El plat de fusta

Una de les carències de la societat actual és saber el lloc que hi ocupa la gent gran i quines són les seves necessitats. La societat es despreocupa d’atendre’ls i, el que és pitjor, desaprofita els seus valors i la seva saviesa. El ritme que la societat està imposant a les nostres vides desplaça les persones que no poden seguir-lo. Aquesta situació fa que sovint pares, avis i grans en general facin nosa i se’ls aparti de la vida activa.

Em ve a la memòria la imatge d’aquelles tribus que parlaven de les preocupacions a la vora del foc i s’escoltava als més experimentats (els ancians de la comunitat) per trobar noves solucions. Penso que era una societat que se sabia ajudar de les diferents generacions i cadascuna aportava el que li pertocava. 

Fins el segle passat, en el dia a dia de les famílies rurals, al mas hi havia una distribució de tasques. Els adults actius i el jovent sortien a treballar la terra –dones incloses- i els avis i els oncles grans es quedaven a casa per tenir cura de la mainada i les feines que requerien menys esforç físic. A més, els grans tenien un paper rellevant en la direcció del mas. I és que aquests ancians, de joves, ja havien passat per dificultats semblants i per tant havien assolit uns coneixements útils.

La rondallística catalana, també de ben antic, ja es plantejava situacions similars i tenia clar el que calia fer: no menystenir ningú.

El conte que a continuació presento planteja una interessant reflexió sobre el tema, reflexió que continua sent perfectament vàlida en els nostres dies.

El plat de fusta

Temps era temps, quan el blat es segava a mà i pels camins es transitava amb carro, va succeir aquesta rondalla que ara us explicarem.

En un poblet perdut a les muntanyes, enmig d'una petita vall envoltada de boscos de pins i avets, hi vivia en Joanet, el petit hereu del mas Perer. En Joanet era un vailet molt eixerit, llest com un esquirol i molt treballador. Cada matí es llevava sense mandra i anava cor­rents a l'escola del poble, a aprendre de lletra amb el mestre, el senyor Antoni. Li agradava la instrucció, les lectures d'històries del passat i les quatre regles. A la tarda, quan tornava al mas, ajudava el pare a les feines de pagès: munyir les vaques, portar la llet, esquilar les ovelles, segar, batre el blat, eren tasques que complia amb cura, destresa i sense replicar mai. Tot li anava bé i de tot en feia una gresca.

Cada hora d'àpat es trobaven a la taula la mare, l'àvia, en Joanet, el seu pare Joan i l'avi Joanot, que ja era molt vellet i a qui li tremo­laven les mans. Quan en Joanet era petit, l'avi Joanot sempre li ex­plicava rondalles i a les nits, a la vora del foc, omplia la cambra d'his­tòries d'encanteris, de fades i princeses, d'animals parladors i de viatges meravellosos. En Joanet se l'estimava molt, a l'avi, i li dolia veure com s'havia fet tan gran que gairebé no podia ni posar-se el menjar a la boca.

Algunes vegades, de tant tremolar-li el pols, el plat li queia de les mans. Aleshores les tovalles quedaven tacades de l'escudella fume­jant o de la vianda, mentre que el plat esdevenia una trencadissa per terra. Un dia, després d'aquest daltabaix, el seu fill, en Joan, que era rabiüt i de poca paciència, li ventà de mala manera:

-Carallot de pare. Tot us cau de les mans. Ja no sou bo ni per agafar el plat i péixer-vos la manduca. Com hi ha món, que n'estic fart de tant menjar per terra. Sabeu què us dic? Que a partir d'ara menjareu en aquell racó de menjador i us faré un plat de fusta perquè no es pugui trencar.

El pobre avi Joanot va quedar moix i pansit, abaixà el cap i no va respondre. Però en Joanet va veure com les llàgrimes li regalimaven cara avall. L'endemà, en Joan es va presentar amb un plat de fusta, que des d'aleshores va servir per posar el menjar de l'avi Joanot. A en Joanet li va saber molt greu el mal tracte que el seu pare dispensava a l'avi i volia ajudar-lo, encara que no sabia com. Però, rumia que rumiaràs, va trobar la solució.

L'endemà, en tornar de l'escola, va anar a cal fuster, en Pica-so-ques. En Joanet li va demanar una soca de faig i el fuster, com que el coneixia molt, li'n va regalar una de gruixuda, plena de vetes, del color de la mel i seca, a punt per modelar-la.

En arribar a casa i després d'ajudar el pare amb el bestiar, just abans de sopar, en Joanet va agafar una gúbia i es posà a cisellar la soca de faig a la vora del foc. La fusta era dura i en Joanet tenia tre­balls a donar-li forma de plat, però de mica en mica ho anava aconseguint, i deixava el terra ple d'encenalls. Amb això, arribà el seu pare Joan, i quan el va veure tan atrafegat li demanà:

-I doncs, Joanet? Que vols ser fuster?

-No ho endevines, pare? -respongué en Joanet. Estic fent un plat de fusta per a tu, per quan siguis gran i et tremolin les mans. Així, si et cau el plat, no se't trencarà encara que es vessi l'escudella. Hi menjaràs com ara fa l'avi.

En sentir aquella resposta, en Joan va quedar avergonyit i es va adonar que el seu fill li acabava de donar una bona lliçó. A ell tampoc li agradaria arribar a vell i ser arraconat pel seu fill quan ja no es po­gués valer per ell mateix. Va abraçar en Joanet i li va fer un petó. Després, es dirigí al racó on hi havia l'avi Joanot i li digué:

-Pare, no m'he portat gens bé amb vós. Perdoneu-me. A partir d'ara us asseureu al cap de taula.

Des d'aquell moment, en Joan va tractar l'avi Joanot com es me­reixia i la bonança va tornar al mas Perer.

Així diu l’adagi, 

ja cal estar al cas. 

Si tu no respectes, 

tal faràs tal trobaràs.

Olavarrieta, Jordi. Gust de terra catalana. "Barcelona: hmb , 1977. "El plat de fusta", de Te­odor Baró, p. 27.

L'Espardenyeta

Aquest conte representat abastament en petits teatres de guinyol és una típica història de la rondallística mediterrània. Innocent, senzill, fresc, amb el punt d’ironia que els més petits són capaços de descobrir i amb un final que a tots fa contents.

Aquesta mena de contes m’agraden especialment perquè es donen situacions que només poden aparèixer en l’imaginari de la canalla. Que el rei surti pel balcó de palau per parlar amb la nena que passa pel carrer, que es disfressi per enredar la protagonista, que rebi les conseqüències de les seves malifetes, etc.

És una història per riure i per passar una bona estona i que a més té la seva moralitat.

L'Espardenyeta

L’Espardenyeta cada dia passava per davant del palau del rei, i sempre el veia al balcó.

-Bon dia, senyor rei! –deia l’Espardenyeta.

-Bon dia, Espardenyeta! –deia el rei.

Com que l'Espardenyeta era molt maca i espavilada, el rei n'estava ben enamorat. Però l'Espardenyeta no n'hi feia cas, i el rei un dia va pensar: «Ah, sí? Doncs ja veuràs!» I se'n va anar a veure la mestra i li va dir:

—Em sembla que l'Espardenyeta es riu de mi, i jo la vull escarmentar. Saps què faré? M'amagaré a les golfes i quan hi pugi a buscar alguna cosa l'espantaré ben espantada.

La mestra, com que era el rei, no va gosar dir-li que no i el va deixar pujar a les golfes. Quan va ser a dalt es va posar un llençol a sobre i es va passar farina per la cara i les mans.

Al cap d'una estona l'Espardenyeta va arribar i la mestra li va dir:

—Espardenyeta, ves a dalt a buscar més guix, que s'ha acabat.

L'Espardenyeta, trico-trico, cap a dalt s'ha dit. Quan el rei la va veure va començar a saltar i a moure els braços tot cridant:

—Uuuuuuu! Uuuuuuu!

Quin espant que va tenir l'Espardenyeta! No us ho podeu pas imaginar! Va baixar els esglaons de quatre en quatre, com si hagués vist el dimoni, i cridava:

—Un fantasma! Un fantasma! Ai, quina por que tinc!

Però la mestra va fer veure que no se la creia i va dir:

—Un fantasma? I ara! Quines coses de dir! Un fantasma aquí, a l'escola? Tu veus visions!

—Sí, senyora Mestra, sí! Un fantasma alt com una torre i amb una cara més blanca que la neu!

—Au, au, no n'hi ha per tant! Saps què? Ves-te'n a casa teva i no tornis fins demà.

L'Espardenyeta, ja ho crec, se'n va anar corrents a casa seva i es va amagar a sota el llit de tan espantada que estava.

L'endemà al matí l'Espardenyeta va tornar a passar per davant del palau. El rei era al balcó, com cada dia.

—Bon dia, senyor rei!

—Bon dia, Espardenyeta!

Quan el rei va veure que tampoc li feia cas, va començar a cridar, escarnint la veu de l'Espardenyeta:

—Un fantasma, un fantasma! Ai, quina por que tinc!

L'Espardenyeta va pensar: «Té, ara ja sé qui era, aquell fantasma. Ja me les pagarà!».

I sabeu quina en va fer? Doncs es va amagar a dins del palau del rei i de nit, quan el rei ja dormia, va entrar a la seva habitació.

Anava disfressada de la mort. Duia una espelma en una mà, i en l'altra un plat amb set cagallons de gos. Es va acostar al llit del rei i va començar a dir, amb una veu ben fosca:

—Jo sóc la mort que et vinc a matar si aquests cagallons no et vols menjar. Jo sóc la mort que et vinc a matar si aquests cagallons no et vols menjar.

El rei es va despertar, i quan va veure aquella figura i va sentir aquella veu es va posar a tremolar com una fulla. I va començar a cridar:

—Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir! Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir!

El rei plorava i plorava, però la mort s'anava acostant al seu llit i anava dient cada vegada més fort: —Jo sóc la mort que et vinc a matar si aquests cagallons no et vols menjar. Jo sóc la mort que et vinc a matar si aquests cagallons no et vols menjar. I el rei, amb una veu cada cop més fluixa, responia: —Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir! Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir! Al final, l'Espardenyeta se'n va cansar i va dir:

—Au, calla i menja, ploramiques!

—Glup!

—Un!

—Glup!

—Dos!

I així fins que el rei es va haver empassat els set caga­llons. Després l'Espardenyeta se'n va tornar cap a casa seva, es va treure la disfressa i se'n va anar a dormir.

L'endemà al matí l'Espardenyeta se'n va anar cap a l'escola a la mateixa hora de sempre, però el rei no va sortir al balcó. I l'endemà tampoc. I tampoc l'altre. Fins al cap de set dies no va sortir, amb una cara més blanca que un full de paper: s'havia passat tots set dies vomitant!

Quan l'Espardenyeta el va veure li va dir:

—Bon dia, senyor rei!

—Bon dia, Espardenyeta.

—I doncs, senyor rei, que has estat malalt?

—Sí, sí... una mica malalt.

—I què has tingut?

—Una grip, una grip... Au, au, ves a l'escola, que faràs tard.

Quan l'Espardenyeta va ser un tros més enllà va començar a dir, escarnint la veu del rei:

—Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir! Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir!

El rei, quan ho va sentir, es va posar com una fúria:

—Ah, múrria, més que murria! Ja me les pagaràs totes plegades! Paraula de rei, que me les pagaràs!

I se'n va anar a trobar la mestra i li va dir:

—Fes venir l'Espardenyeta al meu jardí, que et vull regalar un cistell de pomes.

—A mi me les vol regalar, senyor rei? Doncs ja vindré jo mateixa!

—No, tu no! L'Espardenyeta, ha de venir! Vull que vingui a buscar-les l'Espardenyeta! L'Es-par-de-nye-ta! M'has entès?

—Sí, senyor rei. Ara mateix la faré venir.

La mestra va cridar de seguida l'Espardenyeta, li va donar el cistell més gros que tenia i la va fer anar cap al jardí del rei. Però quan el jardiner la va veure va fer el que el rei li havia ordenat: va agafar una corda, va lligar l'Espar­denyeta a la pomera i va córrer a cridar el rei.

Mentrestant una vella que passava per allí la va veure i li va dir:

—Què hi fas aquí dalt, filleta meva?

—Doncs mira —va respondre l'Espardenyeta—; jo, fins fa poca estona, era una vella molt més vella que tu, i tan lletja que no em podia ni tan sols emmirallar. Però així que m'han lligat aquí dalt, m'he tornat jove i bonica com si tingués quinze anys.

—De debò, filleta meva? No m'enganyes?

—Jo? I per què t'hauria d'enganyar?

—I com ho hauríem de fer, filleta meva, per lligar-m'hi a mi? —diu la velleta.

—Això rai —li respon l'Espardenyeta—; deslliga'm a mi, i jo mateixa t'hi lligaré.

Ja ho crec que hi va estar d'acord, aquella vella. Es va agafar a una branca i, cop de peu per aquí, cop de braç per allà, al cap de poca estona ja era a dalt. Primer la vella va deslligar l'Espardenyeta, i després l'Espardenyeta la va lligar a ella, va agafar el cistell ben ple de pomes i se'n va anar.

Al cap de poc el rei va arribar al jardí.

—On dius que és, l'Espardenyeta? —va preguntar.

—Ben lligada a dalt de la pomera —va dir el jardiner.

—De debò? No se t'ha escapat?

—No, senyor! Vingui i la veurà.

Se'n van cap a la pomera i... què hi troben? Doncs aquella vella, enrabiada de mala manera perquè, per més que es mirava, no es veia pas més jove ni més bonica que abans.

—Aquesta bruixa és l'Espardenyeta? —va dir el rei—. Que tens els ulls al clatell? Que et vols burlar de mi?

I va agafar un bastó i va clavar una bastonada tan forta al pobre jardiner que encara ara li deuen fer mal les costelles.

Al cap d'un parell de dies l'Espardenyeta va pensar: «Oi que el rei es volia burlar de mi? Doncs ja és hora de tornar-m'hi.»

Es va disfressar de florista, va omplir un cistell de flors, se'n va anar a davant de cal rei i va començar a cridar:

—Flors, floretes! Boniques i baratetes! Apa, nois, qui me'n compra?

El rei la sent, treu el cap pel balcó, la veu, la fa pujar i li compra totes les flors.

Però l'Espardenyeta, mentre sortia de cal rei, va untar d'oli tota l'escala.

Al cap d'una estona torna a passar per davant de cal rei amb un altre cistell ple de flors.

—Flors, floretes! Boniques i baratetes! Apa, nois, qui me'n compra?

El rei la torna a sentir i treu el cap pel balcó.

—Puja, noia, que jo te les compraré totes!

—Uf, tant pujar i baixar! Senyor rei, si vols flors hauràs de baixar a buscar-te-les, que jo ja estic tipa de tantes escales!

—Ara baixo, noia! No et moguis, que ara mateix baixo!

Ja ho crec que va baixar el rei. I més de pressa del que es pensava, perquè va relliscar amb l'oli que l'Espardenyeta havia tirat a l'escala, i va baixar rodolant rodolant com una bola de neu fins al carrer. Es va fer un nyanyo al cap, es va torçar un peu, es va pelar els genolls i va quedar ple de blaus per tot el cos.

Quan va saber que li havien untat l'escala amb oli va començar a cridar:

—Això ha sigut l'Espardenyeta! No pot haver sigut ningú més! Ah, múrria, més que múrria! Ja me les pagaràs totes plegades! Paraula de rei, que me les pagaràs!

Un dia al vespre, quan ja va estar bo, el rei es va disfressar de pelegrí i se'n va anar a casa de l'Espardenyeta.

—Toc! Toc! Toc!

—Qui hi ha?

—Sóc un pobre pelegrí que demana posada per aquesta nit —va dir el rei, canviant la veu perquè no el coneguessin.

Però l'Espardenyeta de seguida va conèixer que era el rei, i va pensar: «Ara aquest me'n deu voler fer alguna, però no se'n sortirà pas.»

Li va obrir la porta, el va fer seure a taula i li va donar un sopar de primera i una ampolla de vi del més bo. Al rei li agradava molt, aquell vi, de manera que només anava dient:

—Quin vi tan bo! Quin vi tan bo!

L'Espardenyeta li responia:

—Una mica més de vi, senyor pelegrí?

—Sí, sí —deia el rei. I ella li tornava a omplir el got.

El vi va anar passant de l'ampolla al got i del got a la panxa del rei, fins que no en va quedar ni una gota. I com que estava borratxo com una sopa, no es podia aguantar a la cadira i va caure a terra tan llarg com era.

L'Espardenyeta, aleshores, va arrossegar el rei fins a una finestra que donava al jardí del palau i la va obrir. Des­prés, com va poder, va agafar el rei per sota les aixelles, el va aixecar i el va empènyer finestra avall. I el rei, ja ho crec, va baixar cap avall més que de pressa. A baix hi havia uns rosers alts i grossos, amb un tronc gruixut com la cama d'un home, i el rei hi va caure a sobre com un sac. Ja us podeu imaginar com va quedar, ple de blaus i esgarrinxades, amb el vestit estripat i tot d'espines clavades a la carn.

El pobre rei es va posar a cridar com un desesperat, fins que els seus criats el van sentir i se'l van endur a casa seva. I mentre se l'enduien el rei anava cridant:

—Ara sí que me les pagaràs, Espardenyeta! Me l'has feta massa grossa! Paraula de rei que et mataré i que em beuré la teva sang!

L'Espardenyeta, que va sentir que el rei es volia beure la seva sang, es va preparar. Va agafar una nina, li va amagar una bóta de vi a la panxa i la va ficar a dins del llit. Després li va lligar un cordill al cap i va fer arribar el cordill a sota el llit.

Quan ho va tenir tot a punt, va dir a les seves germanes:

—No em trobo gaire bé. Si ve algú, digueu-li que estic malalta i que sóc al llit.

I se'n va anar cap a la seva habitació, però en comptes de ficar-se a dintre del llit s'hi va amagar a sota.

Al cap de poca estona va arribar el rei.

—On és la poca-vergonya de l'Espardenyeta? —va cridar.

—Ai, senyor rei, no ens espanti, amb aquests crits!

—Vull que em digueu on és l'Espardenyeta!

—És que no es troba gaire bé i se n'ha anat al llit...

—No es troba gaire bé? Doncs aviat es trobarà malament del tot!

Amb un cop de peu va obrir la porta de l'habitació de l'Espardenyeta. Quan va veure la nina a dins del llit es va pensar que era ella, i va començar a cridar:

—Ja t'he atrapat! Ara me les pagaràs totes! Te'n recordes, d'aquella vegada que vas venir disfressada de la mort i em va fer menjar aquells set... aquells set... dallonses?

L'Espardenyeta, que era a sota el llit, va estirar el cordill i la nina amb el cap va fer que sí, que sí. Llavors pla que es va empipar el rei!

—Ja ho crec, que te'n recordes! I també et deus recordar de quan em vas untar d'oli tota l'escala, oi?

L'Espardenyeta estira el cordill, i la nina torna a fer que sí amb el cap.

—Ja ho crec, que te'n recordes! I jo també! I també et deus recordar de quan em vas fer emborratxar i em vas tirar per la finestra!

La nina torna a fer que sí, que sí.

—Ja ho crec que te'n recordes, poca-solta, poca-vergonya! I tens la barra de dir que sí així, com si res no hagués passat? Doncs ara me les pagaràs totes!

Mentre deia això, el rei es va treure l'espasa i va tallar en rodó el coll de la nina. La bóta que tenia a dintre es va rebentar, és clar, i el vi es va començar a vessar. El rei es va pensar que allò era sang, i per complir el seu jurament hi va sucar el dit i se'l va llepar. I com que va trobar que aquella sang era tan dolça, tan dolça, hi va anar sucant el dit i se'l va anar llepant, fins que tota la ràbia que tenia a dintre li va desaparèixer.

Aleshores va començar a dir:

—Pobre de mi! Què he fet? He matat l'Espardenyeta! Sóc un animal! He matat la noia més bonica de totes! No n'hi havia cap ni una que m'agradés tant com ella! Fins i tot la sang tenia més dolça que la mel! Sóc un bèstia i m'hau­rien de tancar! He matat l'Espardenyeta, la noia que més m'hauria agradat per casar-m'hi! Per què he de viure, si ella és morta?

I mentre deia això, el rei es va posar la punta de l'espasa davant del pit; però quan anava per clavar-se-la l'Espardenyeta va sortir de sota el llit i li va dir:

—I ara què vols fer, senyor rei? Aquesta eina no va bé, per fer pessigolles! Vols que te'n faci jo?

Quan el rei va veure l'Espardenyeta més viva i més eixerida que mai, es va tornar mig boig d'alegria i li va dir:

—Ens hem de casar!

—Ja hauríem d'estar casats! —li va respondre l'Espardenyeta.

I l'endemà mateix es van casar i hi van convidar tota la gent de la ciutat, des del més gran fins al més petit.

I tots hi van anar

i no hi va faltar ningú:

només hi faltaves tu.

M.Carme Bernal
Francesc Codina
Assumpta Fargas
Josep Tió
Adaptació de Rondalles mallorquines de J. d’es Racó

El sabater de Torregrossa

Vet aquí un conte que ja no recordava. El comentari d’un amable seguidor m’hi ha fet pensar. M’ha costat una mica trobar-lo, però aquí està: El sabater de Torregrossa. És un conte que em fa pensar en els dels germans Grimm. És d'aquell tipus de contes que per tal de sortir d’una situació d’extrema precarietat acabes per vendre’t l’ànima al diable. I aleshores es produeix el miracle, tantes vegades somiat, de solucionar la feina feixuga. Però després passa que s’acosta l’hora de saldar comptes amb el dimoni i tot són angúnies i penalitats.

Diu la dita que qui juga amb foc acaba cremant-se, però un cop més, la màgia de la fantasia dels contes troba, en l’enginy, una sortida.

El sabater de Torregrossa

Una vegada era un sabater del poble de Torregrossa, tan pobre i carregat de mainada   que, per més que treballava de l'un cap de dia a l'altre, no guanyava prou per apanar-la. Un dia, tan amoïnat n'estava d'aqueixa pobresa seva, que veient que no podia alimentar els fillets, sense saber el que deia, exclamà en un moment de desesper: —Si sabia que donant-me al dimoni hagués de tenir feina per a guanyar-me la vida, ara mateix ho faria! En aquell mateix instant se li presenta el dimoni en forma de senyor. El qual li digué resoltament: —Ja que m'has cridat, aquí em tens! —Jo? —digué el sabater entre estranyat i esporuguit. —Sí home, no has cridat el dimoni? Ja sóc aquí! —Ah!, tu... però... —Res, si te'n desdius, me'n torno! —Ja veuràs, jo... —Tu m'has invocat! Tu no guanyes prou per a mantenir la família. Doncs és ben senzill, jo et donaré més feina que no voldràs. —Si ens entenem  -arribà a dir el desgraciat sabater. —Aviat ens haurem entès; a canvi de la feina en abundància que jo et facilitaré, tu em donaràs l'ànima... —Renoi!, renoi!... —No hi ha renoi! que valgui. —I me'n ve tanta feina que no pugui donar a l'abast, potser seria pitjor el remei que la malaltia. —No, home no! que jo et donaré feina i treballadors per a fer-la. I el pobre sabater, sense saber què deia ni què feia respon: —I quan vos hauré de donar l'ànima? —Quan no sàpigues quina feina donar als treballadors que et remetré. —Doncs no en parlem més, vinguin els treballadors. —Recorda't dels tractes! —digué el dimoni desapareixent. No havia passat un minut, quan es presenten tres fadrins amb un cabasset d'eines. —És aquí que heu fet un pacte amb el dimoni? —Ei, no parlem tan alt, que la meva dona us podria sentir i no hi hauria res de tot lo dit. —Doncs, feina, feina! —Calleu, que ara us tallaré sabates. —Feina, feina!  — repetien. Tan fort cridaven, que arribà a oïdes de la sabatera, la qual, presentant-se a la botiga, diu al seu home: —Què són tants crits? —Aquests fadrins que he llogat, que estan freturosos de treballar. —Tres n'has llogat? —Sí, tinc molta feina. —Si que t'ho havies portat callat! —Què t'hi diré jo?  -digué l'home per dir alguna cosa. El sabater anava enraonant amb la seva dona i vinga tallar i més tallar. Els altres, asseguts als tamborets, tan bon punt agafaven una sabata, ja la tenien embastada; ja li clavaven puntes, ja l'arrodonien amb la sola, és a dir, en un tancar i obrir d'ulls, tenien una sabata feta i un parell sencer, i d'aquell un altre. A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que donava bo de mirar. Tothom es llançà a comprar-li sabates i venien del carrer, de tota  la població, i fins i tot gent de pobles veïns. El sabater es feia d'or. Va passar per Torregrossa un regiment de tropa, i com venien a peu i passaren per davant de cal sabater, tots anaren entrant a comprar sabates i per tots els soldats n'hi hagué i encara en sobraren. Darrera d'aquell regiment en passà un altre, i darrera d'aquell un altre i el sabater vinga a vendre sabates i vinga a fer diners. Però encara que feia diners a cabassos, mai no havia estat tan cansat. Li feien goig les riqueses però ja començava a estar tip de tant de sentir a tothora els crits d'aquells fariseus que deien: —Feina, feina! Aqueix crit se li figurà que àdhuc reposant i dormint el sentia. Que és cosa d'anar a fer un trago, de fer un cigarret, de sortir un xic al carrer! A tothora un o altre d'aquells galifardeus li cridava: — Feina, feina! Un dia no pogué més i els féu fonedís. Se n'anà a les golfes per mor de no sentir aquella veu que li recordava a tothora aquella maleït pacte amb el dimoni. A les golfes va ésser, allí es va lliurar a fer un examen cabal de la seva situació. No podia negar que guanyava més diners que volia però resultava ésser un esclau, tal com pintava. En aquestes, la seva dona hagué d'anar a les golfes, i me'l troba arrupit i capficat. S'hi acosta, i li diu: —Aquí ets? Que no et trobes bé? —Sí però... —Però què?... —Treballo massa! —Això rai, no treballis tant. —Sí, ja ho dius tu, com donaré feina als tres fadrins? —Despatxa'n algun! —No puc, que si pogués, ja et dic jo que ho faria de seguida. —No pots, dius? No ho entenc... El sabater es posa plorar i diu a la seva dona entre una gran pena i sanglotant —Ja t'ho diré ben clar. Un dia, de tan pobre com em veia, sense pa per a donar-te a tu i als nostres fills, vaig desesperar-me i em vaig donar al dimoni. —Jesús, Maria, Josep! Que va de debò això? —Sí, filla, sí. A canvi de donar-me molta feina i treballadors per a fer-la, jo li he de donar la meva ànima el dia que s'acabi la feina. —Què més? —Res més! Encara et sembla poc? Per això et dic que no puc despatxar als fadrins que tinc. —Doncs ja ho arreglaré jo. I si tu haguessis tingut la franquesa de dir-m'ho abans, ja hauríem acabat més aviat. Anem! Van a la botiga i, així que els fadrins estaven sense fer res, veuen el sabater i criden com de costum:  —Feina, feina! —Ja us en donaré jo, de feina; d'aquí endavant, jo mano en casa  — digué la dona. —La qüestió és feina, feina i feina! —Vosaltres, tant treballeu de sabater com d'altra cosa oi? —Sí, la qüestió és que ens doneu feina! —Feina voleu, feina haureu. Tu! —diu a un d'ells— vés allà a la cuina i porta una cistella que trobaràs. Va a cercar la cistella i, en tornant, diu la sabatera:  —Haig de rentar; amb això vés a l'hort i omple'm la pica de l'aigua del pou amb aquesta cistella. Quan hagué marxat el fadrí, diu a un altre: —Ara vaig a cercar feina per a tu. Marxa a la seva cambra i agafa un nen que dormia al bressol. —Té  —li diu—, així que es desperti aquest menut de tres mesos, me l'ensenyes de llegir. Ja em teniu al fadrí encarregat d'això agafant la criatura. —Ara n'hi haurà per tu —digué al tercer fadrí. Va cap dins la casa i torna a sortir al cap d'un moment portant a la mà una pell negra. —Veus aquesta pell negra? -li diu-; doncs l'has de fer tota blanca. Fa l'ullet al seu home, i surten de l'obrador. —Què et sembla —li diu—  tindran feina o no tindran feina? —Em sembla que els costarà d'acabar-se-la —digué l'home arrencant un gran sospir. —Doncs ja pots estar ben tranquil, i amb l'ajuda de Déu no tinguis por del dimoni. Ara me'n vaig a veure el de l'hort. Se'n va a l'hort i veu el fadrí del dimoni que anava pujant galledes d'aigua i les abocava a la cistella. Quan l'hi tirava, tota se n'hi anava i, quan amb la cistella arribava a la pica, ja no n'hi quedava ni gota. —Així va bé, noi, així va bé —li va dir—. Em sembla que tens feina per a una bona estona. Se'n va a veure el que havia d'ensenyar de lletra a la seva criatureta de tres mesos i, encara que el fadrí tractava d'ensenyar-li, la pobra criatura n'hi feia tant cas com si sentís ploure. —Mestressa  —li digué el fadrí, em sembla que és molt difícil. —És difícil, sí, però guaita, l'angelet de Déu, si no ho entén, s'hi fixa. Marxa a veure el que feia tornar blanca una pell negra i, malgrat l'ensabonada que havia clavat a la pell negra un cop l’esbandia tornava a quedar negra com era. —Apa, noi, apa! vinga fregar i ensabonar, a veure si t'hi llueixes. Passaren molts dies i la sabatera anava vigilant cada dia els seus treballadors, els quals tots estaven da-li que da-li, l'un tractant d'omplir d'aigua la pica del pou amb la cistella, l'altre intentant fer aprendre de lletra a una criatura de tres mesos i l'altre provant de fer tornar blanca una pell negra. Cansat el dimoni d'esperar l'ànima del sabater, se'n va a la terra per a treure el compte en clar del que havia passat. Entrà a la sabateria i no veu cap fadrí. —Doncs on els tens? —pregunta a l'amo. —Anem a l'hort que en veurà un — diu el sabater. I el dimoni pogué veure com un dels seus fadrins s'afanava en va a omplir amb una cistella una pica amb aigua del pou. —I l'altre on és? —va demanar. —Anem que el veurà. Van a una cambra i te'l troba anant dient-li la "a" al menut de tres mesos, que està clar, amb els dies que feia, encara no li havia pogut fer aprendre la "a". —Ara veiem l'altre fadrí. Van cap a la cuina i me'l troben fregat amb els dits i sabó una pell negra perquè es tornés blanca. —Segons veig —va dir el dimoni— ha donat feina a aquests nois que no se’n podran sortir. —Però treballen —féu el sabater —Oh!, treballen!, treballen!  —respongué el dimoni—; a mi no em convé tenir tant de temps entretinguts aqueixos xicots. Són els millors dimonis que tinc, i tu, amb el teu treball me'ls hi faràs perdre el temps. Mira, més m'estimo proposar-te una cosa. —Digues, i veurem si és enraonada. —Jo t'alliberaré de la promesa de donar-me l'ànima, a condició que em deixis emportar aquests dimonis. —Aneu-vos-en, en nom de Déu. —No et cal dir aqueixa paraula, home, ja marxem! I corrents, corrents se'n van tornar a l'infern, d'on Déu faci que no surtin perquè no els haguem de sofrir ni crus.

Contada per Mercè Teixidor, de Granja d'Escarp