dilluns, 25 de febrer del 2019

El sabater de Torregrossa

Vet aquí un conte que ja no recordava. El comentari d’un amable seguidor m’hi ha fet pensar. M’ha costat una mica trobar-lo, però aquí està: El sabater de Torregrossa. És un conte que em fa pensar en els dels germans Grimm. És d'aquell tipus de contes que per tal de sortir d’una situació d’extrema precarietat acabes per vendre’t l’ànima al diable. I aleshores es produeix el miracle, tantes vegades somiat, de solucionar la feina feixuga. Però després passa que s’acosta l’hora de saldar comptes amb el dimoni i tot són angúnies i penalitats.

Diu la dita que qui juga amb foc acaba cremant-se, però un cop més, la màgia de la fantasia dels contes troba, en l’enginy, una sortida.


El sabater de Torregrossa


Una vegada era un sabater del poble de Torregrossa, tan pobre i carregat de mainada   que, per més que treballava de l'un cap de dia a l'altre, no guanyava prou per apanar-la.
Un dia, tan amoïnat n'estava d'aqueixa pobresa seva, que veient que no podia alimentar els fillets, sense saber el que deia, exclamà en un moment de desesper:
—Si sabia que donant-me al dimoni hagués de tenir feina per a guanyar-me la vida, ara mateix ho faria!
En aquell mateix instant se li presenta el dimoni en forma de senyor.
El qual li digué resoltament:
—Ja que m'has cridat, aquí em tens!
—Jo? digué el sabater entre estranyat i esporuguit.
—Sí home, no has cridat el dimoni? Ja sóc aquí!
—Ah!, tu... però...
—Res, si te'n desdius, me'n torno!

—Ja veuràs, jo...
—Tu m'has invocat! Tu no guanyes prou per a mantenir la família. Doncs és ben senzill, jo et donaré més feina que no voldràs.
—Si ens entenem  -arribà a dir el desgraciat sabater.
—Aviat ens haurem entès; a canvi de la feina en abundància que jo et facilitaré, tu em donaràs l'ànima...
—Renoi!, renoi!...
—No hi ha renoi! que valgui.
—I me'n ve tanta feina que no pugui donar a l'abast, potser seria pitjor el remei que la malaltia.
—No, home no! que jo et donaré feina i treballadors per a fer-la.
I el pobre sabater, sense saber què deia ni què feia respon:
—I quan vos hauré de donar l'ànima?
—Quan no sàpigues quina feina donar als treballadors que et remetré.
—Doncs no en parlem més, vinguin els treballadors.
—Recorda't dels tractes!
digué el dimoni desapareixent.
No havia passat un minut, quan es presenten tres fadrins amb un cabasset d'eines.

—És aquí que heu fet un pacte amb el dimoni?
—Ei, no parlem tan alt, que la meva dona us podria sentir i no hi hauria res de tot lo dit.
—Doncs, feina, feina!
—Calleu, que ara us tallaré sabates.
—Feina, feina!  repetien.
Tan fort cridaven, que arribà a oïdes de la sabatera, la qual, presentant-se a la botiga, diu al seu home:
—Què són tants crits?
—Aquests fadrins que he llogat, que estan freturosos de treballar.
—Tres n'has llogat?
—Sí, tinc molta feina.
—Si que t'ho havies portat callat!
—Què t'hi diré jo?  -digué l'home per dir alguna cosa.
El sabater anava enraonant amb la seva dona i vinga tallar i més tallar. Els altres, asseguts als tamborets, tan bon punt agafaven una sabata, ja la tenien embastada; ja li clavaven puntes, ja l'arrodonien amb la sola, és a dir, en un tancar i obrir d'ulls, tenien una sabata feta i un parell sencer, i d'aquell un altre. A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que donava bo de mirar. Tothom es llançà a comprar-li sabates i venien del carrer, de tota  la població, i fins i tot gent de pobles veïns. El sabater es feia d'or.
Va passar per Torregrossa un regiment de tropa, i com venien a peu i passaren per davant de cal sabater, tots anaren entrant a comprar sabates i per tots els soldats n'hi hagué i encara en sobraren.
Darrera d'aquell regiment en passà un altre, i darrera d'aquell un altre i el sabater vinga a vendre sabates i vinga a fer diners. Però encara que feia diners a cabassos, mai no havia estat tan cansat. Li feien goig les riqueses però ja començava a estar tip de tant de sentir a tothora els crits d'aquells fariseus que deien:
—Feina, feina!
Aqueix crit se li figurà que àdhuc reposant i dormint el sentia. Que és cosa d'anar a fer un trago, de fer un cigarret, de sortir un xic al carrer! A tothora un o altre d'aquells galifardeus li cridava:
— Feina, feina!
Un dia no pogué més i els féu fonedís. Se n'anà a les golfes per mor de no sentir aquella veu que li recordava a tothora aquella maleït pacte amb el dimoni.
A les golfes va ésser, allí es va lliurar a fer un examen cabal de la seva situació. No podia negar que guanyava més diners que volia però resultava ésser un esclau, tal com pintava.
En aquestes, la seva dona hagué d'anar a les golfes, i me'l troba arrupit i capficat.
S'hi acosta, i li diu:
—Aquí ets? Que no et trobes bé?
—Sí però...
—Però què?...
—Treballo massa!
—Això rai, no treballis tant.
—Sí, ja ho dius tu, com donaré feina als tres fadrins?
—Despatxa'n algun!
—No puc, que si pogués, ja et dic jo que ho faria de seguida.
—No pots, dius? No ho entenc...
El sabater es posa plorar i diu a la seva dona entre una gran pena i sanglotant
—Ja t'ho diré ben clar. Un dia, de tan pobre com em veia, sense pa per a donar-te a tu i als nostres fills, vaig desesperar-me i em vaig donar al dimoni.
—Jesús, Maria, Josep! Que va de debò això?
—Sí, filla, sí. A canvi de donar-me molta feina i treballadors per a fer-la, jo li he de donar la meva ànima el dia que s'acabi la feina.
—Què més?
—Res més! Encara et sembla poc? Per això et dic que no puc despatxar als fadrins que tinc.
—Doncs ja ho arreglaré jo. I si tu haguessis tingut la franquesa de dir-m'ho abans, ja hauríem acabat més aviat. Anem!
Van a la botiga i, així que els fadrins estaven sense fer res, veuen el sabater i criden com de costum:
 —Feina, feina!
—Ja us en donaré jo, de feina; d'aquí endavant, jo mano en casa  digué la dona.
—La qüestió és feina, feina i feina!
—Vosaltres, tant treballeu de sabater com d'altra cosa oi?
—Sí, la qüestió és que ens doneu feina!
—Feina voleu, feina haureu. Tu! diu a un d'ellsvés allà a la cuina i porta una cistella que trobaràs.
Va a cercar la cistella i, en tornant, diu la sabatera:
 —Haig de rentar; amb això vés a l'hort i omple'm la pica de l'aigua del pou amb aquesta cistella.
Quan hagué marxat el fadrí, diu a un altre:
—Ara vaig a cercar feina per a tu.
Marxa a la seva cambra i agafa un nen que dormia al bressol.

—Té  li diu, així que es desperti aquest menut de tres mesos, me l'ensenyes de llegir.
Ja em teniu al fadrí encarregat d'això agafant la criatura.
—Ara n'hi haurà per tu
digué al tercer fadrí.
Va cap dins la casa i torna a sortir al cap d'un moment portant a la mà una pell negra.
—Veus aquesta pell negra? -li diu-; doncs l'has de fer tota blanca.
Fa l'ullet al seu home, i surten de l'obrador.
—Què et sembla li diu tindran feina o no tindran feina?
—Em sembla que els costarà d'acabar-se-la —digué l'home arrencant un gran sospir.
—Doncs ja pots estar ben tranquil, i amb l'ajuda de Déu no tinguis por del dimoni. Ara me'n vaig a veure el de l'hort.
Se'n va a l'hort i veu el fadrí del dimoni que anava pujant galledes d'aigua i les abocava a la cistella. Quan l'hi tirava, tota se n'hi anava i, quan amb la cistella arribava a la pica, ja no n'hi quedava ni gota.
—Així va bé, noi, així va bé li va dir. Em sembla que tens feina per a una bona estona.
Se'n va a veure el que havia d'ensenyar de lletra a la seva criatureta de tres mesos i, encara que el fadrí tractava d'ensenyar-li, la pobra criatura n'hi feia tant cas com si sentís ploure.
—Mestressa  li digué el fadrí, em sembla que és molt difícil.
—És difícil, sí, però guaita, l'angelet de Déu, si no ho entén, s'hi fixa.
Marxa a veure el que feia tornar blanca una pell negra i, malgrat l'ensabonada que havia clavat a la pell negra un cop l’esbandia tornava a quedar negra com era.
—Apa, noi, apa! vinga fregar i ensabonar, a veure si t'hi llueixes.
Passaren molts dies i la sabatera anava vigilant cada dia els seus treballadors, els quals tots estaven da-li que da-li, l'un tractant d'omplir d'aigua la pica del pou amb la cistella, l'altre intentant fer aprendre de lletra a una criatura de tres mesos i l'altre provant de fer tornar blanca una pell negra.
Cansat el dimoni d'esperar l'ànima del sabater, se'n va a la terra per a treure el compte en clar del que havia passat.
Entrà a la sabateria i no veu cap fadrí.
—Doncs on els tens? —pregunta a l'amo.
—Anem a l'hort que en veurà un diu el sabater.
I el dimoni pogué veure com un dels seus fadrins s'afanava en va a omplir amb una cistella una pica amb aigua del pou.
—I l'altre on és? va demanar.
—Anem que el veurà.
Van a una cambra i te'l troba anant dient-li la "a" al menut de tres mesos, que està clar, amb els dies que feia, encara no li havia pogut fer aprendre la "a".
—Ara veiem l'altre fadrí.
Van cap a la cuina i me'l troben fregat amb els dits i sabó una pell negra perquè es tornés blanca.
—Segons veig va dir el dimoni ha donat feina a aquests nois que no se’n podran sortir.
—Però treballen féu el sabater
—Oh!, treballen!, treballen!  respongué el dimoni; a mi no em convé tenir tant de temps entretinguts aqueixos xicots. Són els millors dimonis que tinc, i tu, amb el teu treball me'ls hi faràs perdre el temps. Mira, més m'estimo proposar-te una cosa.
—Digues, i veurem si és enraonada.
—Jo t'alliberaré de la promesa de donar-me l'ànima, a condició que em deixis emportar aquests dimonis.
—Aneu-vos-en, en nom de Déu.
—No et cal dir aqueixa paraula, home, ja marxem!
I corrents, corrents se'n van tornar a l'infern, d'on Déu faci que no surtin perquè no els haguem de sofrir ni crus.


Contada per Mercè Teixidor, de Granja d'Escarp