Un conte que no vull que falti en aquesta recopil·lació és el que va escriure Víctor Català en la seva emblemàtica novel·la Solitud. Parlar de Caterina Albert (Víctor Català) és arriscat perquè és d'aquelles escriptores que mereixen totes les reverències en pronunciar el seu nom. Així és que simplement diré que em fascina tota la seva obra. I que la seva història personal sempre m'ha semblat d'una fortalesa envejable en uns temps severament difícils per a les dones.
És important recordar que l'autora s'inclou en el moviment que va afectar tant la literatura com l'arquitectura, la pintura i les arts en general en l'Europa de final del segle XIX i principi del XX: el Modernisme. Fent una simplificació extrema, es podria dir que els seus principis es van inspirar en els valors de la Natura. Possiblement l'ecologia ha begut molt d'aquest antic moviment. El Modernisme sorgeix de l'admiració incondicional de la Natura i un rebuig total a la massificació humana. Personalment sempre he trobat el Modernisme inquietantment seductor, ple de delicada màgia i d'una força extraordinària.
El llibre Solitud és una d'aquelles novel·les que em van commoure des dels primers capítols. Crec que és d'aquelles històries que convé rellegir de tant en tant per tornar a gaudir de la seva duresa salvatge i també d'una particular tendresa. Però no és del llibre sencer del que vull parlar, sinó d'un capítol que Víctor Català anomena "Rondalla". És un conte que explica un dels personatges principals de la història, el pastor. Parla d'una aparició que l'imaginari humà ha inventat empès pels efectes al·lucinògens dels boscos i la Natura en general.
Homer ja parlava a la Ilíada dels càntics de les sirenes com la cosa més seductora que gairebé va costar la vida al valent Ulises. Andersen ens va donar la seva particular visió d'aquests delicats éssers amb el seu conte de La Sireneta. Ondines, sirenes, nimfes, encantades o dones d'aigua (a Catalunya) són éssers que cal observar amb precaució. Són presentades com belleses extraordinàries que generalment volen la perdició dels humans, en especial dels homes. La dona d'aigua que inventa Caterina Albert, per mi, és la més temible de totes. La seva bellesa inhumana, la tendresa amb què parla, la seva insultat joventut i sobretot la innocència amb què apareix en el conte seran determinants per arribar a un inevitable desenllaç.
Aquest conte, pot presentar un petit problema: està escrit en un dialecte inventat per l'autora que representa que és el que parla el pastor del llibre. Tot i així em sembla un dels millors contes que he llegit mai.
El conte no té pròpiament títol. Floridalba li he posat jo mateix perquè em sembla el més apropiat.
Floridalba
Rondalla
(Contalla que explica
el pastor a Baldiret
en la novel·la de
Victor Català: Solitud)
(...)
Vet aquí que per temps, quan
encara els animals parlavin, hi havia
un vei molt revei que vivia per aquestes muntanyes feia centuries. I això eri per un voler de Déu, que el deixavi viure més que als atros homes
perquè no eri pecador ni havia tingut mai tracte amb dona nada. En comptes de gec i calces, com la gent de
per ací, duia per tota vestidura els seus cabeis, tan rellargs que per darrera
l'abrigavin com una capa, i la barbassa blanca, que al davant li
penjavi fins passat dels genois...
(...)
... vuiu dir-te que eri un sant home que no tenia
atra cuca en la cerveiera que pregar a Déu de dia i de nit i menjar rels de
plantes per tota vianda i de més a més,
qualque lledonot com a llamí de compliment.
(...)
Tan sant
eri aquei bon home, que
els atros se donaven vergonya de posar-se-li devers de
por que Nostro Senyor no els hi reparés massa la poquesa amb la comparança.
I vet aquí que ara l'un, ara
l'atro, anavin baixant tots cap a
la plana, fins que vingué dia que en aquestes muntanyes no hi quedaren més que el vei tan revei i les
encantades. (...) I és que, un cop fora
tots els homes de la muntanya, les
encantades no sabien com matar
l'estona i començaren d'enyorar-se i devenir consirores, fins que caient en que
de tot ne tenia la culpa el vei aquei de
les rels, determinaren de fer-n'hi alguna per revenjar-se. Vet aquí que
van tindre col·lotge en l'Afrau de la Nina, i totes van dire la seua; mes
tantes i tantes ne van dire, que no s'hi
entenien. Les dones són qualque micota fluixes de llengua i gasten molta escopinya a l'en va ... Vuiu creure que haurien pas arribat a tracte si de cop la
més petita de les encantades, que
eri molt avespada, hagués pas
saltat enmig de la rodona i dit així:
-Se'n parli pas més, d'això, comares! Fins ara he rumiat de quina manera
se poria pèrdre a un home, per sant que
fos, i ara vos digui que gequiu aqueix per a mi,
que jo me n'encarregui... -Tal cosa passavi avui, diem,
i vet aquí que l'endemà, a
trenc d'auba, el vei estavi de
genois fent oració,
quan repara una gran ombra en
terra. Aixeca el cap
i mai diries què veu? Un
auceiet petit petit, tot
endaurat, i amb les plometes vermeies mateix que tres gotetes de sang, en
comptes de cresta...
(...)
-Vore'l el veí i quedar-se
embadalit va ésser tot u; i vet aquí que goitant, va pèrdere el fil del
parenostre que deia; i com
l'auceiet pegà volada
i fugí cap al
Cimalt, tot era capficar-se preguntar-se a ell mateix:
-¿Com pot ésser que una tan poqueta
cosa faça aquesta ombra si hi ha pas llei de sol sobre
la terra? I més a més, ¿de quina
casta s'escau aqueix auceiet que jo
encara n'havia vist mai cap amb
tants anys com tingui?... Serà puput?
Serà estornei? Serà verdum?...- Mes, per tant que
rumiava, va pas
trobar en sa memori res
de consemblant...
(...)
-El vei era innocent com un
infant de cria,
i tot s'ho hauria pensat
fora que en el món passés cosa
amb macadura de malici o
d'engint secret. (...)
Ja t'hai dit que el vei eri innocent com un infant, com que els infants són com els bugiots, que
volen tocar tot lo que veuen, vet aquí
que el vei, tantost li vingué bé, allargar la mà per agafar an aquei auceiet
tan rebonic que li feia mirotes; mes
així que li veu l'intent, l'aucei pega
cop al Cimalt atra vegada. Preguntis pas lo que va fere el vei d'aqueia hora en avai! ni es va recordar de pregar a Déu, ni de desenterrar un rel, ni de roure un
trist lledó secaí. I a la nit, en
comptes de venir-li una bona son,
només li venia aquest pensament: l'aucei,
l'aucei endaurat! Això vol dire
que encara les estreies feien la cuca-amagada
pel cel, que ell ja s'estavi de
genois al lloc de cada dia i aguantant ben fort
una baga escorredora que s'havia enginyada. I així que s'aclarí i l'aucei començà de
revolar-li pel devers, ell que llenca la baga i... (...) Just, just pel coi. petit! I que així que el
va tindre, el vei que fa amb mofa:
-Ai, auceiet endauradet,
jo pla t'hai ben atrapadet!
Mes se va quedar de pedra marbre
quan va sentir que l'aucei li responia:
-Ai, bon veiet de la muntanyeta,
m'escanyis pas amb la cordilleta,
que jo som pas lo que tu
te pensis. Som un catiu del Rei de Moreria que pels meus pecats m'han
donat a les encantades, fins i tant que atrapi un vei de veior que haja pas
coneguda dona nada i me vulla deslliurar!
-El vei a l'oir allò va tindre
una grossa alegria, que es va pensar que
eri cosa de Nostro Senyor, que pel seu endemig volia fer qualque cosa mai
vista. I aixi
fou que digué al punt:
-Ai, auceiet endauradet, jo et
deixaré deslliuradet, que jo som l'home vei de veior que no som conegut mai dona nada. Digues-me, més aviat ara
que suara, lo
que tingui de fer. -Arrabassa'm dues plometes de
la cresta -li respon l'aucei- i clava-te'n una a cada ui.
El vei que li
arrabassa les dues plometes de la cresta i se'n clava una a cada ui i
de seguida es queda més orb que abans
de néixere. Ai
trist de mi, que hai perduda la claredat del dia! -crida tot espaumat-. Mes l'aucei llença una
gran riaia, s'arrabassa la darrera ploma
de la cresta i l'hi clava just al mig del cor.
A l'acte li torna la vista al vei
i... repara una minyona bonica com una Mare
de Déu, però també, com ell, sens llei de vestidura i sols amb una
garlanda de roses que li enrondavi el coi i després li arrossegavi per terra... (...)
Així que, veient-se tan a la vora d'aqueia minyona
prima de roba i que se'l miravi de fit
a fit, el pobric va heure bella vergonya, i ell que s'embolca amb la seua cabeiera i es
posa les mans davant la
cara. Mes s'havia descuidat,
tanmateix, de lo mellor, que era arrabassar-se la plometa de
l'encantament que duia clavada
al cor;
donques, per tant que es
tapés la cara, sempre veia de l'altra banda a l'encantada, mateix
que tingués els dits de vidre. I
tot s'esglaià quan ella, acostant-se-li, va fer-li així mateix:
-Ai, bon veiet de la muntanya,
trau-te les mans de la careta, que tu vuiu pas fere cap llei de mal.
-Havent dit això, l'encantada s'aturà perquè es pensavi que ell ja en
tenia de sobres més que prou amb
aqueies promeses per a segui-la i
pregavi a Déu que li donguessa coratge, gira tot d'una la cara i diu, cridant:
-Fuig-me d'ací, folla enartadora, que més m'estimi la glòria del cel que totes
les riqueses de la terra! -A l'oir
això l'encantada que se'l mira
amb un gran enuig, i a l'acte es
fon per art d'encantament...
-Tot aquei dia el pobre vei va
pas sebre lo que li passavi. Bé ho
provavi de passejar-se del Bram a
l'Estimbada i de Peu de Gall a les
Cabiroles; bé en va començar d'oracions
i penitencis! Amb res se podia esborrar dels
uis a l'encantada, amb aqueis
cabeis com una polseguera d'or i la
garlanda de roses entorxada al
coi. A mitjanit va pas poder aguantar
més, i ell que es posi de genois al lloc
de cada dia. Mes, espera que esperaràs,
venien pas aucei ni minyona... I ell que va
pensar: Jo voldria que vingués, que
li donaria la meua cabeiera per
a amagar-se les carns; que, tanmateix,
és una vergonya que corri així una minyona com ella. Pensat això, vet ací que
es presenti l'encantada, i ell que, comptes de donar-li la cabeiera, se la mira bé de regord, baixa els uis,
se posa a tremolar,
i va pas dire paraula. I
l'encantada que li fa:
-Encara que ahir me gitessis del teu davant, jo te tingut pietat i
torni. Ja que no t'escau éssere
ric, si tu te'n vols venir amb mi, te
faré l'home més poderós de la terra. Te
donaré un vestit tot de pedra
foguera, una espasa feta d'una velga de
llamp i un cavai més corredor que el
vent, i amb aquest vestit, aquesta
espasa i cavai, te'n podràs anar pel món
ellà a seguir reialmes i
fer-te teus els que vulles, que
ningú te
podrà dur la contra, puix
si els homes volguessin matar-te, el teu
vestit, per cada cop que et
donguin els hi tornarà un raig de foc;
si volguessin fugir de tu, per
tant que corrin, el teu cavai
els atraparà de
seguida, i si no
es volguessen donar de cap de les maneres,
la teua espasa, feta
d'una velga de llamp,
els deixaria a l'acte cendra
viva... -El vei s'escoltavi l'encantada
tot moix i capficat,
i ella que, veient això li
pregunta què determinava. Aleshores el
vei va fer un gran surt i com el dia abans,
diu tot es glaiat: -Fuig-me del meu davant, follia enartadora, que més
m'estimi la glòria del cel tot el poder de
la terra! -Ella que se'l mira amb
cara de més malici que el dia
abans, pega cop de peu al sòl i es fon
per art d'encantament...
(...)
Després que va
havere tret atra
vegada de la seua vora
Floridalba, va quedar-li al vei una mena de tristor tan forta que es passà tot el
dia plorant com una
viudeta noveia: i tot plorant, rumia que rumiaràs, se deia:
-Deu ésser pla bé més gustós tenir un palau dins de la muntanya i dormir en llit d'or encortinat, i menjar peixos dels rius de llet,
i beure resolis colats i
recolats per les dones del Rei de
l'Orient, que pas jeure per les
tutes i serenes, esgarrinxar-se els
peus per les garrigues i tastar atra
cosa que rels margantes i l'aigua clara que prengui amb la conca de
les mans! ... Mes jo som pas més que un trist pecador i com Déu
m'ha pas donat
això de la seua volença, senyal
que ho mereixia pas... -I
dient així s'acontentavi una
estona, fins que
li venia aquest
atre pensament: -Tanmateix
l'encantada ha trobat una cosa ben bonica! Seguir tots
els reialmes de la
terra i fer-me meus els que volgués. Si aquestes muntanyes tenen
quatre dies de camí, ¿quants ne deu tindre
el món? Pot éssere deu? Pot éssere dotze? ¿Pot éssere tants com tots els
peus i de les mans? ... Quan jo eri petit, un corb va contar-me que hi havia tanta casta
d'homes com d'auceis, i que també tenien
la paraula i el plomatge diferents els
uns dels altres... Si fos així, seria ben bé
cosa de vore; mes jo sé pas del cert si el corb me contavi qualque
mentida. Ell deia que havia seguida
tota la
terra i jo m'he pas mogut mai d'aquest redós. Tanmateix, a la meua jovenesa havia de baixar
de la muntanya i córrer
un poc el món: és pas braument divertit passar la vida com
un lluert... -I vet ací que, rumiant
aquestes coses que mai li
havien passat pel
cap fins aleshores, l'atraparen les
hombres de la
nit; i encara no rompia la matinada, ell que es posa al lloc de cada dia, genois en terra, esperant l'encantada; que el cor li dia que tornaria; i anc que ell estavi fort i ferm en
rebutjar-la, per això s'acontentavi pas de no vore-la, que el
gust de la companyia és la cosa
que els homes prenen més aviat... (...)
Més d'hora que els altres dies.
Abans de clarejar ja la tenien allà, seguda al
seu costat, mirant-se'l
amb uns uis lluents com els del "Mussol", i dient-li amb una veu més dolça que quan feia els refilets
d'aucei endaurat: -Sé pas què
m'has donat, vei del meu cor, que me pusqui pas apartar de tu per més
que m'agraviïs. Jo
tingui de donar-te
una mercè de
totes passades, i ja que no
vols éssere l'home
més ric ni el més poderós de la terra,
seràs el més savi. Tu saberàs tot
lo que passi en el món i fora del món;
voràs pujar la saba pel tronc de les plantes i créixer les flors i les
fuies; voràs la formiga que corri a l'altra banda de la terra i el vaixell que
navegui en lo més apartat de
la mar gran; voràs
els camins amagats de les
estreies i les cavorques de l'infern,
plenes de males bestis de condemnats que es retorcin i s'unglegin; voràs els
designis en el cor dels homes i els infants en
el ventre de les dones; res hi haurà colgat per a tes ninetes de
ponent a llevant, en el cel ni en
terra... I així mateix tot ho
oiràs i ho entedràs tot: lo
llenguatge dels auceis en l'aire i de
les bestis terrassanes en la terra;
les cantòries dels peixos i les sirenes
al fons de l'aigua i els romflets
dels vent, i el retruny de les tronades, i els
gimecs de les muntanyes i tota
mena de remor o fressa que moga cosa criada devers o lluny
de tu... I amb això saberàs per endavant tots los segrets
del món i on sia del cert el bé i el mal
per a esquivar-los o
pendre'ls. -Mentestant que això deia l'encantada, el vei se la goitava i el seu cor se
fonia.
-¿Què faràs trist de tu?- se
preguntavi ell mateix-. ¿Te l'escoltes o no te l'escoltes?, la segueixes o no
la segueixes? Si la rebutges i fuig de
tu, te moriràs d'enyorament, i si la segueixes ets comdemnat fins a
l'acabament del temps, que ella prou
que ho vegi, que és una goja,
i son poder sols de mal éssere... Ai, trist de tu, què has
fet, que has pecat de vista i d'oí estás perdut sense remissió!... En
aquestes, l'encantada, que sotja, li fa: -Ara ja t'hai dit tot lo que puc
donar-te: digues-me tu d'una vegada si
vols venir amb mi o si hi vols pas
venir... -El vei aleshores
arrenca un gran plor tot
s'exclamant:
-Deixa'm en repós, follia enartadora, que
pusqui pas aguantar més!- I posant-se el cap enmig del
genois començà d'encomenar-se a Déu. Mes
ella se li
acosta a cau d'oreia i li diu
tota moixa: Vine-te'n amb mi, vei
del meu cor, que jo estigui emprendada
de tu i vuiu fer-te l'home més ric, més poderós i més savi
de la terra!... -El vei se tapi les oreies per a no setir-la, i fent un
esforç de totes les seues forces crida amb un
gran crit: -¡No, no!... Surt del
meu davant, mala aconseiadora, que més
m'estimi la glòria del cel que tot lo mellor de mellor de la terra!...
-I vet aquí que, dita semblant cosa, tot se li féu fosc mateix que el món
finés; i eri que ell se pensavi
que l'encantada havia fugit d'ell
com cada dia... (...)
Tenia pas enllestit encara el
seu jornal, i ja vos hai que eri pas dona per a deixar-lo a mitges... Veu's aquí que con va vore el vei tan acotat, ella que li enronda un braç al coi i li diu a poc a poc, com si es confessés: -Atrament, ja vegi que
ets l'home més senzill i sant de la terra,
i que tu hi pusqui pas res.. Jo m'havia emprendada de tu i et volia
fere el meu marit; mes tu m'has
rebutjada per tres vegades i me'n tingui
d'anar tot de seguida; mai més me
veuràs, m'oiràs ni saberàs de mi... Però abans d'anar-me'n vuiu deixar-te un
record que et duri mentre el món sia món...
I dient això, se li acosta,
li fa un petó ben llarg i es fon
per art d'encantament. (...)
Així que hagué deixat el vei,
l'encantada s'encamella en una rotxa de garbí que passavi, i li comana que la duga a l'Afrau de la
Morta, on s'atrapavin
les atres encantades fent mitja i conversant; i, tantost hi arribi,
ella que fa amb un gran crit:
-Comaretes les
comaretes,
tireu en orri les
mitgetes,
prengueu la pinta
d'adamant,
l'espill de lluna
foguejant,
el coiaret d'ui de
serpent
que fa encegar tota
la gent,
el vestit verd de
flor d'alguer
brodat d'escates de
roger,
i les xinel.les de
setí,
que els homes tornen
cap ací!
Podeu pensare quina cridoria s'aixecaria a l'oir semblant nova! Totes les encantades preguntavin com era estat allò, fins que la més petita els contà que ja havia atuït el vei de la muntanya. Les encantades ho volien pas creure i es feren explicar totes les provatures tal com havien anat, i veient que n'havia pogut res temptar-lo amb les riqueses, amb el poder i amb la saviesa que són bells esquers pels homes i que amb tot i això ella seguia dient que l'havia hagut, tot era preguntar de quines eines, de quines cadenes, de quines begudes o de quins conjuraments s'havia valgut per a obrar el miracle; fins que ella digué que l'havia obrat amb sol petó!... Puix, d'encà que el món és món, s'ha pas trobat beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit de l'home, per sant que sia, com un petó de fembra... En aquestes, com les encantades menys viues se n'enriguessin, veus aquí que començaren de sentir una veu fonda, fonda i confosa com un resó d'onada, que venia de molt lluny. Pararen l'oreia i oïren que aqueia veu deia només: -Floridalba!... Floridalba!... Floridalba!... -Eri la veu del vei, que corria desesperat d'una banda a l'altra, tan aviat per la Cresta del Follet, com per l'Anap del Rei, com pel Bau de les Olives, cercant pertot l'encantada i pregant-li que el volgués amb ella, que per un atre petó dels seus llavis donaria de grat, a més de totes les ventures de la terra, la mateixa glòria del cel... I a l'oir tal cosa, les encantades, d'allò més divertides, s'espandiren per tots els indrets de la muntanya i es posaren a escarnir el vei, repetint lo mateix que ell deia amb unes grans rialles... I d'ací les hi va vindre aqueix vici tan relleig que encar els dura... (...)
(El vei)
-Va morir-se al cap de
la centuri del
mal d'emprendament: i com que havia mort afollit i sense penediement, va
pas poder entrar al cel. Déu mos el gord
a nosatros! I encara ara, ermitana, en les nits de tempesta, quan repiqui
l'esquellinc del Cimalt senyalant una desgraci, se veu passar la seua ànima en
pena, mateix que un foc follet, pels
córrecs i fondalades, i sa veu, fosca i
llarga com un ressó d'onada para pas de cridar:
“Floridalba!...Floridaaalba!...Floridaaalba!...”
fins que s'aixequi el dia.
Víctor Català: SOLITUD
