Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Romantic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Romantic. Mostrar tots els missatges

dijous, 12 d’octubre del 2017

Pell d'ase

Les històries de princeses que esdevenen reines després de grans vicissituds son molt comunes a la rondallística en general. Penso en personatges com la Blancaneus, la Cendrosa, la Repunxó o la Peronella. En el cas de Pell d’ase de Charles Perrault trobo especialment original el punt de partida. Hi ha un record a La gallina dels ous d’or i un estat de bogeria per part del rei gens habitual. La resta és una interessant successió d’aventures on la princesa acaba salvant el príncep com sovint acostuma a passar. Vaja, un conte d’empoderament feminista del segle XVII.


Pell d'ase


 Una vegada hi havia un rei, el més gran de tota la terra: amable en la pau, terrible en la guerra, era, en fi, un rei de bona llei.

Temut pels veïns del costat, el país vivia en gran tranquil·litat, i hom veia pertot arreu, arreu, florir a l'ombra protectora de l'estat, de les arts i els oficis el conreu. La seva muller, companya fidel, era tan gentil i tan bella, amb l'esperit d'una dolçor de mel, que ell era encara amb ella menys rei feliç que espòs afortunat. Del seu tendre i cast casament, exemple de concòrdia i felicitat, amb tantes virtuts una filla era nada,  que es consolaven fàcilment de no haver tingut una més ampla fillada.

 Al seu palau sumptuós tot era magnífic i brillant, i hi formiguejava un esbart abundant de criats i servidors. I a la gran quadra hi havia una nodrida cavalleria, amb gualdrapes de seda brodades i selles superbament daurades. Però el que deixava tothom bocabadat era que en el lloc més destacat, el senyor ase les orelles exhibia.

Això pot semblar injust i sorprenent, però quan sabreu la virtut que el distingia no direu pas que no en fos benmereixent. Talment i tan net el va fer la natura, que no feia fems ni cap altra sutzura, sinó escuts de l'or més fi, i lluïsos dringadissos i clars, que recollien del seu jaç quan es despertava cada matí. El cel, però, que a vegades es cansa de tenir els homes satisfets i contents, i sovint l'adversitat barreja amb els seus béns, talment com la pluja amb la bonança, va permetre que una aspra malaltia tot de cop, de la reina ataqués la salut; pertot arreu, amb afany es busca ajut, però ni a la facultat, on el Grec s'estudia, ni els medecinaires, que tots hi han corregut, no van poder posar remei al mal que la febre encenia amb un foc de fornal.

 Havent arribat el seu darrer moment, va dir al rei, el seu espòs: «Abans que sigui l'hora del meu etern repòs, deixeu-me que us demani una cosa solament. Es que si mai us ve al pensament de casar-vos una altra vegada...» «Ah! —digué el rei—. No cal pas que hi patiu, que no tindré mai aquesta pensada.» «Ho crec prou bé —llavors la reina diu— veient aquest amor tan vehement; però perquè en tingui més seguretat desitjo tenir el vostre jurament, tot i que sigui un jurament condicionat: que només si trobeu mai una dona més bella que jo, més ben feta i més prudent, us hi podreu prometre lliurement i casar-vos amb ella...» La confiança en la pròpia bellesa li feia contemplar aquesta promesa com un jurament obtingut sense desmai de no tornar-se a casar mai. De llàgrimes banyat, el rei, doncs, va jurar tot el que la reina li digué. La reina entre els seus braços va expirar i mai cap marit no ha fet tant mullader: sentint-lo gemegar, tant de dia com de nit, ja va veure tothom que el dol no duraria, i que si plorava tant ara i adés, era amb l'afany de qui vol que no se'n parli més.

No s'errava hom pas gens. Pocs mesos van passar que una altra ja en va voler triar. Però no ho podia pas fer tan fàcilment: calia que mantingués el jurament, i que la núvia posseís més atractius i més encís que la que havien enterrat solemnement.

Ni a la mateixa cort, on hi ha manta beutat, ni al camp ni a la ciutat, ni als reialmes dels voltants, objecte de visites vigilants, no van poder fornir la dona desitjada. La princesa, només, era la indicada, car posseïa uns atractius que la difunta no tenia pas tan vius. El rei, ell mateix, se n'ha adonat i, posseït per un amor desenfrenat, va dir que per aquesta raó s'hi havia de casar.

Va trobar, fins i tot, un casuista, que va ser del parer que es podia argumentar.

Però la pobra princesa, molt trista de sentir parlar d'aquell amor ardent, se'n plany i plora incessantment.

Amb la pena que l'ànima li mina se'n va a trobar la seva padrina, que sojornava en una cova apartada, de nacre i de corall ricament guarnida. Es veu que era una admirable fada, en el seu mester experta sens mida.

No cal pas que expliqui ara què era una fada en aquells temps beneïts, car és segur que la vostra mare ja us ho va explicar quan éreu petits.

«Ja sé —va dir, veient la princesa— el que us mena cap aquí. Ja sé la vostra profunda tristesa; però amb mi se us ha acabat de patir. No hi ha res que us pugui fer cap mal si dels meus consells feu bon cabal. El vostre pare amb vós es voldria casar. Accedir al que demana seria una falta inhumana. Però sense contradir-lo també el podeu rebutjar.

 Digueu-li que us doni, sense trigança, per omplir el vostre cor de dolçor, abans que al seu amor s'abandoni amb delectança, un vestit que del temps tingui el color.  Malgrat el seu poder i la seva riquesa, i per més que el cel aboni la seva passió, no podrà mai complir la seva promesa.»

Tot seguit, la jove princesa ho va anar a dir al seu pare enamorat, el qual va fer saber amb gran prestesa, als sastres més importants de la ciutat, que si no li feien aviat un vestit que del temps tingués el color, els faria tallar el cap en rodó.

Dos dies no eren encara passats que ja van dur el vestit demanat amb tant d'anhel; el blau més blau i bell de tot el cel no és pas, quan l'encerclen els núvols daurats, d'una tonalitat tan bellament blavosa. De goig i de dolor, la princesa, confosa, no sap pas què dir de precís, ni com defugir el seu compromís. «Princesa, demaneu un altre vestit —la padrina, baixet, baixet li ha dit— d'una roba més brillant i menys comuna, que tingui talment el color de la Lluna. No satisfarà pas el vostre delit.» Tot just la princesa l'ha demanat, que el rei ja diu al seu brodador: «Que l'astre de la nit no tingui més resplendor, i que d'aquí a quatre dies me'l duguin acabat».

L'esplèndid vestit estigué llest el dia assenyalat tal com el rei havia manat. Dalt el cel, on la nit ha estès els seus vels, la Lluna brilla menys, vestida d'argent, àdhuc quan al bell mig del seu curs diligent amb la seva claror fa empal·lidir els estels. Admirant la princesa el magnífic vestit, gairebé a dir que sí estava disposada, però per la seva padrina inspirada, al rei enamorat escolteu què li ha dit: «No estaré pas contenta plenament si no tinc un vestit encara més resplendent i del mateix color que el Sol».  El rei, que l'estima i vol el que ella vol, fa venir tot seguit un artífex joier, i me li encarrega de fer un teixit superb tot d'or i diamants, advertint-lo que si no l'acaba de satisfer, el farà morir enmig de turments grans.

Al rei no calgué complir l'amenaça, car l'artífex, prompte i trafegut, abans del terme convingut va portar el vestit, fet amb molta traça, tan bonic, tan viu i radiant, que l'astre rei de cabellera daurada, el qui amb les nou muses festeja, quan per la volta del cel es passeja dalt del seu carro d'or, no brilla pas tant ni enlluerna igualment la mirada.

La princesa, amb tants de regals ja ben desorientada, al seu pare, el rei, no sap què contestar. La padrina, però, l'agafa de la mà:

«No us convé pas —li diu amb veu molt apagada— per tan bon camí continuar. ¿És que us semblen res d'excepcional tots aquests regals que vós rebeu, mentre e! rei tingui l'ase que sabeu, que li omple la bossa, puntual? Demaneu-li la pell d'aquest animal. Com que es tracta del seu únic recurs, us dirà que no, o no té cap valor el meu discurs.»

Aquesta fada era sàvia d'allò més i tanmateix encara no sabia, per moltes coses que sabés, que un amor violent en excés si aconseguir pot el que volia, no li requen ni l'or, ni la plata ni els diners. La pell fou, per tant. galantment atorgada així que la princesa la va haver demanada.

Aquesta pell que li van fer portar terriblement la va espantar, i de la seva sort es va plànyer amargament. Va arribar la padrina, que la va fer adonar que cal no témer res quan s'obra rectament; que ha de fer creure al rei que ja està ben disposada a acceptar de l’himeneu la llei, però que tot seguit, sola i ben disfressada, se'n vagi a un altre país, ben allunyat, per evitar una segura adversitat.

 «Vet aquí aquest cofre —va prosseguir la fada— on posarem la vostra roba ben posada, els perfums, les pomades i el mirall, i dels vostres robins i diamants tot l'enfilall. I encara la meva vareta vet aquí: tingueu-la amb la mà ben agafada, i el cofre us seguirà per tot el camí sota terra tostemps amagat, i quan en tindreu necessitat, i amb prou feines la terra serà per la vara tocada, sense trigança se us vindrà a oferir.

La princesa, així disfressada, a penes havia sortit de casa la fada, durant la frescor del matí, que el rei, que es disposava tot content a celebrar el seu casament, té notícia, ple d'horror, del seu funest destí. No hi ha casa ni camí ni lloc secret, que no es regiri promptament; però hom es belluga inútilment i no es pot endevinar què se n'ha fet.

Pertot s'escampa un trist i visible malestar; adéu noces i convits, adéu pastissos i confits; les dames de la cort, vegeu quin cas, no van poder dinar, però és encara més trist el cas del capellà, que va arribar tard a l'hora d'esmorzar i cap almoina no li van fer pas.

La princesa, mentrestant, prosseguia el seu camí; amb la cara tota enllardofada parava la mà a cada cantonada i mirava de trobar una feina de servir. Però els menys delicats i de més llord tarannà, veient-la tan bruta i coberta de sutzura, a casa no volien deixar entrar aquella fastigosa criatura.

La princesa, doncs, fugi enllà d'enllà, fins que va arribar en un mas, en què hom volia un escarràs que tot just sabés de netejar els draps bruts, les baietes i els bacins, i escurar cada dia la cort dels garrins.

La van deixar vora el foc, al racó més fumat, on els criats, innoble ardat, no s'estaven de tractar-la malament, i de provocar-la i mofar-se'n de valent.

Ja no sabien pas què dir que fos més punxent i feridor i els era sempre l'ocasió de totes les facècies que ordia llur magí. El diumenge tenia un xic més de repòs, car al matí tota la feina enllestia, i de la seva cambra entrava a l'enclòs, on es rentava i el seu cofre obria, i ordenava sobre el seu tocador els perfums i les pomades d'olor.

I davant el mirall, feliç amb la seva fortuna, ara es posava el vestit de la Lluna, ara el del Sol encès i esclatant, ara el del color blau brillant que tota la blavor del cel igualar no sabria.

Només tenia la recança que la seva llarga cua estendre no podia a terra de la massa breu estança. Li plaïa de veure's d'argent, daurada i blava, i més ben plantada que cap més, amb aquest goig es conformava i esperava que l'altre diumenge arribés.

He oblidat, però, d'explicar que en aquella masoveria un rei poderós tenia la cria de bestiar: gallines de Barbaria, pintades i cormorans. galls dindis i faisans, i mil altres ocells poc corrents. tots ells de menes diferents que omplien deu corrals molt grans.

El fill del rei, en aquell indret plaent passava sovint tornant de caçar a beure una copa de vi clar amb el seu acompanyament. Encara que no fos un Adonis de llei tenia posat marcial i aire de rei, i hauria fet tremolar els soldats més valents. De lluny estant, Pell d'Ase el va veure amb tendresa i es va adonar, amb aquesta intrepidesa, que sota els seus vestits bruts i pudents posseïa encara el cor d'una princesa.

«Que ben plantat se'l veu, tot i que un poc deixat, que gentil i que amable —es deia ella—, quina sort que tindrà la noia bella a qui el seu cor s'haurà donat.

 Si amb un vestit de no res m'hagués honorat me'n trobaria més ben guarnida que amb tots els que he tingut en ma vida.»

Un dia el jove príncep, errant a la ventura pels patis i les corts de la casa, va passar per una sala obscura on donava el recambró de Pell d'Ase. Per atzar pel forat del pany va mirar. Com que justament era festa aquell dia, la princesa lluïa el vestit que son pare li va regalar teixit amb fil d'or i amb diamants brodat que de la claror del sol igualava l'esclat. El príncep va restar bocabadat, se la mira i remira i no diu re, i reprèn així que pot l'alè, i la contempla cada cop més admirat. Prescindint de la roba, la bellesa de la cara, el seu aire esvelt, la seva blancor, la seva fresca finor, l'impressionen més encara. Però un cert aire de grandesa, més un no sé què de senzillesa, de les belleses de l'ànima reflex, s'emparen del seu cor perplex.

Tres cops en la calor del foc que el transporta ha volgut esbotzar la porta, però creient veure una divinitat, tres cops per respecte el seu braç s'ha aturat.

Al seu palau, pensívol es retira, i dia i nit sospira: no vol anar ni al ball ni al festival, encara que sigui Carnaval. Odia la cacera i tot esbargiment, no té gana i és pres de melangia, i el fons de la seva malaltia és un trist i mortal ensopiment.

S'informa de qui és aquella nimfa adorable que s'està al fons d'una establia, en un indret tan abominable on no entra ni la claror del dia. 

«És Pell d'Ase —me li diuen— i no és ni nimfa ni formosa, sinó la més lletja de la casa, i si li diuen Pell d'Ase és perquè en duu sempre una de molt fastigosa: contra els mals de l'amor és un remei segur perquè en lletjor no la iguala pas ningú.»

Per més que li ho digui aquella gent, el rostre que l'amor ha dibuixat el té gravat a la ment i no en serà mai esborrat.


 Vet aquí, però, que la reina, la seva augusta mare, que no té sinó aquest fill, la pena l'aclapara. Que declari el seu mal li diu en va. El príncep plora, sospira, gemega, i no diu res, només que prega que Pell d'Ase li faci un pastís de pròpia mà. I la reina no comprèn què deu voler dir el seu fill. «Senyora —algú li diu—, és ben senzill: Pell d'Ase és el nom d'una minyona més bruta i lletja que una mona i més fastigosa que el rentaplats més repugnant.» «No importa —diu la reina—: l'havem d'acontentar, i només en això ens cal pensar. Li hauria donat or (i és que l'estima tant) si or hagués volgut menjar.» Pell d'Ase, doncs, agafa la farina que pel sedàs passat havia perquè la pasta fos més fina, la sal, mantega i ous del dia, i per treballar amb més atenció es tanca tota sola al recambró. 

En primer lloc es va rentar les mans, els braços i la cara, i un cosset de vellut es va posar per fer la feina més dignament encara, i tot seguit va començar.

Hi ha qui diu que treballant amb poca traça, per atzar, del dit va caure a la massa un dels seus anells de més de preu; però els qui saben bé la fi d'aquest relat asseguren que expressament l'hi havia posat, i jo no sóc pas l'únic que ho creu, tant més que quan a la porta el príncep va arribar i pel forat del pany va mirar, ella ja se n'havia adonat: en aquest punt, la dona és molt perspicaç, i els seus ulls, que sempre estan al cas, ho capten tot tan promptament, que hom no la pot veure ni un moment sense que ella sàpiga que ja l'han percebuda. I asseguro també ben assegurat que ella no va dubtar que, pel seu enamorat, la joia seria ben rebuda.

No havia sortit mai una menja tan gustosa, i el príncep va trobar tan bo el tortell que va anar de poca cosa que no s'empassa fins i tot l'anell. Quan va veure aquella joia admirable i del cercle d'or el treball exquisit que marcava la forma del dit, va sentir dins del cor un goig inefable. Va posar l'anell sota el capçal i, com que no li feia sinó créixer el mal, els metges, amb la seva experiència, i veient-lo aprimar-se cada dia, van coincidir, amb la seva ciència, que era d'amor la seva malaltia.

Com que el casament, bé que no tothom l'aprecia, és el gran remei d'aquesta malaltia, van pensar que l'havien de casar. Durant un cert temps ell es va fer pregar, després va dir: «Hi estic d'acord, si hom em dóna com a núvia la persona a qui aquest anell vagi rodó». Aquesta demanda tan inesperada va deixar la reial família ben parada, però no van gosar dir-li que no.

Vet aquí, doncs, que ja es posen a buscar aquella qui l'anell, prescindint de la sang, ha de situar en tan elevat rang. No n'hi ha cap que pensi a rebutjar de venir a presentar el seu dit, ni cap que ho faci amb poc delit.

D'ençà que la nova ha corregut que aquella per qui el fill del rei s'ha decidit ha de tenir ben xic el dit, tot xarlatà que es vulgui benvingut diu que té el secret de fer-lo més menut. L'una, del seu estrany entestament esclava, se'l rosega com si fos un rave; l'altra se'n talla un bocinet; una comprimint-lo es pensa que el menyscaba; una altra, amb un estrany untet, per fer-lo més petit en fa caure la pell. En fi, que no hi ha cap provatura que les dames no hagin fet amb tota cura perquè al dit els vagi bé aquell anell.

L'assaig va començar per les joves princeses, les duquesses i les marqueses, mes llurs dits, tot i que cap no era un ditàs, en aquell anell no entraven pas. Les comtesses i les baronesses, i àdhuc de ca seva moltes mestresses, d'una en una van presentar la mà i totes la van presentar en va.

Tot seguit van venir les botigueres, amb ditets que feien prou goig de mirar —car bé n'hi ha unes quantes de ben enciseres—, que semblava que a l'anell podien entrar. Però l'anell, massa petit o massa rodó, amb el mateix menyspreu deia a tothom que no.

Finalment, va caldre anar a parar a les criades i a les cuineres, als fregallots i a les porqueres, a tot el que es va poder trobar, amb unes manasses negres i grolleres, que, com les més fines, d'un sortós destí esperaven igualment gaudir. Manta minyona s'hi va presentar amb un dit gros i rabassut com un llagostí, que pel forat de l'anell hauria pogut passar com un cable pel d'una agulla de cosir.

Que ja estava tot fet, van creure finalment, car no quedava, efectivament, sinó la pobra Pell d'Ase allí a la llar de foc.

«No podem creure pas, senyor —deien—, que el cel al costat vostre li destini un Però el príncep els va dir: «I per què no? Ja podeu dir que vingui tot seguit». Tothom rigué de cor, com si fos un acudit. I van cridar ben fort: «Que voleu dir que aquesta mona bruta ha d'entrar aquí?». Però en treure la mà de sota la pell ennegrida, una mà com de vori, un punt acolorida per la porpra de l'albada, i que per l'anell trobat, amb una justesa inesperada, el seu ditet va ser encerclat, la cort va tenir una sorpresa que no pot ésser fàcilment entesa.

Ja la portaven al rei, enduts per l'emoció; mes ella demana que abans de presentar-se davant el seu rei i senyor, li donin temps per a mudar-se. Del vestit que es posaria, la veritat és que tothom se'n reia de bon grat. Mes quan es presentà al cap d'un breu moment després de travessar les sales del castell, amb el vestit brodat amb fil d'or i d'argent que no se'n pot pensar un altre de tan bell, quan els seus cabells finíssims i daurats amb diamants de viva lluïssor que confonien llurs esclats, quan els seus ulls blaus i ametllats i de majestuosa serenor, que no miraven mai sense plaure ni ferir quan la seva cintura esvelta i fina, que amb dues mans es podria cenyir, van mostrar llurs atractius i llur gràcia divina, de les dames de la cort i de llurs ornaments es van obscurir tots els motius plaents.

En la joia i el bullici de tota l'assemblea el bon rei no s'hi veia de content amb aquella nora d'un atractiu tan resplendent, la reina no se'n sabia fer la idea, i el príncep, el seu enamorat, per un goig immens el cor saturat sucumbia sota el pes del seu encantament.



I es van fer els preparatius per a aquell gran casament. El rei va convidar tots els reis dels voltants, que amb els seus vestits més brillants es van aplegar per a aquell gran esdeveniment. Alguns venien de sol ixent a cavall de grans elefants. En van venir també del país dels sarraïns els quals, encara més negres i ferins feien molta por als petits infants. En fi, n'arriben de tots els confins i de les terres més distants. Però cap príncep ni potentat no ho féu amb tant d'esclat com el pare de Pell d'Ase, que, havent-ne estat enamorat, havia purificat la brasa que el cor li tenia cremat. Havia eliminat tot desig criminal i d'aquella flama odiosa només en quedava poca cosa que feia més viu el seu amor paternal. Així que la va veure: «Dono gràcies al Cel que em permet de satisfer aquest anhel», molt commòs va declarar i plorant a bell doll d'alegria, mentre amb tendresa l'anava a abraçar. Tothom en el seu goig interessar-se volia, i el futur marit va estar molt content perquè fóra el gendre d'un rei tan potent.

Aleshores la padrina va arribar que va explicar tota la història, i amb el seu relat va acabar de cobrir Pell d'Ase de glòria.

No és pas gens desencertat de veure que l'objecte d'aquest conte és que aprenguin els infants que val més exposar-se a una gran pena abans que faltar a allò que és el seu deure. I que la virtut pot ésser dissortada però que al capdavall és sempre coronada.

Que contra un foll amor i els seus fogosos transports la raó és un dic de gran debilitat i que dels més rics i més preats tresors és sempre ben pròdig un cor enamorat.

Que amb pa de sègol i aigua clara a qualsevol noia fàcilment es pot donar prou aliment sempre que tingui roba bona i cara. Que sota el cel no hi ha pas cap femella que no s'imagini que és molt bella, i que sovint no pensí de tot cor que, si de les tres belleses la famosa querella s'hagués dirimit amb ella, li hauria correspost la poma d'or.

 

Charles Perrault



dilluns, 12 de juny del 2017

Floridalba


Un conte que no vull que falti en aquesta recopil·lació és el que va escriure Víctor Català en la seva emblemàtica novel·la Solitud. Parlar de Caterina Albert (Víctor Català) és arriscat perquè és d'aquelles escriptores que mereixen totes les reverències en pronunciar el seu nom. Així és que simplement diré que em fascina tota la seva obra. I que la seva història personal sempre m'ha semblat d'una fortalesa envejable en uns temps severament difícils per a les dones.

És important recordar que l'autora s'inclou en el moviment que va afectar tant la literatura com l'arquitectura, la pintura i les arts en general en l'Europa de final del segle XIX i principi del XX: el Modernisme. Fent una simplificació extrema, es podria dir que els seus principis es van inspirar en els valors de la Natura. Possiblement l'ecologia ha begut molt d'aquest antic moviment. El Modernisme sorgeix de l'admiració incondicional de la Natura i un rebuig total a la massificació humana. Personalment sempre he trobat el Modernisme inquietantment seductor, ple de delicada màgia i d'una força extraordinària.

El llibre Solitud és una d'aquelles novel·les que em van commoure des dels primers capítols. Crec que és d'aquelles històries que convé rellegir de tant en tant per tornar a gaudir de la seva duresa salvatge i també d'una particular tendresa. Però no és del llibre sencer del que vull parlar, sinó d'un capítol que Víctor Català anomena "Rondalla". És un conte que explica un dels personatges principals de la història, el pastor. Parla d'una aparició que l'imaginari humà ha inventat empès pels efectes al·lucinògens dels boscos i la Natura en general.

Homer ja parlava a la Ilíada dels càntics de les sirenes com la cosa més seductora que gairebé va costar la vida al valent Ulises. Andersen ens va donar la seva particular visió d'aquests delicats éssers amb el seu conte de La Sireneta. Ondines, sirenes, nimfes, encantades o dones d'aigua (a Catalunya) són éssers que cal observar amb precaució. Són presentades com belleses extraordinàries que generalment volen la perdició dels humans, en especial dels homes. La dona d'aigua que inventa Caterina Albert, per mi, és la més temible de totes. La seva bellesa inhumana, la tendresa amb què parla, la seva insultat joventut i sobretot la innocència amb què apareix en el conte seran determinants per arribar a un inevitable desenllaç.

Aquest conte, pot presentar un petit problema: està escrit en un dialecte inventat per l'autora que representa que és el que parla el pastor del llibre. Tot i així em sembla un dels millors contes que he llegit mai.

El conte no té pròpiament títol. Floridalba li he posat jo mateix perquè em sembla el més apropiat.

Floridalba

Rondalla

(Contalla que explica
el pastor a Baldiret
en la novel·la de
Victor Català: Solitud)
(...)
Vet aquí que per temps, quan encara els animals parlavin, hi havia  un  vei molt revei  que vivia per aquestes  muntanyes feia centuries.  I això eri per un voler de Déu,  que el deixavi viure més que als atros homes perquè no eri pecador ni havia tingut mai tracte amb dona nada.  En comptes de gec i calces, com la gent de per ací,  duia per tota  vestidura els seus  cabeis, tan rellargs que per darrera l'abrigavin com  una capa,  i la barbassa blanca, que al davant li penjavi fins passat dels genois...
(...)
...  vuiu dir-te que eri un sant home que no tenia atra cuca en la cerveiera que pregar a Déu de dia i de nit i menjar rels de plantes per tota vianda  i de més  a més,  qualque lledonot com a llamí de compliment.

(...)
Tan  sant  eri aquei bon  home,  que  els  atros  se donaven vergonya de posar-se-li devers de por que Nostro Senyor no els hi reparés massa la  poquesa amb la  comparança.  I vet aquí que ara l'un,  ara l'atro,  anavin baixant tots cap a la  plana, fins que vingué dia que  en aquestes muntanyes no  hi quedaren més que el vei tan revei i les encantades.  (...) I és que, un cop fora tots els homes de la  muntanya,  les  encantades no sabien  com matar l'estona i començaren d'enyorar-se i devenir consirores, fins que caient en que de tot ne tenia la culpa el vei aquei de  les rels, determinaren de fer-n'hi alguna per revenjar-se. Vet aquí que van tindre col·lotge en l'Afrau de la Nina, i totes van dire la seua; mes tantes i tantes ne van dire,  que no s'hi entenien. Les dones són qualque micota fluixes de llengua i gasten  molta escopinya a l'en va ...  Vuiu creure que haurien  pas arribat a tracte  si de cop la  més petita  de  les encantades,  que  eri  molt avespada, hagués pas saltat enmig de la rodona i dit així:  -Se'n parli pas més, d'això, comares! Fins ara he rumiat de quina manera se poria pèrdre a un home,  per sant que fos,  i ara vos digui  que gequiu aqueix  per a mi,  que  jo  me n'encarregui...  -Tal cosa passavi avui,  diem,  i vet aquí  que l'endemà,  a  trenc d'auba,  el vei estavi  de  genois  fent  oració,  quan repara una  gran ombra en terra.  Aixeca  el  cap i mai diries  què veu?  Un  auceiet petit petit,  tot endaurat, i amb les plometes vermeies mateix que tres gotetes de sang, en comptes de cresta...
(...)
-Vore'l el veí i quedar-se embadalit va  ésser tot u;  i vet aquí que goitant, va pèrdere el fil del parenostre  que  deia; i com  l'auceiet  pegà  volada  i  fugí cap  al  Cimalt,  tot  era capficar-se  preguntar-se a ell  mateix:  -¿Com pot ésser que una tan  poqueta cosa  faça aquesta ombra si  hi ha pas llei  de sol sobre  la terra?  I més a més,  ¿de quina  casta  s'escau aqueix auceiet  que jo  encara n'havia vist mai cap amb  tants  anys com tingui?...  Serà puput?  Serà estornei? Serà verdum?...- Mes, per tant  que   rumiava,   va  pas  trobar  en  sa memori res  de consemblant...
(...)
-El  vei era innocent  com un  infant  de  cria,  i tot s'ho hauria  pensat fora  que en el món passés  cosa  amb macadura de malici  o d'engint  secret.  (...)  Ja  t'hai dit que el  vei eri innocent com un infant,  com que els infants són com els bugiots, que volen tocar tot lo que veuen, vet  aquí que el vei, tantost li vingué bé, allargar la mà per agafar an aquei auceiet tan rebonic que li feia mirotes;  mes així que li veu l'intent,  l'aucei pega cop al  Cimalt atra vegada.  Preguntis pas lo que va  fere el vei d'aqueia hora en avai!  ni es va recordar de pregar a Déu,  ni de desenterrar un rel, ni de roure un trist lledó secaí. I a la nit, en  comptes de venir-li  una bona  son,  només  li  venia aquest pensament:  l'aucei,  l'aucei endaurat!  Això vol dire que encara les estreies feien la cuca-amagada  pel cel, que ell ja s'estavi de  genois al  lloc  de cada dia i aguantant ben  fort  una baga escorredora que s'havia enginyada.  I així que s'aclarí i l'aucei començà de revolar-li  pel devers,  ell que llenca la  baga i... (...)  Just, just pel coi. petit! I que així que el va tindre, el vei que fa amb mofa:
-Ai, auceiet endauradet,

jo pla t'hai ben atrapadet!
Mes se va quedar de pedra marbre quan va  sentir que l'aucei li responia:
-Ai, bon veiet de la muntanyeta,
m'escanyis pas amb la cordilleta, que jo  som pas lo  que tu  te  pensis.  Som un catiu del  Rei de Moreria que pels meus pecats m'han donat a les encantades, fins i tant que atrapi un vei de veior que haja pas coneguda dona nada i me vulla deslliurar!  -El vei a l'oir allò  va tindre una grossa alegria,  que es va pensar que eri cosa de Nostro Senyor, que pel seu endemig volia fer qualque cosa  mai  vista.  I  aixi  fou que digué al punt:
-Ai, auceiet endauradet, jo et deixaré deslliuradet, que jo som l'home vei de veior que no som conegut  mai dona nada. Digues-me, més  aviat ara  que  suara,  lo  que  tingui  de fer. -Arrabassa'm dues  plometes de  la cresta -li respon l'aucei- i clava-te'n una a cada  ui.  El  vei que  li  arrabassa les dues plometes de la cresta i se'n clava una a cada ui i de  seguida es queda més orb que abans de  néixere.  Ai  trist de mi,  que hai perduda  la claredat del dia!  -crida tot espaumat-. Mes l'aucei llença una gran riaia,  s'arrabassa la darrera ploma de la cresta i l'hi clava just al mig del cor.  A l'acte li torna la vista al vei  i...  repara  una minyona bonica  com una Mare  de Déu, però també, com ell, sens llei de vestidura i sols amb una garlanda de roses que li enrondavi el coi i després li arrossegavi  per terra... (...)
Així que,  veient-se tan a la vora d'aqueia minyona prima de roba i que se'l miravi   de fit a fit,  el pobric va  heure bella vergonya,  i ell que s'embolca amb la seua cabeiera i es posa les mans  davant  la  cara.  Mes s'havia descuidat, tanmateix, de lo mellor,  que  era arrabassar-se la  plometa de  l'encantament que duia  clavada al  cor;  donques,  per tant que es tapés  la cara, sempre  veia de l'altra banda a l'encantada,  mateix  que tingués els dits de vidre.  I tot s'esglaià quan ella, acostant-se-li, va fer-li així mateix:
-Ai, bon veiet de la muntanya, trau-te les mans de la careta, que tu vuiu pas fere cap llei de mal. 
Jo som  Floridalba, la més petita de les encantades de la Gorga,  i he pres llàstima  de tu. Si vols  vindre-te'n amb mi,  te faré  l'home més ric  de tota la terra.  Entrant-hi pel  foranic  del  Bram,  tinc  al cor  de la muntanya un  palau tot  fet  de polsina  de  les  estreies  i de conquilles de la mar salada: els badadors són de coral polit, les portalades d'argent blanc i les pilastres de la sala taiades dels ossos  de  gigant Veutacrusques,  a qui matà mon  pare perquè es volia casar amb mi.  Si hi vens a  viure,  te faré dormir en llit d'or encortinat,  dins d'una cambra  de  miraiets  endomassada de pedreria;  te donaré per tot menjar peixos dels rius de  llet que passin per sota  la  terra,  i per tot beure resolis que  colin i recolin  cada  dia les tres-centes dones del  Rei  de l'Orient...
-Havent dit això,  l'encantada s'aturà perquè es pensavi  que ell ja en  tenia de sobres més que  prou amb aqueies  promeses per a segui-la i pregavi a Déu que li donguessa coratge, gira tot d'una la cara i diu, cridant: -Fuig-me d'ací, folla enartadora, que més m'estimi la glòria del cel que totes les riqueses de la terra! -A l'oir  això  l'encantada que se'l  mira  amb un  gran enuig, i a l'acte es fon per art d'encantament...
-Tot aquei dia el pobre vei va pas sebre lo que  li passavi. Bé ho provavi de passejar-se del Bram  a l'Estimbada i de  Peu de Gall a les Cabiroles;  bé en va començar d'oracions i penitencis! Amb  res se  podia esborrar  dels  uis a l'encantada,  amb aqueis cabeis com una polseguera d'or i la  garlanda  de roses entorxada al coi.  A mitjanit va pas poder aguantar més,  i ell que es posi de genois al lloc de cada dia.  Mes, espera que esperaràs, venien pas  aucei ni minyona...  I ell que va  pensar:  Jo  voldria que vingués,  que  li  donaria la meua cabeiera per a  amagar-se les carns; que, tanmateix, és una vergonya que corri així una minyona com ella. Pensat això, vet ací que es presenti l'encantada, i ell que, comptes de donar-li la cabeiera,  se la mira bé de regord, baixa  els uis,  se  posa  a tremolar,  i va pas dire  paraula. I l'encantada  que li  fa:  -Encara que ahir  me  gitessis del teu davant, jo te tingut  pietat i  torni.  Ja que no t'escau éssere ric,  si tu te'n vols venir amb mi, te faré l'home més poderós de la terra.  Te donaré un vestit tot de  pedra foguera,  una espasa feta d'una velga de llamp i un cavai més corredor que  el vent, i amb aquest vestit,  aquesta espasa i cavai, te'n podràs anar pel món  ellà  a seguir  reialmes i  fer-te teus els que  vulles, que ningú  te  podrà dur la  contra,  puix  si  els  homes volguessin matar-te,  el  teu vestit,  per cada  cop que et  donguin els hi tornarà un raig de foc;  si volguessin fugir de tu,  per tant que corrin,  el  teu cavai  els  atraparà  de  seguida,  i  si  no es volguessen donar de  cap de  les maneres,  la  teua  espasa, feta
d'una velga  de llamp,  els deixaria a l'acte  cendra viva... -El vei  s'escoltavi l'encantada tot moix  i  capficat,  i  ella que, veient això li pregunta què determinava.  Aleshores el vei va fer un gran surt i com el dia abans,  diu tot es glaiat: -Fuig-me del meu davant, follia enartadora, que més m'estimi la glòria del cel tot el poder de  la terra!  -Ella que se'l mira amb cara  de més malici que el dia abans,  pega cop de peu al sòl i es fon per art d'encantament...
(...)
Després  que va  havere  tret  atra  vegada de la  seua vora Floridalba, va quedar-li al vei una mena de tristor tan forta que es  passà tot el  dia  plorant com  una  viudeta  noveia:  i tot plorant,  rumia que rumiaràs,  se deia:  -Deu  ésser pla  bé més gustós tenir un palau dins de la  muntanya i dormir en  llit d'or encortinat,  i menjar peixos dels rius  de llet,  i beure resolis colats  i recolats  per les dones del Rei  de  l'Orient,  que pas jeure per les tutes i serenes, esgarrinxar-se  els peus  per les garrigues i tastar atra cosa  que rels margantes  i l'aigua clara que prengui amb la conca de les mans!  ... Mes jo som pas més que un  trist pecador i com  Déu  m'ha  pas  donat  això  de  la seua volença,   senyal  que   ho  mereixia pas...   -I   dient  així s'acontentavi  una  estona,   fins  que  li  venia   aquest  atre pensament:  -Tanmateix l'encantada ha trobat una cosa ben bonica! Seguir  tots  els reialmes  de  la  terra i fer-me  meus  els que volgués. Si aquestes muntanyes tenen quatre dies de camí, ¿quants ne deu tindre  el  món?  Pot éssere deu?  Pot éssere dotze? ¿Pot éssere tants  com tots els  peus i de les mans?  ...  Quan jo eri petit,  un corb va contar-me que hi havia tanta casta d'homes com d'auceis,  i que també tenien la paraula i  el plomatge diferents els uns dels altres...  Si fos així,  seria ben bé  cosa de vore; mes jo sé pas del cert si el corb me contavi qualque mentida. Ell deia  que havia seguida tota  la  terra i jo  m'he  pas mogut mai d'aquest redós.  Tanmateix, a la meua jovenesa havia de baixar de la  muntanya  i córrer  un poc  el món:  és pas braument divertit passar la vida com un lluert...  -I vet ací que, rumiant aquestes coses que  mai  li  havien  passat  pel   cap   fins  aleshores, l'atraparen  les  hombres  de  la  nit;  i encara no  rompia la matinada,  ell que es posa al lloc de cada dia,  genois en terra, esperant l'encantada;  que el cor li dia que tornaria;  i anc que ell estavi fort i ferm en rebutjar-la, per això s'acontentavi pas de no vore-la,  que el  gust de la companyia és la cosa  que els homes prenen més aviat... (...)

Més d'hora  que els altres  dies.  Abans  de  clarejar ja la tenien allà, seguda  al  seu  costat,  mirant-se'l  amb  uns uis lluents com els  del "Mussol",  i dient-li amb una veu  més dolça que quan feia  els refilets  d'aucei endaurat:  -Sé pas què m'has donat,  vei del meu cor,  que me pusqui pas apartar de tu per més que  m'agraviïs.  Jo  tingui  de  donar-te  una  mercè  de  totes passades,  i ja  que no  vols  éssere  l'home  més ric ni  el més poderós  de la terra,  seràs el més savi.  Tu saberàs tot lo que passi en el món i fora del món;  voràs pujar la saba pel tronc de les plantes i créixer les flors i les fuies; voràs la formiga que corri a l'altra banda de la terra i el vaixell que navegui  en lo més  apartat de  la  mar gran;  voràs  els camins  amagats de les estreies i les cavorques de  l'infern, plenes de males bestis de condemnats que es retorcin i s'unglegin; voràs els designis en el cor dels homes i els infants en  el  ventre de les dones;  res hi haurà colgat per a tes ninetes de ponent a llevant,  en el cel ni en terra...  I així  mateix tot ho  oiràs i ho  entedràs tot: lo llenguatge dels auceis en l'aire i de  les bestis terrassanes en la terra;  les cantòries dels  peixos  i les sirenes  al  fons de l'aigua i els romflets dels vent, i el retruny de les tronades, i els  gimecs de les muntanyes i tota  mena  de remor  o fressa que moga cosa criada devers o lluny de tu...  I amb  això saberàs per endavant tots los segrets del món  i on sia  del cert el bé  i el mal  per a esquivar-los  o pendre'ls.  -Mentestant que  això deia l'encantada,  el vei se la goitava i el  seu cor se  fonia.       
-¿Què faràs trist de tu?- se preguntavi ell mateix-. ¿Te l'escoltes o no te l'escoltes?, la segueixes o no la segueixes? Si la rebutges i  fuig  de  tu,  te moriràs d'enyorament,  i si la segueixes ets comdemnat  fins  a l'acabament del temps,  que ella  prou  que ho vegi,  que és  una goja,  i son  poder sols de mal  éssere... Ai, trist de tu,  què has  fet,  que has pecat de vista  i d'oí estás perdut sense remissió!... En aquestes, l'encantada, que sotja, li fa: -Ara ja t'hai dit tot lo que puc donar-te: digues-me tu d'una vegada si  vols venir amb  mi o si hi  vols pas  venir... -El vei aleshores  arrenca un  gran  plor tot  s'exclamant:
-Deixa'm en repós,  follia enartadora,  que  pusqui  pas aguantar  més!- I posant-se el cap enmig del genois  començà d'encomenar-se  a Déu. Mes  ella  se  li  acosta  a cau d'oreia  i  li  diu  tota moixa: Vine-te'n amb mi,  vei del meu cor,  que jo estigui emprendada de tu i vuiu  fer-te l'home més ric,  més poderós i més  savi  de la terra!... -El vei se tapi les oreies per a no setir-la, i fent un esforç de totes  les seues forces  crida amb un  gran crit: -¡No, no!...  Surt del meu davant,  mala aconseiadora, que més m'estimi la glòria del cel que tot lo mellor de mellor de la  terra!...

-I vet aquí que,  dita semblant cosa,  tot se li féu fosc mateix que el món finés;  i eri que ell  se pensavi  que  l'encantada havia fugit d'ell com cada dia... (...)
Tenia pas enllestit encara el seu  jornal,  i ja vos hai que eri pas dona per  a deixar-lo a mitges...  Veu's aquí que  con va vore el vei tan acotat,  ella que li enronda un braç al coi  i li diu a poc a poc,  com si es confessés: -Atrament, ja vegi que ets l'home més  senzill i sant  de la terra,  i que tu  hi pusqui pas res..  Jo m'havia emprendada de tu i et volia fere  el meu marit; mes tu m'has rebutjada per tres vegades i me'n  tingui d'anar tot de seguida;  mai més me veuràs, m'oiràs ni saberàs de mi... Però abans d'anar-me'n vuiu deixar-te un record que et duri mentre el món sia món...  I dient això,  se li  acosta,  li fa  un petó ben llarg i es fon per art d'encantament. (...)
Així que hagué deixat el vei, l'encantada s'encamella en una rotxa de garbí que passavi,  i li comana que la duga a l'Afrau de la Morta,  on  s'atrapavin  les atres  encantades fent  mitja i conversant; i, tantost hi arribi, ella que fa amb un gran crit:
-Comaretes les comaretes,
tireu en orri les mitgetes,
prengueu la pinta d'adamant,
l'espill de lluna foguejant,
el coiaret d'ui de serpent
que fa encegar tota la gent,
el vestit verd de flor d'alguer
brodat d'escates de roger,
i les xinel.les de setí,
que els homes tornen cap ací!

Podeu  pensare quina cridoria  s'aixecaria a  l'oir semblant nova!  Totes les encantades preguntavin com era estat  allò, fins que la  més petita  els contà que ja  havia atuït  el  vei  de la muntanya. Les encantades ho volien pas creure i es feren explicar totes les provatures  tal com havien  anat,  i veient que n'havia pogut res temptar-lo  amb les riqueses, amb  el  poder i  amb la saviesa que són bells esquers pels  homes i que  amb  tot  i això ella seguia dient que l'havia hagut,  tot era preguntar de quines eines,   de  quines  cadenes,   de  quines begudes  o  de  quins conjuraments s'havia valgut per a obrar el miracle; fins que ella digué que l'havia obrat amb sol petó!...  Puix, d'encà que el món és  món, s'ha pas  trobat beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit  de l'home,  per sant que sia, com un petó  de  fembra...  En aquestes, com les encantades menys viues se  n'enriguessin, veus aquí que començaren  de sentir una veu fonda, fonda i confosa com un resó d'onada, que venia de molt lluny.  Pararen  l'oreia  i  oïren  que  aqueia  veu  deia només: -Floridalba!...  Floridalba!...  Floridalba!...  -Eri la  veu del vei,  que corria desesperat d'una banda a l'altra, tan aviat per la Cresta del Follet,  com per l'Anap del Rei, com pel Bau de les Olives,  cercant pertot l'encantada i pregant-li  que  el volgués amb ella,  que per un atre petó dels seus llavis donaria de grat, a més de totes  les ventures de la  terra,  la mateixa glòria del cel... I a l'oir tal cosa, les encantades, d'allò més divertides, s'espandiren per tots els indrets de  la muntanya i es posaren a escarnir el vei,  repetint lo mateix que ell deia amb  unes grans rialles...  I d'ací les hi va vindre aqueix vici  tan relleig que encar els dura... (...)
 

(El  vei)  -Va  morir-se  al  cap  de  la  centuri  del  mal d'emprendament: i com que havia mort afollit i sense penediement, va pas poder entrar al cel.  Déu mos el gord a nosatros! I encara ara, ermitana, en les nits de tempesta, quan repiqui l'esquellinc del Cimalt senyalant una desgraci, se veu passar la seua ànima en pena, mateix que un foc follet,  pels córrecs i fondalades, i sa veu, fosca  i llarga  com un  ressó d'onada para  pas de cridar:

“Floridalba!...Floridaaalba!...Floridaaalba!...” fins   que s'aixequi el dia.

Víctor Català: SOLITUD


dimecres, 17 de maig del 2017

Rapunxó

Val la pena revisar la típica història que només pot ser possible en el món dels contes: Rapunxó, també coneguda com Rapuncel o Rapunzel.


Fantàstica història recollida pels germans Grimm que ens parla de l'esclavitud paternal en què sovint es veien abocades algunes donzelles per tal de mantenir intacta la seva puresa. Se li poden buscar moltes reflexions, però per mi no deixa de ser un conte-antídot per donar algun bri d'esperança a les noies que havien d'estar tancades en una torre i incomunicades de la resta del món per preservar les seves virtuts. Si ho analitzem amb més deteniment s'hi poden trobar referències de tota mena que poden tenir la seva particular simbologia. Les més evidents serien aquestes: descendència, bellesa, rapte, innocència, credulitat, cabell, adolescència, valor, joventut i enamorament.

Així que tenim un senzill, famós i -aparentment- innocent conte que ens parla de com només el vertader amor pot alliberar de la maldat de la mesquinesa envejosa.

Rapuncel (Rapunzel, Rapónchigo, Rapunxó)

Érase una vez un hombre y una mujer que llevaban mucho tiempo deseando inútilmente tener un hijo; por fin se forjó la mujer esperanzas de que Dios Nuestro Señor cumpliría su deseo. La pareja tenía una casa con una ventanilla en la parte trasera; a través de ella podía verse un espléndido huerto, lleno de las más hermosas flores v plantas; pero estaba rodeado por un alto muro v nadie se atrevía a entrar en él, porque pertenecía a una bruja de gran poder que era temida por todo el mundo. Un buen día se encontraba la mujer junto a la ventana mirando el jardín; entonces advirtió una era sembrada con los más hermosos rapónchigos; y se veían tan frescos y verdes que le abrieron el apetito y sintió el antojo inmenso de comer algunos. El antojo aumentaba de día en día, y como sabía que no podría conseguir ni uno solo, decayó y adquirió un aspecto pálido y demacrado. Enton­ces el hombre se asustó y le pregunto:
— ¿Qué te ocurre, esposa mía?
— ¡Ay! —respondió—; si no consigo unos rapónchigos del huerto que está detrás de nuestra casa, moriré.

El hombre, que la quería mucho, pensó: «Antes de permitir que muera tu mujer, tráele esos rapónchigos, cueste lo que cueste.» Así que al atardecer saltó el muro que daba al jardín de la bruja, arrancó de prisa y corriendo un manojo de rapónchigos y se lo llevó a su mujer. Ella hizo inmediatamente una ensalada y se la comió ávidamente. Pero le gustaron tanto, tanto, que al día siguiente su apetito se había triplicado. Para que se tranquilizase, el hombre tuvo que volver a saltar al jardín. Así que trepó otra vez por el muro al atardecer, pero al saltar al otro lado se llevó un susto enorme, pues vio ante sí a la bruja.
—¿Cómo puedes atreverte —dijo la bruja, lanzándole una mirada de indignación— a saltar a mi huerto y a quitarme, como un ladrón, mis rapónchigos? ¡Esto lo pagarás caro!
— ¡Ay! —respondió el hombre—; tened compasión, sólo la necesidad me ha llevado a ello; mi mujer vio los rapónchigos desde la ventana y le entraron unas ganas tan grandes de comérselos que hubiese muerto de no haber podido hacerlo.
Entonces la bruja se apaciguó y le dijo:
—Si es como dices te permitiré que cojas todos los rapónchigos que quieras; sólo te pongo una condición: tendrás que darme a la criatura que tu mujer traiga al mundo. No le pasará nada, y yo la cuidaré como una madre.
Lleno de miedo, el hombre asintió, y cuando la mujer dio a luz vino inmediatamente la bruja, dio a la criatura el nombre de Rapónchigo y se la llevó consigo.
Rapónchigo era la niña más hermosa del mundo. Cuan­do cumplió doce años, la bruja la encerró en una torre que se encontraba en un bosque y que no tenía puerta ni escalera; tan sólo una ventanita en todo lo alto. Cuando la bruja quería subir se ponía al pie de la torre y llamaba:
—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.
Rapónchigo tenía una espléndida y larga cabellera, reluciente como el oro. Cuando oía la voz de la bruja se soltaba las trenzas, las ataba a un gancho de la ventana y dejaba caer sus cabellos unas veinte varas para que la bruja trepara hasta arriba.

Pasados algunos años ocurrió que el hijo del rey, cabalgando un día por el bosque, pasó cerca de la torre. Entonces oyó un canto tan melodioso que se detuvo. Era Rapónchigo que, en su soledad, se entretenía entonando su dulce voz. El príncipe quiso subir a verla y buscó la puerta de la torre, pero no la encontró. Volvió a su palacio, mas el canto lo había impresionado tanto que todos los días iba al bosque a escucharlo. Estando en una ocasión tras un árbol, vio venir a la bruja v oyó cómo llamaba:
—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.
Entonces soltó Rapónchigo las trenzas y la bruja trepó por ellas. «Si esa es la escalera por la que se sube, ma­ñana probaré fortuna», se dijo el príncipe.
Y al día siguiente, cuando empezó a oscurecer, fue a la torre y llamó:
—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.
Inmediatamente cayeron los cabellos y el príncipe tre­pó por ellos.
Al principio Rapónchigo se asustó muchísimo porque nunca habían visto sus ojos a una persona como el prín­cipe; pero éste empezó a hablarla muy amistosamente y le contó que había quedado tan impresionado por su canto que no hubiera podido vivir tranquilo sin verla. Entonces perdió Rapónchigo el miedo, v cuando el prín­cipe le preguntó si lo aceptaba por esposo vio que era joven v bien parecido, y pensó: «Este me va a querer más que la vieja señora Gothel»; así que le dijo que sí y le estrechó la mano. Y añadió:
—Me iría gustosa contigo, pero no sé cómo bajar de aquí. Cuando vengas otra vez trae una cuerda de seda; con ella haré una escalera, y cuando esté lista bajaré y me llevarás en tu caballo.
Acordaron que hasta entonces vendría él todas las noches; pues de día venia la vieja. De nada se percató ésta hasta que una vez la dijo Rapónchigo:
—Dígame, señora Gothel, ¿cómo es que usted me pesa más al subir que el joven príncipe que dentro de un momento estará conmigo?
— ¡Ah, tú, hija del diablo! —exclamo la bruja—; ¡qué es lo que tengo que oír decir! ¡Y yo que creía haberte apartado del mundo! ¡Tú me has engañado!
En un arranque de ira, cogió los hermosos cabellos de Rapónchigo, les dio unas cuantas vueltas con la mano izquierda, empuñó unas tijeras con la derecha y, ¡zis, zas!, se los cortó de raíz; y las hermosas trenzas rodaron por tierra. Y fue tan despiadada que se llevó a la pobre Rapónchigo a un desierto, donde vivía con gran penuria en la desolación.
Y el mismo día, después de expulsar a Rapónchigo, la bruja amarro las cortadas trenzas en el gancho de la ventana, y cuando vino el príncipe y llamó:
—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.
Las dejó caer. El príncipe trepó, pero arriba no encontró a su querida Rapónchigo, sino a una bruja que le miraba con malos y pérfidos ojos.
—¡Hola! —exclamo la bruja irónicamente—. Vienes a ver a tu queridita, pero el lindo pajarillo ya no está en la jaula y no cantará más; el gato se lo llevó y ahora te sacará a ti los ojos. Perdiste a Rapónchigo para siempre; nunca volverás a verla.
El príncipe quedó traspasado de dolor y, en su desesperación, saltó por la ventana. No perdió la vida, pero cayó sobre unos pinchos que se le clavaron en los ojos. Erró, ciego desde entonces, no comiendo más que raíces y bayas y sin hacer otra cosa que gemir, llorando la pérdida de su querida mujer. 

Así anduvo vagando durante algunos años, hasta que llegó al fin al desierto donde vivía miserablemente Rapónchigo, con dos mellizos que había parido: un niño y una niña.

El príncipe oyó su voz, y tan familiar le pareció, que fue hacia ella; Rapónchigo lo reconoció, se echó en sus brazos y lloró sobre él. Pero dos de sus lágrimas cayeron en los ojos del príncipe y los aclararon; entonces pudo ver mejor que antes. Se la llevó a su reino, donde fue recibido con alegría, y vivieron felices y contentos durante muchos años.