradaren la pell i se li clavaren per tot arreu. Es va posar a bramular de dolor i tot cridant, digué:

—Fuster del dimoni, què és aquesta casa tan estreta que m'has bastit i aquestes punxes que em penetren tan cruelment?

L'home, en sentir aquestes paraules, va llançar un crit de triomf i es posà a saltar i a fer burles, tot dient al lleó:

—Són les punxes del Fill-d'Adam, gos del desert! Així aprendràs, a compte teu, que jo, el Fill-d'Adam, malgrat la meva lletgesa, la meva covardia i la meva feblesa, puc sortir vencedor del coratge, de la força i de la bellesa!

I un cop dites aquestes esfereïdores paraules, encengué una torxa, aplegà feixos de llenya seca al voltant de la gàbia i ho féu cremar tot. I jo, més paralitzada que mai de por i de terror, vaig veure com cremava viu el meu pobre amic, que moria de la més cruel mort. I el Fill-d'Adam, sense haver-me vist, per tal com jo estava estirada per terra, s'allunyà triomfant.

Molt temps després, vaig poder tornar a aixecar-me i me'n vaig allunyar, amb l'ànima plena d'esfereïment, anant vers la direcció oposada. D'aquesta manera he pogut arribar fins ací i el destí ha fet, oh amos meus, que pogués trobar-me amb les vostres ànimes compassives!

Tan bon punt el paó i la seva esposa hagueren escoltat la narració de l'oca...

En aquest moment de la seva recitació, Schahrazada veié alçar-se la matinada i va callar amb tota discreció.

Anònim