Les mil i una nits

L'Índia, un món del que no conec pràcticament res. Malgrat tot, pel que se n'explica, ha de ser fascinant. La seva història, el seu color, la seva societat, la seva ciència i literatura, les seves cultures. Les històries que se n'han arribat a contar! Des de ben antic si un país volia parlar d'exotisme havia de pronunciar la paraula "Índia". Animals vinguts de l'Índia, menjars i espècies de l'Índia, objectes portats directament de l'Índia eren considerats meravellosos. Per què aquests pensaments? D'on provenia la certesa que allò que venia de l'Índia havia de ser estrany, meravellós i màgic? D'on surt la idea que el que era provinent d'aquest indret asiàtic havia de fascinar la vella Europa? Possiblement tot el que era lluny o inabastable resultava misteriós. Però personalment crec que les contalles de Les mil i una nits hi tenen molt a veure.

Convido a tot aquell que tingui curiositat a buscar informació d'aquesta immensa recopilació de contalles orientals (algunes anteriors a Jesucrist). En realitat no estic segur de quantes certeses hi ha ni de quanta llegenda s'ha inventat, però sembla bastant cert que no va ser fins al segle IX que Abu Abd-Alah Muchammad el-Gahsigar va crear el marc amb el que s'escamparien aquests contes folklòrics per arreu. La història del rei Sharhiar, la bella Doniazada i sobretot la ingeniosa Scharahrazada -heroïna indiscutible- va servir per donar una certa unitat a tota aquesta recopilació del folklore oriental.

Més tard van ser francesos del segle XIX com Antoine Galland que van traduir molts dels contes de la gran recopilació. Això va produir dos fets importants: donar a conèixer un llegat extraordinari que va captivar els seus lectors però, per altra banda, escapçar i censurar massa contes per no ferir les sensibilitats del moment. Val a dir que la majoria d'històries explicades en aquest recull són contes per adults. Com molts dels contes europeus que s'han inventat per entretenir la cort de molts palaus i que amb el temps han patit severes transformacions per no escandalitzar.

A continuació presento dos contes d'aquest recull. El primer és com la presentació del llibre de Les mil i una nits i l'altre és una espècie de faula, gairebé filosòfica, poc coneguda que parla de la crueltat d'un terrible animal.

Les mil i una nits

A les llunyanes terres de l’Orient, visqué una vegada un rei que regnà de manera justa i venturosa. I el seu nom era Schahriar. Tenia un germà més petit a qui estimava singularment i extremada, la sobirania del qual es desplegava per territoris veïns. I ambdós fruïen de la companyia d'una esposa d'excepcional bellesa, cadascuna amb els seus encants peculiars i els seus particulars atractius.

La felicitat dels dos monarques, però, s'estroncà a partir de l'instant en què descobriren, respectivament, la infidelitat amb què llurs esposes els obsequiaven. I l'exasperació els féu llevar la vida a les dones i als seus amants.

Units en el dolor, els dos germans decidiren abandonar llurs regnes i anar a córrer món, per tal d'esbrinar si la dissort que els havia arribat revestia o no un caràcter insòlit.

Quan comprovaren que no eren els únics al món amb aquell condol dins del cor, el rei Schahriar prengué una decisió: es casaria amb una donzella i, després d'estimar-la durant la nit, la mataria a trenc d'alba. Aquest esdeveniment es repetí sense interrupció durant tres anys, fins que la ciutat quedà buida de donzelles que, sangglaçades, fugien per evitar el malastruc casament.

Fou llavors quan el rei ordenà al seu visir que li trobés una nova esposa. El visir intentà debades acontentar el seu rei. I  Schahrazada, la filla gran del visir, veient que el seu pare temia per la pròpia vida, li digué:

—Pare, deixeu-m'hi casar, amb el rei, i veureu com aconsegueixo de sortir-me 'n viva. Només hem de demanar-li que, la nit de noces, permeti la presència de la meva germana petita, Doniazada.

Així fou. I la nit de noces, després que el rei estimés Schahrazada, Doniazada suplicà a la seva germana que els narrés una de les múltiples i bellíssimes històries que ella coneixia. I Schahrazada, que havia llegit més de mil llibres, començà el seu relat i l'aturà, prudentment i cautelosa, a trenc d'alba. Aleshores el rei, encativat per la narració inacabada, retardà la mort de la noia perquè volia escoltar com finia la història.

D'aquesta mateixa manera transcorregueren mil i una nits, al final de les quals el rei perdonà la vida a Schahrazada.

I en fa molts i molts anys, de tot això; tants, que no hi ha memòria humana que recordi el moment exacte.

Anònim

Cent quaranta-sisena nit

Quan s'esdevingué la cent quaranta-sisena nit, Schahrazada reprengué així...

Ha arribat a les meves oïdes, oh rei afortunat, que a l'antigor del temps i en el passat del moment actual, hi havia un paó que, acompanyat de la seva esposa, s'agradava d'anar, sovint, a la vora de la mar i de passejar-se per una forest que s’estenia fins allí, reblerta d'aigües corrents i habitada pel cant dels ocells. De dia, la parella cercava tranquil·lament el seu nodriment i, de nit, volava a la capçada d'algun arbre esponerós per tal de no exposar-se a despertar l'enveja d'algun veí poc escrupolós en la seva admiració per la bellesa de la jove paona. I anaven vivint d'aquella manera tot beneint el Benefactor en pau i dolcesa.

Un dia, però, el paó va decidir la seva esposa, per tal de canviar d'aires i de vista, d'anar a fer una excursió cap una illa que es veia des de la riba. I com sigui que la paona li respongué escoltant-lo i obeint-lo, prengueren volada tots dos i arribaren a l'illa.

I era una illa coberta de bells arbres fruiters i omplerta d'un gran nombre de rierols. I tant el paó com la seva esposa restaren encantats de llur passejada enmig d'aquella frescor i s'aturaren un cert temps menjant de tots aquells fruits i bevent d'aquella aigua tan dolça i tan lleugera.

Al moment en què es disposaven a tornar a casa seva, veieren arribar una oca batent les ales i presa d'un gran esfereïment. Tremolant amb to-tes les seves plomes, els demanà abric i protecció i el paó i la seva esposa no deixaren de rebre-la ben cordialment. La paona es posà a parlar-li amb molta gentilesa i li va dir:

—Sigues benvinguda entre nosaltres; aquí trobaràs família i facilitats!

L'oca va començar a tranquil·litzar-se i el paó, no dubtant ni un moment que aquella oca devia tenir una història colpidora, li preguntà bonament:

—Què t'ha succeït i per què aquest esfereïment?

I l'oca va respondre:

—Encara em trobo malament d'allò que m'acaba de succeir i del terror terrible que m'inspira el Fill-d'Adam! Ai, que Al·là ens guardi! Que Al·là ens preservi del Fill-d'Adam!

I el paó, ben contristat, li féu:

—Calma't, bona oca, calma't!

I la paona afegí:

—Com vols que el Fill-d'Adam pugui arribar fins en aquesta illa que es troba enmig del mar? Des de la riba, no podrà saltar fins ací i des del mar, com s'ho faria per travessar tant d'espai d’aigua?

Aleshores, l'oca els digué:

—Beneït sigui Aquell que us ha posat al meu si de les aigües i els monstres més ferotges del fons de la mar; pot fer rodolar del cim dels aires, com un cos informe, les àligues que planen tranquil·lament només llançant-los una bola feta amb fang sec i, per dir-ho tot, és tan pèrfid que, tot i essent tan feble com és, pot vèncer l'elefant i servir-se'n per a fer-li fer feines o arrencar-li els ullals per a fer-se'n eines. Ai, oca, fuig! fuig!» Aleshores jo, sobresaltada en la meva dormida i sense mirar en darrera, espantada, he fugit, allargant el coll i desplegant les meves ales, posant-me a vagabundejar d'ací d'allà fins que m'abandonessin les forces. Arribada al peu d'una muntanya, m'he aturat darrera d'una roca i el meu cor bategava de por i de cansament, amb el pit ben estret de l'aprensió que m'inspirava el Fill-d'Adam! I amb tot això, no havia begut ni menjat res i la fam i la set em torturaven. No sabia què fer i no gosava moure'm quan, davant meu, a l'entrada d'una cova, vaig veure un lleó jove, rossenc, de mirada dolça i bona, que em va inspirar confiança i simpatia tot d'una. Per la seva banda, el lleó ja m'havia vist i semblava estar molt content de tanta timidesa com veia en mi i de tant que l'havia seduït el meu aspecte. Em va cridar, tot dient-me:

—Oh petita gentil, acosta't; vine a parlar una mica amb mi!

camí per tal de fer-me oblidar les meves pors i tornar la pau al meu cor!

Digué la paona:

—Oh, germana meva, explica'ns el motiu de la teva por, així com la història d'allò que et deu haver passat.

I l'oca contà això que segueix:

—Has de saber, oh paó ple de glòria, i tu, paona dolça i hospitalària, que jo visc en aquesta illa des de la meva infantesa i hi he viscut sempre sense maldecaps ni preocupacions que poguessin torbar la meva ànima o ofuscar-me la vista. Però la nit darrera, quan ja m'havia adormit, amb el cap sota l'ala, se m'aparegué en somnis un Fill-d'Adam que volia conversar amb mi i ja anava a respondre les seves preguntes quan vaig sentir una veu que em deia tot cridant: «Malfia't, oh oca, malfia't! No facis esment del Fill-d'Adam i de la dolçor del seu llenguatge ni de la perfídia de les seves maneres! I no t'oblidis d'allò que el poeta n'ha dit:

«Et farà tastar una dolcesa que té a la punta de la llengua; però serà per a sorprendre’t quan menys hi pensis, com fa la guineu: d'amagatotis».

Car has de saber, pobra oca, que el Fill-d'Adam ha assolit en l'enganyifa un grau tan gran que, quan ho vol, sap atreure's els habitants del si de les aigües i els monstres més ferotges del fons de la mar; pot fer rodolar del cim dels aires, com un cos informe, les àligues que planen tranquil·lament només llançant-los una bola feta amb fang sec i, per dir-ho tot, és tan pèrfid que, tot i essent tan feble com és, pot vèncer l'elefant i servir-se'n per a fer-li fer feines o arrencar-li els ullals per a fer-se'n eines. Ai, oca, fuig! fuig!» Aleshores jo, sobresaltada en la meva dormida i sense mirar endarrere, espantada, he fugit, allargant el coll i desplegant les meves ales, posant-me a vagabundejar d'ací d'allà fins que m'abandonessin les forces. Arribada al peu d'una muntanya, m'he aturat darrera d'una roca i el meu cor bategava de por i de cansament, amb el pit ben estret de l'aprensió que m'inspirava el Fill-d'Adam! I amb tot això, no havia begut ni menjat res i la fam i la set em torturaven. No sabia què fer i no gosava moure'm quan, davant meu, a l'entrada d'una cova, vaig veure un lleó jove, rossenc, de mirada dolça i bona, que em va inspirar confiança i simpatia tot d'una. Per la seva banda, el lleó ja m'havia vist i semblava estar molt content de tanta timidesa com veia en mi i de tant que l'havia seduït el meu aspecte. Em va cridar, tot dient-me:

—Oh petita gentil, acosta't; vine a parlar una mica amb mi!

I jo molt sensible a la seva invitació, m'hi vaig apropar modestament i ell em va dir:

—Com te dius? I de quina raça ets?

Jo li vaig respondre:

—Em dic Oca i sóc de la raça dels ocells!

Ell em va dir: «Et veig tremolosa i aterrida i no en sé la causa». Aleshores jo li vaig explicar allò que havia vist i sentit en somnis. I quina no fou la meva sorpresa quan ell em respongué: «Jo també he tingut un somni semblant i he anat a contar-lo al meu pare, el lleó, el qual m'ha posat en guàrdia de seguida envers el Fill-d'Adam i m'ha dit que no em fiés de cap manera de les seves astúcies i les seves perfídies! Fins ara, però, no he tingut avinentesa de trobar-me amb aquest Fill-d'Adam».

Després d'aquestes paraules del lleonet, el meu esfereïment encara va augmentar i vaig dir-me: «No hi ha cap dubte sobre allò que cal fer! Ara és l'hora de desembarassar-nos d'aquest flagell i tu, fill del soldà dels animals, ets l'únic a qui ha de pervenir la glòria d'occir el Fill-d'Adam. I, en fer-ho, la teva anomenada s'alçarà als ulls de totes les criatures del cel, de l'aigua i de la terra!»

I vaig continuar encoratjant-lo d'aquesta manera tot afalagant el lleonet, fins que el vaig fer decidir a posar-se a la recerca del nostre enemic comú.

El lleonet, doncs, sortí de la caverna i em digué si volia seguir-lo i jo vaig anar caminant al seu darrera mentre ell avançava orgullosament tot fent petar la cua damunt de la seva esquena. I anàrem fent camí, jo sempre darrera les seves passes i podent amb prou feines aconseguir-lo. Per últim, ens adonàrem d'una polseguera que, una vegada esbandida, ens deixà veure un ase completament nu o sigui sense bast ni ronsal; un ase fugitiu que, tan aviat feia corredisses i ventava guitzes, com s'ajeia a terra i es rebolcava per la pols amb les quatre potes enlaire.

Veient això, el meu amic, el lleonet, restà molt estranyat, car fins aleshores els seus pares no l'ha-vien deixat sortir gaire de la cova i, tot cridant-lo de lluny, li va dir: «Ep, tu, vine cap aquí!» i l'altre cuità a obeir. «Animal de poc enteniment —li digué— per què fas aquestes coses? I, per començar, de quina espècie ets d'entre els animals?» L'ase respongué: «Oh, nostramo, jo sóc el teu esclau, l'ase de la mena dels ases!»

I el lleonet li va demanar:

—I què fas per ací?

—Oh, fill del soldà, sóc un escàpol del Fill-d'Adam, —respongué.

El lleonet, aleshores, esclatà en rialles i va dir:

—Com pot ésser que amb la teva planta i la teva tossa, tinguis por del Fill-d'Adam? I l'ase, amb un posat de reflexió, afegí: —Oh, fill del soldà, ja m'adono que no coneixes gaire aquest ésser malfactor! Si jo en tinc por, no és perquè ell vulgui matar-me; ell vol més que no pas això i el meu terror ve del tracte que em faria sofrir! Has de saber que jo li serveixo de muntura mentre sóc jove i fort i, amb aquest motiu, em posa a l'esquena una cosa que ell en diu bast i, després, m'estreny el ventre amb una altra cosa que ell en diu cingla i, al davall de la cua, m'hi posa una anella, que ja no sé com se'n diu, però que fereix cruelment les parts delicades i, per acabar, m'entafora a la boca un tros de ferro que em fa sang a la llengua i al paladar i que ell en diu el mos. I, després d'haver-me posat tot això, em puja a cavall i per tal que corri més del que puc, em punxa el coll i el darrera amb un agulló i si, no podent més, afluixo un xic el pas, em llança malediccions esfereïdores i renecs que, per ase que sigui, em fan estremir, car me'n diu de totes que, per decència, no us vull repetir. I malauradament si, volent esplaiar-me el pit, se m'escapa algun pet, com que aleshores el seu enfuriament no coneix límits, val més, oh fill del soldà, que no et repeteixi tot allò que em fa i que em diu en aquest cas! I si tracto d'alleujar-me els sofríments, com has vist suara, només puc fer-ho quan sé que és molt lluny de mi o quan estic segur de trobar-me sol. Però això que he dit no és pas tot! Quan em faré vell em vendrà a algun aiguader que m'encolomarà un bast de fusta i em carregarà els bots més pesants i un càntir d'aigua enorme a cada costat fins que, no podent aguantar més tantes privacions i tants maltractes, arribi a rebentar miserablement. I, quan això sigui, llençaran a les deixalles la meva vella carcassa per tal que els gossos perduts se n'aprofitin... aquesta és, oh fill del soldà, la sort calamitosa que em té reservada el Fill-d'Adam! Trobaríem entre totes les criatures una mala sort comparable a la meva?... respon tu, oh bona i tendra oca!

—Aleshores jo, amos meus, vaig sentir com em travessava el cos un calfred d'horror i de llàstima i, plena d'emoció i tot tremolant, vaig exclamar:

—Oh, senyor lleó, hauríem d'excusar el com-portament de l'ase, car, només de sentir-lo, ja m'estic morint.

El lleonet, veient, que l'ase tocava el dos, li digué cridant:

—Per què tens tanta pressa, company? Queda't una estoneta, perquè m'interesses de debò i estaria content que em servissis de guia per anar a l'encontre del Fill-d'Adam.

L'ase, però, li féu de resposta:

—Em sap greu, senyor, però m'estimo més posar l'espai d'una jornada entre ell i jo. Ahir vaig deixar-lo quan ell s'adreçava cap aquest indret i ara estic cercant algun lloc segur per tal d'abrigar-me de les seves astúcies i de la seva perfídia. I endemés, amb el teu permís, ara que estic segur que ell no em sent, voldria esbargir-me amb tota comoditat i gaudir de l'airet!

Havent dit aquestes paraules, l'ase es posà a bramar amb totes les seves forces i engegà un devessall de magnífics pets tot tirant guitzes; es va ajeure damunt de l'herba una bona estona. S'alçà i, veient al lluny un nuvolet de polseguera, va parar una orella després de l'altra; va mirar fixament i, girant l'esquena amb tota vivesa, va tocar pirandó i desaparegué del nostre davant.

Ara bé, havent-se esvanit aquella polseguera, va comparèixer un cavall negre amb el front estrellat d'una taca blanca com una «dracma» d'argent, bell, ben proporcionat, altiu, lluent i amb els peus envoltats per una corona de pèls blancs. Arribava cap a nosaltres tot renillant amb un so molt agradable. Quan va veure el meu amic, el lleonet, s'aturà en honor d'ell i volgué anar-se'n per discreció. El lleó, però, encantat en gran manera de la seva elegància i seduït pel seu aspecte, li féu:

—Qui ets tu, oh bell animal? I per què corres així en aquesta immensa solitud i per què sembles inquietar-te tant?

El cavall respongué:

—Oh rei dels animals, jo només sóc un cavall d'entre els cavalls i vaig fugint per tal d'evitar de topar amb el Fill-d'Adam.

Sentint aquestes paraules, el lleonet arribà al límit de la seva estranyesa i va dir al cavall:

—No parlis d'aquesta faisó, oh cavall, car és vergonyós per a tu tenir por del Fill-d'Adam, fort com ets, amb aquesta amplada d'espatlles i la teva planta, sense comptar que amb una sola guitza el pots fer passar de vida a mort! Mira'm!, jo no sóc tan gran com tu i, no obstant això, he promès a aquesta gentil oca tremolosa que la desembarassaré per sempre més dels seus terrors, atacant i matant el Fill-d'Adam i menjant-me'l sencer. Una vegada fet això, tindré un gran plaer de tornar aquesta pobra oca a casa seva enmig de la seva família.

Tan bon punt el cavall hagué escoltat aquestes paraules del meu amic, el mirà amb un somriure trist i féu:

—Llança lluny teu aquests pensaments, oh fill del soldà, i no et facis il·lusions sobre la meva força, la meva alçada i la meva rapidesa, car totes aquestes coses són inútils davant de l'astúcia del Fill-d'Adam. I has de saber que, quan estic entre les seves mans, sempre troba la manera de domar-me al seu gust. Em posa traves de cànem i de crin a les potes, i em lliga pel cap a un pal més alt que no pas jo plantat a la paret i, així, no puc bellugar-me, ni asseure'm ni ajeure'm. I això no és tot! Quan ell vol muntar-me, em posa damunt un no sé què, que ell en diu sella, i m'estreny el ventre amb dues cingles amples molt dures que em fan força mal; a la boca, m'hi posa un tros d'acer que estira mitjançant unes corretges per tal de dirigir-me cap allí on li plau i, quan ja em cavalca, em forada els costats amb les puntes d'allò que ell anomena estreps i m'omple el cos de sang! I la cosa encara no ha acabat! Quan em faig vell i la meva esquena no és prou molsuda ni prou resistent i els meus muscles no poden fer-me anar tan de pressa com ell voldria, em ven a qualsevol moliner que em fa rodar la mola del molí de nit i de dia fins a la meva completa decrepitud. Arribat aquest moment em ven a l'escorxador on em degollen i m'escorxen; la pell la compren els assaonadors i la crinera els fabricants de sedassos, tamisos i garbells. Heus ací el fat que m'atorga el Fill-d'Adam!

Aleshores, el lleonet restà molt afectat d'allò que acabava d'escoltar i va demanar al cavall:

—Estic veient que, d'una manera absoluta, cal que desembarassi la creació d'aquest ésser de malaurança que tots vosaltres anomeneu Fill-d'Adam. Digues-me, oh cavall, on i quan has apercebut el Fill-d'Adam?

Respongué el cavall:

—L'he deixat aquest migdia i ara em persegueix tot corrent cap aquí on som!

Amb prou feines el cavall acabava de dir aquestes paraules, veiérem com s'alçava una polseguera, la qual li'n féu tanta, de por, que, sense prendre's la molèstia d'acomiadar-se, ens va deixar a galop tirat. I nosaltres veiérem aparèixer, pel cantó de la polseguera, i avançar a grans gambades cap a nosaltres, un camell esfereït, estirant el coll i bramant desesperadament.

En veure'l tan gran i desmesuradament colossal, el lleonet estigué convençut que devia tractar-se del Fill-d'Adam i, sense preguntar-me res, s'hi llançà al damunt i ja anava a escanyar-lo quan jo, amb totes les meves forces, vaig cridar:

—Atura't, oh fill del soldà, atura't! No és pas el Fill-d'Adam, sinó un bonàs de camell, l'animal mes inofensiu! I segurament que està fugint del Fill-d'Adam!

EI lleonet va deturar-se a temps i, tot estranyat, preguntà al camell:

 —De debò, tu també, oh prodigiós animal, tens por d'aquell ésser? Què en fas, dones, deis teus peus tan grans si no poden esclafar-li la cara?

I el camell alçà el cap a poc a poc i amb els ulls esmaperduts respongué tristament:

—Oh, fill del soldà, contempla els meus na-rius! ¿No els veus foradats i esqueixats per l'anella de crin que hi ha fet passar el Fill-d'Adam per tal de domesticar-me i dirigir-me? I aquesta anella era lligada a una corda que el Fill-d'Adam confiava al més petit dels seus fills, el qual, d'aquesta manera i cavalcant un ruquet, em podia fer anar com volia a mi i a tota una corrua d'altres camells arrenglerats els uns darrera els altres! Mira'm l'esquena! No veus els geps que se m'han fet durant tants de segles de carregar-hi farcells de tota mena? Mira'm les potes! Són plenes de durícies i han esdevingut enaiguades per tantes llargues travessades i viatges forçats entre sorres i pedres! I això no és tot! Sàpigues que quan em faig vell, després de tantes nits de no dormir i tants dies sense repòs, en lloc de tenir cura de la meva vellesa i de la meva paciència, encara sap treure profit de la meva pell vella i dels meus vells ossos, bo i venent-me al carnisser, que ven la meva carn als pobres, la meva pell als assaonadors i el meu pèl als filadors i als teixidors. Ara ja saps el tracte que em fa, de costum, el Fill-d'Adam.

Després de sentir aquestes paraules del camell, el jove lleó s'indignà al límit de tots els límits i llançant un fort bramul, va obrir i tancar les barres i donà cops a terra amb les potes, i acabà dient:

—Cuita a dir-me on has deixat per darrera vegada el Fill-d'Adam!

I digué el camell:

—M'està cercant i no tardarà molt a fer-se veure. Per favor, doncs, oh fill del soldà, deixa'm emigrar i fugir vers altres països que no siguin d'allà on vaig néixer, car ni les solituds del desert, ni les terres més desconegudes no serien prou per esquivar les seves recerques!

Aleshores sí que el lleó li digué:

—Creu-me, oh camell! espera encara un xic i veuràs com me les hauré amb el Fill-d'Adam, com el tiraré per terra, li trencaré els ossos, beu¬ré la seva sang i em nodriré amb la seva carn.

Però el camell féu de resposta, mentre tenia tremolors per tota la pell:

—Dóna'm permís, oh fill del soldà; més m'estimo anar-me'n, car com digué el poeta:

«Si a la tenda mateixa on t'abrigues i al ma-teix país que et pertany, una cara desagradable ve a habitar-hi, només et resta una so-la cosa a fer: deixa-li la tenda i el país i cuita a decampar.»

I després de recitar aquesta estrofa tan adient, el bonàs del camell va besar la terra entre les mans del lleó i s'alçà; ben tost, veiérem com s'allunyava balancejant-se.

I bé, a penes havia desaparegut, comparegué, sortint de no sé pas on, un home petit, vellot, amb aspecte més aviat raquític, que duia a coll una cistella amb eines de fuster i, damunt del cap, portava vuit llates de fusta.

En veure'l, oh amos meus, no vaig tenir ni for-ça per a llançar un sol crit ni per a prevenir el meu amiguet i vaig caure a terra com paralitzada.

El lleonet, molt divertit per l'aspecte d'aquell curiós petit ésser, s'hi apropà per tal d'examinar-lo de més a la vora i el fuster es doblegà davant d'ell fins a terra i tot somrient va dir-li amb una veu molt humil:

—Oh, rei poderós i ple de glòria, oh tu qui ocupes el lloc més alt dintre de la creació, et desitjo bona tarda i demano a Al·là que t'elevi encara més en el respecte de l'univers i augmenti les teves for-ces i les teves virtuts! Pel que fa a mi, jo sóc un pobre oprimit que ve a demanar-te ajuda i protecció per les desgràcies que em persegueixen de part del meu enemic.

I es posà a plorar, a gemegar i a sospirar. Aleshores, el lleonet tingué llàstima de les seves llàgrimes i del seu malaurat aspecte, endolcí la seva veu i li va preguntar:

—Qui és qui t'oprimeix i qui ets, oh tu, el més eloqüent de tots els animals que jo conegui i el més polit tot i essent-ne, i de molt, el més lleig?

L'altre respongué:

—Oh senyor dels animals, pel que fa a la meva espècie, jo pertanyo a l'espècie dels fusters i pel que fa al meu opressor, aquest és el Fill-d'Adam. Ai, senyor lleó, que Al·là et preservi de les perfídies del Fill-d'Adam! Cada dia, des de bon matí, em fa treballar per al seu benestar i no em paga mai; així, doncs, rebentant de fam, no he volgut treballar més pel seu compte i me n'he anat lluny de les ciutats on habita.

Sentint aquestes paraules, el lleonet entrà en un considerable furor; bramulà, saltà, bufà i escumejà i els seus ulls guspirejaren. I va dir:

—On és, per fi, aquest calamitós Fill-d'Adam, que el pugui fer a miques entre les meves dents i que pugui venjar totes les seves víctimes?

L'home li va respondre:

—No tardaràs a veure'l, car em ve al darrera enfurismat de no tenir ningú que sàpiga enquadrar-li la fusta per a les seves cases.

El lleó, aleshores, li va preguntar:

—Tu, però, animal fuster que camines tan a poc a poc i amb tan poca seguretat damunt de les teves dues potes, cap a on te'n vas?

L'home féu:

—Me'n vaig directament a trobar el visir del rei, pare teu, el senyor lleopard, que m'ha enviat a cercar per un animal dels seus emissaris, per tal que li basteixi una cabana sòlida on pugui abrigar-se i defensar-se contra els assalts del Fill-d'Adam, puix ja corre la brama de la seva propera arribada per aquests indrets; i és per això que porto aquestes llates i aquestes eines!

En sentir el lleonet aquestes paraules, s'engelosí del lleopard i digué al fuster:

—Per la meva vida! Seria un gran atreviment, de part del visir del meu pare, tenir la pretensió de fer complir les seves comandes abans de les nostres! Ara mateix, t'aturaràs ací i començaràs a construir-me, primer que a ningú, aquesta cabana! El senyor visir ja s'esperarà!

El fuster, però, féu com aquell que se'n volia anar i digué al lleonet:

—Oh fill del soldà, et prometo que tornaré tan bon punt hagi acabat el treball encomanat pel lleopard, car em fa força por la seva còlera, i, quan torni, no et bastiré una cabana sinó un palau!

El lleó no volgué escoltar res i fins i tot, molt enrabiat, es llançà damunt del fuster, només per a fer-li por i a tall de broma, arrambant-li la pota damunt del pit. Tan sols amb aquesta carícia, l'homenet va perdre l'equilibri i rodolà per terra amb les seves llates i les seves eines. El lleó va esclatar en una gran rialla veient la por i la cara esblaimada del miserable bon jan. I aquest, bé que molt mortificat per dintre, no va deixar veure'n res i fins i tot es va posar a somriure amb llagoteria i, amb poc nervi, es posà a la feina. Ara bé, precisament això era el que volia i el perquè de la seva vinguda.

Va prendre amb tota cura les mesures del lleó en tots sentits i, en un tres i no res, va fer una caixa sòlidament armada a la qual no va deixar més que una estreta obertura; per dintre, va clavar uns claus molt grossos amb la punxa girada cap endins, tant al davant com al darrera. Va deixar-hi uns quants forats, no massa grans, d'ací d'allà i, fet tot això, va invitar respectuosament el lleó que prengués possessió del seu bé. D'antuvi, el lleó va dubtar i digué a l'home:

—De debò que em sembla ben estret aquest palau i no sabria com entrar-hi.

Aleshores, l'home li va dir:

—Ajup-te i entra-hi arrossegant-te; un cop a dintre, t'hi trobaràs ben a gust.

El lleó, creient-s'ho, s'ajupí i el seu cos flexible lliscà a l'interior deixant només la cua. El fuster, però, va córrer a entortolligar-la i a entaforar-la amb llestesa amb la resta del cos del lleó i, en un obrir i tancar d'ulls, va tapar l'obertura i la va clavar ben fermament.

D'antuvi, el lleó va provar de moure's i de fer-se enrere, però les punxes acerades dels claus li foradaren la pell i se li clavaren per tot arreu. Es va posar a bramular de dolor i tot cridant, digué:

—Fuster del dimoni, què és aquesta casa tan estreta que m'has bastit i aquestes punxes que em penetren tan cruelment?

L'home, en sentir aquestes paraules, va llançar un crit de triomf i es posà a saltar i a fer burles, tot dient al lleó:

—Són les punxes del Fill-d'Adam, gos del desert! Així aprendràs, a compte teu, que jo, el Fill-d'Adam, malgrat la meva lletgesa, la meva covardia i la meva feblesa, puc sortir vencedor del coratge, de la força i de la bellesa!

I un cop dites aquestes esfereïdores paraules, encengué una torxa, aplegà feixos de llenya seca al voltant de la gàbia i ho féu cremar tot. I jo, més paralitzada que mai de por i de terror, vaig veure com cremava viu el meu pobre amic, que moria de la més cruel mort. I el Fill-d'Adam, sense haver-me vist, per tal com jo estava estirada per terra, s'allunyà triomfant.

Molt temps després, vaig poder tornar a aixecar-me i me'n vaig allunyar, amb l'ànima plena d'esfereïment, anant vers la direcció oposada. D'aquesta manera he pogut arribar fins ací i el destí ha fet, oh amos meus, que pogués trobar-me amb les vostres ànimes compassives!

Tan bon punt el paó i la seva esposa hagueren escoltat la narració de l'oca...

En aquest moment de la seva recitació, Schahrazada veié alçar-se la matinada i va callar amb tota discreció.

Anònim