Una de les carències de la societat actual és saber el lloc que hi ocupa la gent gran i quines són les seves necessitats. La societat es despreocupa d’atendre’ls i, el que és pitjor, desaprofita els seus valors i la seva saviesa. El ritme que la societat està imposant a les nostres vides desplaça les persones que no poden seguir-lo. Aquesta situació fa que sovint pares, avis i grans en general facin nosa i se’ls aparti de la vida activa.
Em ve a la memòria la imatge d’aquelles tribus que parlaven de les preocupacions a la vora del foc i s’escoltava als més experimentats (els ancians de la comunitat) per trobar noves solucions. Penso que era una societat que se sabia ajudar de les diferents generacions i cadascuna aportava el que li pertocava.
Fins el segle passat, en el dia a dia de les famílies rurals, al mas hi havia una distribució de tasques. Els adults actius i el jovent sortien a treballar la terra –dones incloses- i els avis i els oncles grans es quedaven a casa per tenir cura de la mainada i les feines que requerien menys esforç físic. A més, els grans tenien un paper rellevant en la direcció del mas. I és que aquests ancians, de joves, ja havien passat per dificultats semblants i per tant havien assolit uns coneixements útils.
La rondallística catalana, també de ben antic, ja es plantejava situacions similars i tenia clar el que calia fer: no menystenir ningú.
El conte que a continuació presento planteja una interessant reflexió sobre el tema, reflexió que continua sent perfectament vàlida en els nostres dies.
El plat de fusta
Temps era temps, quan el blat es segava a mà i pels camins es transitava amb carro, va succeir aquesta rondalla que ara us explicarem.
En un poblet perdut a les muntanyes, enmig d'una petita vall envoltada de boscos de pins i avets, hi vivia en Joanet, el petit hereu del mas Perer. En Joanet era un vailet molt eixerit, llest com un esquirol i molt treballador. Cada matí es llevava sense mandra i anava corrents a l'escola del poble, a aprendre de lletra amb el mestre, el senyor Antoni. Li agradava la instrucció, les lectures d'històries del passat i les quatre regles. A la tarda, quan tornava al mas, ajudava el pare a les feines de pagès: munyir les vaques, portar la llet, esquilar les ovelles, segar, batre el blat, eren tasques que complia amb cura, destresa i sense replicar mai. Tot li anava bé i de tot en feia una gresca.
Cada hora d'àpat es trobaven a la taula la mare, l'àvia, en Joanet, el seu pare Joan i l'avi Joanot, que ja era molt vellet i a qui li tremolaven les mans. Quan en Joanet era petit, l'avi Joanot sempre li explicava rondalles i a les nits, a la vora del foc, omplia la cambra d'històries d'encanteris, de fades i princeses, d'animals parladors i de viatges meravellosos. En Joanet se l'estimava molt, a l'avi, i li dolia veure com s'havia fet tan gran que gairebé no podia ni posar-se el menjar a la boca.
Algunes vegades, de tant tremolar-li el pols, el plat li queia de les mans. Aleshores les tovalles quedaven tacades de l'escudella fumejant o de la vianda, mentre que el plat esdevenia una trencadissa per terra. Un dia, després d'aquest daltabaix, el seu fill, en Joan, que era rabiüt i de poca paciència, li ventà de mala manera:
-Carallot de pare. Tot us cau de les mans. Ja no sou bo ni per agafar el plat i péixer-vos la manduca. Com hi ha món, que n'estic fart de tant menjar per terra. Sabeu què us dic? Que a partir d'ara menjareu en aquell racó de menjador i us faré un plat de fusta perquè no es pugui trencar.
El pobre avi Joanot va quedar moix i pansit, abaixà el cap i no va respondre. Però en Joanet va veure com les llàgrimes li regalimaven cara avall. L'endemà, en Joan es va presentar amb un plat de fusta, que des d'aleshores va servir per posar el menjar de l'avi Joanot. A en Joanet li va saber molt greu el mal tracte que el seu pare dispensava a l'avi i volia ajudar-lo, encara que no sabia com. Però, rumia que rumiaràs, va trobar la solució.
L'endemà, en tornar de l'escola, va anar a cal fuster, en Pica-so-ques. En Joanet li va demanar una soca de faig i el fuster, com que el coneixia molt, li'n va regalar una de gruixuda, plena de vetes, del color de la mel i seca, a punt per modelar-la.
En arribar a casa i després d'ajudar el pare amb el bestiar, just abans de sopar, en Joanet va agafar una gúbia i es posà a cisellar la soca de faig a la vora del foc. La fusta era dura i en Joanet tenia treballs a donar-li forma de plat, però de mica en mica ho anava aconseguint, i deixava el terra ple d'encenalls. Amb això, arribà el seu pare Joan, i quan el va veure tan atrafegat li demanà:
-I doncs, Joanet? Que vols ser fuster?
-No ho endevines, pare? -respongué en Joanet. Estic fent un plat de fusta per a tu, per quan siguis gran i et tremolin les mans. Així, si et cau el plat, no se't trencarà encara que es vessi l'escudella. Hi menjaràs com ara fa l'avi.
En sentir aquella resposta, en Joan va quedar avergonyit i es va adonar que el seu fill li acabava de donar una bona lliçó. A ell tampoc li agradaria arribar a vell i ser arraconat pel seu fill quan ja no es pogués valer per ell mateix. Va abraçar en Joanet i li va fer un petó. Després, es dirigí al racó on hi havia l'avi Joanot i li digué:
-Pare, no m'he portat gens bé amb vós. Perdoneu-me. A partir d'ara us asseureu al cap de taula.
Des d'aquell moment, en Joan va tractar l'avi Joanot com es mereixia i la bonança va tornar al mas Perer.
ja cal estar al cas.
Si tu no respectes,
Olavarrieta, Jordi. Gust de terra catalana. "Barcelona: hmb , 1977. "El plat de fusta", de Teodor Baró, p. 27.