El gat negre

Una altra història de por important és aquesta: El gat negre. El que aquí més interessa és el seu autor. Ja vaig dir que no sóc partidari en absolut de fer passar por a ningú, però també estic segur de les propietats (diguem-ne "terapèutiques") de la por. I en tot cas sento una gran admiració per l'autor d'aquest conte: Edgar Allan Poe. Aquest mestre del gènere de por és un dels clàssics que cal conèixer per poder-lo llegir més endavant.

El problema és triar un conte prou benigne perquè no interrompi el son dels infants. No és veritat que avui en dia els nens estan "curats d'espants", ans el contrari, la por continua manifestant-se com una característica inherent en la raça humana. Durant anys no m'he atrevit a explicar aquest tipus de contes per no augmentar més aquest tret tan humà.

Internet és un gran pou d'oportunitats i de troballes. Un dia tafanejant per la xarxa vaig trobar-me amb Ivoox. Es tracta d'un web magatzem de podcasts de tota mena extrets principalment de diferents ràdios del país. Suposo que de llocs així n'hi ha molts, però aquest m'agrada principalment perquè no cal ni registrar-se per poder escoltar textos interpretats. Llàstima que trobo a faltar programes que no siguin només en llengua castellana. Va ser aquí on vaig trobar una cosa que em va animar a presentar contes de por. A més, vaig observar que l'efecte "escoltar ràdio" o "teatre radiofònic" funcionava també amb els meus alumnes.

Em va semblar una oportunitat interessant que els nens sentissin a professionals de la interpretació radiofònica. Aquest efecte era prou distant com perquè els nens no se sentissin massa interpel·lats pel fet de tenir algú de carn i ossos a la classe que els llegís la història. No sé segur si aquesta manera de fer escoltar textos a la gent millora la seva imaginació, el que em sembla més possible és que millora la capacitat d'atenció i el que és segur és que l'experiència és prou gratificant com per a repetir-la de tant en tant.

El gat negre

Document de so.

No espero ni demano que ningú es cregui l’estrany, tot i que simple, relat que em disposo a escriure. Boig seria si ho esperés, quan els meus sentits rebutgen la seva pròpia evidència. Però no sóc boig, i sé molt bé que això no és un somni. Demà moriré, i abans voldria alleujar la meva ànima. El meu propòsit immediat consisteix a posar de manifest, de manera simple, succinta i sense comentaris, un seguit d'episodis domèstics. Les conseqüències d'aquests episodis m'han omplert de terror, m'han torturat i, finalment, m'han destruït. Però no intentaré explicar-los. Si per a mi han estat horribles, per a d'altres resultaran menys espantosos que estranys. Més endavant, potser aparegui algú amb una intel·ligèn­cia capaç de reduir els meus fantasmes a llocs comuns; una intel·ligència més serena, més lògica i molt menys excitable que no la meva, capaç de veure en les circumstàncies que temorosament descriuré tot seguit una vulgar successió de causes i efectes naturals.

Des de la infantesa, vaig destacar per la docilitat i la bondat del meu caràcter. La tendresa del meu cor era tan gran que arribava a convertir-me en objecte de burla per als meus companys. M'agradaven especialment els animals, i els meus pares em permetien tenir-ne una gran varietat. Amb ells passava la major part del temps, i mai no em sentia més feliç que quan els donava menjar i els amanyagava. Aquest tret del meu caràcter va créixer amb mi, i, quan vaig arribar a l'edat adulta, es va convertir en una de les meves principals fonts de plaer. Els qui alguna vegada han experimentat afecte cap a un gos fidel i espavilat, no necessiten que m'aturi a explicar-los la naturalesa o la intensitat de la retribució que rebia. En el generós i abnegat amor d'un animal, hi ha alguna cosa que arriba directament al cor d'aquell que ha provat sovint la falsa amistat i la fràgil fidelitat de l'home.

Em vaig casar jove, i vaig tenir l'alegria que la meva esposa compartís les meves preferències. En observar el meu gust pels animals domèstics, no perdia l'oportunitat de procurar-me'n els més agradables. Teníem ocells, peixos de colors, un bonic gos, conills, una moneta i un gat.

Aquest últim era un animal d'una corpulència i bellesa notables, completament negre i d'una sagacitat sorprenent. Quan es referia a la seva intel·ligència, la meva dona, que en el fons era força supersticiosa, feia al·lusió sovint a l'antiga creença popular que els gats són bruixes convertides en animals. No vull dir que ho cregués seriosament, i només esmento aquest detall perquè me n'acabo de recordar.

Plutó, que era el nom del gat, s'havia convertit en el meu company i el meu favorit. Només jo li donava menjar, i ell em seguia pertot arreu per la casa. Em costava molt impedir que em seguís també pel carrer.

La nostra amistat va durar així uns quants anys, en el transcurs dels quals (m'avergonyeixo de confessar-ho), el meu temperament i el meu caràcter es van alterar radicalment per culpa del diable. Intemperància. Dia rere dia, em vaig anar tornant més irritable i indiferent cap als sentiments dels altres. Vaig arribar fins i tot a parlar grollerament a la meva dona i vaig acabar infligint-li violències personals. Els meus favorits, és clar, van patir igualment el canvi del meu caràcter. No tan sols no tenia cura d'ells, sinó que els vaig arribar a fer mal. Però pel que fa a Plutó, vaig conservar prou consideració per abstenir-me de maltractar-lo, cosa que feia amb els conills, el mico i fins i tot el gos quan, per casualitat o moguts per l'afecte, se m'acostaven. Però la meva malaltia s'agreujava —perquè, quina malaltia és comparable a l'alcohol?—, i finalment, el mateix Plutó, que ja era vell i, per tant, una mica irritable, va començar a patir les conseqüències del meu mal humor.

Una nit que tornava a casa completament borratxo després d'anar a rondar per la ciutat, em va semblar que el gat evitava la meva presència. Vaig agafar-lo a coll, però ell, espantat per la violència dels meus gestos, em va mossegar lleugerament la mà. Al moment, es va emparar de mi una fúria demoníaca, i ja no vaig saber el que feia. Va ser com si l'arrel de la meva ànima se separés de cop i volta del meu cor; una maldat més que diabòlica, alimentada per la ginebra, va estremir cada fibra del meu ésser. Vaig treure un trempaplomes de la butxaca de l'armilla, el vaig obrir mentre agafava el pobre animal pel ganyot i, deliberadament, li vaig fer saltar un ull. Em ruboritzo, em cremo i tremolo mentre escric aquesta reprovable atrocitat.

Quan el seny va tornar a mi, al matí, quan vaig haver dissipat en el son els vapors de la disbauxa nocturna, vaig sentir que l'horror es barrejava amb el penediment pel crim comès; però el meu sentiment era feble i ambigu, i no arribava a interessar l'ànima. Un cop més, em vaig enfonsar en els excessos, i molt aviat vaig ofegar amb vi tot el record del que havia succeït.

El gat, mentrestant, millorava a poc a poc. És cert que l'òrbita on li faltava l'ull presentava un aspecte horrible, però semblava que l'animal ja no patia. Passejava, com abans, per la casa, tot i que, com es pot comprendre, fugia aterrit quan em veia. Encara conservava prou de la meva antiga manera de ser per lamentar l'evident antipatia d'un animal que abans m'havia estimat tant. Aquest sentiment, però, no va trigar a deixar pas a la irritació. I aleshores, per a la meva caiguda final irrevocable, es va presentar l'esperit de la perversitat. La filosofia no té en compte aquest esperit; i, tanmateix, tan segur com que l'ànima existeix, també estic segur del fet que la perver­sitat és un dels impulsos primordials del cor humà, una de les facultats primàries indivisibles, un dels sentiments que dirigeixen el caràcter de l'home. Qui no s'ha sorprès ell mateix cent vegades en el moment que cometia una acció estúpida o malvada pel simple fet que no l'havia de cometre? Que no hi ha en nosaltres una tendència permanent que s'enfronta descaradament al bon seny, una tendència a transgredir allò que constitueix la Llei pel simple fet de ser-ho? Aquest esperit de perversitat es va fer present, com he dit, en la meva caiguda final. I l'irresistible desig que tenia la meva ànima de torturar-se a si mateixa, de violentar la seva pròpia naturalesa, de fer mal pel goig del mal mateix, em va incitar a continuar i, finalment, a consumar el turment que havia infligit a la pobra bèstia. Un matí, obrant a sang freda, li vaig passar un llaç pel coll i el vaig penjar a la branca d'un arbre; el vaig penjar mentre les llàgrimes brollaven dels meus ulls i el més amarg remordiment m'oprimia el cor; el vaig penjar perquè recordava que m'havia estimat i perquè estava segur que no m'havia donat cap motiu per matar-lo; el vaig penjar perquè sabia que, en fer-ho, cometia un pecat, un pecat mortal que comprometria la meva ànima fins a dur-la —en cas que això fos possible— més enllà de l'abast de la infinita misericòrdia del Déu més misericordiós i més terrible.

La nit del mateix dia que vaig cometre aquesta acció cruel, em van despertar crits de: «Foc!» Les cortines del meu llit eren una viva flama, i tota la casa cremava. Amb gran dificultat, la meva dona, un servent i jo vam poder fugir de l'incendi. Tot va quedar destruït. Els meus béns terrenals es van perdre i des d'aquell moment em vaig haver de resignar a la desesperança.

No cauré en la feblesa d'establir una relació de causa i efecte entre el desastre i la meva acció criminal. Però estic detallant una cadena de fets i no vull deixar cap baula incompleta. L'endemà de l'incendi, vaig visitar les ruïnes. Totes les parets, excepte una, s'havien ensorrat. La que quedava dreta era un envà divisori poc gruixut situat al centre de la casa, contra el qual es recolzava abans la capçalera del meu llit. L'arrebossat s'havia salvat de l'acció del foc, cosa que vaig atribuir a la seva recent aplicació. Una densa gentada s'havia reunit davant la paret, i diverses persones semblaven examinar- ne una part amb gran atenció i detall. Les paraules «estrany!», «curiós!» i altres de semblants van excitar-me la curiositat. En acostar-m'hi, vaig veure que a la paret blanca, gravada com un baix relleu, apareixia la imatge d'un enorme gat. El contorn tenia una nitidesa realment meravellosa. Hi havia una corda al voltant del coll de l'animal.

Quan vaig descobrir aquesta aparició —ja que no la podia considerar una altra cosa—, em vaig sentir dominat per la sorpresa i el terror. Però la reflexió va venir després a ajudar-me. Vaig recordar que havia penjat el gat en un jardí al costat de la casa. En produir-se l'alarma d'incendi, la gent havia envaït immediatament el jardí: segurament, algú va tallar la corda i va llançar el gat dins la meva habitació per la finestra oberta. Sens dubte, havien intentat despertar-me d'aquesta manera. Probablement, la caiguda de les parets havia comprimit la víctima de la meva crueltat contra l'arrebossat acabat d'aplicar, la calç del qual, juntament amb l'acció de les flames i l'amoníac del cadàver, havia produït la imatge que acabava de veure.

Si bé d'aquesta manera va quedar satisfeta la meva raó 

—però no la meva consciència— sobre l'estrany episodi, allò va impressionar profundament la meva imaginació. Durant molts mesos, no em vaig poder deslliurar del fantasma del gat, i en tot aquest temps va dominar el meu esperit un sentiment sense forma definida que s'assemblava, sense ser-ho, al remordiment. Vaig arribar fins al punt de lamentar la pèrdua de l'animal i buscar, en els vils caus que habitualment freqüentava, algun altre de la mateixa espècie i aparença que pogués ocupar el seu lloc.

Una nit que, mig borratxo, em trobava en una taverna més que infame, va reclamar la meva atenció una cosa negra que hi havia al damunt d'un dels enormes barrils de ginebra que constituïen el principal mobiliari del lloc. Durant alguns minuts, havia estat mirant el barril, i em va sorprendre no haver-me adonat abans de la presència de la taca negra al damunt. M'hi vaig acostar i la vaig tocar amb la mà. Era un gat negre molt gran, tan gran com Plutó i absolutament igual a aquest, excepte en un detall. Mentre que Plutó no tenia ni un sol pèl blanc en tot el cos, aquest gat mostrava una extensa i indefinible taca blanca que li cobria gairebé tot el pit.

En sentir-se acariciat, es va redreçar roncant amb força, es va fregar contra la meva mà i va semblar encantat amb les meves atencions. Acabava de trobar exactament l'animal que estava buscant. Immediatament, vaig proposar la seva compra al taverner, però em va contestar que l'animal no era seu i que mai no l'havia vist abans ni en sabia res.

Vaig continuar acariciant el gat, i, quan vaig decidir tornar a casa, l'animal va semblar disposat a acompanyar-me. Li vaig permetre que ho fes, i em vaig aturar un cop i un altre per ajupir-me i acariciar-lo. Quan va ser a casa, s'hi va acostumar immediatament, i es va convertir en el gran favorit de la meva dona.

Per la meva banda, aviat vaig sentir que naixia en mi una gran antipatia cap a aquell animal. Era exactament el contrari del que havia anticipat, però —sense que pugui dir ni com ni per què— el seu marcat afecte per mi em disgustava i em fatigava. De mica en mica, el sentiment de disgust i fatiga va créixer fins a arribar a l'amargor de l'odi. Evitava trobar-me amb l'animal; un rastre de vergonya i el record de la meva crueltat passada m'impedien maltractar-lo. Durant algunes setmanes, em vaig abstenir de pegar-li o de fer-li cap mal; però gradualment —molt gradualment— vaig començar a mirar-lo amb inexpressable odi i a fugir en silenci de la seva detestable presència, com si fos una emanació de la pesta.

El que, sens dubte, va contribuir a augmentar el meu odi va ser descobrir, l'endemà d'haver-lo portat a casa, que aquell gat, igual que Plutó, era borni. Aquesta cir­cumstància va ser precisament la que el va fer més simpàtic a ulls de la meva dona, la qual, com ja he dit, posseia en alt grau aquells sentiments humanitaris que alguna vegada havien estat el meu tret distintiu i la font dels meus plaers més simples i més purs.

L'afecte del gat cap a mi semblava augmentar en el mateix grau que la meva aversió. Seguia els meus passos amb una obstinació que em costaria de fer comprendre al lector. Allà on jo anés a seure, venia a arraulir-se sota la cadira o em saltava als genolls fent-me tot de festes odioses. Si em posava a caminar, se'm ficava entre els peus, amenaçant de fer-me caure, o bé em clavava les ungles llargues i esmolades a la roba per grimpar fins al meu pit. En aquells moments, per més que desitjava matar-lo d'un sol cop, em sentia paralitzat pel record del meu primer crim, però sobretot —vull confessar-ho ara mateix— per una horrorosa por a l'animal.

Aquell temor no era precisament por d'un mal físic, i tanmateix em resultaria impossible definir-lo de cap altra manera. Em sento gairebé avergonyit de reconèixer-ho; sí, fins i tot en aquesta cel·la de criminals em sento gairebé avergonyit de reconèixer que el terror, l'espant que aquell animal m'inspirava, era intensificat per una de les més forassenyades quimeres que es poden concebre. Més d'una vegada, la meva dona m'havia cridat l'atenció sobre la forma de la taca blanca que ja he esmentat, i que constituïa l'única diferència entre l'estrany animal i aquell que jo havia mort. El lector deu recordar que aquesta taca, tot i ser gran, m'havia semblat en principi de forma indefinida; però, gradualment, de manera tan imperceptible que la meva raó va lluitar llargament per rebutjar-la com a fantàstica, la taca va anar assumint un contorn de rigorosa precisió. Representava ara una cosa que m'estremeixo en anomenar-la, i per això odiava, temia i hauria volgut alliberar-me d'aquell monstre si hagués estat capaç d'atrevir-m'hi. Representava, dic, la imatge d'una cosa atroç, sinistra..., la imatge del patíbul! Oh, lúgubre i terrible màquina de l'horror i del crim, de l'agonia i de la mort!

Em vaig sentir aleshores més miserable que totes les misèries humanes. Pensar que una bèstia, un congènere de la qual jo havia destruït desdenyosament, era capaç de produir una angoixa tan insuportable en un home, creat a imatge i semblança de Déu! Ai, ni de dia ni de nit ja no vaig poder fruir de la benedicció del repòs! De dia, aquella criatura no em deixava de petja ni un instant; de nit, em despertava hora rere hora dels més horrorosos somnis per sentir l'alenada ardent de la cosa al rostre i el seu terrible pes —malson encarnat del qual no m'era possible desprendre'm— recolzat eternament al damunt del meu cor.

Sota l'angoixa d'aquests turments, va sucumbir el poc de bo que quedava en mi. Només els mals pensaments fruïen encara de la meva intimitat; els més tenebrosos, els més perversos pensaments. La melangia habitual del meu humor va créixer fins a convertir-se en odi cap a tot el que m'envoltava i la humanitat sencera; i la meva dissortada muller, que de res no es queixava, va arribar a ser la víctima habitual i pacient dels sobtats i freqüents accessos de còlera a què m'abandonava.

Un dia, per tal de dur a terme no sé quina tasca domèstica, em va acompanyar al soterrani de la vella casa on la nostra pobresa ens obligava a residir. El gat em va seguir mentre baixava la costeruda escala i va estar a punt de fer-me caure de cap per avall, la qual cosa em va exasperar fins a la bogeria. Aixecant una destral i oblidant les pors puerils que fins aleshores havien aturat la meva mà, vaig descarregar un cop que hauria mort instantàniament l'animal si l'hagués encertat. Però la mà de la meva dona va aturar la seva trajectòria. Aleshores, portat per la seva intervenció a una ràbia més que diabòlica, em vaig deslliurar de la seva abraçada i vaig enfonsar-li la destral al cap. Sense ni un sol lament, va caure morta als meus peus.

Un cop comès aquest espantós assassinat, em vaig lliurar al moment i amb tota la sang freda a la tasca d'amagar el cadàver. Sabia que era impossible treure'l de la casa tant de dia com de nit sense córrer el risc que algun veí em veiés. Diversos plans em van passar pel cap. Per un moment, vaig pensar a esquarterar el cos i cremar-ne els trossos. Després se'm va acudir de cavar una tomba al terra del soterrani. Vaig pensar també si no era convenient llançar el cadàver al pou del pati o ficar-lo en una caixa, com si fos una mercaderia qualsevol, i cridar un mosso de corda perquè el tragués de la casa. Al final, però, vaig trobar el que em va semblar la millor solució, i vaig decidir d'aparedar el cadàver al soterrani, tal com es diu que els monjos de l'Edat Mitjana aparedaven les seves víctimes.

El soterrani s'esqueia d'allò més bé amb el pla. Els seus murs eren d'un material poc resistent i estaven arrebossats de feia poc amb un morter ordinari que la humitat de l'ambient no havia deixat endurir. A més, en una de les parets es veia el sortint d'una falsa xemeneia, la qual havia estat omplerta i tractada de manera semblant a la resta del soterrani. Sense cap mena de dubte, seria molt fàcil treure els maons d'aquella banda, introduir el cadàver i tapar el forat com abans, de manera que cap mirada no pogués descobrir res sospitós.

No m'equivocava en els meus càlculs. Vaig treure fàcilment els maons amb l'ajut d'un alçaprem, i, després de col·locar amb molta cura el cos contra la paret interna, el vaig mantenir en aquesta posició mentre retornava l'obra a la seva forma original. Després de procurar-me argamassa, sorra i crin, vaig preparar un arrebossat que no es podia distingir de l'anterior i vaig arrebossar amb molta cura l'obra nova. Acabada la feina, vaig estar segur que tot estava bé. La paret no mostrava ni el més petit senyal d'haver estat tocada. Havia escombrat fins a l'últim fragment de material espars. Vaig mirar al voltant triomfant i em vaig dir: «Aquí, almenys, no he treballat debades.»

El pas següent va consistir a buscar la bèstia que havia estat causant de tanta desgràcia, perquè a la fi m'havia decidit a matar-la. Si en aquell moment el gat hagués sorgit davant meu, el seu destí hauria estat segellat, però semblava que l'astut animal, alarmat per la violència del meu primer accés de còlera, mirava de no mostrar-se fins que no em canviés l'humor. És impossible descriure o imaginar el profund, el meravellós alleujament que l'absència de la detestada criatura va portar al meu pit. No es va presentar aquella nit, i així, per primera vegada d'ençà de la seva arribada a la casa, vaig poder dor­mir tranquil·lament i profunda; sí, vaig poder dormir tot i dur a l'ànima el pes del meu crim.

Van passar el segon i el tercer dia i el meu turmentador no tornava. Un cop més, vaig respirar com un home lliure. Aterrit, el monstre havia fugit de la casa per sempre! Ja no el tornaria a veure! Fruïa d'una suprema felicitat, i la culpa de la meva negra acció em preocupava ben poc. Es van dur a terme algunes indagacions a les quals no em va costar gaire respondre. Fins i tot hi va haver un escorcoll a la casa; però, naturalment, no es va descobrir res. La meva tranquil·litat futura em semblava assegurada.

Al quart dia de l'assassinat, un grup de policies es va presentar inesperadament i va procedir a una nova i rigorosa inspecció. Convençut que el meu amagatall era impenetrable, no vaig sentir ni la més petita inquietud. Els policies em van demanar que els acompanyés en el seu escorcoll. No van deixar cap racó sense revisar. Al final, per tercera o quarta vegada, van baixar al soterrani. Els vaig seguir sense que em tremolés ni un sol múscul. El meu cor bategava tranquil·lament, com el de qui dorm en la innocència. Vaig passejar amunt i avall del soterrani. Tenia els braços plegats davant el pit i caminava tranquil·lament. Els policies estaven completament satisfets i ja es disposaven a anar-se'n. L'alegria del meu cor era massa gran per reprimir-la. Em moria de ganes de dir-los, com a mínim, una paraula com a prova de triomf i confirmar doblement la meva innocència.

—Senyors —vaig dir a la fi, quan el grup pujava l'escala—, m'alegro molt d'haver dissipat les seves sospites. Els desitjo felicitat i una mica més de cortesia. Diguem-ho de passada, senyors, aquesta casa està molt ben construïda... —En el meu frenètic desig de dir alguna cosa amb naturalitat, gairebé no m'adonava de les meves paraules—. Repeteixo que és una casa d'excel·lent construcció. Aquestes parets... Ja se'n van, senyors?... tenen una gran solidesa.

I aleshores, arrossegat per les meves pròpies bravates, vaig picar fortament amb el bastó que duia a la mà la paret de maó al darrere de la qual es trobava el cadàver de l'esposa del meu cor.

Que Déu em protegeixi i em deslliuri de les urpes del dimoni! Tot just havia cessat l'eco del meu cop quan una veu va respondre des de dins de la tomba. Un gemec sord i mig nuat al principi, semblant al sanglot d'un nen, que després va créixer ràpidament fins a convertir-se en un llarg, agut i continu esgarip, un udol, un clam de lamentació, mig d'horror, mig de triomf, com només pot haver brollat a l'infern de la gola dels condemnats en la seva agonia i dels diables exultants en la condemnació.

Parlar del que vaig pensar en aquell moment seria una bogeria. Presa del vertigen, vaig anar trontollant fins a la paret oposada. Per un instant, el grup d'homes de l'escala va quedar paralitzat pel terror. Després, una dotzena de robustos braços van atacar la paret, que va caure d'una peça. El cadàver, ja molt corromput i brut de sang coagulada, va aparèixer dempeus davant els ulls dels espectadors. Al damunt del seu cap, amb la roja boca oberta i l'únic ull com de foc, hi havia arraulida l'horrible bèstia l'astúcia de la qual m'havia induït a l'assassinat i la veu delatora de la qual em lliurava al botxí. Havia aparedat el monstre dins la tomba!

Edgar Allan Poe