Està clar que un dels meus autors preferits és Hans Christian Andersen. Sé que per a molta gent és un escriptor no massa apreciat encara que tothom hi reconeix un bon contista. Hi ha qui el veu com una persona fosca, massa pueril o massa moralista. Hi estic d'acord i segurament va ser tot això i moltes coses més. Però, malgrat tot, la majoria de les seves històries sempre m'ha despertat una tendresa fascinadora.

Tot i que he llegit alguna cosa de la seva vida* desconec les motivacions que el van impulsar a escriure històries tan particulars d'una època i d'una determinada personalitat. Cert és que la redacció dels seus contes ha quedat terriblement antiquada, però si som capaços d'entrellucar el fons, els missatges de les seves contalles són d'una lucidesa i d'una actualitat inqüestionable. Un conte com El vestit nou de l'emperador em sembla d'una lucidesa excepcional.

Hi ha dos contes que m'agraden molt: un està dins de la col·leció Els contes que la lluna em va explicar (que ja en parlaré abastament en quan el presenti) i l'altre és el que avui comento.

L'aneguet lleig podria ser simplement la història de la vida d'Andersen. I si no ho és, segurament és la que ell voldria tenir. Tot i l'aparent innocència de les seves contalles, en aquesta història la modèstia brilla per la seva absència. Andersen, amb la seva evident lletjor, sap perfectament que no és un vulgar ànec i aspira a ser alguna cosa més brillant i aparentment inabastable. També és un conte que ens pot fer pensar que cal ser pacients i tenir esperança per acabar descobrint el cigne que cadascú de nosaltres conté a dins seu.

*(Molt recomanable i només per a "fans" empedreïts: H. C. ANDERSEN: El cuento de mi vida. Barcelona: Ediciones del Cotal, 1978. I més recentment, H. C. ANDERSEN: Cuentos completos. Madrid: Ediciones Cátedra, 2005.) 

L’aneguet lleig

Hi havia una vegada una ànega que estava instal·lada covant al peu d’un salze. Els ous estaven a punt d' esclatar i tenia moltes ganes de poder veure els seus petits.

Per fi, un ou es va esbotzar, de seguida ho van fer tots els altres.

Cuac, Cuac -va dir l’ànega com a benvinguda.

Els aneguets, d’un groc daurat, es van desprendre de la seva closca i van mirar a totes bandes, obrint uns ulls com unes taronges.

-Que gran és el món -van dir, astorats.

-S’estén fins molt lluny, més enllà de l’estany i del bosc... Ja ho veureu, un dia el descobrireu -va explicar-los la seva mare.

Va mirar els seus aneguets i els va comptar.

-Sou tots aquí?

Es va aixecar. No, l’ou més gros encara era sencer. Llavors va covar-lo una mica més.

-Com estàs? -li va preguntar una ànega vella, que venia a fer-li una visita. .

-Bé. Mira quins petits més bufons!

Un aire de dignitat va passar per la seva mirada.

-Només em queda un ou gros que no s’acaba de trencar.

-A veure -va dir l’ànega vella-. Oh, i tant, és un ou de gall dindi. Jo en vaig covar un, també. I que malament ho vaig passar amb aquell poll! Tenia por de l’aigua i mai no em va voler seguir per l’estany. Seria millor que el deixessis i portessis els altres a nedar!

-No el vull abandonar, ara. És a punt d’esclatar...

-Com vulguis -va fer la vella ànega, i se’n va anar.

-Qui, qui, qui -va fer el petit alçant el cap.

L’ànega es va quedar parada quan el va veure tan, tan gros i lleig:

-Quin ànec més enorme! No s’assembla gens als altres... D’entrada, és gris. Potser és un poll de gall dindi. Ho haurem de comprovar...

Com que feia bo, l’endemà l’ànega va decidir de dur-los a banyar-se. Plaf! Ja la tenim dins de l’aigua, seguida per tots els aneguets i també de l'aneguet gris.

-Almenys sabem alguna cosa: no és un poll de gall dindi! És ben meu, aquest petit, ben meu. És una mica diferent dels seus germans, això és tot. Però neda tan bé i s’aguanta igual que els altres. Cuac, Cuac, veniu, nens. Us vull presentar la cort dels ànecs. No us mogueu del meu costat i vigileu el gat.

Van arribar a l’estany on hi havia tots els ànecs nedant.

-Bellugueu bé les potes, i aneu inclinant el coll davant la gran ànega, allà baix. És la de més categoria de totes nosaltres. Mireu, porta una cinta vermella a la pota. És la distinció més alta per a un ànec. Això vol dir que ningú no se la menjarà i que cal tenir-li consideració. Alerta, nens! Sigueu educats. Aneu-hi, somrieu i digueu «Cuac».

Els petits van obeir, i els ànecs, al seu voltant, els miraven i exclamaven:

-Heu vist? N’hi ha un de realment espantós. És massa lleig, no el volem.

Llavors, una ànega va llançar-se al seu damunt i li va mossegar el coll.

-Deixa’l -va dir la seva mare defensant-lo-. No ha fet cap mal a ningú.

-No, però és massa gros, i d’un color molt lleig. L’hem de castigar.

-Però això no és pas culpa seva, pobret! Ara deixeu- nos. Ja n’hi ha prou.

-Té uns fillets molt bonics, aquesta ànega -va dir l’ànega vella de la cinta vermella-. Tots són bonics, excepte un, que no acaba de tenir bon aspecte. És una llàstima que no el pugueu tornar!

-Això no pot ser, Majestat -va dir la mare dels aneguets-. Potser no és gaire maco, però és intel·ligent i afectuós. I neda millor que els seus germans. Espero que quan sigui gran millorarà, això sí que pot ser.

-En tot cas, els altres són adorables -va dir la vella. Mentrestant, el pobre aneguet, massa gros, massa diferent, massa lleig, era la riota de tothom. Els altres ànecs es reien d’ell. Les gallines el miraven amb menyspreu. El gall dindi, que es tenia per un emperador, inflava les plomes i l’empipava. L’empaitava fent glu-glus colèrics. El pobre aneguet no sabia on refugiar-se.

 Els seus germans i germanes també cridaven:

-Corre, que el gat se’t menja! Corre, que el gat se’t menja! L'aneguet rebutjat no podia més. Només desitjava una cosa: anar-se’n lluny, molt lluny. Llavors, va desplegar tímidament les ales i va volar per damunt les bardisses.

Quan el veien passar, els ocellets que hi havia a les branques fugien volant: «De debò que sóc tan lleig que els faig por?», va pensar amb tristesa.

Va arribar fins als aiguamolls on vivien els ànecs salvatges. Baldat, es va aturar i va passar tota la nit amagat entremig dels canyissars.

L' endemà, els ànecs el van descobrir:

-Mira! Qui és aquest estranger?

El nostre amic els va dir bon dia, i es va presentar.

-Ets horrorós -li van dir els ànecs salvatges-, però pots quedar-te amb nosaltres, si vols, sempre que no et casis amb ningú de la nostra família.

L'aneguet lleig no pensava pas casar-se i va estar molt content que el deixessin tranquil. S’hi va estar dos dies, a la vora dels aiguamolls. Després dues oques salvatges s’hi van adreçar:

-Escolta, saps? Ets lleig però ens agrades. Vols acompanyar-nos i tornar-te ocell migrador? Viatgem molt lluny; veuràs el país.

Tot d’una va sentir: Pam! Pam! I les dues oques van caure en rodó. Van sonar més trets. Tota la colla d’ànecs salvatges va volar.

Els caçadors passaven. Envoltaven els aiguamolls i van deixar anar els gossos perquè busquessin la caça. El pobre aneguet, espantat, intentava amagar el cap sota l’ala quan un gos enorme, amb la llengua penjant, els ulls espurnejats, se li va acostar. El va mirar uns instants, i se’n va anar sense ni tocar-lo.

 -Quina sort! Sóc tan lleig que fins i tot el gos no m 'ha volgut mossegar! Va jeure tranquil mentre les bales xiulaven i els gossos anaven atrafegats.

La calma va arribar quan es feia de nit, però el pobre aneguet no gosava bellugar-se. Va esperar el matí, va deixar els aiguamolls, va córrer a través dels camps i dels prats.

Cap al vespre, va arribar a una cabana. Va veure un lloc entre les parets del mur, i s’hi va ficar. Allà hi vivia una pagesa gran, acompanyada d’una gallina i d’un gat.  Cloc, cloc -va fer la gallina quan va veure l'aneguet

-Meu, meu -va dir el gat.

-Què és? -va dir la dona.

No s’hi veia gaire bé i es pensava que hi havia una ànega grossa perduda.  

-Millor! -va dir-, tindré ous d’ànega! Tant de bo que no sigui mascle!

Van deixar que l'aneguet es quedés, però de seguida es van adonar que no ponia ous.

-Com és, no saps pondre? -li va dir la gallina.

-No.

-I, doncs?

-Espero que, com a mínim, sàpigues estarrufar-te o roncar com jo! -va dir el gat.

El gat i la gallina no se’n sabien avenir! Què era, aquell animal tan estrany?

L'aneguet, en el seu racó, estava malhumorat. S’empipava. No tenia ni el sol, ni l’aire fresc, ni l’estany. I així ho va dir a la gallina.

-Però és que és tan agradable de lliscar per l’aigua, nedar i submergir-se al fons de l’estany!

-Paraula! Tu no estàs bo! Ningú no pot fer això. Ni el gat, ni la nostra mestressa, ni jo. Ets realment curiós!

-Ningú no em pot comprendre -va sospirar l'aneguet-. Em sembla que me n’hauré d’anar; no hi puc estar més, aquí.

-Doncs vés-te’n! I se’n va anar.

La tardor va arribar. Les fulles es tornaven grogues, començaven a caure i el vent les feia volar per totes bandes. L’aire era més fred, hi havia més núvols. A les bardisses despullades, els corbs grallaven. El pobre aneguet, tot sol, tremolava.

Un vespre, va veure un gran vol d’ocells que sortia de les mates. Mai no n’havia vist de tan bonics. Eren d’un blanc immaculat, amb uns colls llargs ondulants.

Obrien les seves ales per volar cap al sol. Volaven tan alts que l'aneguet estava impressionat.

Mai no oblidaria aquells ocells meravellosos! Els va seguir amb la mirada fins que van desaparèixer darrere els núvols. No sabia com es deien però els trobava bonics i li agradaven molt. Li hauria agradat tant d’assemblar-s’hi.

Després va venir l’hivern i va fer molt de fred. L'aneguet havia de nedar sense parar perquè l’aigua que l’envoltava no el gelés. Però, cada dia, el forat on nedava es tornava més petit. Per fi, esgotat, va quedar pres dins del gel. Un pagès que passava el va veure. Va trencar el gel amb l’esclop i va portar l'aneguet a casa seva on la seva dona el va reanimar. Com que no sabia on era, es va posar a volar per l’habitació, embogit, i va tirar un bol de llet. La pagesa el va empaitar amb l’escombra. El va treure i l'aneguet es va trobar a la neu novament.

L'hivern continuava i el pobre aneguet va sobreviure amb penes i treballs. Per fi, un bon dia, el sol va escalfar més, els borrons es varen obrir i van aparèixer les primeres violetes. Era la primavera. Llavors l'aneguet lleig va desplegar les ales, que el van dur a un hort tot ple d’arbres florits. Els lilàs perfumaven l’ambient, i les branques carregades de penjolls es reflectien a l’aigua del llac. Quin goig que feia tot! I vet aquí que, de cop, tres grans cignes blancs van sortir de les bardisses i van anar cap a ell. Va reconèixer els grans ocells blancs que nedaven pel llac. Eren tan lleugers i aeris!

-Aniré fins al llac a veure’ls. Segurament m’esbroncaran per gosar d’acostar-m’hi. Però m’estimo més patir les seves picades que ser perseguit pels ànecs, les gallines o els galls dindis.

Es va llançar a l’aigua i va nedar cap a ells. Va sorprendre's quan els cignes, en veure’l, s’hi van acostar.

-Vinga, piqueu-me -va dir el pobre aneguet inclinant el cap.

Va ser llavors que va veure’s reflectit a l’aigua. No va veure pas un ocell gris sinó... un cigne! Un cigne! S’havia tornat un cigne! Els grans ocells blancs van nedar cap a ell i van acariciar-li el bec.

Alguns nens s’hi acostaven i els tiraven molles de pa. Un d’ells va exclamar:

-Mireu! N’hi ha un de nou.

Tots els nens es varen posar a picar de mans i a saltar. Deien que el nou era el més bonic, tan jove i tan graciós. Els cignes vells s’inclinaven davant d’ell i l’aneguet va ser el més feliç de tots.

Hans Christian Andersen

Versió de Núria Vilà i Enric Larreula