L'Espardenyeta

Aquest conte representat abastament en petits teatres de guinyol és una típica història de la rondallística mediterrània. Innocent, senzill, fresc, amb el punt d’ironia que els més petits són capaços de descobrir i amb un final que a tots fa contents.

Aquesta mena de contes m’agraden especialment perquè es donen situacions que només poden aparèixer en l’imaginari de la canalla. Que el rei surti pel balcó de palau per parlar amb la nena que passa pel carrer, que es disfressi per enredar la protagonista, que rebi les conseqüències de les seves malifetes, etc.

És una història per riure i per passar una bona estona i que a més té la seva moralitat.

L'Espardenyeta

L’Espardenyeta cada dia passava per davant del palau del rei, i sempre el veia al balcó.

-Bon dia, senyor rei! –deia l’Espardenyeta.

-Bon dia, Espardenyeta! –deia el rei.

Com que l'Espardenyeta era molt maca i espavilada, el rei n'estava ben enamorat. Però l'Espardenyeta no n'hi feia cas, i el rei un dia va pensar: «Ah, sí? Doncs ja veuràs!» I se'n va anar a veure la mestra i li va dir:

—Em sembla que l'Espardenyeta es riu de mi, i jo la vull escarmentar. Saps què faré? M'amagaré a les golfes i quan hi pugi a buscar alguna cosa l'espantaré ben espantada.

La mestra, com que era el rei, no va gosar dir-li que no i el va deixar pujar a les golfes. Quan va ser a dalt es va posar un llençol a sobre i es va passar farina per la cara i les mans.

Al cap d'una estona l'Espardenyeta va arribar i la mestra li va dir:

—Espardenyeta, ves a dalt a buscar més guix, que s'ha acabat.

L'Espardenyeta, trico-trico, cap a dalt s'ha dit. Quan el rei la va veure va començar a saltar i a moure els braços tot cridant:

—Uuuuuuu! Uuuuuuu!

Quin espant que va tenir l'Espardenyeta! No us ho podeu pas imaginar! Va baixar els esglaons de quatre en quatre, com si hagués vist el dimoni, i cridava:

—Un fantasma! Un fantasma! Ai, quina por que tinc!

Però la mestra va fer veure que no se la creia i va dir:

—Un fantasma? I ara! Quines coses de dir! Un fantasma aquí, a l'escola? Tu veus visions!

—Sí, senyora Mestra, sí! Un fantasma alt com una torre i amb una cara més blanca que la neu!

—Au, au, no n'hi ha per tant! Saps què? Ves-te'n a casa teva i no tornis fins demà.

L'Espardenyeta, ja ho crec, se'n va anar corrents a casa seva i es va amagar a sota el llit de tan espantada que estava.

L'endemà al matí l'Espardenyeta va tornar a passar per davant del palau. El rei era al balcó, com cada dia.

—Bon dia, senyor rei!

—Bon dia, Espardenyeta!

Quan el rei va veure que tampoc li feia cas, va començar a cridar, escarnint la veu de l'Espardenyeta:

—Un fantasma, un fantasma! Ai, quina por que tinc!

L'Espardenyeta va pensar: «Té, ara ja sé qui era, aquell fantasma. Ja me les pagarà!».

I sabeu quina en va fer? Doncs es va amagar a dins del palau del rei i de nit, quan el rei ja dormia, va entrar a la seva habitació.

Anava disfressada de la mort. Duia una espelma en una mà, i en l'altra un plat amb set cagallons de gos. Es va acostar al llit del rei i va començar a dir, amb una veu ben fosca:

—Jo sóc la mort que et vinc a matar si aquests cagallons no et vols menjar. Jo sóc la mort que et vinc a matar si aquests cagallons no et vols menjar.

El rei es va despertar, i quan va veure aquella figura i va sentir aquella veu es va posar a tremolar com una fulla. I va començar a cridar:

—Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir! Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir!

El rei plorava i plorava, però la mort s'anava acostant al seu llit i anava dient cada vegada més fort: —Jo sóc la mort que et vinc a matar si aquests cagallons no et vols menjar. Jo sóc la mort que et vinc a matar si aquests cagallons no et vols menjar. I el rei, amb una veu cada cop més fluixa, responia: —Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir! Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir! Al final, l'Espardenyeta se'n va cansar i va dir:

—Au, calla i menja, ploramiques!

—Glup!

—Un!

—Glup!

—Dos!

I així fins que el rei es va haver empassat els set caga­llons. Després l'Espardenyeta se'n va tornar cap a casa seva, es va treure la disfressa i se'n va anar a dormir.

L'endemà al matí l'Espardenyeta se'n va anar cap a l'escola a la mateixa hora de sempre, però el rei no va sortir al balcó. I l'endemà tampoc. I tampoc l'altre. Fins al cap de set dies no va sortir, amb una cara més blanca que un full de paper: s'havia passat tots set dies vomitant!

Quan l'Espardenyeta el va veure li va dir:

—Bon dia, senyor rei!

—Bon dia, Espardenyeta.

—I doncs, senyor rei, que has estat malalt?

—Sí, sí... una mica malalt.

—I què has tingut?

—Una grip, una grip... Au, au, ves a l'escola, que faràs tard.

Quan l'Espardenyeta va ser un tros més enllà va començar a dir, escarnint la veu del rei:

—Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir! Ves-te'n d'aquí, que no em vull morir!

El rei, quan ho va sentir, es va posar com una fúria:

—Ah, múrria, més que murria! Ja me les pagaràs totes plegades! Paraula de rei, que me les pagaràs!

I se'n va anar a trobar la mestra i li va dir:

—Fes venir l'Espardenyeta al meu jardí, que et vull regalar un cistell de pomes.

—A mi me les vol regalar, senyor rei? Doncs ja vindré jo mateixa!

—No, tu no! L'Espardenyeta, ha de venir! Vull que vingui a buscar-les l'Espardenyeta! L'Es-par-de-nye-ta! M'has entès?

—Sí, senyor rei. Ara mateix la faré venir.

La mestra va cridar de seguida l'Espardenyeta, li va donar el cistell més gros que tenia i la va fer anar cap al jardí del rei. Però quan el jardiner la va veure va fer el que el rei li havia ordenat: va agafar una corda, va lligar l'Espar­denyeta a la pomera i va córrer a cridar el rei.

Mentrestant una vella que passava per allí la va veure i li va dir:

—Què hi fas aquí dalt, filleta meva?

—Doncs mira —va respondre l'Espardenyeta—; jo, fins fa poca estona, era una vella molt més vella que tu, i tan lletja que no em podia ni tan sols emmirallar. Però així que m'han lligat aquí dalt, m'he tornat jove i bonica com si tingués quinze anys.

—De debò, filleta meva? No m'enganyes?

—Jo? I per què t'hauria d'enganyar?

—I com ho hauríem de fer, filleta meva, per lligar-m'hi a mi? —diu la velleta.

—Això rai —li respon l'Espardenyeta—; deslliga'm a mi, i jo mateixa t'hi lligaré.

Ja ho crec que hi va estar d'acord, aquella vella. Es va agafar a una branca i, cop de peu per aquí, cop de braç per allà, al cap de poca estona ja era a dalt. Primer la vella va deslligar l'Espardenyeta, i després l'Espardenyeta la va lligar a ella, va agafar el cistell ben ple de pomes i se'n va anar.

Al cap de poc el rei va arribar al jardí.

—On dius que és, l'Espardenyeta? —va preguntar.

—Ben lligada a dalt de la pomera —va dir el jardiner.

—De debò? No se t'ha escapat?

—No, senyor! Vingui i la veurà.

Se'n van cap a la pomera i... què hi troben? Doncs aquella vella, enrabiada de mala manera perquè, per més que es mirava, no es veia pas més jove ni més bonica que abans.

—Aquesta bruixa és l'Espardenyeta? —va dir el rei—. Que tens els ulls al clatell? Que et vols burlar de mi?

I va agafar un bastó i va clavar una bastonada tan forta al pobre jardiner que encara ara li deuen fer mal les costelles.

Al cap d'un parell de dies l'Espardenyeta va pensar: «Oi que el rei es volia burlar de mi? Doncs ja és hora de tornar-m'hi.»

Es va disfressar de florista, va omplir un cistell de flors, se'n va anar a davant de cal rei i va començar a cridar:

—Flors, floretes! Boniques i baratetes! Apa, nois, qui me'n compra?

El rei la sent, treu el cap pel balcó, la veu, la fa pujar i li compra totes les flors.

Però l'Espardenyeta, mentre sortia de cal rei, va untar d'oli tota l'escala.

Al cap d'una estona torna a passar per davant de cal rei amb un altre cistell ple de flors.

—Flors, floretes! Boniques i baratetes! Apa, nois, qui me'n compra?

El rei la torna a sentir i treu el cap pel balcó.

—Puja, noia, que jo te les compraré totes!

—Uf, tant pujar i baixar! Senyor rei, si vols flors hauràs de baixar a buscar-te-les, que jo ja estic tipa de tantes escales!

—Ara baixo, noia! No et moguis, que ara mateix baixo!

Ja ho crec que va baixar el rei. I més de pressa del que es pensava, perquè va relliscar amb l'oli que l'Espardenyeta havia tirat a l'escala, i va baixar rodolant rodolant com una bola de neu fins al carrer. Es va fer un nyanyo al cap, es va torçar un peu, es va pelar els genolls i va quedar ple de blaus per tot el cos.

Quan va saber que li havien untat l'escala amb oli va començar a cridar:

—Això ha sigut l'Espardenyeta! No pot haver sigut ningú més! Ah, múrria, més que múrria! Ja me les pagaràs totes plegades! Paraula de rei, que me les pagaràs!

Un dia al vespre, quan ja va estar bo, el rei es va disfressar de pelegrí i se'n va anar a casa de l'Espardenyeta.

—Toc! Toc! Toc!

—Qui hi ha?

—Sóc un pobre pelegrí que demana posada per aquesta nit —va dir el rei, canviant la veu perquè no el coneguessin.

Però l'Espardenyeta de seguida va conèixer que era el rei, i va pensar: «Ara aquest me'n deu voler fer alguna, però no se'n sortirà pas.»

Li va obrir la porta, el va fer seure a taula i li va donar un sopar de primera i una ampolla de vi del més bo. Al rei li agradava molt, aquell vi, de manera que només anava dient:

—Quin vi tan bo! Quin vi tan bo!

L'Espardenyeta li responia:

—Una mica més de vi, senyor pelegrí?

—Sí, sí —deia el rei. I ella li tornava a omplir el got.

El vi va anar passant de l'ampolla al got i del got a la panxa del rei, fins que no en va quedar ni una gota. I com que estava borratxo com una sopa, no es podia aguantar a la cadira i va caure a terra tan llarg com era.

L'Espardenyeta, aleshores, va arrossegar el rei fins a una finestra que donava al jardí del palau i la va obrir. Des­prés, com va poder, va agafar el rei per sota les aixelles, el va aixecar i el va empènyer finestra avall. I el rei, ja ho crec, va baixar cap avall més que de pressa. A baix hi havia uns rosers alts i grossos, amb un tronc gruixut com la cama d'un home, i el rei hi va caure a sobre com un sac. Ja us podeu imaginar com va quedar, ple de blaus i esgarrinxades, amb el vestit estripat i tot d'espines clavades a la carn.

El pobre rei es va posar a cridar com un desesperat, fins que els seus criats el van sentir i se'l van endur a casa seva. I mentre se l'enduien el rei anava cridant:

—Ara sí que me les pagaràs, Espardenyeta! Me l'has feta massa grossa! Paraula de rei que et mataré i que em beuré la teva sang!

L'Espardenyeta, que va sentir que el rei es volia beure la seva sang, es va preparar. Va agafar una nina, li va amagar una bóta de vi a la panxa i la va ficar a dins del llit. Després li va lligar un cordill al cap i va fer arribar el cordill a sota el llit.

Quan ho va tenir tot a punt, va dir a les seves germanes:

—No em trobo gaire bé. Si ve algú, digueu-li que estic malalta i que sóc al llit.

I se'n va anar cap a la seva habitació, però en comptes de ficar-se a dintre del llit s'hi va amagar a sota.

Al cap de poca estona va arribar el rei.

—On és la poca-vergonya de l'Espardenyeta? —va cridar.

—Ai, senyor rei, no ens espanti, amb aquests crits!

—Vull que em digueu on és l'Espardenyeta!

—És que no es troba gaire bé i se n'ha anat al llit...

—No es troba gaire bé? Doncs aviat es trobarà malament del tot!

Amb un cop de peu va obrir la porta de l'habitació de l'Espardenyeta. Quan va veure la nina a dins del llit es va pensar que era ella, i va començar a cridar:

—Ja t'he atrapat! Ara me les pagaràs totes! Te'n recordes, d'aquella vegada que vas venir disfressada de la mort i em va fer menjar aquells set... aquells set... dallonses?

L'Espardenyeta, que era a sota el llit, va estirar el cordill i la nina amb el cap va fer que sí, que sí. Llavors pla que es va empipar el rei!

—Ja ho crec, que te'n recordes! I també et deus recordar de quan em vas untar d'oli tota l'escala, oi?

L'Espardenyeta estira el cordill, i la nina torna a fer que sí amb el cap.

—Ja ho crec, que te'n recordes! I jo també! I també et deus recordar de quan em vas fer emborratxar i em vas tirar per la finestra!

La nina torna a fer que sí, que sí.

—Ja ho crec que te'n recordes, poca-solta, poca-vergonya! I tens la barra de dir que sí així, com si res no hagués passat? Doncs ara me les pagaràs totes!

Mentre deia això, el rei es va treure l'espasa i va tallar en rodó el coll de la nina. La bóta que tenia a dintre es va rebentar, és clar, i el vi es va començar a vessar. El rei es va pensar que allò era sang, i per complir el seu jurament hi va sucar el dit i se'l va llepar. I com que va trobar que aquella sang era tan dolça, tan dolça, hi va anar sucant el dit i se'l va anar llepant, fins que tota la ràbia que tenia a dintre li va desaparèixer.

Aleshores va començar a dir:

—Pobre de mi! Què he fet? He matat l'Espardenyeta! Sóc un animal! He matat la noia més bonica de totes! No n'hi havia cap ni una que m'agradés tant com ella! Fins i tot la sang tenia més dolça que la mel! Sóc un bèstia i m'hau­rien de tancar! He matat l'Espardenyeta, la noia que més m'hauria agradat per casar-m'hi! Per què he de viure, si ella és morta?

I mentre deia això, el rei es va posar la punta de l'espasa davant del pit; però quan anava per clavar-se-la l'Espardenyeta va sortir de sota el llit i li va dir:

—I ara què vols fer, senyor rei? Aquesta eina no va bé, per fer pessigolles! Vols que te'n faci jo?

Quan el rei va veure l'Espardenyeta més viva i més eixerida que mai, es va tornar mig boig d'alegria i li va dir:

—Ens hem de casar!

—Ja hauríem d'estar casats! —li va respondre l'Espardenyeta.

I l'endemà mateix es van casar i hi van convidar tota la gent de la ciutat, des del més gran fins al més petit.

I tots hi van anar

i no hi va faltar ningú:

només hi faltaves tu.

M.Carme Bernal
Francesc Codina
Assumpta Fargas
Josep Tió
Adaptació de Rondalles mallorquines de J. d’es Racó