En Jaumet

Els avis sempre han estat personatges molt especials en la vida d'un nen. Personalment jo en tinc un record una mica màgic. La meva àvia va ser la persona més adorable que recordo haver conegut. Va tenir una gran paciència amb les meves manies, em va cuinar els plats que més m'agradaven i quan em renyava ho feia d'una manera molt seva. Del meu avi me'n recordo ben poc. Només en guardo una imatge, que no sé si és gaire certa. Recordo estar a la seva falda jugant a fer petons. Crec que m'agradava molt que m'expliqués aquest conte que avui afegeixo a la col·lecció. Només puc dir "crec" perquè jo havia de ser molt petit quan tot això podia haver passat. L'avi es va morir massa aviat i jo he crescut reivindicant que era ell qui m'abraçava amb aquelles moixaines i amb aquells contes. Segurament això només passa a la meva fantasia i possiblement hauria d'estar més agraït a la meva àvia o als meus pares per aquests records. No ho sé segur, però sempre he pensat això i per alguna raó ho vull mantenir així.

Encara era un nen quan aquest conte el vaig començar a explicar al meu germà. Durant una bona temporada no volia dormir si abans no li explicava aquesta història. El que no m'imaginava és que força anys més tard tindria l'atreviment d'explicar-lo als alumnes de la meva escola. I recordo que no hi havia problemes d'edat per aquesta història. Tant els hi agradava a nens de sis anys com a nens de dotze.

Aquest, no cal insistir, és el meu conte preferit: El conte d'en Jaumet. Un conte ple d'enigmes. No sé si hi ha cap altre conte que s’assembli a aquest que no sigui el que ja vaig comentar de Tòfol Beneit. Tampoc sé si jo l'anomeno així per un caprici del meu avi. El que sé segur és que ha estat un conte que "ha crescut" de tantes vegades que l'he arribat a explicar. Segur que el primer conte que les meves orelles van sentir era molt més curt del que actualment explico. Confesso que explicat a classe, aquest conte sempre m’ha fet una mica de vergonya. A vegades m'imagino la cara d'alguns pares en sentir-lo de boca dels seus fills... però és una llicència que sempre he volgut permetre’m el darrer dia del curs. És com una malifeta que m’he entestat a practicar al llarg dels anys. I és que són tan grans, tan sinceres, tan felices i alliberades les rialles dels meus alumnes en sentir parlar de caques al seu professor, que no he volgut renunciar-hi mai, malgrat la dosi de vergonya que m'he hagut d'empassar. En acabar animo al meu auditori que si mai volen explicar un conte a la mainada, que aprofitin aquest, ja que de ben segur que se'ls faran seus amb una cosa tan antiga i tan innocent com aquesta.

En Jaumet

Vet aquí que hi havia una vegada un nen anomenat Jaumet que era una mica... totxo.

Un dia que la mare havia sortit a fer un encàrrec, el pare, que s’havia assegut per llegir tranquil·lament el diari, va demanar a en Jaumet:

̶ Jaumet, tanca la porta!

Ell, sense contestar res, va agafar una destral i va començar a clavar cops a la porta. Craaas, craaas, croooc!

̶ Però, Jaumet, què és aquest soroll? ̶  va preguntar el pare.

̶Que no m’has dit que trenqui la porta? ̶  va contestar en Jaumet.

̶ Què trenquis la porta!? No, home, no! Que la tanquis!!!

̶ Doncs ara ja està trencada, pare.

̶ Ai, fill meu, de vegades penso que no ets fill meu. D’on has sortit tan totxo?

̶ Ara el que hem de fer és anar al bosc i llençar aquesta portota que de res ens servirà. Au, anem!

̶ Sí, papa.

Camina que caminaràs, pare i fill s’endinsen al bosc tot carregant la immensa porta. De sobte, el galop de molts cavalls els alerta.

̶ Jaumet, no facis fressa. Que el sents, aquest soroll de cavalls?

̶ Sí, papa.

̶ Segur que són lladregots. Diuen que aquest bosc n’està infestat, de lladres.

̶ Papa, tinc por.

̶Ràpid, pugem a aquest arbre i deixem-los passar.

Amb penes i treballs van aconseguir pujar a un gran arbre el pare, en Jaumet i... la porta!

Els lladres es van aturar a descansar precisament sota aquell arbre.

El pare va xiuxiuejar a l’orella d’en Jaumet: ̶ Ja és mala sort! De tots els arbres que hi ha en aquest bosc, han hagut de triar aquest arbre on estem nosaltres. Xxxxxt! No facis cap soroll, Jaumet.

̶ No, papa.

Els lladregots van descarregar al costat de l’arbre unes grans saques de monedes d’or. Una autèntica fortuna!

El capità dels lladregots, un cop que havia descavalcat, va demanar a un dels seus esbirros: ̶ Tu, comptable, compta a veure què hem robat aquesta vegada, que farem parts.

̶ D’acord capità. ̶  I dirigint-se als seus companys els va etzibar: ̶A veure, deixeu-me espai i feu silenci, que aquesta difícil operació requereix molta concentració! ̶ I va començar ben a poc a poc: ̶Un, dos, tres..., quatre..., quinze, setze..., vuit..., sis..., tres altra vegada i me’n porto una...

El pare des de dalt de l’arbre va pensar que estaven ben arreglats amb aquell “comptable” i que s’hi passarien tot el dia quan, de sobte, en Jaumet li va dir:

̶ Papa...

̶ Xxxt! Més baix, que et sentiran!

A sota l’arbre, el comptable continuava com si res:  ̶ Setanta-dos..., setanta-dues..., vuitanta-quatre...

̶ Papa...

̶ Però què vols ara? Mira que si ens senten s’haurà acabat tot.

–Tinc pipí.

̶ Pipí? Doncs, aguanta!!! No veus que ens descobririen!

̶ Sí, papa...

...

̶ Papa...

̶ Per l’amor de Déu! Què passa?

̶ Tinc pipí... i no puc aguantar més.

̶Ai, verge santíssima! Ara sí que estem perduts... Aguanta, aguanta!!!

̶ No puc més, papa.

En Jaumet, sense esperar més, es baixa els pantalons, es baixa els calçotets i fa una llarga pixarada tot fent dibuixos a l’aire mentre descarrega la bufeta. En acabat, es puja els calçotets, es puja els pantalons i es corda la bragueta.

̶ Ai, papa, quin descans!

El pobre pare agenollat i resant amb gran devoció a Santa Rita, advocada dels impossibles, sent que els lladregots comencen a cridar:

̶ Plou, plou! Un diluvi sobtat!!! ̶  En sortir de sota l’arbre el lladregot va exclamar:  ̶ Apa, aquí ja no plou! Com és això?

Pare i fill, amb gran dedicació, van imitar el cant d’uns ocellets: -Piu, piu, piu...

Un dels altres lladregots, escorrent com podia la roba xopa de pixum, diu: ̶Sembla que han estat un ocellets...

̶ Uns ocellets?! Més aviat una vaca!!!

Fos com fos, els lladregots van continuar les seves tasques. El comptable en mig del xipi, xipi, va continuar: ̶A veure, ja m’he descomptat... Algú recorda per on anava? ̶  Ningú va contestar. –Vaja, hauré de tornar a començar. Un, dos, dues, tres..., quatre..., set..., disset..., vint-i-set...

Dalt de l’arbre al pare la camisa no li tocava la pell de la por que havia passat.

̶ Gràcies a Déu que s’ho han empassat. Ja em veia amb el cap separat del tronc!

̶ Cinquanta-set..., cent cinquanta-set..., vint-i-quatre...

̶ Papa...

̶ Xxxxt, abaixa la veu, que la nostra vida perilla. Què et passa ara?

̶ Tinc caca.

̶ Sant Antoni gloriós!!! Això sí que no!!! Una cosa així, no se l’empassarien mai. Apreta el cul! Posa-hi un tap... No ho sé, fes el que vulguis, però això no pot passar!

̶ Trenta-un..., trenta-una..., quaranta-dos..., quaranta-dues...

̶ Papa...

̶ Ai, Jaumet del meu cor. No, no, no!!!

̶ Tinc caca... i no puc aguantar més!

̶ Verge santíssima del Remei!!! Sant Antoni Gloriós!!! Bé, si no pots aguantar més, fes...

En Jaumet es baixa els pantalons, es baixa els calçotets i, després d’un fort pet...

Xooooop, xaaaaap, xeeeeep. La gran tifarada va començar a baixar per l’arbre cobrint completament el comptable que es va ennuegar de cop.

–Uuups! Què eff aiffò que em ffau per soffre?

Un dels lladregots li va respondre:       –No ho acabo de saber... Per la pudor, diria que és... Espera, que ho provaré!– I introduint el dit dins de l’espessa matèria, afirmà: –Sí, no hi ha dubte, és autèntica merda!

-Closquefffs de cargofff esclafffafffs!!! Porfffa el trabufff que afffa mateifff me’l caguerrofff ...

Pare i fill des de dalt de l’arbre s’esforçaven: -Piu, piu... Piu!

El lladregot suggerí: –Deu ser el mateix ocellet d’abans.

-Volfffs dir que un ocellefff pofff fefff aquesfffa munfffanya de ffffems?!!!

Fos com fos, els lladres van apartar com van poder aquell munt de matèria orgànica dels sacs i van continuar com si res amb una pinça al nas per tal de suportar aquella flaire.

 El pobre pare, amb el cor a la gola, no parava de donar gràcies a tots els sants a què s’havia encomanat.

Mentrestant en Jaumet es pujava els calçotets, es pujava els pantalons i es cordava la bragueta.

–Per l’amor de Déu... Quin patir!

El lladregot comptable ja no sabia per on anava una altra vegada.

–Apa, tornem-hi. Un, dos, dues, tres...,  cinc...

–Papa...

–Però fill de la meva vida! Què més et pot passar, ara? Si ja ho has fet tot!!!

–Se m’escapa la porta, papa.

–Aguanta, fill meu!!! Deixa, que t’ajudo. Si això cau ja no podrem inventar res més. AGUANTA!!!

Però aquella porta pesava massa i amb tant de moviment havia començat a relliscar i allò no s’aguantava de cap de les maneres... Així que després de fer l’impossible la porta va començar a rodolar per l’arbre i...

Pataxoffff i repataxofff!!!

Aquella immensa porta de casa de pagès va esclafar el pobre comptable i la resta de lladregots van fugir tot cridant:

–El cel ens cau a sobre!!! Aquest bosc està embruixat!!! Sant Pere ens envia un càstig!!!

Tots els lladres van tocar el dos cames ajudeu-me!

El pare, que es creia mort, va sentir com el seu fill li deia tot content:

–Papa. Els lladregots se’n van i s’han deixat els sacs. Els avisem que s’ho han deixat tot?

El pare, que no sabia què passava, va reaccionar en sentir que els lladres escampaven la boira i que tota aquella fortuna –empastifada, això sí– es quedava sota l’arbre. L’home va baixar juntament amb el Jaumet i li va dir:

–Mira tu per on, quin regal més bonic que ens han fet aquests xitxarel·los. Apa, fill meu, que avui ja ens hem guanyat ben bé el sou.

Dit això pare i fill van recollir aquell bé de Déu i se’n tornaren a casa seva més contents que un gínjol.

I tot això, és veritat més que mentida. Si mai passeu per un poble i veieu una casa que té una porta tota d’or amb pedres precioses, truqueu-hi, que de ben segur és la casa d’en Jaumet.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos. Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s’ha acabat.

Versió molt lliure del conte de Tòfol Beneit de Joan Amades