L'autobús número 75

Sempre que he pogut he explicat un conte per setmana. I sempre ho he fet el mateix dia. Crec que és una manera de predisposar els nens a desitjar i escoltar amb atenció el conte en qüestió. Tinc en compte l’escenari on faré la meva petita interpretació. Procuro que no hi hagi massa llum, encara que tampoc es qüestió de fer-ho a les fosques. Més que res convé que la llum no molesti. És important estar sumit en un cert silenci. I a mida que passen les setmanes ells van prenent llocs més propers a mi i acostumen a situar-se en semicercle al meu redós. Finalment, si el conte ha tingut èxit, els nens mostren el seu agraïment amb un esclat espontani d’aplaudiments. No cal dir que aquest moment és el millor premi que es pot rebre.

I en funció de què es pot triar el conte de la setmana? La veritat és que en una setmana, dins d’una classe passen tantes coses, que qualsevol d’aquestes et pot fer pensar en alguna situació que s'explica en un conte. Als nens els ho dic d’una altra manera. Quan em pregunten quin conte explicaré els dic que els contaré el conte que em truqui a la porta.

A vegades és interessant triar un conte en funció de l’oportunitat. Gianni Rodari té un petit conte que acostumo a utilitzar quan comença la primavera. Al costat de les notes de Vivaldi, si expliques un conte com aquest es pot donar per iniciada autènticament la primavera. A més, el desenllaç té un punt de màgia.

L'autobús número 75
Un matí, l’autobús número 75, que surt de Monteverde Vecchio cap a Piazza Fiume, en comptes de continuar pel Trastevere, va tirar pel Gianicolo, va girar per Aurèlia Antica, i al cap de pocs minuts corria pels prats de les afores de Roma com una llebre en temps de vacances.

En aquella hora, els viatgers eren gairebé tots oficinistes i llegien el diari, fins i tot els que no l’havien comprat perquè el llegien pel damunt l’espatlla del seu veí. Un senyor, en girar el full, va alçar els ulls un moment, va mirar a fora i es va posar a cridar:

-Cobrador, què passa? Traïció, traïció!

Llavors, els altres passatgers també van alçar els ulls del diari, i les protestes es van transformar en una udol tempestuós:

-Però per aquí es a Civitavecchia!

-Què fa el conductor?

-S’ha tornat boig, lligueu-lo!

-Quin fàstic de servei públic!

-Són tres quarts i cinc de nou, i a les nou en punt he de ser al Tribunal –va cridar un advocat-. Si perdo el procés, demandaré la companyia.

El cobrador i el conductor intentaven rebutjar les queixes declarant que ells no en sabien res, que l’autobús ja no obeïa als comandaments i que no feia sinó el que li donava la gana.

Efectivament, en aquell moment l’autobús va sortir de la carretera i es va aturar a la vora d’un bosquet fresc i perfumat.

-Oh, ginesta, ginesta! – va exclamar una senyora tota delitosa.

-Bon moment per a pensar-hi, ara, en la ginesta! –va respostejar l’advocat.

-Tant en fa –va declarar la senyora-, Faré tard al despatx, me’n clavaran quatre de fresques, però tant m’és...

I ja que hi som, me’n vull fer passar les ganes de collir ginesta. Almenys fa deu anys que no en cullo!

Va baixar de l’autobús, respirant a tot pulmó l’aire d’aquell estrany matí, i es va posar a fer un ram de ginesta.

Com que l’autobús no en volia res de marxar, l’un darrera l’altre els passatgers va baixar a estirar les cames o a fumar un cigarret, i mentrestant el seu mal humor es fonia com la neu al sol.

L’un agafava una margarita i se la posava al trau, l’altre descobria una maduixa encara verda i cridava:

-L’he trobada jo! Ara hi posaré la meva targeta i quan estigui madura la vindré a collir; i ai! si no la trobo.

Tal dit, tal fet; va treure una targeta de visita de la seva cartera, la va enfilar en un escuradents i va plantar l’escuradents al costat de la maduixa. A la targeta, s’hi llegia: Doctor Giulio Bollati.

Dos empleats del ministeri d’Educació van fer una pilota amb els diaris i van començar a jugar a futbol. I cada cop que tenia un xut, cridaven:

-A fregir espàrrecs!

En resum, no semblava la mateixa gent que uns moments abans volia linxar els empleats de l’autobús. Aquests, pel seu cantó, s’estaven repartint l’esmorzar de pa amb tomàquet i truita i feien un pícnic sobre l’herba.

-Compte! –va cridar de cop i volta l’advocat.

L’autobús amb una sacsejada, se n’anava tot sol, amb una marxa lleugera. Van tenir el temps just de saltar-hi a dins, i l’última va ser la senyora de la ginesta, que protestava:

-Ah no! No s’hi val! Amb prou feines començava a divertir-me.

-Quina hora és? –va preguntar algú.

-Ui, tardíssim, deu ser.

I tots es van mirar el rellotge. Sorpresa: els rellotges assenyalaven encara tres quarts i cinc de nou. És veu que durant tot el temps de l’excursió, les agulles no havien corregut. Havia estat un temps regalat, un petit extra, com quan es compra un paquet de sabó en pols i a dins hi ha una joguina.

-Però no pot ser! –deia, esbalaïda, la senyora de la ginesta mentre l’autobús s’encarrilava pel seu trajecte i tirava avall pel carrer Dandolo.

Tots es meravellaven. Però en el diari que tenien sota els ulls, a la capçalera, hi havia la data escrita ben clar: 21 de març. I tot és possible el primer dia de la primavera.

Gianni Rodari