La història que contà la Bora

Tots els contes que he seleccionat en aquest bloc tenen un lligam especial amb mi. Però si n’haig de destacar un de molt especial és aquest. En realitat aquesta història és un capítol del llibre de Sebastià Sorribas Viatge al país dels lacets. El llibre, força recomanable, explica un seguit de situacions en la que podria ser la Catalunya de l’època dels ibers. Un llibre que, a mida de nens de deu anys, fa una interessant incursió a la història més primitiva de llocs molt propers a la futura Catalunya central. S'hi explica com podien ser les relacions humanes i com podien haver començat els diferents assentaments de les tribus del moment. Però no és per l’interès del tema tractat pel desaparegut Sebastià Sorribes que aquesta història és especial per a mi, sinó per com vaig conèixer aquest capítol en particular de l’anomenat llibre.

Alguns divendres, una mica cansat després de la setmana de classes però amb la felicitat del cap de setmana que comença, els meus fills em festejaven un conte abans d’anar a dormir. Confesso que algun dia em costava més que d’altres però un cop començat el conte, era tant el que rebia, que feia que mai me’n penedís. Sempre acostumava a triar els contes la meva filla petita, ja que el noi era de molt bona pasta i qualsevol li anava bé. Un dia però, va ser el meu fill (calculo que deuria tenir uns nou anys) qui va triar el conte; i m’apareix amb el comentat llibre sota el braç dient-me que llegeixi un fragment que li havia agradat molt. El fragment, que no coneixia, parlava d’un pare i un fill. Aquella història em va afectar profundament. La lectura va ser tallada en diversos moments perquè em costava contenir l’emoció. La meva filla em mirava amb cara de: “per què t’atures, pare?”. Per més que passin els anys sempre recordaré aquell vespre en què el meu fill em va mostrar que sentimentalment també estava creixent. I em vaig adonar que els meus fills, unes personetes amb identitat pròpia, no deixarien de sorprendre'm mai més.

Des d'aleshores el meu repertori va guanyar un conte nou. Conte que, encara ara, haig d’anar amb molta cura quan el llegeixo i fer respiracions profundes per evitar que la veu no em tremoli, cosa que no sempre aconsegueixo.

La història que contà la Bora

—Ja fa molts anys, vivia a la tribu dels laïtes un home molt conegut i estimat de tothom per la seva força, el seu enginy i la seva bondat... Aquell home tenia un fill que es deia Prem, i vivien tots dos sols en una cabana, car la mare del noi havia mort quan va néixer ell. El pare d'en Prem s'emportava el noi a tot arreu i li ensenyava un munt de coses: el maneig de les eines i les armes, a conèixer els camins, a saber quins núvols portaven aigua i quins neu. Però, sobretot, l'home li parlava del mar i de les estrelles... «Quan siguis més gran, Prem», deia, «una nit et portaré amb la meva barca mar endins. Allí tots dos guaitarem les estrelles, al bell mig de les aigües!» L'únic lloc on aquell home no s'emportava el seu fill era al mar.

Havia fet una barca, amb la qual anava mar endins, endins... Quan el seu pare sortia amb la barca, en Prem restava a la platja esperant el retorn del pare, assegut sobre una tortuga gegant de la qual s'havia fet molt amic. Quan es feia fosc, el noi ja es neguitejava... fins que, per fi, veia aparèixer a l'horitzó la barca del seu pare... Aleshores s'alçava i cridava: «Pare, pare!» Quan l'ho­me arribava a la platja, abraçava el seu fill i tots dos junts tornaven al campament... Pel camí, el pare explicava a en Prem tot d'històries meravelloses sobre el mar. Un dia el pare sortí amb la seva barca i, com sempre, en Prem es disposà a esperar el seu retorn, assegut sobre la seva tortuga... Però aquell dia el pare no tornà!... Tota la nit es passà en Prem a la platja amb l'esperança, encara, del retorn del pare, fins que l'endemà al matí, la gent de la tribu s'endugué el noi, tot dient-li que el seu pare ja no tornaria mai més: que se l'havia endut el mar! El nen passà una colla de dies sense parlar amb ningú. Caminava pel poblat i pels entorns com esmaperdut... i sempre acabava anant a la platja. Allí s'asseia sobre la tortuga i contava a l'amiga les coses que havia après del seu pare... 

Un dia aquella tortuga comprengué el perquè de la pena d'en Prem, i quan el noi estava tot abstret assegut sobre d'ella, la tortuga va caminar feixugament cap a l'aigua, i començà a nedar mar endins... Quan el noi se n'adonà, la platja gairebé s'havia perdut de vista. «On em portes, tortuga?», preguntà el noi, mig espantat. La tortuga, però, no sabia parlar i seguia nedant mar endins. Fins que, a la fi, al matí següent, arribaren en una platja d'un país desconegut. Allí la tortuga deixà el noi, que s'havia adormit, sobre la sorra; i el fidel animal, esgotat per tant d'esforç, restà quiet, quiet... Quan en Prem despertà, mirà al seu entorn aquell paisatge que no coneixia... Fins que es fixà en la seva tortuga, que jeia morta prop seu. El noiet plorà la mort de l'amiga, i així el trobaren uns pescadors que vivien allí prop. Aquella bona gent portà el noiet al seu poblat. I allí... en Prem veié un home assegut davant una cabana: era el seu pare! Compteu l'alegria dels dos en retrobar-se! Però l'alegria del noi aviat es transformà en tristesa, quan va sentir la història que contà el seu pare: aquell dia que l'home desaparegué mar endins, hi hagué una gran tempesta... La barca anà a la deriva durant moltes hores fins que s'enfonsà. Aleshores ell, per salvar la vida, nedà molta i molta estona fins que arribà a la platja d'aquell país... Però per causa d'aquell gran esforç i de la gelor de l'aigua, el pare d'en Prem havia perdut el moviment d'amb­dues cames! Aquell home, enamorat dels boscos i de les muntanyes, del mar i de les estrelles, vivia allí clavat sense poder anar gaire lluny... En aquell moment, en Prem prengué una decisió: mai no deixaria el seu pare i, quan fos gran, se'l carregaria a coll i el portaria allà on ell volgués... Així l'home recobraria l'alegria, i tornaria a explicar al seu fill coses del mar i de les estrelles. Passaren uns anys... Pare i fill visqueren altra vegada junts en una cabana, enmig d'aquella bona gent pescadora que els havia acollit amb generositat... En Prem es féu tot un home, fort i ple d'enginy, com havia estat el seu pare...

 I un dia complí la seva promesa: carregà l'home sobre les seves amples espatlles i el portà dalt d'una muntanya que hi havia prop del poblat. El pare, allí dalt, altra vegada enmig de boscos i sota els núvols, contà altre cop a en Prem històries meravelloses... Havia recobrat la il·lusió de viure! I passaren més anys... El pare d'en Prem era ja un home vell i, molt sovint, es posava trist. «Què us passa, pare?», preguntava el noi. L'home, somrient amb tristesa, responia: «Em faig vell, Prem! I m'enyoro! Enyoro les muntanyes i els boscos de la nostra terra!» En Prem no s'ho pensà gens: es posà a construir una barca i, un bon dia, pare i fill digueren adéu a aquella gent que tan bé s'havia portat amb ells... Durant tot un dia i tota una nit, els dos homes navegaren cap a la terra que els havia vistos néixer... I, l'endemà, tan bon punt es féu de dia, van veure amb alegria, davant d'ells, la figura coneguda de la Muntanya Adormida, que mira eternament al mar! A mig matí, els dos homes arribaren al poblat laïta, on foren rebuts amb gran alegria i també amb sorpresa, car tothom pensava que pare i fill s'havien perdut per sempre en el mar. Passaren uns dies... 

En Prem portà el seu pare a tots els llocs tan estimats i enyorats, fins que un matí, quan eren dalt de la Muntanya Adormida, el pare morí... Allí mateix l'enterrà en Prem. Després, tot trist, en Prem tornà al poblat... Al cap d'un temps, en Prem es casà. I tingué fills...

I quan els fills foren grandets, en Prem sempre els contava la història del seu pare perquè ells la contessin, al seu torn, als seus fills. I així aquesta història ha vingut fins a nosaltres... La història d'un pare i un fill laïtes, enamorats del mar i de les estrelles!...

Quan la Bora acabà la història, hi hagué un llarg silenci... Més de quatre lacets s'eixugaren dissimuladament les llàgrimes! Finalment tothom esclatà en grans aplaudiments...

(...)

Sebastià Sorribas:
Viatge al país dels Lacets