Adéu-siau senyoreta Patterson

La por és d’aquells sentiments que no es poden menystenir. No és que m’agradi fer passar por a ningú. Recordo que jo de petit havia passat molta por per qualsevol tonteria. I no em servia de res que em diguessin allò que la por no existeix... I tant que existeix! En puc donar bona fe de la seva existència. Tenia por de tot, però en especial de la foscor. Era en la foscor quan els pitjors monstres prenien forma en la meva imaginació. Recordo haver patit estats d'autèntic pànic tapat de cap i tot a dins del meu llit. Tot i així, encara que no m’ha agradat mai la por, reconec que pot ser una bona companya de viatge en el camí de fer-te gran.

A mida que passen els anys, aquesta por es converteix en una companya a qui vas vencent a poc a poc, i en fer-ho comences a experimentar una altra sensació prou interessant: el risc.

Molts nens que he conegut, quan s’han familiaritzat amb els meus contes, dels que més em demanen són dels de por. I és difícil trobar un grau de por compatible amb la seva necessitat de “risc”. De vegades en tenen prou amb contes d’un cert misteri... acompanyats d’una veu un xic estrafeta. Als nens els encanta que el conte sigui interpretat amb veus, sorolls, onomatopeies, “efectes especials”, etc.

Aquest conte, que personalment trobo encantador, compleix dues funcions interessants: “fa por”i és especialment transgressor.

Adéu-siau, senyoreta Patterson

La senyoreta Patterson era molt estricta, però, a la fi, va deixar que una estudiant s'encarregués de la seva ratapinyada.

La classe de cinquè grau de la senyoreta Agnès Patterson seia rígida sota la mirada gorgònica de la seva professora, esperant que els programessin la següent tasca del seu horari, estrictíssimament organitzat. Immòbils, esquenadrets, amb les mans plegades pulcrament damunt dels pupitres, amb les cares curosament emmascarades de submissió respectuosa, semblaven inconscients que era el darrer dia abans de les vacances de Pasqua, amb l'escola gairebé acabada i la primavera que els esperava dellà de les finestres obertes. Els arbres ja lleugerament clapejats de rosa, la piuladissa dels ocells despreocupats, la rica i càlida flaire de la terra humida i els brots novells semblaven no tenir cap encís per a ells. Ni ningú guaitava enfora. A part de la disciplina, hi havia alguna cosa a l'ampit que els impedia de mirar enllà: una gàbia de hàmster, buida.

La gàbia no esperava cap nou estadant. Simplement era allí, per recordar-los llur fracàs en el «Projecte d'estudi de la natura»: una filigrana de l'escola activa que la senyoreta Patterson mai no havia aprovat del tot. El grup encarregat de tenir cura de la bestiola havia oblidat d'endur-se-la a casa per les vacances de Nadal i la professora, que havia vist en aquest descuit una oportunitat enviada pel cel per a una severa lliçó de Responsabilitat, havia deixat l'animaló al destí al qual els seus irreflexius guardians havien abandonat. Quan van tornar després de les vacances, el van trobar mort, de panxa enlaire, els ulls closos, la boca badada, ert i fred. La vívida descripció que els va fer la senyoreta Patterson dels turments que l'hàmster devia haver sofert havia fet brollar llàgrimes histèriques de la majoria de nens i nenes. Una era segura: cap d'ells no giraria la mirada en direcció a aquella gàbia acusadora, fossin quins fossin els meravellosos esdeveniments que es traspuaven dellà de la finestra. Seien, sotmesos, completament sota control. Quan la professora feia petar els dits, tots pegaven bot.

Tots excepte la Corinna.

Reptadora bruixeta Corinna! Seia al racó com un gat, fantasiejant al seu caprici, observant el que passava amb una inescrutable i encesa mirada felina, o dirigia la seva atenció al seu interior, cap als seus propis pensaments misteriosos. Tenia anomenada de busca-bregues. Cada any l'havien passada de classe a classe per tal com professor rere professor s'oposaven a tractar-hi. Havien avisat els pares, però aquests s'havien negat a parlar del problema com a pares com cal. Deien que la seva filla anava a estudi perquè la llei ho manava, així que deixaven que la llei la fes comportar-se, si és que podia. No era assumpte seu.

Feia poc més d'una setmana que estava a la classe de la senyoreta Patterson i, malgrat que encara no havia fet res descarat, la seva mera presència començava a desintegrar el grup. La canalla estava nerviosa, agitada, com el ramat que nota la presència del llop. El seu menyspreu per les activitats en què esmerçaven els dies era obvi. Ella es negava a respondre quan li preguntaven, no feia els deures, lliurava els fulls en blanc; i, amb aquest exemple, els altres començaven, tot i que força imperceptiblement, a descarrilar-se.

La senyoreta Patterson no s'havia torbat. Durant vint anys havia estat tractant alumnes difícils i sabia com aplacar-los. Els seus mètodes no eren subtils, però sí efectius, i la Corinna, en lliurar-li l'examen d'aritmètica amb res més que el nom, li havia servit en safata l'arma més eficaç. La senyoreta Patterson va retornar-los els controls i es va adreçar als seus alumnes amb una veu melosa i malvada.

—Els elefants tenen cervells gegants; així, tots els que tenen els exàmens perfectes són elefants. Drets, elefants, que us puguem veure... Bufa!, tenim molts elefants, oi? Els ratolins tenen cervells petits i, com que no paren atenció, s'equivoquen, però poden esforçar-se. Drets, ratolins!... Les puces son paràsits diminuts sense gens de cervell. Són estúpides de debò. No hi ha cap puça a la nostra classe, oi que no?... Oh, sí que en tenim una! La Corinna no ha contestat ni una sola pregunta del control! No ha sabut respondre cap pregunta! Dreta, Corinna! Realment, has de ser una puça petitíssima.

Va somriure triomfalment i va dirigir la mirada cap a la Corinna per veure-la esclafada.

—Si jo sóc una puça, tu ets una vella ratapinyada.

Era impensable que pogués dir-se una impertinència com aquella. Atordida, irremeiablement conscient que la boca se li havia entumit, amb la cara encesa, la senyoreta Patterson va asseure's, paralitzada. Petrificada pels ulls de la Corinna, salvatges, grocs i unànimes com els d'un falcó, va adonar-se... com era que no se n'havia adonat abans? Com podia ser que no ho hagués vist abans, ara que era tan clar? Aquesta nena no era com les altres.

—Ets una ratapinyada —repetia la Corinna ominosament, amb els ulls de bruixa que s'engrandien i s'il·luminaven. Va lliscar endavant, va arribar al pupitre, va voltar-lo esmunyint-se com una serp. Al seu darrere, sobtadament conscients, lligats a ella, enfortint-la amb llurs voluntats unides, els nens van convergir cap a la seva professora. Es van reunir al vol­tant del seu pupitre, totes les mirades clavades al seu damunt...

Eren ells que creixien? Era ella que s'encongia? Sorgien per damunt seu, guaitant-la des de dalt amb una joia salvatge.

L’Agnès Patterson va arrencar a volar de la seva cadira i es va escapolir entre els seus peus, xisclant i demanant ajuda amb una veu massa aguda perquè la pogués captar l'oïda humana. La canalla, cridant victoriosos, l'empaitaven, l'acorralaven a cada racó, li clavaven patacs cada cop que feia un capbussó pel seu davant. A la fi, l'ajuda va arribar gràcies al pandemònium de l'aula: el senyor Morgan venia pel vestíbul.

—Què passa aquí?

—És la ratapinyada! —va cridar la Corinna—. La ratapinyada del nostre estudi de la natura! S'ha escapat!

—Sí, sí —van cridar tots a cor—. Estem provant de caçar-la per tornar-la a la gàbia!

—On és la senyoreta Patterson? M'hauria d'haver dit que sortia perquè la pogués substituir... no importa —es va treure l'americana i la va llançar hàbilment damunt d'aquella criatura histèrica i la va tornar a la gàbia. Va tancar-ne la porta i va donar un cop d'ull al seu rellotge—. Ja gairebé és hora de sortir. Nens, seieu quiets. Us vigilaré des de la meva aula.

Van anar als seus llocs i van restar asseguts fins que va tocar el timbre. No van dir res en veu alta, però s'intercan­viaven mirades joioses i, amb les mans, esmortien rialletes tot contemplant l'animalet que panteixava arraulit al fons de la seva presó. Quan va ser l'hora de marxar, van plegar les seves coses i van sortir silenciosament, en un ordre impecable, sense atreure l'atenció cap a la seva classe sense professor. La Corinna va esperar que els altres se n'haguessin anat. Aleshores va anar fins a la gàbia i va plantar-se al davant. La captiva encara es va arronsar més cap al fons, però no hi havia cap intenció de fer-li mal.

—Adéu-siau, senyoreta Patterson —va xiuxiuejar la Corin­na—. Que passi unes bones vacances.

Va sortir de puntetes i va tancar la porta rere seu.

PhyllisMacLennan: Joves Monstres

L'autobús número 75

Sempre que he pogut he explicat un conte per setmana. I sempre ho he fet el mateix dia. Crec que és una manera de predisposar els nens a desitjar i escoltar amb atenció el conte en qüestió. Tinc en compte l’escenari on faré la meva petita interpretació. Procuro que no hi hagi massa llum, encara que tampoc es qüestió de fer-ho a les fosques. Més que res convé que la llum no molesti. És important estar sumit en un cert silenci. I a mida que passen les setmanes ells van prenent llocs més propers a mi i acostumen a situar-se en semicercle al meu redós. Finalment, si el conte ha tingut èxit, els nens mostren el seu agraïment amb un esclat espontani d’aplaudiments. No cal dir que aquest moment és el millor premi que es pot rebre.

I en funció de què es pot triar el conte de la setmana? La veritat és que en una setmana, dins d’una classe passen tantes coses, que qualsevol d’aquestes et pot fer pensar en alguna situació que s'explica en un conte. Als nens els ho dic d’una altra manera. Quan em pregunten quin conte explicaré els dic que els contaré el conte que em truqui a la porta.

A vegades és interessant triar un conte en funció de l’oportunitat. Gianni Rodari té un petit conte que acostumo a utilitzar quan comença la primavera. Al costat de les notes de Vivaldi, si expliques un conte com aquest es pot donar per iniciada autènticament la primavera. A més, el desenllaç té un punt de màgia.

L'autobús número 75
Un matí, l’autobús número 75, que surt de Monteverde Vecchio cap a Piazza Fiume, en comptes de continuar pel Trastevere, va tirar pel Gianicolo, va girar per Aurèlia Antica, i al cap de pocs minuts corria pels prats de les afores de Roma com una llebre en temps de vacances.

En aquella hora, els viatgers eren gairebé tots oficinistes i llegien el diari, fins i tot els que no l’havien comprat perquè el llegien pel damunt l’espatlla del seu veí. Un senyor, en girar el full, va alçar els ulls un moment, va mirar a fora i es va posar a cridar:

-Cobrador, què passa? Traïció, traïció!

Llavors, els altres passatgers també van alçar els ulls del diari, i les protestes es van transformar en una udol tempestuós:

-Però per aquí es a Civitavecchia!

-Què fa el conductor?

-S’ha tornat boig, lligueu-lo!

-Quin fàstic de servei públic!

-Són tres quarts i cinc de nou, i a les nou en punt he de ser al Tribunal –va cridar un advocat-. Si perdo el procés, demandaré la companyia.

El cobrador i el conductor intentaven rebutjar les queixes declarant que ells no en sabien res, que l’autobús ja no obeïa als comandaments i que no feia sinó el que li donava la gana.

Efectivament, en aquell moment l’autobús va sortir de la carretera i es va aturar a la vora d’un bosquet fresc i perfumat.

-Oh, ginesta, ginesta! – va exclamar una senyora tota delitosa.

-Bon moment per a pensar-hi, ara, en la ginesta! –va respostejar l’advocat.

-Tant en fa –va declarar la senyora-, Faré tard al despatx, me’n clavaran quatre de fresques, però tant m’és...

I ja que hi som, me’n vull fer passar les ganes de collir ginesta. Almenys fa deu anys que no en cullo!

Va baixar de l’autobús, respirant a tot pulmó l’aire d’aquell estrany matí, i es va posar a fer un ram de ginesta.

Com que l’autobús no en volia res de marxar, l’un darrera l’altre els passatgers va baixar a estirar les cames o a fumar un cigarret, i mentrestant el seu mal humor es fonia com la neu al sol.

L’un agafava una margarita i se la posava al trau, l’altre descobria una maduixa encara verda i cridava:

-L’he trobada jo! Ara hi posaré la meva targeta i quan estigui madura la vindré a collir; i ai! si no la trobo.

Tal dit, tal fet; va treure una targeta de visita de la seva cartera, la va enfilar en un escuradents i va plantar l’escuradents al costat de la maduixa. A la targeta, s’hi llegia: Doctor Giulio Bollati.

Dos empleats del ministeri d’Educació van fer una pilota amb els diaris i van començar a jugar a futbol. I cada cop que tenia un xut, cridaven:

-A fregir espàrrecs!

En resum, no semblava la mateixa gent que uns moments abans volia linxar els empleats de l’autobús. Aquests, pel seu cantó, s’estaven repartint l’esmorzar de pa amb tomàquet i truita i feien un pícnic sobre l’herba.

-Compte! –va cridar de cop i volta l’advocat.

L’autobús amb una sacsejada, se n’anava tot sol, amb una marxa lleugera. Van tenir el temps just de saltar-hi a dins, i l’última va ser la senyora de la ginesta, que protestava:

-Ah no! No s’hi val! Amb prou feines començava a divertir-me.

-Quina hora és? –va preguntar algú.

-Ui, tardíssim, deu ser.

I tots es van mirar el rellotge. Sorpresa: els rellotges assenyalaven encara tres quarts i cinc de nou. És veu que durant tot el temps de l’excursió, les agulles no havien corregut. Havia estat un temps regalat, un petit extra, com quan es compra un paquet de sabó en pols i a dins hi ha una joguina.

-Però no pot ser! –deia, esbalaïda, la senyora de la ginesta mentre l’autobús s’encarrilava pel seu trajecte i tirava avall pel carrer Dandolo.

Tots es meravellaven. Però en el diari que tenien sota els ulls, a la capçalera, hi havia la data escrita ben clar: 21 de març. I tot és possible el primer dia de la primavera.

Gianni Rodari

Pere el gandul i el rei dels trolls (Peer Gynt)

Aquest és el típic conte dels boscos nòrdics. Possiblement precursor del Senyor dels anells de Tolkien, amb la petita guspira trapella del Lazarillo de Tormes. Té la seva trama, la seva sorpresa i per suposat la seva ensenyança en el desenllaç. És divertit, ocurrent i amb la dosi justa de misteri. No tindria més comentari si no fos que un dia llegint l’argument de la suite de l’obra Peer Gynt em vaig adonar que era el mateix que el del nostre conte. I és que Henrik Ibsen és l’autor d’ambdues obres, perquè resulta que és la mateixa. Vet aquí doncs, una contalla noruega amb tot el seu encant.

Pere el gandul i el rei dels trolls

En Pere el Gandul era digne representant del seu nom. Només pensava a rodar per les muntanyes, a dormir a les vores dels torrents o a beure a les tavernes amb briva!Is de la seva espècie. I després de la mort del seu pare, la seva mare pobra s'escarrassava treballant el camp tota sola.

Quan en Pere tornava a casa, ella intentava de fer-lo entrar en raó.

-No pots pas fer de rodamón tota la vida!, li deia. Ja és hora que et casis i busquis feina. Almenys arregla el sostre de casa, que aviat em caurà a sobre!

-Jo no serveixo per ser pagès o fuster, contestava en Pere. Un dia, em casaré amb una princesa, viuré en un castell i tindré una colla de criats!

Llavors la pobra dona arronsava les espatlles i callava.

Un vespre, en Pere va decidir anar a ballar, però no es va molestar ni a rentar-se ni a canviar-se de roba. Quan les noies el van veure arribar, greixós, despentinat i amb la roba enfangada, cap no va voler ballar. Així que es va quedar en un racó tot sol i emmurriat.

De sobte, va veure entrar l'encantadora Sueva i els seus pares. De seguida va saltar al seu davant, la va convidar, i sense ni tan sols esperar la resposta, la va arrossegar entremig  dels balladors. Sueva era tant gentil que no es va molestar per la mala educació del xicot. Cal dir que en Pere era un xicot ben plantat. Però la mare de la Sueva coneixia la seva fama de gandul i es va enfadar molt quan va veure la seva filla ballant amb ell. La mare li va fer senyal que tornés al seu costat.

-Pere, deixa'm estar, la mare em crida, va dir la Sueva a l'orella del xicot.

Per tota resposta, ell la va estrènyer més fort. Ella va insistir:

-Si et plau, deixa'm anar.

-No! Vull ballar amb tu!

Tothom reia de veure'ls discutir. Finalment ella va aconseguir deixar-se anar i va marxar plorant.

Furiós perquè la xicota l'havia abandonat, en Pere se'n va anar a la muntanya. Hi havia lluna plena i s'hi veia quasi com si fos de dia, tot i que faltava poc per a la mitjanit. De sobte, es va adonar que caminava darrera seu. Es va aturar, amb el cor bategant, i va veure que era una noia sola. Però la va trobar molt estranya, amb aquell nassot tan llarg que es balancejava d'un costat a 1'altre, com la trompa d'un elefant.

-De quin poble sou?, li va preguntar.

-Jo no sóc de cap poble, va dir ella. Sóc la filla del rei Baboro.

Llavors ell va comprendre que aquella nena pertanyia al poble dels trolls i no va poder evitar una esgarrifança.

Després va pensar que ara era l'ocasió somniada de freqüentar una princesa... però ¿una princesa acceptaria de casar-se amb un simple pagès?

Llavors ell, desvergonyit, va dir:

-Jo sóc el príncep Pere, fill de la reina Matilde. Em passejo pel país per veure com viuen els meus súbdits. I vós, princesa, ¿què feu per la muntanya a aquestes hores?

-He sortit a refrescar-me una mica, va dir ella. Fa tanta calor a la sala de ball del palau!

-Alça, ¿vós també teniu un ball aquest vespre?, va dir en Pere. Però on és el palau?

-Veniu, príncep Pere, us l'ensenyaré. Us convido al gran ball dels trolIs!

Pere era gandul però no era un pallús. Sense dubtar, va seguir la princesa troll fins al camí que s'endinsava al cor de la muntanya i conduïa a una immensa caverna. El terra trontollava de trolls que ballaven mentre uns altres menjaven i bevien al voltant d'una taula immensa presidida pel rei Baboro,

L'arribada d'en Pere va ser sonada i les noies trolls, quan el van veure van començar a fer esgarips i xisclets. Llavors en Pere es va posar tot cofoi i va adoptar un aire presumptuós, però aviat les xerrameques de les trolls el van fer sentir incòmode!

-M'agradaria picar-li el cul!, deia una.

-No, deixeu-me, protestava una altra, el tallaré a trossets i el faré rostit!

-Vosaltres ja esteu prou grasses!, va dir una altra. Jo també vull tastar-lo.

Tots el trolls feien pinya al voltant d'en Pere saltironant de contents i llepant-se els morrets.

Afortunadament, la princesa va anar a parlar amb el seu pare i el rei va picar de mans.

-Silenci!, va cridar. I dirigint-se a en Pere va dir: Així que tu ets príncep?

-Sí, sóc el príncep Pere, fill de la reina Matilde.

-Molt bé, molt bé, va mormolar el rei. ¿I et vols casar amb la meva filla?

-Mmmmmmm... jo... no hi havia pensat gaire, però ja que vós m'ho proposeu, accepto la mà i el regne com a dot.

-Ep, no tant de pressa!, va protestar el rei. Tindràs el meu regne després de la meva mort. Abans, cal que passis algunes proves. Però no t'amoïnis, si no ets digne de ser el meu gendre sempre seràs bo per ser menjat!

Després d'aquestes paraules, una tempesta de crits, rialles i de picaments de peus es va desencadenar entre els trolls.

-Les proves! Co-men-cem les pro-ves!, cridaven centenars de boques amb dents punxegudes.

Per esdevenir rei, en Pere estava disposat a tots els sacrificis. Va declamar fermament:

-Me'n sortiré, de les proves!

-Primer, va continuar el rei, has de portar una cua com tots nosaltres. És un signe de noblesa.

Un troll va anar a buscar la cua de la vaca que havien servit al banquet, i la va enganxar al darrere d'en Pere. El noi va començar a remenar el cul amb cadència per fer voltar amb força la insígnia de la noblesa. Els crits de joia i els cops de peu es van multiplicar.

"El meu poble ja m'aclama!" va pensar en Pere.

-Ara, va continuar el rei quan hi va tornar a haver silenci, menjaràs i beuràs amb mi.

Dos trolls van portar plats i copes. El rei es va inclinar per olorar amb aire de gurmet la pudor de podrit i d'excrements que feien. Va oferir una copa a en Pere tot dient:

-Són especialitats del meu regne!

Però la pudor era tan repulsiva que en Pere la va refusar enèrgicament.

De seguida, els trolls s'hi van acostar. Quan va veure aquells morrets cargolats damunt d'aquelles dents tan punxegudes, en Pere va agafar la copa, es va tapar el nas i es va empassar el líquid sense respirar. Llavors els trolls el van aclamar:

-Visca! Visca el príncep Pere!

I enmig de la gatzara, ningú no es va adonar que en Pere es tombava per vomitar el que acabava d'empassar-se.

-Perfecte, va dir el rei, menja i beu tant com vulguis mentre duri l'espectacle.

Els trolls s'amuntegaven als costats de la cova mentre els músics i els ballarins se situaven al mig. Imagineu trenta gats amb la cua atrapada en una ratera, tindreu una idea de la música. Imagineu-vos tres elefants saltironejant i deu porcs que es recargolen i tindreu una idea dels ballarins.

Els trolls sospiraven i s'eixugaven els ulls perquè estaven molt emocionats per l'espectacle. Però en Pere es cargolava de riure. Quan el rei se'n va adonar, es va indignar. Va picar de mans i va aturar l'espectacle, es va aixecar i, adreçant-se a en Pere, va dir amb aire solemne:

-Malauradament, ja veig que no ets sensible a la música i a la dansa, ni tampoc als menjars exquisits. Llàstima! ¿De què et serveixen els ulls, les orelles i la llengua? Afortunadament, et tinc afecte i te'n donaré proves: t'arrencaré els ulls i la llengua. Així et podràs quedar amb nosaltres sense cap problema.

En Pere es va aixecar, esgarrifat, va començar a recular cap a la sortida i va cridar al rei:

-Pareu! No vull quedar-me cec i mut, no em vull quedar amb vosaltres! A més a més, no sóc cap príncep. He dit una mentida, m'ho he inventat tot!

Els trolls s'hi acostaven perillosament, llavors ell va començar a córrer amb totes les seves forces cap a la sortida.

Una patuleia de trolls es va llançar darrere seu xisclant.

Amb el cap bullint i el pit a punt d'esclatar-li, en Pere corria pel camí que pujava cap a la sortida. Finalment, va veure allà dalt de tot una claror: la llibertat, la vida! Però els trolls ja se li havien enfilat per la roba i li començaven a estripar amb les ungles i les dents. A unes quantes passes de la sortida, va caure, rendit, i aquella tropa  cridanera se li va enfilar per damunt.

"Aquesta vegada, s'ha acabat", va pensar en Pere.

Llavors en mig del silenci de la nit, es va alçar el to greu d'una campana. De sobte, els trolls es van tapar les orelles mentre grinyolaven i retornaven cap a 1'interior de la muntanya. En pocs segons, tots havien desaparegut i en Pere va restar sol, estabornit, masegat, però viu. Sense perdre temps, va. baixar cap a la vall, cap a la campana que encara sonava. Va arribar al poble i va anar de dret a 1'església.

-Vull saber qui ha tocat les campanes en plena nit, segurament no ho ha fet expres­ sament, però m'ha salvat la vida.

Quan va entrar a l'església, la campanera es va llançar als seus braços: era la Sueva. La noia li va dir:

T’he vist marxar cap a la muntanya. Llavors he esperat. Com que no venies, he pensat en els trolls, he tingut por per tu i he tocat les campanes per espantar-los.

-I l'has encertada, va contestar en Pere, Si sabessis la por que he passat! Em sembla que tot això m'ha fet passar les ganes de rodar per les muntanyes. Imagina't que he estat a punt d'esdevenir el príncep dels trolls, però a partir d'avui, tu seràs l'única princesa per a mi.

Al cap d'uns quants dies, en Pere es va casar amb la Sueva. Perquè ella anés a viure a casa seva, va arreglar la teulada de la casa i es va posar a treballar de valent. Va fer de pagès durant tota la seva vida, però tot i això va ser feliç com un rei.

Henrik Ibsen