És sabut que l’essència dels contes és ser contats. Vull dir que és un gènere literari que pertany més a la tradició verbal que no pas a l’escrita. Durant segles els humans han creat lligams entre ells al voltant d’una foguera simplement amb la paraula, explicant històries viscudes o fantàstiques amb diferents intencions: reviure, entretenir, adoctrinar, reflexionar... Les contalles han passat de pares a fills simplement perquè és una bona manera de créixer.

Amb el temps apareix una bona manera de conservar la memòria: l’escriptura. Segurament per la por a perdre-les, moltes històries comencen a escriure’s. Aquest fet ha estat bo perquè la humanitat ha tingut accés a històries immensament antigues, però també ha fet que moltes d'elles hagin perdut aquell aire que les feia rabiosament pertinents en el moment en què s’explicaven. Abans les històries creixien i s’adequaven a noves situacions. Per exemple, si la comunitat entenia que entretenir-se pel bosc era un perill, inventava, sobre velles contalles, crear una “nova” història d’una nena amb caputxa vermella (símbol de coqueteria desbocada) que en collir flors pel camí a casa de l’àvia era devorada pel llop. O també, si obrir la porta a un desconegut es veia perillós es recorria als cabridets que en deixar-se enredar per la veu agradosa del mal i desobeir la mare són cruspits també pel llop. Totes aquestes històries, si no compten amb la imaginació del contista, queden totalment aturades en el temps i perden part del seu atractiu.

La història que presento, Els ous de somera, és una d’aquestes històries que han perdut vigència i que costa molt d'explicar perquè no s’ha adequat al moment actual. Malgrat tot, és una contalla graciosa i divertida, encara que per als infants urbans l’humor i la ironia que traspua el conte poden ser difícils d’entendre.

Els temps passen i convé construir històries noves per explicar com és el nostre món.

Els ous de somera

Escena I

(En obrir-se l'escenari serà buit; es veurà una panoràmica del camp i en el primer terme hi haurà un camí on se desenvoluparà l'acció. Al fons unes muntanyes.)

(A poc a poc compareix el carboner estirant un ase pel cabestre; l'animal es renega a caminar, pel pes que du.)

Carboner. —Arri! Arri! (Pausa.) Que no m'has sentit, tros d'animal?, arri, t'he dit (L'ase fa unes passes.)

Carboner. —I si no t'espaviles, no arribarem a fira! ¿I que te creus que vendran allà dalt, a comprar-mos es carbó? No, i tu també en menges, d'aquest negoci. Fora son! Arri, arri, dic! (Poques passes.)

Trauré s'ullastre i el t'assajaré devers ses anques, veiam què dius.

(Cerca l'ullastre entre les beaces. Pausa.)

Bé; ben pensat, mos aturarem aquí una estona i jo faré un cigarro.

(Es treu els ormeigs i se prepara per fumar.)

Però en haver fumat (dirigint-se a l'ase), has d'envestir més aviat que de pressa.

(Passen dues pageses, a peu, xerrant.)

Pageses. —Bon dia, l'amo!

Carboner. —Bon dia que Déu mos do!

Pageses. —Que no vol caminar, s'animalet?

Carboner. —S'animalet? S'animalot! Me farà perdre s'eixida a fira!

Pageses. —Noltros duim ous i gallines, i anam a fer via, no sigui cosa que ja no trobem mercat.

Carboner. —No, jo ara tot d'una vendré cap avall; amb un no res vos hauré agafat, i farem es camí junts.

Pageses. —Hala, idò! Començarem a passar envant. Fins aviat. Adéu.

Carboner. —Adéu-siau!

(El carboner pega dues xupades al cigarro i al punt compareix un pagès amb un ase carregat amb dues carabasses. Aquest animal caminarà ben xalest. Tots dos surten i van cap a la mateixa direcció.)

Carboner. —Bon dia que Déu mos do!

Pagès. — Bon dia!

Carboner. —I on anau, tan afuat?

Pagès. — Al mercat, que si no mos espavilam, no hi arribarem avui.

(Atura l'ase per conversar.)

Carboner. —Això és lo que dic; però aquest ase meu està més tranquil que un frare panxa plena!

Pagès. —Ullastre, necessita!

Carboner. —Ja n'hi som donat! Però és que així mateix, germanet, la cosa necessita una explicació: fa tres hores que estam fent camí i hem de tenir esment a no trabucar ses beaces de carbó; jo no faig feina debades, a ses sitges, i esper es mercat com un pres sa revolució; però aquest aset ja és vell i està cansat de fer es camí.

Pagès. — (Acostant-se a l'ase del carboner.) I duis un bon carbó!

Carboner. — (Gojós.) Si fa; és d'alzina!, i d'allà dalt de tot (senyalant ses muntanyes); és feina fina, això; no ho dubteu.

Pagès. —No, i jo en necessit. Ben contenta faria sa meva dona si m'hi presentava amb un parell de senallades.

Carboner. —Si el m'heu de pagar bé, tant me fa vendre'l allà baix com a vós.

Pagès. —Veiam, veiam; i a vós ¿que no vos interessaria, això que duc?

Carboner. —I què duis?

Pagès. —O no hi veu, En Nofre?

(El carboner mira amb cara ben espantada la càrrega del pagès; tot li ve de nou...)

Carboner. —I què és això?

Pagès. —I encara ho demanau?

Carboner. —Mai havia vist cosa igual! Però digau-me què són aquestes coses que fan tant d'embalum.

Pagès. —Què són? I què han d'esser? Ous de somera!

Carboner. — (Astorat.) Ous de somera! (Pausa.) I que no anireu de berbes?

Pagès. —Ara són hores, de berbes!

Carboner. —Jo, per mi que m'enganau.

Pagès. —Enganar-vos?, i per què? No som cap belitre.

Carboner. —Teniu raó; no hi ha motiu, però...

Pagès. —No hi ha perons que valguin... Aquí on me veis, som persona honrada. No m'agrada fer mal a ningú.

Carboner. —Però... ¿o fan ous, ses someres?

Pagès. — No n'han de fer elles! i d'on vos pensau que surten es rucs?

Carboner. —I que també els han de covar, com es de ses gallines?

Pagès. —Veiés! i alerta que han d'anar!

Carboner. —Però... ¿1 on se troba una gallina tan grossa per posar-los-hi?

Pagès. —Una gallina? I sabeu que hi anau, d'errat, germanet! No els han de covar gallines, an aquests ous. An aquests ous els ha de covar l'amo, aquell que vulgui tenir un ruc.

Carboner. —No ho havia sentit a dir mai!

Pagès. —Idò ja ho sabeu. (Pausa.)

Carboner. — ¿1 que no me canviaríeu un ou d'aquests per una sàrria de carbó, que dèieu que vos ne feia falta?

Pagès. —Sí fa! però vos recoman que més que un, els prengueu tots dos, no fos cosa que un sortís nial.

Carboner. —Massa raó teniu! Podem canviar sàrria de carbó per ou de somera.

Pagès. — Fet està es barrisc! Tot això mos estalviam; no haurem d'anar a vila.

Carboner. —Però feis-me entendre com ho he de fer perquè nesquin.

Pagès. — (En to espectacular.) En arribar a ca vostra, vos heu de posar dins es llit, com més tapat millor, i a cada costat vostro un d'aquests ous; perquè ets ous no se poden tocar un amb s'altre. Els heu de covar vuit dies, i llavò naixeran.

Ah!, però lo més important és que durant aquests dies no podeu dir paraula. No heu de xerrar. Entesos?

(El carboner fa que sí amb el cap.)

Pagès. —Ni amb sa vostra dona, ni amb veïnats, ni amb... ningú heu de xerrar, si no, ets ous no seran naixents.

Carboner. —Així ho faré. Pagès. —Feta sa barrina? Carboner. —Feta!

Pagès. —Idò posau ses sàrries a ses beaces d'es meu ase i jo vos posaré ets ous de somera en ets escorbeis d'es vostre. (Canvien es carregament.)

Pagès. — Bé, germà; fins una altra vegada, i veiam si quan mos tornem trobar ja menau un aset jove, i no aquest tan vell.

Carboner. — Jo ho voldria. Que Déu vos do salut.

Pagès. —I a vós sort amb aquests ous de somera! (Surten d'escena un darrera l'altre dient-se):

Carboner. —Adéu!

Pagès. —Adéu-siau!

TELÓ

Escena II

(En obrir-se l'escenari, en primer terme hi haurà una cambra, en segon terme la cuina i aquesta tendrà una porta que serà l'entrada a l'escenari; per aquesta porta es veurà el corral de la casa.)

(Es veu el carboner arribar amb l'ase. El deixa defora, al corral; descarregarà una a una les carabasses i les posarà sobre el llit, mentre dirà):

Carboner. —Pixedis ! o Pixedis ! No deu esser per aquí. Pixedis?

A xerrar amb ses veïnades, és, aquesta. Bé, jo no tenc temps per perdre, com ella. De dones! N'hi hauria d'haver tantes...

(Pauses quan convenguin, mentre va i ve.) Jo a ses meves feines.

Hala, prepararé es llit. Així, un a cada costat i jo enmig; a callar vuit dies covant ets ous de somera.

(Se colga i sa tapa. Minva la claror de la cambra i creix la de la cuina.)

(Entra la dona del carboner amb una senalla de verdura.)

Pixedis. —Jas! i aquí hi ha s'ase! Això vol dir que s’estornell ja ha tornat.

(Feinejant per la cuina.)

Ell ha fet prest, avui.

Li deuen haver comprat sa somada pes camí. Ara deu esser a sa taverna a pegar un glop. Ja vendrà en voler.

No, i m'he de posar es davantal de feinejar, perquè comença a esser hora de preparars dinar.

(Se fa llum a la cambra i hi entra. De totd'una, en veure l'home en el llit, se ret gira.)

Pixedis. —I ara, què és açò?

(Acostant-se al llit.)

Però, què és açò! I que no estàs bo?

Hauries pogut dir qualque cosa, així mateix!

Carboner. — (Amb el dit damunt la boca.) Xiiiitttt, xiiiitttt! ! ! !

Pixedis. — Però bé! Què és açò que tens, colgat en aquestes hores, tan tapat i amb tant d'embalum...? Que no estàs bo, te dic? O és que t'has trencat i ara te surt un budell per cada costat?

Carboner. — Xiiiitttt, xiiiitttt!!!

Pixedis. —Què tant de xiiiitttt! Dóna una explicació! Que hi ha hagut res de nou? (Na Pixedis s'acosta per alçar-li el tapament, i ell pega grapades perquè no el destapi.)

Pixedis. —Què és açò que fa tant d'embalum? dic jo. Veiam si jo no seré senyora de sebre, dins ca meva, què m'hi tens amagat! (Grapades per part d'ell, i xit, xit.)

Pixedis. —No, jo no n'estic gens tranquila, amb tu en aquest estat. Ses veïnades, vaig a cridar!

(Surt d'escena tota rabent; ell compon un poc el llit; ella torna entrar fent manotades i explicant, a les dues veïnades que l'acompanyen, el pas succeït.)

Pixedis. —Hala! Què vos pareix sa feta? què me deis?

Veïnada la. —Jesús, Sant Antoni!

Veïnada 2a. —Cap com aquesta!

Pixedis. —Idò, un homo bo i sà, condret com era, fer-me aquesta!

Veïnada la. —Però fer-li qualque pregunta, veiam què respon.

Pixedis.—(Al marit.) Què tens! diga-m'ho, per l'amor que te tenc!

Carboner. —Xiiitttt, xiiiitttttt!!!!

Pixedis. —Què vos deia! Només això, sap fer.

Veïnada la. —Romanç sense paraula!

Veïnada 2a. —...i jo amb sos cabells drets!

Pixedis. —Oh desgràcia d'es meu viure, veure'm en aquest pas !

Veïnada la. —I avui de matí estava bo i sà, quan s'ha aixecat?

Pixedis. — No hi havia d'estar! Se n'ha anat es més satisfet del món a vendre dues sàrries de carbó en es mercat d'Inca. Jo me'n som anada en es tros a fer verdura, i quan he tornada m'he trobat amb aquest endomassat!

Veïnada 2a. — Fieta meva, si t'he de dir ver, a mi, aquest homo, no m'agrada gens. Jo aniria an es metge!

Veïnada la. —Jo també som d'es mateix parer.

Pixedis. —I que vos sabria greu, anar-lo a cercar?

Veïnada 2a. —Per això hem vengut, per ajudar. Ara hi vaig, i no tornaré que no el meni.

Veïnada la. —Jo quedaré amb Na Pixedis, no fos cosa que aquest homo fes un desbarat i jo fes falta aquí.

(Veïnada 2a. surt.)

Pixedis. —Sí, queda, que jo ja no sé de quin món som!

Veïnada la. —Tens motiu sobrat, perquè mai havia vist un cas com aquest.

(El carboner seguirà tota la conversa amb uns ulls ben oberts, com si fos un foll, sense moure's ni motar.)

Pixedis. — (Plorinyant i dirigint-se al seu espòs.)

¿Però no me podries donar una explicació? ¿Te pareix cosa de fer, a un homo com tu, assenyat i amb so nas davall es front? Vergonya me faria a mi, fer-me es poc cas que me fas!

Carboner. —Xiiitttt, xiiiitttttt!!!!

Pixedis. —Ah, bon fosca! ¿1 no me diràs què hi tens, dins es llit?

(En aquest moment arriba la veinada amb el metge i dues veïnades més.)

Veïnada 2a. —Hem estat de sort, perquè l'he trobat a sa plaça.

Pixedis. —Bon dia tenga.

Metge. —Bon dia per tots. ¿1 què hi ha de nou?

Pixedis. —Estam de desgràcia!

Veïnada 2a. —Pes camí li he contat an el senyor metge tot quant ha succeït.

Pixedis. —Veiam si el me cura, que me tem que sigui cosa molt grossa, es mal que té.

Metge. —Veiam, veiam...

(Li posa la mà en el front per la febre, i el carboner mira el metge amb ulls esglaiats. El metge va per agafar-li un braç per prendre-li el pols. El carboner no l'hi voldrà donar per no destapar-se i no refredar els ous. Acció exagerada que ha de resultar còmica.)

Metge. —Però homo! Si no me dónes sa mà, jo no sabré com te va es pols. Sobretot, madona (dirigint-se a Na Pixedis), aquest homo fa de mal examinar... Jo no sé què ni que puga tenir, però vos he de dir que no m'agrada gens!

Pixedis. —Jesús, Sant Pau gloriós! Ni es metge me pot donar un remei per aquest ho- monet meu! I que ho som, de desgraciada! Bo i sà, se n'havia anat a Inca, amb una somada mai vista ; i ara, ja ho veis !

(Acompanyada de ses veïnades, que faran gestos de dolor i compassió; després se diri­girà al seu home.)

Però diga'm qualque cosa! ¿per què no m'has de respondre?

Som sa teva dona!

Carboner. —Xiiitttt, xiiiitttttt!!!!!!

Pixedis. — Però ¿què t'he fet jo perquè me facis aquesta? Tu me vols dur a sa fossa : Ja veig que hi anirem plegats.

Carboner. —Xiiittttt, xïiiitttt!!!

(Remor de les veïnades.)

Metge. —Mai havia vist un cas com aquest. Jo me'n vaig, perquè ja no hi tenc res més a fer.

Pixedis. —Quedi una estona més, per l'amor de Déu, no fos cosa que se li destrevàs sa llengo i vostè el pogués medicar.

Una veïnada. —Senyor metge, ¿que li pareix un desbarat que anem a avisar es vicari?

Metge. —Això mai hi és de més.

Una altra veïnada. —No fos cosa que no hi fóssim a temps...

Pixedis. — (A l'home.) Però que no les sents! ! ! i tu sense dir res?

Carboner. —Xiiitttt, xiiiitttttt!!!!!!

Pixedis. —Què n'aclarirem amb tant de xiitt! !, si no mos dius lo que tens? (A les veïnades.) Anau a avisar es vicari: val més sa que guarda que sa que cura.

(Surten dues veïnades, atropellades, a cercar el vicari, que al punt compareixerà amb ro- quet, estola i els olis. Mentre són a cercar-lo, el metge farà:)

Metge. —Segurament té una tara en es cervell, i aquests casos són molt maleïts; tant se'n pot anar amb un santiamén, com quedar així per tota sa vida.

Veïnada 1a. —Si ha de quedar així... val més...

Pixedis. —Ai!, no sé què val més ni què val manco, però no ho contaré! Mirau que donar-me aquest disgust!

Veïnada 2a. —Jo sé es cas d'un que va perdre s'enteniment fent un atxem.

Pixedis. —Però ell no estava costipat! On me véns, tu, amb atxems!

Veïnada 2a. —Ah, fieta! tot pot esser!

(Entre el senyor vicari)

Vicari —Ave Maria Puríssima.

Tots. — Concebuda!

Vicari. —(Al metge) I no té remei?

Metge. —No n'hi veig. Té una tara desconeguda.

Vicari. — Idò anem per feina, no fos cosa no hi fóssim a temps!

Veiam, tu (a una veïnada), encén dos ciris.

(Encenen els ciris i els posen un a cada costat del llit)

Vicari. —Agenollau-vos. (Tots s'agenollen)

(Signant-li el front) Per aquesta santa unció vos siguin perdonats els pecats que heu fet de pensament.

(Signant-li la boca) Per aquesta santa unció vos siguin perdonats els pecats que heu fet de paraula.

(Signant-li les orelles) Per aquesta santa unció vos siguin perdonats els pecats que heu fet escoltant.

Veiam si treis ses mans. Que no les voíeu treure? I com vos puc signar? ¿I que no veis que no vos puc extremunciar com toca?

Carboner. —Xiiittt, xiiittttt!!!!!

Vicari. —Pixedis, destapa-li es peus, i el signarem de cames, ja que no mos ho permet en es braços.

Pixedis. —(Ales veïnades.) Al·lotes, ajudau-me; i vostè, senyor metge, l'aguanti si és ne­cessari, no fos cosa que esperonetgi i mos tiri ets olis per damunt es llit.

(Les veïnades dirigides per Na Pixedis el destapen pels peus; en aquest moment el carboner, que ja ho veu tot perdut, pegant una revinglada tira el tapament i se posa dret damunt el llit i diu, mentre tots se fan enrera:)

Carboner. —Mal llamp el dimoni! Ja no naixeran! (Tots els assistents, en veure les carabasses,_ diran:)

Tots. —Quines carabasses!!!

Carboner. —Voltros sou es carabasses perque ja m'heu fet xerrar; es pagès ho va dir clar: covau, ... i naixeran ases!

Tots. —Oooooohhhhhhh!!!!!!! (Espant i admiració)

Carboner. — (Entristit i rabiós, mirant una i altra carabassa.) Adéu ruca, adéu ruc: ja no em fareu companyia. Dones, metge i vicaria, per sempre m'heu ben fotut!

TELÓ

Rondalla popular
adaptada a l'escena per
Guillem Cabrer