dilluns, 12 de juny del 2017

Floridalba


Un conte que no vull que falti en aquesta recopil·lació és el que va escriure Víctor Català en la seva emblemàtica novel·la Solitud. Parlar de Caterina Albert (Víctor Català) és arriscat perquè és d'aquelles escriptores que mereixen totes les reverències en pronunciar el seu nom. Així és que simplement diré que em fascina tota la seva obra. I que la seva història personal sempre m'ha semblat d'una fortalesa envejable en uns temps severament difícils per a les dones.

És important recordar que l'autora s'inclou en el moviment que va afectar tant la literatura com l'arquitectura, la pintura i les arts en general en l'Europa de final del segle XIX i principi del XX: el Modernisme. Fent una simplificació extrema, es podria dir que els seus principis es van inspirar en els valors de la Natura. Possiblement l'ecologia ha begut molt d'aquest antic moviment. El Modernisme sorgeix de l'admiració incondicional de la Natura i un rebuig total a la massificació humana. Personalment sempre he trobat el Modernisme inquietantment seductor, ple de delicada màgia i d'una força extraordinària.

El llibre Solitud és una d'aquelles novel·les que em van commoure des dels primers capítols. Crec que és d'aquelles històries que convé rellegir de tant en tant per tornar a gaudir de la seva duresa salvatge i també d'una particular tendresa. Però no és del llibre sencer del que vull parlar, sinó d'un capítol que Víctor Català anomena "Rondalla". És un conte que explica un dels personatges principals de la història, el pastor. Parla d'una aparició que l'imaginari humà ha inventat empès pels efectes al·lucinògens dels boscos i la Natura en general.

Homer ja parlava a la Ilíada dels càntics de les sirenes com la cosa més seductora que gairebé va costar la vida al valent Ulises. Andersen ens va donar la seva particular visió d'aquests delicats éssers amb el seu conte de La Sireneta. Ondines, sirenes, nimfes, encantades o dones d'aigua (a Catalunya) són éssers que cal observar amb precaució. Són presentades com belleses extraordinàries que generalment volen la perdició dels humans, en especial dels homes. La dona d'aigua que inventa Caterina Albert, per mi, és la més temible de totes. La seva bellesa inhumana, la tendresa amb què parla, la seva insultat joventut i sobretot la innocència amb què apareix en el conte seran determinants per arribar a un inevitable desenllaç.

Aquest conte, pot presentar un petit problema: està escrit en un dialecte inventat per l'autora que representa que és el que parla el pastor del llibre. Tot i així em sembla un dels millors contes que he llegit mai.

El conte no té pròpiament títol. Floridalba li he posat jo mateix perquè em sembla el més apropiat.

Floridalba

Rondalla

(Contalla que explica
el pastor a Baldiret
en la novel·la de
Victor Català: Solitud)
(...)
Vet aquí que per temps, quan encara els animals parlavin, hi havia  un  vei molt revei  que vivia per aquestes  muntanyes feia centuries.  I això eri per un voler de Déu,  que el deixavi viure més que als atros homes perquè no eri pecador ni havia tingut mai tracte amb dona nada.  En comptes de gec i calces, com la gent de per ací,  duia per tota  vestidura els seus  cabeis, tan rellargs que per darrera l'abrigavin com  una capa,  i la barbassa blanca, que al davant li penjavi fins passat dels genois...
(...)
...  vuiu dir-te que eri un sant home que no tenia atra cuca en la cerveiera que pregar a Déu de dia i de nit i menjar rels de plantes per tota vianda  i de més  a més,  qualque lledonot com a llamí de compliment.

(...)
Tan  sant  eri aquei bon  home,  que  els  atros  se donaven vergonya de posar-se-li devers de por que Nostro Senyor no els hi reparés massa la  poquesa amb la  comparança.  I vet aquí que ara l'un,  ara l'atro,  anavin baixant tots cap a la  plana, fins que vingué dia que  en aquestes muntanyes no  hi quedaren més que el vei tan revei i les encantades.  (...) I és que, un cop fora tots els homes de la  muntanya,  les  encantades no sabien  com matar l'estona i començaren d'enyorar-se i devenir consirores, fins que caient en que de tot ne tenia la culpa el vei aquei de  les rels, determinaren de fer-n'hi alguna per revenjar-se. Vet aquí que van tindre col·lotge en l'Afrau de la Nina, i totes van dire la seua; mes tantes i tantes ne van dire,  que no s'hi entenien. Les dones són qualque micota fluixes de llengua i gasten  molta escopinya a l'en va ...  Vuiu creure que haurien  pas arribat a tracte  si de cop la  més petita  de  les encantades,  que  eri  molt avespada, hagués pas saltat enmig de la rodona i dit així:  -Se'n parli pas més, d'això, comares! Fins ara he rumiat de quina manera se poria pèrdre a un home,  per sant que fos,  i ara vos digui  que gequiu aqueix  per a mi,  que  jo  me n'encarregui...  -Tal cosa passavi avui,  diem,  i vet aquí  que l'endemà,  a  trenc d'auba,  el vei estavi  de  genois  fent  oració,  quan repara una  gran ombra en terra.  Aixeca  el  cap i mai diries  què veu?  Un  auceiet petit petit,  tot endaurat, i amb les plometes vermeies mateix que tres gotetes de sang, en comptes de cresta...
(...)
-Vore'l el veí i quedar-se embadalit va  ésser tot u;  i vet aquí que goitant, va pèrdere el fil del parenostre  que  deia; i com  l'auceiet  pegà  volada  i  fugí cap  al  Cimalt,  tot  era capficar-se  preguntar-se a ell  mateix:  -¿Com pot ésser que una tan  poqueta cosa  faça aquesta ombra si  hi ha pas llei  de sol sobre  la terra?  I més a més,  ¿de quina  casta  s'escau aqueix auceiet  que jo  encara n'havia vist mai cap amb  tants  anys com tingui?...  Serà puput?  Serà estornei? Serà verdum?...- Mes, per tant  que   rumiava,   va  pas  trobar  en  sa memori res  de consemblant...
(...)
-El  vei era innocent  com un  infant  de  cria,  i tot s'ho hauria  pensat fora  que en el món passés  cosa  amb macadura de malici  o d'engint  secret.  (...)  Ja  t'hai dit que el  vei eri innocent com un infant,  com que els infants són com els bugiots, que volen tocar tot lo que veuen, vet  aquí que el vei, tantost li vingué bé, allargar la mà per agafar an aquei auceiet tan rebonic que li feia mirotes;  mes així que li veu l'intent,  l'aucei pega cop al  Cimalt atra vegada.  Preguntis pas lo que va  fere el vei d'aqueia hora en avai!  ni es va recordar de pregar a Déu,  ni de desenterrar un rel, ni de roure un trist lledó secaí. I a la nit, en  comptes de venir-li  una bona  son,  només  li  venia aquest pensament:  l'aucei,  l'aucei endaurat!  Això vol dire que encara les estreies feien la cuca-amagada  pel cel, que ell ja s'estavi de  genois al  lloc  de cada dia i aguantant ben  fort  una baga escorredora que s'havia enginyada.  I així que s'aclarí i l'aucei començà de revolar-li  pel devers,  ell que llenca la  baga i... (...)  Just, just pel coi. petit! I que així que el va tindre, el vei que fa amb mofa:
-Ai, auceiet endauradet,

jo pla t'hai ben atrapadet!
Mes se va quedar de pedra marbre quan va  sentir que l'aucei li responia:
-Ai, bon veiet de la muntanyeta,
m'escanyis pas amb la cordilleta, que jo  som pas lo  que tu  te  pensis.  Som un catiu del  Rei de Moreria que pels meus pecats m'han donat a les encantades, fins i tant que atrapi un vei de veior que haja pas coneguda dona nada i me vulla deslliurar!  -El vei a l'oir allò  va tindre una grossa alegria,  que es va pensar que eri cosa de Nostro Senyor, que pel seu endemig volia fer qualque cosa  mai  vista.  I  aixi  fou que digué al punt:
-Ai, auceiet endauradet, jo et deixaré deslliuradet, que jo som l'home vei de veior que no som conegut  mai dona nada. Digues-me, més  aviat ara  que  suara,  lo  que  tingui  de fer. -Arrabassa'm dues  plometes de  la cresta -li respon l'aucei- i clava-te'n una a cada  ui.  El  vei que  li  arrabassa les dues plometes de la cresta i se'n clava una a cada ui i de  seguida es queda més orb que abans de  néixere.  Ai  trist de mi,  que hai perduda  la claredat del dia!  -crida tot espaumat-. Mes l'aucei llença una gran riaia,  s'arrabassa la darrera ploma de la cresta i l'hi clava just al mig del cor.  A l'acte li torna la vista al vei  i...  repara  una minyona bonica  com una Mare  de Déu, però també, com ell, sens llei de vestidura i sols amb una garlanda de roses que li enrondavi el coi i després li arrossegavi  per terra... (...)
Així que,  veient-se tan a la vora d'aqueia minyona prima de roba i que se'l miravi   de fit a fit,  el pobric va  heure bella vergonya,  i ell que s'embolca amb la seua cabeiera i es posa les mans  davant  la  cara.  Mes s'havia descuidat, tanmateix, de lo mellor,  que  era arrabassar-se la  plometa de  l'encantament que duia  clavada al  cor;  donques,  per tant que es tapés  la cara, sempre  veia de l'altra banda a l'encantada,  mateix  que tingués els dits de vidre.  I tot s'esglaià quan ella, acostant-se-li, va fer-li així mateix:
-Ai, bon veiet de la muntanya, trau-te les mans de la careta, que tu vuiu pas fere cap llei de mal. 
Jo som  Floridalba, la més petita de les encantades de la Gorga,  i he pres llàstima  de tu. Si vols  vindre-te'n amb mi,  te faré  l'home més ric  de tota la terra.  Entrant-hi pel  foranic  del  Bram,  tinc  al cor  de la muntanya un  palau tot  fet  de polsina  de  les  estreies  i de conquilles de la mar salada: els badadors són de coral polit, les portalades d'argent blanc i les pilastres de la sala taiades dels ossos  de  gigant Veutacrusques,  a qui matà mon  pare perquè es volia casar amb mi.  Si hi vens a  viure,  te faré dormir en llit d'or encortinat,  dins d'una cambra  de  miraiets  endomassada de pedreria;  te donaré per tot menjar peixos dels rius de  llet que passin per sota  la  terra,  i per tot beure resolis que  colin i recolin  cada  dia les tres-centes dones del  Rei  de l'Orient...
-Havent dit això,  l'encantada s'aturà perquè es pensavi  que ell ja en  tenia de sobres més que  prou amb aqueies  promeses per a segui-la i pregavi a Déu que li donguessa coratge, gira tot d'una la cara i diu, cridant: -Fuig-me d'ací, folla enartadora, que més m'estimi la glòria del cel que totes les riqueses de la terra! -A l'oir  això  l'encantada que se'l  mira  amb un  gran enuig, i a l'acte es fon per art d'encantament...
-Tot aquei dia el pobre vei va pas sebre lo que  li passavi. Bé ho provavi de passejar-se del Bram  a l'Estimbada i de  Peu de Gall a les Cabiroles;  bé en va començar d'oracions i penitencis! Amb  res se  podia esborrar  dels  uis a l'encantada,  amb aqueis cabeis com una polseguera d'or i la  garlanda  de roses entorxada al coi.  A mitjanit va pas poder aguantar més,  i ell que es posi de genois al lloc de cada dia.  Mes, espera que esperaràs, venien pas  aucei ni minyona...  I ell que va  pensar:  Jo  voldria que vingués,  que  li  donaria la meua cabeiera per a  amagar-se les carns; que, tanmateix, és una vergonya que corri així una minyona com ella. Pensat això, vet ací que es presenti l'encantada, i ell que, comptes de donar-li la cabeiera,  se la mira bé de regord, baixa  els uis,  se  posa  a tremolar,  i va pas dire  paraula. I l'encantada  que li  fa:  -Encara que ahir  me  gitessis del teu davant, jo te tingut  pietat i  torni.  Ja que no t'escau éssere ric,  si tu te'n vols venir amb mi, te faré l'home més poderós de la terra.  Te donaré un vestit tot de  pedra foguera,  una espasa feta d'una velga de llamp i un cavai més corredor que  el vent, i amb aquest vestit,  aquesta espasa i cavai, te'n podràs anar pel món  ellà  a seguir  reialmes i  fer-te teus els que  vulles, que ningú  te  podrà dur la  contra,  puix  si  els  homes volguessin matar-te,  el  teu vestit,  per cada  cop que et  donguin els hi tornarà un raig de foc;  si volguessin fugir de tu,  per tant que corrin,  el  teu cavai  els  atraparà  de  seguida,  i  si  no es volguessen donar de  cap de  les maneres,  la  teua  espasa, feta
d'una velga  de llamp,  els deixaria a l'acte  cendra viva... -El vei  s'escoltavi l'encantada tot moix  i  capficat,  i  ella que, veient això li pregunta què determinava.  Aleshores el vei va fer un gran surt i com el dia abans,  diu tot es glaiat: -Fuig-me del meu davant, follia enartadora, que més m'estimi la glòria del cel tot el poder de  la terra!  -Ella que se'l mira amb cara  de més malici que el dia abans,  pega cop de peu al sòl i es fon per art d'encantament...
(...)
Després  que va  havere  tret  atra  vegada de la  seua vora Floridalba, va quedar-li al vei una mena de tristor tan forta que es  passà tot el  dia  plorant com  una  viudeta  noveia:  i tot plorant,  rumia que rumiaràs,  se deia:  -Deu  ésser pla  bé més gustós tenir un palau dins de la  muntanya i dormir en  llit d'or encortinat,  i menjar peixos dels rius  de llet,  i beure resolis colats  i recolats  per les dones del Rei  de  l'Orient,  que pas jeure per les tutes i serenes, esgarrinxar-se  els peus  per les garrigues i tastar atra cosa  que rels margantes  i l'aigua clara que prengui amb la conca de les mans!  ... Mes jo som pas més que un  trist pecador i com  Déu  m'ha  pas  donat  això  de  la seua volença,   senyal  que   ho  mereixia pas...   -I   dient  així s'acontentavi  una  estona,   fins  que  li  venia   aquest  atre pensament:  -Tanmateix l'encantada ha trobat una cosa ben bonica! Seguir  tots  els reialmes  de  la  terra i fer-me  meus  els que volgués. Si aquestes muntanyes tenen quatre dies de camí, ¿quants ne deu tindre  el  món?  Pot éssere deu?  Pot éssere dotze? ¿Pot éssere tants  com tots els  peus i de les mans?  ...  Quan jo eri petit,  un corb va contar-me que hi havia tanta casta d'homes com d'auceis,  i que també tenien la paraula i  el plomatge diferents els uns dels altres...  Si fos així,  seria ben bé  cosa de vore; mes jo sé pas del cert si el corb me contavi qualque mentida. Ell deia  que havia seguida tota  la  terra i jo  m'he  pas mogut mai d'aquest redós.  Tanmateix, a la meua jovenesa havia de baixar de la  muntanya  i córrer  un poc  el món:  és pas braument divertit passar la vida com un lluert...  -I vet ací que, rumiant aquestes coses que  mai  li  havien  passat  pel   cap   fins  aleshores, l'atraparen  les  hombres  de  la  nit;  i encara no  rompia la matinada,  ell que es posa al lloc de cada dia,  genois en terra, esperant l'encantada;  que el cor li dia que tornaria;  i anc que ell estavi fort i ferm en rebutjar-la, per això s'acontentavi pas de no vore-la,  que el  gust de la companyia és la cosa  que els homes prenen més aviat... (...)

Més d'hora  que els altres  dies.  Abans  de  clarejar ja la tenien allà, seguda  al  seu  costat,  mirant-se'l  amb  uns uis lluents com els  del "Mussol",  i dient-li amb una veu  més dolça que quan feia  els refilets  d'aucei endaurat:  -Sé pas què m'has donat,  vei del meu cor,  que me pusqui pas apartar de tu per més que  m'agraviïs.  Jo  tingui  de  donar-te  una  mercè  de  totes passades,  i ja  que no  vols  éssere  l'home  més ric ni  el més poderós  de la terra,  seràs el més savi.  Tu saberàs tot lo que passi en el món i fora del món;  voràs pujar la saba pel tronc de les plantes i créixer les flors i les fuies; voràs la formiga que corri a l'altra banda de la terra i el vaixell que navegui  en lo més  apartat de  la  mar gran;  voràs  els camins  amagats de les estreies i les cavorques de  l'infern, plenes de males bestis de condemnats que es retorcin i s'unglegin; voràs els designis en el cor dels homes i els infants en  el  ventre de les dones;  res hi haurà colgat per a tes ninetes de ponent a llevant,  en el cel ni en terra...  I així  mateix tot ho  oiràs i ho  entedràs tot: lo llenguatge dels auceis en l'aire i de  les bestis terrassanes en la terra;  les cantòries dels  peixos  i les sirenes  al  fons de l'aigua i els romflets dels vent, i el retruny de les tronades, i els  gimecs de les muntanyes i tota  mena  de remor  o fressa que moga cosa criada devers o lluny de tu...  I amb  això saberàs per endavant tots los segrets del món  i on sia  del cert el bé  i el mal  per a esquivar-los  o pendre'ls.  -Mentestant que  això deia l'encantada,  el vei se la goitava i el  seu cor se  fonia.       
-¿Què faràs trist de tu?- se preguntavi ell mateix-. ¿Te l'escoltes o no te l'escoltes?, la segueixes o no la segueixes? Si la rebutges i  fuig  de  tu,  te moriràs d'enyorament,  i si la segueixes ets comdemnat  fins  a l'acabament del temps,  que ella  prou  que ho vegi,  que és  una goja,  i son  poder sols de mal  éssere... Ai, trist de tu,  què has  fet,  que has pecat de vista  i d'oí estás perdut sense remissió!... En aquestes, l'encantada, que sotja, li fa: -Ara ja t'hai dit tot lo que puc donar-te: digues-me tu d'una vegada si  vols venir amb  mi o si hi  vols pas  venir... -El vei aleshores  arrenca un  gran  plor tot  s'exclamant:
-Deixa'm en repós,  follia enartadora,  que  pusqui  pas aguantar  més!- I posant-se el cap enmig del genois  començà d'encomenar-se  a Déu. Mes  ella  se  li  acosta  a cau d'oreia  i  li  diu  tota moixa: Vine-te'n amb mi,  vei del meu cor,  que jo estigui emprendada de tu i vuiu  fer-te l'home més ric,  més poderós i més  savi  de la terra!... -El vei se tapi les oreies per a no setir-la, i fent un esforç de totes  les seues forces  crida amb un  gran crit: -¡No, no!...  Surt del meu davant,  mala aconseiadora, que més m'estimi la glòria del cel que tot lo mellor de mellor de la  terra!...

-I vet aquí que,  dita semblant cosa,  tot se li féu fosc mateix que el món finés;  i eri que ell  se pensavi  que  l'encantada havia fugit d'ell com cada dia... (...)
Tenia pas enllestit encara el seu  jornal,  i ja vos hai que eri pas dona per  a deixar-lo a mitges...  Veu's aquí que  con va vore el vei tan acotat,  ella que li enronda un braç al coi  i li diu a poc a poc,  com si es confessés: -Atrament, ja vegi que ets l'home més  senzill i sant  de la terra,  i que tu  hi pusqui pas res..  Jo m'havia emprendada de tu i et volia fere  el meu marit; mes tu m'has rebutjada per tres vegades i me'n  tingui d'anar tot de seguida;  mai més me veuràs, m'oiràs ni saberàs de mi... Però abans d'anar-me'n vuiu deixar-te un record que et duri mentre el món sia món...  I dient això,  se li  acosta,  li fa  un petó ben llarg i es fon per art d'encantament. (...)
Així que hagué deixat el vei, l'encantada s'encamella en una rotxa de garbí que passavi,  i li comana que la duga a l'Afrau de la Morta,  on  s'atrapavin  les atres  encantades fent  mitja i conversant; i, tantost hi arribi, ella que fa amb un gran crit:
-Comaretes les comaretes,
tireu en orri les mitgetes,
prengueu la pinta d'adamant,
l'espill de lluna foguejant,
el coiaret d'ui de serpent
que fa encegar tota la gent,
el vestit verd de flor d'alguer
brodat d'escates de roger,
i les xinel.les de setí,
que els homes tornen cap ací!

Podeu  pensare quina cridoria  s'aixecaria a  l'oir semblant nova!  Totes les encantades preguntavin com era estat  allò, fins que la  més petita  els contà que ja  havia atuït  el  vei  de la muntanya. Les encantades ho volien pas creure i es feren explicar totes les provatures  tal com havien  anat,  i veient que n'havia pogut res temptar-lo  amb les riqueses, amb  el  poder i  amb la saviesa que són bells esquers pels  homes i que  amb  tot  i això ella seguia dient que l'havia hagut,  tot era preguntar de quines eines,   de  quines  cadenes,   de  quines begudes  o  de  quins conjuraments s'havia valgut per a obrar el miracle; fins que ella digué que l'havia obrat amb sol petó!...  Puix, d'encà que el món és  món, s'ha pas  trobat beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit  de l'home,  per sant que sia, com un petó  de  fembra...  En aquestes, com les encantades menys viues se  n'enriguessin, veus aquí que començaren  de sentir una veu fonda, fonda i confosa com un resó d'onada, que venia de molt lluny.  Pararen  l'oreia  i  oïren  que  aqueia  veu  deia només: -Floridalba!...  Floridalba!...  Floridalba!...  -Eri la  veu del vei,  que corria desesperat d'una banda a l'altra, tan aviat per la Cresta del Follet,  com per l'Anap del Rei, com pel Bau de les Olives,  cercant pertot l'encantada i pregant-li  que  el volgués amb ella,  que per un atre petó dels seus llavis donaria de grat, a més de totes  les ventures de la  terra,  la mateixa glòria del cel... I a l'oir tal cosa, les encantades, d'allò més divertides, s'espandiren per tots els indrets de  la muntanya i es posaren a escarnir el vei,  repetint lo mateix que ell deia amb  unes grans rialles...  I d'ací les hi va vindre aqueix vici  tan relleig que encar els dura... (...)
 

(El  vei)  -Va  morir-se  al  cap  de  la  centuri  del  mal d'emprendament: i com que havia mort afollit i sense penediement, va pas poder entrar al cel.  Déu mos el gord a nosatros! I encara ara, ermitana, en les nits de tempesta, quan repiqui l'esquellinc del Cimalt senyalant una desgraci, se veu passar la seua ànima en pena, mateix que un foc follet,  pels córrecs i fondalades, i sa veu, fosca  i llarga  com un  ressó d'onada para  pas de cridar:

“Floridalba!...Floridaaalba!...Floridaaalba!...” fins   que s'aixequi el dia.

Víctor Català: SOLITUD


2 comentaris:

  1. no ho coneixia i em sembla preciós
    gràcies !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que t'hagi agradat "sargantana".
      La veritat és que el conte que es troba dins del llibre de Víctor Català no és fàcil de veure i a més costa de llegir, però a mi també em va agradar de seguida.
      Gràcies!

      Elimina