Tornem a Joan Amades per acabar aquest primer recull de contes especials.

El conte que m'ha acompanyat tota la vida és un que m'explicaven els meus avis. L'anomenaven "El conte d'en Jaumet". És un conte que no he trobat mai recollit en cap recopilatori, per la qual cosa sempre he pensat que se l'havien inventat en honor meu. És un conte extraordinàriament divertit per a un nen. Com no podia ser de cap altra manera, va de caques, llufes i pets!

Tot i que no l'he trobat a cap llibre escrit exactament com me l'explicaven, sí que en vaig trobar un que me'l va recordar. És aquest Tòfol Beneit que apareix en el llibre de la Selecta: Folklore de Catalunya de Joan Amades. Un llibre que ha estat com la Bíblia dels contes que més he explicat. En el recull hi ha aquest conte que apunto com una curiositat, però que no li arriba ni a la sola de la sabata al conte que es va inventar el meu avi. 

En Tòfol Beneit

Vet aquí que una vegada hi havia una pobra dona vídua, amb un fill que es deia Tòfol, més toix i més babau que una maça d'estellar, i una noieta petita, que de tant que ho era no se'n podia servir per a res. La pobra dona, amb aquell parell de menjapans, se'n veia un embull, per a poder viure.

Un dia la dona va enviar en Tòfol a mercat, a vendre un sac de magra­nes i, com que era tan toix, abans de sortir de casa li va dir:

—Fillet, vés ben amb compte que no t'enganyin, perquè si perdem aquestes magranes no sabrem de què menjar.

En Tòfol es carregà el sac al coll i tot el camí anà repetint el que li havia dit la seva mare i fent uns ulls com unes taronges, per por que no l'enganyessin. En arribar al mercat, destapà el sac de les magranes i, com que eren molt grosses i molt boni­ques, de seguida hi hagué qui li'n demanà preu, i en Tòfol, tot espan­tat i esparverat alhora, li digué: —No em voleu pas enganyar? El comprador, sorprès de la pre­gunta, li digué que ell mai no havia enganyat ningú i tornà a demanar-li preu; però en Tòfol no sabia dir-li altra cosa, fins que el comprador, mig enfadat, el deixà estar per be­neit.

Darrera d'aquell comprador se li'n presentà un altre i un altre, i encara molts d'altres més, perquè les ma­granes eren molt regalades, però en Tòfol a tots els féu la mateixa mú­sica, fins que en trobà un del morro fort que li replicà que, a ell, mai ningú no l'havia tractat de barataire, i li ventà quatre bufetades que el van deixar ben calent. I, com que men­trestant s'havia fet vespre, en Tòfol es carregà el sac al coll i cap a casa falta gent.

Quan hi arribà, la seva mare de seguida li preguntà si l'havien enganyat i com li havia anat el mercat. En Tòfol li explicà el que li havia passat i es donà per molt content que ningú no l'hagués enganyat. Podeu comptar quin disgust tingué la po­bra dona en veure la gran beneiteria del seu fill.

Com que encara havia de fer el sopar, la bona dona encarregà al beneit que encengués foc. En Tòfol agafà la pedra i el foguet i, pica que pica, així que guspirejà encengué una en­gruna d'esca i en comptes de fer-ne sortir flama, amb una engruna de fenàs i altra herba seca, tirà l'esca a la cendra del caliu i es posà a bufar i bufa que bufa es posà una cara com un sant Llàtzer, amb tanta cendra, i uns ulls tots embotornats. Veient que no aconseguia fer flama, tot enfadat començà a tirar-hi tot de fusades d'estopa que la pobra de la seva mare tenia per filar, i en un tancar i obrir d'ulls va fer una foguerada tan grossa que en un moment va ca­lar foc a la xemeneia i a tota la casa. Tots esparverats, van fugir cap al bosc, la mare i els dos fills, per no morir cremats; però en Tòfol en anar- se'n va dir a la seva mare:

—Mare, jo me'n porto la porta per poder tancar el bosc, perquè de nit, si el deixéssim obert, podrien en­trar mala gent i donar-nos un dis­gust.

Sa mare el tractà de beneit i li digué que anés de pressa a sortir, per­què el foc ja corria per tota la casa. Però en Tòfol no se l'escoltà, va ar­rencar la porta, se la carregà a coll i cap al bosc s'ha dit, amb sa mare i la germana.

I heus ací que, negra nit, voltaven tots tres pel bosc, sense saber on anar i amb més por que goig. I, tot d'una, van sentir una remor estranya. Tots espantats, es van enfilar dalt d'un arbre per guardar-se de perill.

Aviat aquella remor es va fer més clara i van sentir que eren veus d'una gentada que s'acostava. Eren una co­lla de lladres que venien de fer un gran robatori i buscaven un racó ar­recerat per partir-se els diners; i es van anar a enamorar precisament de l'arbre on s'havien enfilat en Tòfol, la seva mare i la seva germaneta. I podeu comptar si n'estaven, d'arronçats de por, tots tres, i de tanta por, a la noieta li van venir ganes d'ori­nar. La seva mare li deia que s'aguan­tés, perquè si els lladres s'adonaven d'ells de segur que els matarien; però per més que feia no es podia aguan­tar. Els lladres es van pensar que plo­via i es van arrambar més a l'arbre per no mullar-se i també hi van acos­tar tots els munts de moneda i de joies que havien robat i que s'ha­vien de partir.

I heus ací que en Tòfol, que ja feia molta estona que des de dalt de l'arbre sostenia la porta, que li pe­sava més que un ase mort, va arribar un moment que no la pogué aguantar més i la deixà anar daltabaix, i pata-pum!, amb gran soroll i gran terra­bastall va anar a parar entre cap i coll dels lladres, que en sentir aquell daltabaix es van creure que queia el cel i que el món s'enfonsava i, cames ajudeu-me, fugiren i deixaren abandonades totes les grans bosses d'or i argent i joies amb brillants i diamants.

Quan en Tòfol i la seva mare van veure tot aquell bé de Déu, que en­lluernava de mirar, van baixar de l'ar­bre, van carregar tant com van po­der i van ésser més de set vegades rics.

Amb tota aquella dinerada es van comprar una casassa i sempre més van viure rics i feliços i contents, sen­se haver d'anar més al mercat a ven­dre magranes per poder menjar.

I tot això és tan veritat com que ara passa un gat i tot això és tan segur com que aquí no hi ha ningú.

I com que per aquí no passa cap gat i hi sou tots vosaltres que m'es­colteu, això vol dir que:

Res del que us he explicat no és pas veritat.

Joan Amades