Els Pastorets

Els millors records que guardo del Nadal de quan era petit els localitzo a l'escola. I no és perquè la meva escola fos extraordinàriament activa en la participació dels seus alumnes; com moltes de l'època, era una escola grisa dels anys 60, però durant aquesta època es respirava un aire diferent al de tot l'any. Segurament magnifico aquests records per ser infantils, no ho sé. En la meva memòria es barregen records de parròquia, centre cultural, i... de Pastorets. Uns Pastorets que no recordo on vaig veure per primera vegada, ni en recordo gairebé res. Però sí que en guardo imatges de dimonis i flamerades, olles d'en Pere Botero, pastorets valents que parlaven en català (!), àngels, figuretes de pessebre i una espècie de por estranya que m'agradava i m'atemoria alhora.

Amb els anys he oblidat aquestes sensacions, però l'escola on treballo m'ha brindat la possibilitat de reviure part d'aquells moments. Les nadales, les dècimes, les cançons i sobretot la possibilitat de preparar uns pastorets a mida dels nens han fet possible el prodigi. El meu record dels Pastorets de Folch i Torres és d'una obra llarguíssima que no s'acabava mai. A ulls de nen no sé com podia resistir una representació de més de tres hores. Segurament per això només guardo petits flaixos de l'obra.

Tan de bo que amb aquest comentari pogués animar a algú més a fer reviure aquesta tradició entre els infants d'avui. De gran he tingut el privilegi d'assistir a representacions de Pastorets que estan molt bé, amb tot luxe d'estereotips i tradicions, però portar això a una escola és massa complicat. En una escola cal ser més modestos i conformar-se  amb representacions més assequibles per a tothom.

Totes les representacions que hem fet han estat "retocades". Això vol dir que n'he seleccionat les parts més representatives i també hi he afegit el que anomeno "botifarres", esquetxos de fets ocorreguts en les nostres classes o en el nostre àmbit més proper. D'aquesta manera s'aconseguia una complicitat molt especial.

A continuació podria copiar qualsevol de les adaptacions extraordinàriament lliures que he fet en els darrers anys, però n'he triat una que és especial per a mi, no només perquè és la primera que vaig retallar sinó perquè també és de les més originals de trobar. Una representació de Lluís Millà que juga amb el català casolà i un castellà literari que, lluny de voler ofendre ningú, produeix divertides i innocents confusions.

El naixement de Jesús o Els pastorets catalans

de Lluís Millà

Escana 0

(Lloc carenós, a tot fons Satan, que arriba fatigat, per la dreta i es recolza en una roca)

Satan                 Llegué por fin a mi Imperio

después de larga jornada
con nuevas poco agradables,
pues son nuevas de desgracia.
Mi Imperio he dicho, y no es esta
ya la más propia palabra,
pues presiento que muy pronto
se perderá nuestra raza.
Si de Daniel e Isaías
las profecías dictadas
de largo tiempo que esperan
los pueblos con vivas ansias,
llegan a resultar ciertas,
nuestro poder y arrogancia
pronto veré convertido
en vil polvo, en humo, en nada.
La rabia que me devora
es de los perros la rabia para salvar nuestra causa,
cuando se ven acosados
por la sed que los abrasa.
La sed que tengo es de sangre
sólo con sangre se calma
el fuego que arde en mi pecho
que está pidiendo venganza.

¡Luzbel! ¡Acude a mi voz
Satán está de llegada
y no hay tiempo que perder

(Luzbel apareix per l'escotilló. Si no és possible, surt per entre les roques seguit de trons i foguerada.)

Luzbel                 Aquí me tienes... ¿Qué voces

son esas de tu demanda
que perturban mi sosiego?
¿Por qué con faz alterada
y nervioso te contemplo?
¿Qué peligro es que amenaza
nuestro inmenso poderío
que nadie venció en batalla?

Satan                    El más horrendo de todos.

El que con segura planta
y con poderosa fuerza,
contra nosotros avanza.
El que nunca fue creído.
El de mayor resonancia.
El que transformará el Mundo.
El que nuestra vida acaba.

Luzbel                 ¿Terminarás de una vez

abultándome desgracias?

Satan                    Nada abulto. No exagero.

Pruebas poseo sobradas
adquiridas en mis pasos
por la tierra.

Luzbel                   Dilas. Habla.

¿Qué ocurre?

Satan                     Las profecías

(Amb crit.)

que siempre creímos falsas,
de Isaías y Daniel,
resultan en todo exactas.
De una mujer nacerá
un niño, que su palabra
será la de Dios, su padre.

Luzbel           No digas más. ¡Calla, calla!

¿Conoces tú a esa mujer?

Satan                    Si a descubrir su morada

hubiese llegado, crees
que en tu presencia me hallara
en aras de mi venganza?

Luzbel                Verdad dices. Es preciso

con nuestro poder y saña
recorrer toda la tierra
hasta dar con la morada
donde esa mujer se oculta,
que nuestro Imperio amenaza.
¡Es preciso destruirla!
Guerra hasta el fin de su raza.

(Amb veu de comandament.)

¡Aquí furias infernales!
Vuestro Rey ordena y manda.
Salid a la luz del Mundo.
La guerra está declarada
a los mortales. Llegad
esgrimiendo nuestras armas.

(Trons i flames. Amb teies enceses surten pertot arreu Dimonis que volten Luzbel i Satan

Música                        Cor de dimonis i ball

Guerra, guerra la más fiera. Guerra sin piedad a los defensores de la Cristiandad.

Guerra, guerra contra toda redención que nos profetiza nuestra perdición.

TELÓ

Escena 1

Prat a tot fons

Música Ball de CINTES

Borrego, Carquinyoli, Laureà i altres pastors.

Borr. Molt bé. Molt requetebé! L'hem treta. Quan jo dirigeixo una cosa, la cosa no pot sortir malament.

Carq. Amb el meu ajut.

Borr. Què has dit?

Carq. Que... que hem de fer beguda per a celebrar el teu nomenament d'alcalde. Borrego.

Borr. Dius molt bé. Carquinyoli. Que corri la bóta.

Laureà (On deu ésser la meva Elisabeta? No la veig enlloc.)

(Donant la bóta de la qual tots van bevent. En Carquinyoli fa el trago molt llarg.)

Borr. Ep, tu, no t'hi adormis!

Carq. No m'hi adormo. És que agafava forces per a cridar. Visca el nostre alcalde Borrego!

Tots. Visca!

Borr. Així m'agrada, que de tant en tant llanceu un bram de satisfacció.

Carq. A cada trago ho farem. Tu paga el beure i deixeu-ho tot per mi.

Borr. Sóc o no sóc l'alcalde?

Laureà Ho ets per a fer complir la llei.

Borr. La llei de la garrotada seca. I procura no ésser tu qui tasti la meva vara abans que ningú altre.

Laureà No sé per què em dius això?

Borr. Perquè sé que em rondes la xicota.

Laureà Jo, Borrego, amb l'Elisabeta, no...

Borr. La festeges, sí. I això ni com a Borrego que sóc ni com a alcalde estic disposat a consentir-ho.

Laureà És que ella...

Borr. Ella i tu sou un parell de dos que no em feu cap goig. I per a no perdre-us de vista, ja veuràs com ho arreglo jo. Carquinyoli.

Carq. Què vols, Borrego?

Borr. Tu, perquè ets amic de temps; tu, perquè no ets tan ruc com sembles, i sobretot, perquè em dóna la gana, des d'aquest moment quedes nomenat secretari meu.

Carq. Ho dius de debò?

Borr. Tal com sona. Secretari amb tots els ets i uts i re- quincalla del cas.

Carq. Ànsia! Quina importància que em donaré! Jo secre­tari! Dóna'm feina. Què haig de fer?

Borr. De moment, vigilar-me l'Elisabeta i aquest minyó.

Sé que s'estimen, i jo no vull que la que ha d'ésser esposa meva estimi ningú.

Carq. Ni a tu tampoc?

Borr. A mi, sí, burro.

Carq. A tu, burro, sí. Està bé.

Borr. Burro, no, a mi.

Carq. En què quedem? Burro, sí, o burro, no!

Borr. No!

Carq. No cridis. Ara ho entenc.

Borr. Què has entès?

Carq. Això que no entenia.

Borr. I ara, sí?

Carq. Ara... ara... tampoc.

(Tots els pastors riuen.)

Borr. Silenci! Què són aquestes rialles? Quan el vostre al­calde parli, digui el que digui, no vull que ningú rigui.

Vull que tothom estigui seriós davant meu. Ja ho teniu entès?

Tots Sí, sí... (Rient d'amagat.)

Borr. Ara, seguiu-me i veureu amb quina solemnitat prenc estament del càrrec que el Cèsar m'ha conferit.

Carq. Jo també vinc, Borrego!

Borr. No. Tu, Carquinyoli, queda't vigilant l'Elisabeta, que ha de passar per aquí venint de la font. Que no en­raoni amb ningú.

Carq. Seràs servit. No tinguis temença de res.

Laureà (Per fi, sé on trobar la meva estimada.)

Borr. Aviat torno. (Se'n van tots pel fons esquerra, menys Car­quinyoli .) (Badallant i estirant-se de braços.)

Carq.      No sé què ho fa!Des que sóc secretari, cosa que vol dir que estic em­pleat, tinc més mandra que mai. Aaaah! Aquí, en aquest jas de palla, hi podré fer petar la claca tot vi­gilant. No sé pas a qui haig de vigilar... Aquí no hi ha ningú... ningú...

(Seient tal com ha dit, resta endormiscat.)

( Elisabeta amb un gerro d'aigua per la dreta. Laureà per l'esquerra.)

Laureà      Elisabeta estimada.

Elisab.      Laureà, Laureà del meu cor! M'esperaves?

Laureà    T'esperava que vinguessis de la font.

Elisab.      Com ho sabies que hi era?

Laureà    Jo bé et cercava pertot amb neguit de no trobar-te, fins que el teu futur espòs sense voler-ho ho ha dit, tot manant a aquest que dorm que et vigilés.

Elisab.      Si que ho fa! Podem parlar sense por. M'estimes?

Laureà      Més que la vida.

             Si perdés ta estimació, pots tenir per certitud que em donaria la mort.

Elisab.    No ho diguis això, ni ho pensis.

Laureà      Sense tu res no hi ha al món.

Borr.        (Des de dins.) Carquinyoli, ja vigiles?

(Deixondint-se, però tornant a quedar dormit.)

Carq.  Que si vigilo?  Sí, prou. Quin susto!

No en passis pena. (Carquinyoli ronca sense fer-ne abús per a no destorbar el diàleg.)

Elisab . Sí. Tenim bon sentinella.

Laureà.  Que no saps la nova?

Elisab.  No. Quina nova?

Laureà.  Que al Borrego l'han fet alcalde.

Elisab . És graciós! Si no sap un mot de lletra! Això no li fa cap por.

LAUREÀ I aquest és el secretari.

Elisab . Quin parell d'animalots!

Borr . (Des de dins.) Ja vigiles, Carquinyoli?

Carq . Com un estornell, pertot.

Elisab . Al meu pare parlaré per desfer les relacions amb en Borrego, dient-li que no el vull ni molt ni poc, que és a tu qui estimo amb força.

LAUREÀ Perquè sóc pobre no em vol...
No tinc moneda, en canvi sóc ric d'amor.

Elisab . Així mateix li diré.

LAUREÀ Segellem amb un petó el nostre jurament.

Elisab . Per ara la mà pots besar-me sols.

(Ell la hi besa.)

Aquest bes em dóna vida! En ell hi va tot el goig de florida primavera que és l'alegria dels cors.

 (Se'n van per la dreta.) (Carquinyoli roncant fort. Pausa. Borrego vol­tat dels pastors que el victoregen. Perot, pare cí'Elisabeta. Després Laureà

Veus     Visca el nostre digníssim alcalde! Tots Visca! (Ara surten.)

Borr.        Així, així heu de fer-ho. Victorejar-me sempre. Ja he pres possessió del càrrec. Ja sóc autoritat suprema. Ja tot el poble és meu. Ja ningú no pot badar boca sense la meva autorització.        (Roncs forts de Carquinyoli.)

Eh! Qui ronca aquí sense el meu permís? Què veig? El secretari! Carquinyoli!

Carq. Qui em crida?  (Despertant de sobtada)

Borr. Així és com vigiles? Vaja un guarda que tinc! Què has vist?

Carq. Res de nou! Res de nou!

Borr. La Elisabeta no ha tornat encara de la font?

Carq. No l'he pas vista enlloc.

Borr. Sí que hi fa estada per a omplir una sola gerra!

Carq. És que deu rajar poc.

Borr. Eh? Què és això? No sentiu?

Tots. Què?

Borr. Soroll de petons.

Tots.  Petons?

Borr. Sí, sí, fins en sento la fortor!

(Ensumant fort.)

Carq. Noi, quin nas de gos perdiguer!

Borr. Per això sóc l'alcalde, per a ensumar-ho tot, per ficar el nas pertot arreu.

(Surt en  ,)

Eh! D'on véns tu?

Laureà D'allà...

Borr. On és allà?

Laureà Allà l'era.

Borr. I amb qui era que ara et feies petons?

Laureà Jo?

Borr. Tu, sí.

Laureà No.

Borr. El tu-si-no ho seràs tu: que jo sóc l'alcalde i a mi ningú no me la planta al clatell. On és l'Elisabeta?

Laureà  Jo què sé.

Perot. Borrego, no siguis tan maliciós.

Borr. Sogre, si abans de casar-me amb la vostra filla ja m'enreda, penseu què passarà un cop matrimoniats.

(Fèlix i dos pastors més, per l'esquerra.)

Fèlix. Companys, amics, feliç nova! Vinc boig d'alegria.

Borr. Boig, sense el permís meu?

Perot. Què hi ha, amic Fèlix?

Fèlix. Que a la Maria, la filla d'en Joaquim i l'Agnès, que és la noia més virtuosa i de més formosor de tots aquests encontorns, van a casar-la.

Carq. Amb qui?

Fèlix Amb el jove que en el Temple de Betlem en oració li floreixi la vara per voluntat del cel.

Carq. Quina sort el que sigui preferit!

Fèlix. Tan sols han estat avisats els de la tribu reial.

 (Se'n va pel darrer terme esquerra.)

Fèlix. Anem, companys?

Tots. Anem-hi, sí!

Escena 2

(Elisabeta. i Perot. Borrego, Carquinyoli i Laureà en segon terme)

Elisab. Pare, Tu sempre dius que vols el millor per a mi, oi?

Perot Sí, filla neva.

Elisab. Per què vols que em casi amb en Borrego?

Perot És un bon partit… i més ara que l’han escollit alcalde.

Elisab.    Però no m’estima… i jo tampoc.
És arrogant, poc delicat, interessat. No té cap detall amb mi. Em tracta com un drap brut, i això no ho vull per a casar-m’hi

Perot    Filla meva! En Borrego és l’únic que ens pot treure d’aquesta crisi que tan mal viure ens dóna. Té duros i amb el temps ja es tornarà més agradós.

Elisab.  Tu sempre has estat una persona justa i noble. Sempre m’has dit que l’amor vertader és l’únic que val, Com pots dir-me ara això?

Perot    Tens raó. Però com pots estar tan segura que en Borrego no t’estima?

Elisab. Vols que t’ho demostri?

Perot     Què vols fer, ara?

Elisab. Vine, que t’explico (parlen a cau d’orella). Què et sembla?

Perot     No estic segur d’haver-ho entès, però fes, a veure què passa.

Elisab.  Borrego, Laureà. Voleu venir un moment? (els dos nois hi van)

El pare i jo estàvem discutint qui de vosaltres dos pot ser el millor xicot per a festejar. Jo li he dit que només vull estar amb aquell home que sigui prou valent i fort com per a emportar-se’m.

Agafeu-me una mà cadascú i tireu d’ella fins que el que tingui més força se m’emporti.

(Comencen a tibar, però de seguida en Laureà la deixa anar)

Borr. Està clar que seràs per a mi. Jo he estat el més forçut!

Elisab. Laureà, per què m’has deixat anar de seguida?

 Laureà Tu saps que t’estimo bojament, però no volia fer-te mal estirant amb força.

Perot     Elisabeta, un cop més tenies raó. Ara veig que en Borrego no serà per a tu un bon marit. Mentre que en Laureà, per no fer-te mal, ha estat capaç de deixar-se guanyar. És tot un cavaller!

Laureà   Gràcies, sogre. I a tu, Elisabeta et cuidaré com una flor!

Borr.    Però si jo he guanyat! Elisabetaaaa! Vine ara mateix, t’ho mano!!

No entenc res de res. No hi ha qui entengui les dones!

(Se’n van en Perot, Laureà i l’Elisabeta pel fons)

Escena 3

Borr. Carquinyoli, amic meu, estic trist! L’Elisabeta m’ha abandonat per un pastor miserable.

Car.   Quina vida? Què puc fer jo per curar les teves ferides de cor?

Borr. Pots donar-me alguna cosa que portis al sarró, per allò de “A les penes, punyalades!” ¿Que no saps que sense menjar no es pot viure?

Carq. Prou que ho sé. I sense beure, tampoc.

Borr. Doncs, vinga! Fem un bon tec!

Carq. Però demà, convides tu.

 (Seuen a terra i mengen.)

(Luzbel amb hàbit de pelegrí.)

Luzbel Pastores, amigos míos. ¿Os serviréis indicarme dónde se alberga María?

Borr. Què dieu, bon home?

Luzbel María, ¿dónde mora?

Borr. La mora Maria? No en conec cap de mora.

Luzbel ¿Ignoráis su albergue? ¡Es cosa inaudita vuestra crasa ignorancia!

Borr. Com parla? Que l'entens tu, Carquinyoli?

Carq. Gens ni gota.

Luzbel ¿Queréis o no contestarme?

Borr. Si no sabamos lo que nos dises!

Luzbel Pregunto por María.

Borr. La Marieta de cal Tòfol?

Luzbel La doncella por el Señor elegida, designada para...

Borr. Legida, no és pas lleixiu de passar bugada...

Luzbel ¡Miserables!

Borr. Ep, mestre! El miserable ho seràs tu, que jo sóc l'alcalde.

Carq. I jo el secretari.

Luzbel ¿Ósáis burlaros de mí? ¿Osáis...?

Borr. Em sembla que ens ha dit óssos.

Carq. Sí que ens ho ha dit, dues vegades.

Borr. Ara veuràs tu.                         (Encarant-s'hi.)

Senyor, que no sabem qui sou: si vol que contestem les seves preguntes no ens vingui amb insults ni or­gulls. Pregunti planament i contestarem de la millor manera que sapiguem.

Luzbel ¡Gentuza vil! ¡Miserables gusanos!

Borr. Gusanos gusanos! ¿Que saps què vol dir amb això de gusanos?

Carq. Gusanos... crec que són cucs.

Borr. No en tinc pas, perquè no menjo dolç jo.

Luzbel ¿Terminaréis vuestro conciliábulo? ¿Sepamos por fin dónde mora María?

Borr. Aquí no sepamos nadie del que parles.

Luzbel Por vuestras mofas vais a ser víctimas de mi furor.

Borr. De més enfadats n'hem vist, i no m'han fet por.

Carq. Borrego.

(Parlant-li, a part.)

Borr. Què hi ha, Carquinyoli?

Carq. Fa estona que sento fortor de socarrim.

Borr. Sí que és veritat que se sent.

(Ensumant volten Luzbel.)

Luzbel ¿Qué es esto? ¿Qué hacéis?

Borr. Que sentim fortor de socarrimo i com l'alcalde que sóc et mano que em diguis qui ets i què véns a fer al poble.

Luzbel ¡Vedlo!                     (Traient-se l'hàbit.)                     Soy Luzbel.

Borr. i  Carq. Marramau!         (Pegant un bot amb espant.)

Borr. Ja m'ho pensava que no eres res de bo.

Luzbel ¡De mi saña vais a ser sangrientos despojos!

(Va per abraonar-se damunt d'ells. Surt Satan.J

Satan ¡Detente, Luzbel! Ya sé dónde se halla, María.

Luzbel ¡Sí! No hay tiempo que perder, vamos. Miserables pastores, nos veremos más tarde.

(Se'n van per l'esquerra, que és per on ha vin­gut Satan.)

Borr. Per mi no et molestis.

(A Carquinyoli, amb satisfacció.)

Has vist amb quin valor l'he fet tornar enrera?

Carq. Sí! Prou!

(Veus dins.)

Els companys s'apropen.

Borr. D'això, dels dimonis, no els diem res perquè no s'es­pantin. Ells no tenen el valor meu.

Carq. Ni el meu.

Borr. Bé, sí; el de tots dos.

(Fèlix, Perot, Laureà, Josep i altres pastors, per la dreta.)

Escena 4

Borr. Ja ens heu aconseguit? Molt bé. Què veig? ¿El fuster Josep també és de la colla?

Fèlix. Borrego, Carquinyoli. Sabeu a qui li ha florit la vara?

Carq. Borr. NO.

Fèlix. Ha estat la de Josep. Així Maria i Josep ja són marit i muller.

Borr. Ah, no vull sentir ni veure tanta felicitat!!

Josep. Jo sempre he estat obedient als designis del Cel. Res­pecto amb submissió tots els seus misteris.

Fèlix. Que visquin els nuvis!

Tots. Visquin!

Borr. Mira que florir-li la vara a en Josep!

Carq. Que vols? Era el més apropiat per a la Maria. A més ella crec que li agradava força.

Laureà Que visquin tota la vida plens de felicitats.

Tots:   Visquin!

Perot. Que visquin sempre l'un per l'altre!

Tots. Visquin!

Carq. Que visquin...

Borr. Que visquin més a prop del poble, perquè aquesta pujada és molt fatigosa.

Perot. Ja hi som, home, no t'exclamis més.

Josep. Sí, amics meus, aquesta és la meva casa i la de tots vosaltres pel que us pugui servir.

Tots. Gràcies.

Josep. Nosaltres hem de donar-vos-les per haver-nos acom­panyat tot el camí amb tanta gentilesa.

Carq. (Per ara no parlen de refresc.)

Josep.   Pobres som de moneda, però rics de cor per a repetir-vos que en mi trobareu sempre un bon amic. I ara, permeteu-nos que ens retirem, però veig la meva esposa plena de cansament per les emocions d'aquesta jornada, i...

Rabadà. Abans de retirar-vos, jo voldria engegar un vers.

Borr. Sense el meu permís d'alcalde?

Rabadà. No crec necessitar el teu permís per desitjar a la parella unes bones noses.

Borr. Està bé. Engega el vers.

Rabadà. (Amb preparació de tossir, mocar-se, gratar-se el cap, etc.) Senyors... senyors...

(Torna a mocar-se, tossir i gratar-se.)

Borr. Així. Què esperes?

Rabadà. És que em costa d'arrencar-lo.

Borr. Fes-hi una forta estrebada.

Rabadà. Allà va.

Amics Josep i Maria...

Borr. I tota la companyia...

Rabadà. Això mateix.

Amics Josep i Maria
i tota la companyia.
Amb jornada com aquesta
el poble està ple de festa
i només dir-vos em resta
que en fer-se fosc aquest vespre
al peu de vostra finestra
per celebrar aquesta data
des d'ara us dono l'avís
que us farà una serenata
tot el jovent del país.

Borr.        Si jo us dono el permís.

Rabadà.    (Amb fermesa.) Tan si vols com si no ho vols cantarem amb molts bemolls.

Tots. Visca! Molt bé, molt ben dit, Rabadà.

Borr. Si és així m'hi conformo. Ja teniu el meu permís.

Tots. Visca el nostre alcalde!

Borr. Així, així, heu de fer-ho!

Perot. Vaja, donem per finida la jornada i prenem comiat.

Borr. (Xocolata jo prendria, perquè em sento defallir. Però veig que no en donen.)

Josep. El cel us guardi de tot mal, pastors.

Tots. I a vosaltres igualment, Josep i Maria.

(Tanquen porta i finestra. Els pastors se'n van per la dreta, excepte Carquinyoli i Borrego. Aquest, resta ensopit seient en una roca de pri­mer terme.)

Escena 5

Garrofa. Cadascú a casa seva i Déu en la de tots. Josep i Ma­ria s'han tancat amb pany, clau i forrellat, i nosaltres quedem aquí a la fresca. Pallanga., estàs molt ensopit!

Pallanga. Ai, Garrofa, que jo no estic bo.

Garrofa. Què et fa mal?

Pallanga. Tot el cos i més que res les potes de darrera.

Garrofa. Que t'han caigut les ferradures?

Pallanga. Animal! Què sóc un matxo jo?

Garrofa. Com que tu mateix ho has dit.

Pallanga. Vull dir, el tou de les pantorrilles.

Garrofa. No has pas caminat gaire avui, que jo sàpiga.

Pallanga. No cal caminar molt per a trobar-se fatigós.

Garrofa. Així, digues que el teu mal és moral.

Pallanga. Agafa'm i no em deixis.

Garrofa. Mira, mira, mira!

(Senyala cap a la dreta.)

Pallanga. Què haig de mirar?

Garrofa. Mira cap allà! Cap allà!

Pallanga. Un capellà! No en veig cap.

Garrofa. Un bulto vermell!

Pallanga. Un furóncol!

Garrofa. Un dimoni.

Pallanga. Diable! Ja el veig!

Cabo. Saps què podem fer per a espantar-lo?

Pallanga. Què?

Garrofa. Jo et pujo a coll-i-be, i com que les cames em tocaran a terra, creurà que ets una bèstia de quatre potes i fugirà espantat, molt més si fas un bram ben fort.

Pallanga. Ja està dit, puja.

(Garrofa li puja damunt.)

Garrofa. Ja s'apropa! Ja és aquí.

(Entra Luzbel.)

Luzbel ¡Eh, pastores! ¿Qué manera es esta de abrazaros?
¿Qué pretendéis demostrar?
¿Pensáis sin duda ame­drantarme con vuestra actitud grotesca?

Pallanga. Que l'entens, Garrofa?

Garrofa. No sé què diu de grops.

Luzbel ¿Habéis perdido el habla?

Pallanga. Per un arbre pregunta? Allà baix trobaràs un presseguer, i et podràs afartar. (Així rebentis!)

Luzbel ¿Qué dices?

Pallanga. No en vols, de préssecs?

Luzbel ¿Qué galimatías es este?

Pallanga. No hi valen ties ni oncles: és tot com sona.

Luzbel ¡Viva el infierno! Preciso es que me digáis si esta casa es la morada de José y María.

Garrofa. No és morada, que és blanca.

Luzbel ¿Burlas a mí? Pregunto si efectivamente los nuevos esposos habitan en ella.

Pallanga. Qui vol dir: “ella”?

Luzbel María.

Pallanga. No la conec.

Luzbel ¿Cómo?

Pallanga. Que no la conejo.

Luzbel ¿Qué no, dices? ¿No eres de este lugar, tú?

Pallanga. (A Garrofa que encara el té damunt.) Tu, en su lugar descansen, que peses massa.

Luzbel ¿Te burlas?

Pallanga. Ho dic a aquest mano que porto a cuello y cordero i es repenja massa.

Luzbel Con una maza os abriré el cráneo si no me contestáis atentamente. ¿Lo tenéis comprendido? Con una maza de fragua.

Garrofa. Aigua, vols? Allà baix hi ha una sínia, pots amorrar- t'hi si tens set.

Luzbel Por última vez. ¿Es esta la casa de José y María?

Garrofa. No lo sapo yo. ¿Y tú?

Pallanga. No lo sapamos. Si quieres saperlo, vés, truca tu mateix i veuràs quina galleda d'aigua et tiren si els des­torbes.

(Van per marxar.)

Luzbel Ya os haré hablar a la fuerza.

(Els agafa com un feix i els lliga amb una corda.)

Pallanga. Lladre! Deixa'ns anar!

Garrofa. Aquesta és la teva valentia, traïdor?

I.uzbel A mi imperio infernal vais a ser conducidos por siem­pre jamás.

Pallanga. Noi, mai no hauria dit que fossis tan valent! Merei­xes que t'alcin un monument de bonyigues de bou per la teva ciència.

Garrofa. (Tallant les cordes amb el seu ganivetó). (Calla, que jo vaig fent la meva.)

Luzbel Ahora para que no sospechen de mí, vais a llamar a esa casa y cuando abran yo penetraré en ella cautelo­samente.

Garrofa. Ara, naranjas de la Xina, senyor dimoni.

(S'han desfet i cada u fuig per un costat fent- lo bobejar, en voler atrapar-los novament.)

Luzbel ¡Ah, malditos! ¡Libres estáis!

Garrofa. Doncs, què et creies, babau?

Pallanga. I que si m'atrapes t'ho perdono.

(Fugen per la dreta.) (Entra Sant Miquel per darrera de la casa.)

Luzbel                 ¡Malditos! ¡Son indomables!

¡No hay manera de vencerlos! cuando más creo tenerlos más me burlan, ¡miserables! Mas no pudiendo vencer sabré al menos destruir. Principiemos por herir el alma de esa mujer.

Miquel.                 (Aturant-lo amb la punta de d’espasa.) ¿Dónde vas con tu furor? ¿Tras de inocente doncella? ¿Teniendo que nacer de ella el divino Redentor?

Luzbel.                  Miguel, ¿por qué osadamente a mis deseos te opones?

Miouel.                    Por poderosas razones que te acusan de demente.

Luzbel.                     ¡Demente yo!

Miouel                      Lo acredita tu orgullosa altanería que todo ser desafía y que al mal te precipita.

Luzbel                      Si en el Cielo bien estás deja para mí la tierra.

Miouel           Tú quieres sembrar la guerra y no lo conseguirás. Criándote de la nada, como cuanto Dios crió, a su lado colocó tu existencia afortunada. Creyéndote el más constante, por tu figuración bella de su trono eras la estrella más apreciada y brillante. Pero pronto tu ambición del mando, orgulloso intento, te cegó el entendimiento, te empozoñó el corazón. No hiciste caso de quien como yo mismo advertía tu demencia y tu osadía, creído de hacerte bien. Nada en ti se consiguió. A Dios quisiste igualarte, y Dios para castigarte al abismo te arrojó.

Luzbel.               Al abismo, sí, a la tierra. Y pues soy ángel caído sin haberlo merecido, mi pensamiento no yerra deseando gobernar cual vosotros en el Cielo.

Este es sólo mi desvelo que no quiero abandonar. La tierra es mía, lo es.

Miquel.               En la tierra ha de nacer de una Virgen la más pura una hermosa criatura que el Redentor ha de ser de toda la humanidad. Eso es lo que yo no quiero pues su poder considero que mata a mi autoridad. De Dios será el hijo.

Luzbel.              No. No he de acatar yo tal yugo, Yo mismo seré el verdugo que dé muerte a la que osó aceptar con gran contento ser madre siendo doncella.

(Dirigint-se amb fúria a la casa de MARIA. Miquel el detura amb l'espasa.)

                    Vas a ver que va a ser de ella ahora mismo.

Miquel                Vano intento. En María virginal se encarnará el Niño hermoso que nacerá venturoso sin pecado original. ¿Cómo mi valor humillas? Tu valor es cosa muerta. No has de cruzar esa puerta. ¡De rodillas, de rodillas!

(Luzbel cau a terra, Miquel li posa el peu damunt. La casa de Maria s'enllumena de blanca claror.)

I.uzbel               Postrado a tus pies me tienes confesando la pureza y admirando tu realeza, tu poderío, y tus bienes.

Miquel                Si humilde prometes ser a los conceptos divinos y sigues nuevos caminos libre quedas. Lucifer.

(Mutis de Miquel.)

Luzbel                 ¡Vencido por ruin mujer!

¡No ha de ser, voto al infierno!

(Aixecant-se amb gran esforç.)

Todo el fuego del averno en mí siento renacer. Yo por el valle y el monte he de sembrar grandes males. Yo he de hacer que a los mortales se oscurezca el horizonte. ¿Guerra quieren? Guerra tendrán. ¡Nunca más sabrán el significado de la palabra PAZ!

(Amb veu de comandament.)

¡Satanás! Ven a mi lado.

(Presentant-se de cop Satan)

Atrapemos de una vez todos estos los gusanos para calmar mi terrible còlera.

Escena 6

(Casa pobra amb parets blanquinoses)  Maria al mig de l'escenari, agenollada, recordant la profecia.

Maria. 
«Naixerà d'una donzella

un nin amb el cabell ros i de rostre tan formós que amb ningú tindrà parella. Serà el vertader Messies, ell serà aquell Verb Diví que assenyalarà el camí de totes les alegries. De puresa virginal sa mare tindrà el consol com cristall que el raig del sol passa sens deixar senyal».

(Canvi de to.)

Oh, Déu méu! Quina dolcesa trobo en aquestes paraules! El goig que sento en llegir-les és més gran cada vegada. Feliç aquella donzella que de l'infant serà mare! Sortosa, feliç mil voltes la que per divina gràcia i per l'obra del Senyor de tal llum serà l'albada.

Oh, senyor, Déu eternal, el qui adora la meva ànima i venero amb tanta fe, dóna'm la plena esperança que a la dona escollida per gaudir de ditxa tanta, pugui promptament conèixer: vull jo besar ses petjades i amb tota la voluntat vull servir-la com a esclava en el seu deslliurament quan sigui l'hora arribada. Dóna'm, Senyor, aital goig que aquesta serva et demana.

(Entra Sant Gabriel per la dreta.)

Gabriel.               Déu te salví, reina bella, Déu te salvi, dona santa. Ell m'envia per a dir-te sens mancament de cap mena tu ets la dona destinada per donar llum al sant Fill. Florirà de tes entranyes el tan esperat Messies. Prepara't, doncs, a ésser mare i prepara't a patir els dolors que en ser-ho es passen.

Maria.                   Feliç nova és la que em portes.

Els sofriments, no m'espanten: amb goig tot ho patiré puix prou resto compensada perquè, entre totes les dones, i, per la Divina gràcia hagi estat jo la volguda per ésser d'aquest nin mare.

Gabriel           Jesús l'anomenaràs.

Maria                    Sols aquest nom ja m'encanta!

Gabriel Querubins formosos, àngels celestials, baixeu a la terra i entoneu un cant de glòria a Maria que mare serà per obra i per gràcia de l'Esperit Sant.

(BALL d’Àngels)

Escena 7

(Els dimonis atrapen tots els pastors que van en peregrinació pel bosc)

Tots. (CRITS DE DESESPERACIÓ)

Carq. Ara sí que estem ben perduts!

Borr. Carquinyoli, no insultis la meva autoritat, perquè et faré agafar.

Carq. Més agafat del que estic.

Satan ¿Qué estáis charlando? ¿Qué decís?

 Borr. Desíamos, que si nos deslligábais un poco te diríamos una cosa que te gustaría muy.

Satan ¿Qué cosa es esa?

Borr. Primerament, desllíganos.

Satan Veamos. (Els deslliga una mica.)

Carq. És poc això.

Borr. Més val poc que res. Deixa'm fer i fes-me el segon.

Carq. Vés fent.

Borr. Vosaltres, segons vaig veient, tota la ràbia que teniu és per la María, oi?

Satan No comprendo del todo bien. Sigue hablando.

Borr. Per a explicar-me més clar, deslliga'm els braços i amb paraules i gestos m'entendràs major.

(Satan els deslliga de braços, restant encara lli­gats pel cos.)

Satan Continuad.

Borr. Desia que vosotros buscáis a la Maria i no la sabéis encontrar, eh? Satan Eso es.

Carq. Dones, la Marieta, nosaltres sí que sabamos donde està.

Satan ¿Sí?

Borr. Sí.

Carq. Sí.

(Cada cop que un parla ho fa amb mímica molt expressiva i donant una volta per a presentar cara a Satan. )

Satan       Cesad de voltear, que me mareáis.

Borr.     Desllíganos del todo i no voltaremos.

Satan       Ya estáis sueltos.

(Els deslliga.)

Borr.       Ai, respiro.

Carq.       Això és viure.

Satan    Es inútil que penséis en huir, pues tenemos centinelas por todo que no os dejarán dar un paso.

Carq.       Malament.

Borr.       Deixa'm fer.

Satan        Sepamos donde está María.

Borr.       Pues la Marieta està...

Carq.       Està...

Satan        ¿Dónde está?

Borr.      Dintre de la seva pell.

Satan     ¿Os mofáis de mí...?

Borr.    No me'n mofo. Dic la pura veritat. Dintre de la seva pell la trobaràs, la Marieta.

Satan       ¡Miserables! Luzbel determinará la pena que debéis sufrir. No puede tardar en estar de vuelta.

Carq.      Per nosaltres que doni tantes vueltas com vulgui.

Borr. Sí, sí; que no es molesti a venir aviat. Que volti, que volti fins que jo li digui prou.

Satan Ya está aquí.

Borr. Així rebenti.

(Entra Luzbel.)

Luzbel       Vengo furioso. Nada he conseguido de mi intento con­tra Maria. La protección y poder del Ángel Miguel, es poderosa. ¡Voto al dragón rojo de las siete colas!

Carq. Sents, Borrego? L'has comprès bé?

Borr.      Ja ho crec. Set cues ha dit.

Luzbel    Voto al monstruo de las siete cabezas.

(Passejant-se furtos.)

Carq.      I ara set cabessas. I que no deuen ser pas d'alls aques­tes cabeces, no?

Borr.      És natural. A cua per cabeça.

Carq.    Està donat als dimonis, aquest dimoni.

Borr.      Com que ell és el capità de tots.

Carq.      Vols dir que aquest mana més que l'altre?

Borr.      Mana a tothom.

Carq. I tu, com a alcalde, no hi pots fer res?

Borr. No és del meu districte aquest terreny.

Luzbel He de descargar mi furia sobre el primero que se ponga delante.

(Passejant-se amunt i avall es topa amb Borre­go i Carquinyoli.)

¿Eh? ¿Quiénes son éstos?

Satan  Los pastores que mandastes atrapar

Luzbel Ah, sí. Ya no me acordaba. Al fuego con ellos.

Carq. Bufa!

Borr. No bufis que encara l'encendràs més, el foc.

Satan. Yo creo que ellos saben positivamente donde se ocul­ta María.

Luzbel Pues arranquémosles el secreto valiéndonos de todos los tormentos.

Carq. Això pinta molt malament, Borrego.

Borr. De color de catxumbo pinta.

Luzbel Pastores...

Carq. (Ens crida!)

Borr. No li tomem resposta.

Luzbel Pastores. ¡Pastores! ¿Estáis sordos?

Borr. Què dise?

(Parant l'orella.)

Luzbel ¿Os habéis vuelto sordos?

Carq. Sordos i muts som.

Borr. (Burro! Mut i enraones?)

Carq. (Ai, tens raó! Se m'ha escapat.)

Luzbel Vosotros, seguramente sois sabedores de donde se oculta María. ¿No es así? Pues bien, si nos descubrís su refugio, no solamente obtendréis la libertad, os haré, además, imensamente ricos (ensenya una bossa amb moltes monedes). De lo contraria recibiréis duros tormentos.

Carq. No et tinc por. Has de saber que un alcalde com jo soporta amb total indiferència el dolor més potent.

Satan. ¿Seguro?
¡Traed las tenazas!

Carq. Nooooooooo, socoooooooooors! no podré resistir tot aquest dolor!!!!!!!!!

Luzbel ¡Al fuego sin más dilación! No agunato más la indignación.

Escena 8 (Entrada a l’infern)

Pastora. Aquest fum no em deixa respirar, crec que estornudaré.

Borr. Doncs estornuda, tens el meu permís.

Pastora. Aaaatxxiiiiiiiiiiis!

Laureà. JESÚS!    (Tots els dimonis per terra)

Satan. Però ¿qué es esto que ha acaecido?

Pastora. Aaaatxxiiiiiiiiiiis!

Tots. JESÚS!      (Tots els dimonis per terra)

Luzbel. Satán, detén este tormento, esto escapa a toda razón.

Pastora. Aaaatxxiiiiiiiiiiis!

Tots. JESÚS!      (Tots els dimonis per terra) (Luzbel, en la caiguda llença la bossa amb els Diners i l’agafa al vol en Laureà)

(Entra l’Arcangel Miquel amb l’espasa a la mà)

Miquel ¿Aún no te das por vencido?

¿Aún no confiesas tu yerro viéndote ya como un perro a una cadena ceñido? Caíste de tu poder por orgullo desusado: tu osadía no ha logrado ni un punto al cielo vencer. ¿Qué esperas? Por tu demencia fracasado totalmente no ves que tu misma gente se burla de tu impotencia? Inútil es que jamás vuelvas a erguir la cabeza por tu probada torpeza nunca más triunfarás.

Luzbel.     Vencido estoy bien lo veo y ya no te desafío mas en tu bondad confío para lograr un deseo.

Miquel. Bien, ¿què quires ahora?

Luzbel. Llevaté de mi vista està jauría de gusanos, que no quiro verlos en toda mi vida?

Escena 9

Perot.       Què és aquesta claror que fins a nosaltres arriba?

Laureà     Un àngel que s'apropa.

Tots.      Un àngel! Un àngel del cel!

àngel         Pastors d'aquesta contrada, per ordre de Déu gloriós, us porto una bona nova que a tothom farà feliç. Heu de saber que el Messies esperat de tan llarg temps, ha pres ufanosa vida en un portal de Betlem. Per arribar on es troba una estrella us guiarà, seguiu el camí que us marqui i el podreu tots adorar.

(Se'n va.)

Perot Feliç nova aquesta, amics meus. Tots a l'una, hem de seguir l'Estrella anunciadora de la redempció del món, per a fer acte de presència i submissió al qui ha d'ésser Rei dels Reis a la terra i en el cel.

Laureà Anem-hi, sí, sense perdre temps.

Borr. Jo, com a alcalde he d'anar davant de tots.

Carq. I jo, com a secretari, al teu costat.

Fèlix Primerament cal pensar l'ofrena que hem de fer-li al Déu Infant.

Borr. Passant cada u per casa seva pot recollir el que més bé li sembli.

Perot.  Ben pensat.

Laureà. Mira, Isabeló (li ensenya  la bossa de diners). Tu creus que ara sóc un bon partit?

Elisab.  Tu sempre has estat un bon partit. No et cal la bossa. Si et sembla bé, aquesta pot ser la nostra ofrena?

Laureà. Vols dir…

Elisab. I tant!

Tots.  Anem, anem a Betlem. Anem-hi tot cantant-li la nostra salutació.

Música

Escena final del pessebre

Basada en una versió molt lliure de

LLUÍS MILLÀ