El sabater de Torregrossa

Vet aquí un conte que ja no recordava. El comentari d’un amable seguidor m’hi ha fet pensar. M’ha costat una mica trobar-lo, però aquí està: El sabater de Torregrossa. És un conte que em fa pensar en els dels germans Grimm. És d'aquell tipus de contes que per tal de sortir d’una situació d’extrema precarietat acabes per vendre’t l’ànima al diable. I aleshores es produeix el miracle, tantes vegades somiat, de solucionar la feina feixuga. Però després passa que s’acosta l’hora de saldar comptes amb el dimoni i tot són angúnies i penalitats.

Diu la dita que qui juga amb foc acaba cremant-se, però un cop més, la màgia de la fantasia dels contes troba, en l’enginy, una sortida.

El sabater de Torregrossa

Una vegada era un sabater del poble de Torregrossa, tan pobre i carregat de mainada   que, per més que treballava de l'un cap de dia a l'altre, no guanyava prou per apanar-la. Un dia, tan amoïnat n'estava d'aqueixa pobresa seva, que veient que no podia alimentar els fillets, sense saber el que deia, exclamà en un moment de desesper: —Si sabia que donant-me al dimoni hagués de tenir feina per a guanyar-me la vida, ara mateix ho faria! En aquell mateix instant se li presenta el dimoni en forma de senyor. El qual li digué resoltament: —Ja que m'has cridat, aquí em tens! —Jo? —digué el sabater entre estranyat i esporuguit. —Sí home, no has cridat el dimoni? Ja sóc aquí! —Ah!, tu... però... —Res, si te'n desdius, me'n torno! —Ja veuràs, jo... —Tu m'has invocat! Tu no guanyes prou per a mantenir la família. Doncs és ben senzill, jo et donaré més feina que no voldràs. —Si ens entenem  -arribà a dir el desgraciat sabater. —Aviat ens haurem entès; a canvi de la feina en abundància que jo et facilitaré, tu em donaràs l'ànima... —Renoi!, renoi!... —No hi ha renoi! que valgui. —I me'n ve tanta feina que no pugui donar a l'abast, potser seria pitjor el remei que la malaltia. —No, home no! que jo et donaré feina i treballadors per a fer-la. I el pobre sabater, sense saber què deia ni què feia respon: —I quan vos hauré de donar l'ànima? —Quan no sàpigues quina feina donar als treballadors que et remetré. —Doncs no en parlem més, vinguin els treballadors. —Recorda't dels tractes! —digué el dimoni desapareixent. No havia passat un minut, quan es presenten tres fadrins amb un cabasset d'eines. —És aquí que heu fet un pacte amb el dimoni? —Ei, no parlem tan alt, que la meva dona us podria sentir i no hi hauria res de tot lo dit. —Doncs, feina, feina! —Calleu, que ara us tallaré sabates. —Feina, feina!  — repetien. Tan fort cridaven, que arribà a oïdes de la sabatera, la qual, presentant-se a la botiga, diu al seu home: —Què són tants crits? —Aquests fadrins que he llogat, que estan freturosos de treballar. —Tres n'has llogat? —Sí, tinc molta feina. —Si que t'ho havies portat callat! —Què t'hi diré jo?  -digué l'home per dir alguna cosa. El sabater anava enraonant amb la seva dona i vinga tallar i més tallar. Els altres, asseguts als tamborets, tan bon punt agafaven una sabata, ja la tenien embastada; ja li clavaven puntes, ja l'arrodonien amb la sola, és a dir, en un tancar i obrir d'ulls, tenien una sabata feta i un parell sencer, i d'aquell un altre. A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que donava bo de mirar. Tothom es llançà a comprar-li sabates i venien del carrer, de tota  la població, i fins i tot gent de pobles veïns. El sabater es feia d'or. Va passar per Torregrossa un regiment de tropa, i com venien a peu i passaren per davant de cal sabater, tots anaren entrant a comprar sabates i per tots els soldats n'hi hagué i encara en sobraren. Darrera d'aquell regiment en passà un altre, i darrera d'aquell un altre i el sabater vinga a vendre sabates i vinga a fer diners. Però encara que feia diners a cabassos, mai no havia estat tan cansat. Li feien goig les riqueses però ja començava a estar tip de tant de sentir a tothora els crits d'aquells fariseus que deien: —Feina, feina! Aqueix crit se li figurà que àdhuc reposant i dormint el sentia. Que és cosa d'anar a fer un trago, de fer un cigarret, de sortir un xic al carrer! A tothora un o altre d'aquells galifardeus li cridava: — Feina, feina! Un dia no pogué més i els féu fonedís. Se n'anà a les golfes per mor de no sentir aquella veu que li recordava a tothora aquella maleït pacte amb el dimoni. A les golfes va ésser, allí es va lliurar a fer un examen cabal de la seva situació. No podia negar que guanyava més diners que volia però resultava ésser un esclau, tal com pintava. En aquestes, la seva dona hagué d'anar a les golfes, i me'l troba arrupit i capficat. S'hi acosta, i li diu: —Aquí ets? Que no et trobes bé? —Sí però... —Però què?... —Treballo massa! —Això rai, no treballis tant. —Sí, ja ho dius tu, com donaré feina als tres fadrins? —Despatxa'n algun! —No puc, que si pogués, ja et dic jo que ho faria de seguida. —No pots, dius? No ho entenc... El sabater es posa plorar i diu a la seva dona entre una gran pena i sanglotant —Ja t'ho diré ben clar. Un dia, de tan pobre com em veia, sense pa per a donar-te a tu i als nostres fills, vaig desesperar-me i em vaig donar al dimoni. —Jesús, Maria, Josep! Que va de debò això? —Sí, filla, sí. A canvi de donar-me molta feina i treballadors per a fer-la, jo li he de donar la meva ànima el dia que s'acabi la feina. —Què més? —Res més! Encara et sembla poc? Per això et dic que no puc despatxar als fadrins que tinc. —Doncs ja ho arreglaré jo. I si tu haguessis tingut la franquesa de dir-m'ho abans, ja hauríem acabat més aviat. Anem! Van a la botiga i, així que els fadrins estaven sense fer res, veuen el sabater i criden com de costum:  —Feina, feina! —Ja us en donaré jo, de feina; d'aquí endavant, jo mano en casa  — digué la dona. —La qüestió és feina, feina i feina! —Vosaltres, tant treballeu de sabater com d'altra cosa oi? —Sí, la qüestió és que ens doneu feina! —Feina voleu, feina haureu. Tu! —diu a un d'ells— vés allà a la cuina i porta una cistella que trobaràs. Va a cercar la cistella i, en tornant, diu la sabatera:  —Haig de rentar; amb això vés a l'hort i omple'm la pica de l'aigua del pou amb aquesta cistella. Quan hagué marxat el fadrí, diu a un altre: —Ara vaig a cercar feina per a tu. Marxa a la seva cambra i agafa un nen que dormia al bressol. —Té  —li diu—, així que es desperti aquest menut de tres mesos, me l'ensenyes de llegir. Ja em teniu al fadrí encarregat d'això agafant la criatura. —Ara n'hi haurà per tu —digué al tercer fadrí. Va cap dins la casa i torna a sortir al cap d'un moment portant a la mà una pell negra. —Veus aquesta pell negra? -li diu-; doncs l'has de fer tota blanca. Fa l'ullet al seu home, i surten de l'obrador. —Què et sembla —li diu—  tindran feina o no tindran feina? —Em sembla que els costarà d'acabar-se-la —digué l'home arrencant un gran sospir. —Doncs ja pots estar ben tranquil, i amb l'ajuda de Déu no tinguis por del dimoni. Ara me'n vaig a veure el de l'hort. Se'n va a l'hort i veu el fadrí del dimoni que anava pujant galledes d'aigua i les abocava a la cistella. Quan l'hi tirava, tota se n'hi anava i, quan amb la cistella arribava a la pica, ja no n'hi quedava ni gota. —Així va bé, noi, així va bé —li va dir—. Em sembla que tens feina per a una bona estona. Se'n va a veure el que havia d'ensenyar de lletra a la seva criatureta de tres mesos i, encara que el fadrí tractava d'ensenyar-li, la pobra criatura n'hi feia tant cas com si sentís ploure. —Mestressa  —li digué el fadrí, em sembla que és molt difícil. —És difícil, sí, però guaita, l'angelet de Déu, si no ho entén, s'hi fixa. Marxa a veure el que feia tornar blanca una pell negra i, malgrat l'ensabonada que havia clavat a la pell negra un cop l’esbandia tornava a quedar negra com era. —Apa, noi, apa! vinga fregar i ensabonar, a veure si t'hi llueixes. Passaren molts dies i la sabatera anava vigilant cada dia els seus treballadors, els quals tots estaven da-li que da-li, l'un tractant d'omplir d'aigua la pica del pou amb la cistella, l'altre intentant fer aprendre de lletra a una criatura de tres mesos i l'altre provant de fer tornar blanca una pell negra. Cansat el dimoni d'esperar l'ànima del sabater, se'n va a la terra per a treure el compte en clar del que havia passat. Entrà a la sabateria i no veu cap fadrí. —Doncs on els tens? —pregunta a l'amo. —Anem a l'hort que en veurà un — diu el sabater. I el dimoni pogué veure com un dels seus fadrins s'afanava en va a omplir amb una cistella una pica amb aigua del pou. —I l'altre on és? —va demanar. —Anem que el veurà. Van a una cambra i te'l troba anant dient-li la "a" al menut de tres mesos, que està clar, amb els dies que feia, encara no li havia pogut fer aprendre la "a". —Ara veiem l'altre fadrí. Van cap a la cuina i me'l troben fregat amb els dits i sabó una pell negra perquè es tornés blanca. —Segons veig —va dir el dimoni— ha donat feina a aquests nois que no se’n podran sortir. —Però treballen —féu el sabater —Oh!, treballen!, treballen!  —respongué el dimoni—; a mi no em convé tenir tant de temps entretinguts aqueixos xicots. Són els millors dimonis que tinc, i tu, amb el teu treball me'ls hi faràs perdre el temps. Mira, més m'estimo proposar-te una cosa. —Digues, i veurem si és enraonada. —Jo t'alliberaré de la promesa de donar-me l'ànima, a condició que em deixis emportar aquests dimonis. —Aneu-vos-en, en nom de Déu. —No et cal dir aqueixa paraula, home, ja marxem! I corrents, corrents se'n van tornar a l'infern, d'on Déu faci que no surtin perquè no els haguem de sofrir ni crus.

Contada per Mercè Teixidor, de Granja d'Escarp

Rapunxó

Val la pena revisar la típica història que només pot ser possible en el món dels contes: Rapunxó, també coneguda com Rapuncel o Rapunzel.

Fantàstica història recollida pels germans Grimm que ens parla de l'esclavitud paternal en què sovint es veien abocades algunes donzelles per tal de mantenir intacta la seva puresa. Se li poden buscar moltes reflexions, però per mi no deixa de ser un conte-antídot per donar algun bri d'esperança a les noies que havien d'estar tancades en una torre i incomunicades de la resta del món per preservar les seves virtuts. Si ho analitzem amb més deteniment s'hi poden trobar referències de tota mena que poden tenir la seva particular simbologia. Les més evidents serien aquestes: descendència, bellesa, rapte, innocència, credulitat, cabell, adolescència, valor, joventut i enamorament.

Així que tenim un senzill, famós i -aparentment- innocent conte que ens parla de com només el vertader amor pot alliberar de la maldat de la mesquinesa envejosa.

Rapuncel (Rapunzel, Rapónchigo, Rapunxó)

Érase una vez un hombre y una mujer que llevaban mucho tiempo deseando inútilmente tener un hijo; por fin se forjó la mujer esperanzas de que Dios Nuestro Señor cumpliría su deseo. La pareja tenía una casa con una ventanilla en la parte trasera; a través de ella podía verse un espléndido huerto, lleno de las más hermosas flores v plantas; pero estaba rodeado por un alto muro v nadie se atrevía a entrar en él, porque pertenecía a una bruja de gran poder que era temida por todo el mundo. Un buen día se encontraba la mujer junto a la ventana mirando el jardín; entonces advirtió una era sembrada con los más hermosos rapónchigos; y se veían tan frescos y verdes que le abrieron el apetito y sintió el antojo inmenso de comer algunos. El antojo aumentaba de día en día, y como sabía que no podría conseguir ni uno solo, decayó y adquirió un aspecto pálido y demacrado. Enton­ces el hombre se asustó y le pregunto:

— ¿Qué te ocurre, esposa mía?

— ¡Ay! —respondió—; si no consigo unos rapónchigos del huerto que está detrás de nuestra casa, moriré.

El hombre, que la quería mucho, pensó: «Antes de permitir que muera tu mujer, tráele esos rapónchigos, cueste lo que cueste.» Así que al atardecer saltó el muro que daba al jardín de la bruja, arrancó de prisa y corriendo un manojo de rapónchigos y se lo llevó a su mujer. Ella hizo inmediatamente una ensalada y se la comió ávidamente. Pero le gustaron tanto, tanto, que al día siguiente su apetito se había triplicado. Para que se tranquilizase, el hombre tuvo que volver a saltar al jardín. Así que trepó otra vez por el muro al atardecer, pero al saltar al otro lado se llevó un susto enorme, pues vio ante sí a la bruja.

—¿Cómo puedes atreverte —dijo la bruja, lanzándole una mirada de indignación— a saltar a mi huerto y a quitarme, como un ladrón, mis rapónchigos? ¡Esto lo pagarás caro!

— ¡Ay! —respondió el hombre—; tened compasión, sólo la necesidad me ha llevado a ello; mi mujer vio los rapónchigos desde la ventana y le entraron unas ganas tan grandes de comérselos que hubiese muerto de no haber podido hacerlo.

Entonces la bruja se apaciguó y le dijo:

—Si es como dices te permitiré que cojas todos los rapónchigos que quieras; sólo te pongo una condición: tendrás que darme a la criatura que tu mujer traiga al mundo. No le pasará nada, y yo la cuidaré como una madre.

Lleno de miedo, el hombre asintió, y cuando la mujer dio a luz vino inmediatamente la bruja, dio a la criatura el nombre de Rapónchigo y se la llevó consigo.

Rapónchigo era la niña más hermosa del mundo. Cuan­do cumplió doce años, la bruja la encerró en una torre que se encontraba en un bosque y que no tenía puerta ni escalera; tan sólo una ventanita en todo lo alto. Cuando la bruja quería subir se ponía al pie de la torre y llamaba:

—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.

Rapónchigo tenía una espléndida y larga cabellera, reluciente como el oro. Cuando oía la voz de la bruja se soltaba las trenzas, las ataba a un gancho de la ventana y dejaba caer sus cabellos unas veinte varas para que la bruja trepara hasta arriba.

Pasados algunos años ocurrió que el hijo del rey, cabalgando un día por el bosque, pasó cerca de la torre. Entonces oyó un canto tan melodioso que se detuvo. Era Rapónchigo que, en su soledad, se entretenía entonando su dulce voz. El príncipe quiso subir a verla y buscó la puerta de la torre, pero no la encontró. Volvió a su palacio, mas el canto lo había impresionado tanto que todos los días iba al bosque a escucharlo. Estando en una ocasión tras un árbol, vio venir a la bruja v oyó cómo llamaba:

—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.

Entonces soltó Rapónchigo las trenzas y la bruja trepó por ellas. «Si esa es la escalera por la que se sube, ma­ñana probaré fortuna», se dijo el príncipe.

Y al día siguiente, cuando empezó a oscurecer, fue a la torre y llamó:

—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.

Inmediatamente cayeron los cabellos y el príncipe tre­pó por ellos.

Al principio Rapónchigo se asustó muchísimo porque nunca habían visto sus ojos a una persona como el prín­cipe; pero éste empezó a hablarla muy amistosamente y le contó que había quedado tan impresionado por su canto que no hubiera podido vivir tranquilo sin verla. Entonces perdió Rapónchigo el miedo, v cuando el prín­cipe le preguntó si lo aceptaba por esposo vio que era joven v bien parecido, y pensó: «Este me va a querer más que la vieja señora Gothel»; así que le dijo que sí y le estrechó la mano. Y añadió:

—Me iría gustosa contigo, pero no sé cómo bajar de aquí. Cuando vengas otra vez trae una cuerda de seda; con ella haré una escalera, y cuando esté lista bajaré y me llevarás en tu caballo.

Acordaron que hasta entonces vendría él todas las noches; pues de día venia la vieja. De nada se percató ésta hasta que una vez la dijo Rapónchigo:

—Dígame, señora Gothel, ¿cómo es que usted me pesa más al subir que el joven príncipe que dentro de un momento estará conmigo?

— ¡Ah, tú, hija del diablo! —exclamo la bruja—; ¡qué es lo que tengo que oír decir! ¡Y yo que creía haberte apartado del mundo! ¡Tú me has engañado!

En un arranque de ira, cogió los hermosos cabellos de Rapónchigo, les dio unas cuantas vueltas con la mano izquierda, empuñó unas tijeras con la derecha y, ¡zis, zas!, se los cortó de raíz; y las hermosas trenzas rodaron por tierra. Y fue tan despiadada que se llevó a la pobre Rapónchigo a un desierto, donde vivía con gran penuria en la desolación.

Y el mismo día, después de expulsar a Rapónchigo, la bruja amarro las cortadas trenzas en el gancho de la ventana, y cuando vino el príncipe y llamó:

—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.

Las dejó caer. El príncipe trepó, pero arriba no encontró a su querida Rapónchigo, sino a una bruja que le miraba con malos y pérfidos ojos.

—¡Hola! —exclamo la bruja irónicamente—. Vienes a ver a tu queridita, pero el lindo pajarillo ya no está en la jaula y no cantará más; el gato se lo llevó y ahora te sacará a ti los ojos. Perdiste a Rapónchigo para siempre; nunca volverás a verla.

El príncipe quedó traspasado de dolor y, en su desesperación, saltó por la ventana. No perdió la vida, pero cayó sobre unos pinchos que se le clavaron en los ojos. Erró, ciego desde entonces, no comiendo más que raíces y bayas y sin hacer otra cosa que gemir, llorando la pérdida de su querida mujer. 

Así anduvo vagando durante algunos años, hasta que llegó al fin al desierto donde vivía miserablemente Rapónchigo, con dos mellizos que había parido: un niño y una niña.

El príncipe oyó su voz, y tan familiar le pareció, que fue hacia ella; Rapónchigo lo reconoció, se echó en sus brazos y lloró sobre él. Pero dos de sus lágrimas cayeron en los ojos del príncipe y los aclararon; entonces pudo ver mejor que antes. Se la llevó a su reino, donde fue recibido con alegría, y vivieron felices y contentos durante muchos años.

Jacob i Wilhelm Grimm