Adéu-siau senyoreta Patterson

La por és d’aquells sentiments que no es poden menystenir. No és que m’agradi fer passar por a ningú. Recordo que jo de petit havia passat molta por per qualsevol tonteria. I no em servia de res que em diguessin allò que la por no existeix... I tant que existeix! En puc donar bona fe de la seva existència. Tenia por de tot, però en especial de la foscor. Era en la foscor quan els pitjors monstres prenien forma en la meva imaginació. Recordo haver patit estats d'autèntic pànic tapat de cap i tot a dins del meu llit. Tot i així, encara que no m’ha agradat mai la por, reconec que pot ser una bona companya de viatge en el camí de fer-te gran.

A mida que passen els anys, aquesta por es converteix en una companya a qui vas vencent a poc a poc, i en fer-ho comences a experimentar una altra sensació prou interessant: el risc.

Molts nens que he conegut, quan s’han familiaritzat amb els meus contes, dels que més em demanen són dels de por. I és difícil trobar un grau de por compatible amb la seva necessitat de “risc”. De vegades en tenen prou amb contes d’un cert misteri... acompanyats d’una veu un xic estrafeta. Als nens els encanta que el conte sigui interpretat amb veus, sorolls, onomatopeies, “efectes especials”, etc.

Aquest conte, que personalment trobo encantador, compleix dues funcions interessants: “fa por”i és especialment transgressor.

Adéu-siau, senyoreta Patterson

La senyoreta Patterson era molt estricta, però, a la fi, va deixar que una estudiant s'encarregués de la seva ratapinyada.

La classe de cinquè grau de la senyoreta Agnès Patterson seia rígida sota la mirada gorgònica de la seva professora, esperant que els programessin la següent tasca del seu horari, estrictíssimament organitzat. Immòbils, esquenadrets, amb les mans plegades pulcrament damunt dels pupitres, amb les cares curosament emmascarades de submissió respectuosa, semblaven inconscients que era el darrer dia abans de les vacances de Pasqua, amb l'escola gairebé acabada i la primavera que els esperava dellà de les finestres obertes. Els arbres ja lleugerament clapejats de rosa, la piuladissa dels ocells despreocupats, la rica i càlida flaire de la terra humida i els brots novells semblaven no tenir cap encís per a ells. Ni ningú guaitava enfora. A part de la disciplina, hi havia alguna cosa a l'ampit que els impedia de mirar enllà: una gàbia de hàmster, buida.

La gàbia no esperava cap nou estadant. Simplement era allí, per recordar-los llur fracàs en el «Projecte d'estudi de la natura»: una filigrana de l'escola activa que la senyoreta Patterson mai no havia aprovat del tot. El grup encarregat de tenir cura de la bestiola havia oblidat d'endur-se-la a casa per les vacances de Nadal i la professora, que havia vist en aquest descuit una oportunitat enviada pel cel per a una severa lliçó de Responsabilitat, havia deixat l'animaló al destí al qual els seus irreflexius guardians havien abandonat. Quan van tornar després de les vacances, el van trobar mort, de panxa enlaire, els ulls closos, la boca badada, ert i fred. La vívida descripció que els va fer la senyoreta Patterson dels turments que l'hàmster devia haver sofert havia fet brollar llàgrimes histèriques de la majoria de nens i nenes. Una era segura: cap d'ells no giraria la mirada en direcció a aquella gàbia acusadora, fossin quins fossin els meravellosos esdeveniments que es traspuaven dellà de la finestra. Seien, sotmesos, completament sota control. Quan la professora feia petar els dits, tots pegaven bot.

Tots excepte la Corinna.

Reptadora bruixeta Corinna! Seia al racó com un gat, fantasiejant al seu caprici, observant el que passava amb una inescrutable i encesa mirada felina, o dirigia la seva atenció al seu interior, cap als seus propis pensaments misteriosos. Tenia anomenada de busca-bregues. Cada any l'havien passada de classe a classe per tal com professor rere professor s'oposaven a tractar-hi. Havien avisat els pares, però aquests s'havien negat a parlar del problema com a pares com cal. Deien que la seva filla anava a estudi perquè la llei ho manava, així que deixaven que la llei la fes comportar-se, si és que podia. No era assumpte seu.

Feia poc més d'una setmana que estava a la classe de la senyoreta Patterson i, malgrat que encara no havia fet res descarat, la seva mera presència començava a desintegrar el grup. La canalla estava nerviosa, agitada, com el ramat que nota la presència del llop. El seu menyspreu per les activitats en què esmerçaven els dies era obvi. Ella es negava a respondre quan li preguntaven, no feia els deures, lliurava els fulls en blanc; i, amb aquest exemple, els altres començaven, tot i que força imperceptiblement, a descarrilar-se.

La senyoreta Patterson no s'havia torbat. Durant vint anys havia estat tractant alumnes difícils i sabia com aplacar-los. Els seus mètodes no eren subtils, però sí efectius, i la Corinna, en lliurar-li l'examen d'aritmètica amb res més que el nom, li havia servit en safata l'arma més eficaç. La senyoreta Patterson va retornar-los els controls i es va adreçar als seus alumnes amb una veu melosa i malvada.

—Els elefants tenen cervells gegants; així, tots els que tenen els exàmens perfectes són elefants. Drets, elefants, que us puguem veure... Bufa!, tenim molts elefants, oi? Els ratolins tenen cervells petits i, com que no paren atenció, s'equivoquen, però poden esforçar-se. Drets, ratolins!... Les puces son paràsits diminuts sense gens de cervell. Són estúpides de debò. No hi ha cap puça a la nostra classe, oi que no?... Oh, sí que en tenim una! La Corinna no ha contestat ni una sola pregunta del control! No ha sabut respondre cap pregunta! Dreta, Corinna! Realment, has de ser una puça petitíssima.

Va somriure triomfalment i va dirigir la mirada cap a la Corinna per veure-la esclafada.

—Si jo sóc una puça, tu ets una vella ratapinyada.

Era impensable que pogués dir-se una impertinència com aquella. Atordida, irremeiablement conscient que la boca se li havia entumit, amb la cara encesa, la senyoreta Patterson va asseure's, paralitzada. Petrificada pels ulls de la Corinna, salvatges, grocs i unànimes com els d'un falcó, va adonar-se... com era que no se n'havia adonat abans? Com podia ser que no ho hagués vist abans, ara que era tan clar? Aquesta nena no era com les altres.

—Ets una ratapinyada —repetia la Corinna ominosament, amb els ulls de bruixa que s'engrandien i s'il·luminaven. Va lliscar endavant, va arribar al pupitre, va voltar-lo esmunyint-se com una serp. Al seu darrere, sobtadament conscients, lligats a ella, enfortint-la amb llurs voluntats unides, els nens van convergir cap a la seva professora. Es van reunir al vol­tant del seu pupitre, totes les mirades clavades al seu damunt...

Eren ells que creixien? Era ella que s'encongia? Sorgien per damunt seu, guaitant-la des de dalt amb una joia salvatge.

L’Agnès Patterson va arrencar a volar de la seva cadira i es va escapolir entre els seus peus, xisclant i demanant ajuda amb una veu massa aguda perquè la pogués captar l'oïda humana. La canalla, cridant victoriosos, l'empaitaven, l'acorralaven a cada racó, li clavaven patacs cada cop que feia un capbussó pel seu davant. A la fi, l'ajuda va arribar gràcies al pandemònium de l'aula: el senyor Morgan venia pel vestíbul.

—Què passa aquí?

—És la ratapinyada! —va cridar la Corinna—. La ratapinyada del nostre estudi de la natura! S'ha escapat!

—Sí, sí —van cridar tots a cor—. Estem provant de caçar-la per tornar-la a la gàbia!

—On és la senyoreta Patterson? M'hauria d'haver dit que sortia perquè la pogués substituir... no importa —es va treure l'americana i la va llançar hàbilment damunt d'aquella criatura histèrica i la va tornar a la gàbia. Va tancar-ne la porta i va donar un cop d'ull al seu rellotge—. Ja gairebé és hora de sortir. Nens, seieu quiets. Us vigilaré des de la meva aula.

Van anar als seus llocs i van restar asseguts fins que va tocar el timbre. No van dir res en veu alta, però s'intercan­viaven mirades joioses i, amb les mans, esmortien rialletes tot contemplant l'animalet que panteixava arraulit al fons de la seva presó. Quan va ser l'hora de marxar, van plegar les seves coses i van sortir silenciosament, en un ordre impecable, sense atreure l'atenció cap a la seva classe sense professor. La Corinna va esperar que els altres se n'haguessin anat. Aleshores va anar fins a la gàbia i va plantar-se al davant. La captiva encara es va arronsar més cap al fons, però no hi havia cap intenció de fer-li mal.

—Adéu-siau, senyoreta Patterson —va xiuxiuejar la Corin­na—. Que passi unes bones vacances.

Va sortir de puntetes i va tancar la porta rere seu.

PhyllisMacLennan: Joves Monstres