Les històries de princeses que esdevenen reines després de grans vicissituds son molt comunes a la rondallística en general. Penso en personatges com la Blancaneus, la Cendrosa, la Repunxó o la Peronella. En el cas de Pell d’ase de Charles Perrault trobo especialment original el punt de partida. Hi ha un record a La gallina dels ous d’or i un estat de bogeria per part del rei gens habitual. La resta és una interessant successió d’aventures on la princesa acaba salvant el príncep com sovint acostuma a passar. Vaja, un conte d’empoderament feminista del segle XVII.
Pell d'ase
Una vegada hi havia un rei, el més gran de tota la terra: amable en la pau, terrible en la guerra, era, en fi, un rei de bona llei.
Temut pels veïns del costat, el país vivia en gran tranquil·litat, i hom veia pertot arreu, arreu, florir a l'ombra protectora de l'estat, de les arts i els oficis el conreu. La seva muller, companya fidel, era tan gentil i tan bella, amb l'esperit d'una dolçor de mel, que ell era encara amb ella menys rei feliç que espòs afortunat. Del seu tendre i cast casament, exemple de concòrdia i felicitat, amb tantes virtuts una filla era nada, que es consolaven fàcilment de no haver tingut una més ampla fillada.
Al seu palau sumptuós tot era magnífic i brillant, i hi formiguejava un esbart abundant de criats i servidors. I a la gran quadra hi havia una nodrida cavalleria, amb gualdrapes de seda brodades i selles superbament daurades. Però el que deixava tothom bocabadat era que en el lloc més destacat, el senyor ase les orelles exhibia.
Això pot semblar injust i sorprenent, però quan sabreu la virtut que el distingia no direu pas que no en fos benmereixent. Talment i tan net el va fer la natura, que no feia fems ni cap altra sutzura, sinó escuts de l'or més fi, i lluïsos dringadissos i clars, que recollien del seu jaç quan es despertava cada matí. El cel, però, que a vegades es cansa de tenir els homes satisfets i contents, i sovint l'adversitat barreja amb els seus béns, talment com la pluja amb la bonança, va permetre que una aspra malaltia tot de cop, de la reina ataqués la salut; pertot arreu, amb afany es busca ajut, però ni a la facultat, on el Grec s'estudia, ni els medecinaires, que tots hi han corregut, no van poder posar remei al mal que la febre encenia amb un foc de fornal.
Havent arribat el seu darrer moment, va dir al rei, el seu espòs: «Abans que sigui l'hora del meu etern repòs, deixeu-me que us demani una cosa solament. Es que si mai us ve al pensament de casar-vos una altra vegada...» «Ah! —digué el rei—. No cal pas que hi patiu, que no tindré mai aquesta pensada.» «Ho crec prou bé —llavors la reina diu— veient aquest amor tan vehement; però perquè en tingui més seguretat desitjo tenir el vostre jurament, tot i que sigui un jurament condicionat: que només si trobeu mai una dona més bella que jo, més ben feta i més prudent, us hi podreu prometre lliurement i casar-vos amb ella...» La confiança en la pròpia bellesa li feia contemplar aquesta promesa com un jurament obtingut sense desmai de no tornar-se a casar mai. De llàgrimes banyat, el rei, doncs, va jurar tot el que la reina li digué. La reina entre els seus braços va expirar i mai cap marit no ha fet tant mullader: sentint-lo gemegar, tant de dia com de nit, ja va veure tothom que el dol no duraria, i que si plorava tant ara i adés, era amb l'afany de qui vol que no se'n parli més.
No s'errava hom pas gens. Pocs mesos van passar que una altra ja en va voler triar. Però no ho podia pas fer tan fàcilment: calia que mantingués el jurament, i que la núvia posseís més atractius i més encís que la que havien enterrat solemnement.
Ni a la mateixa cort, on hi ha manta beutat, ni al camp ni a la ciutat, ni als reialmes dels voltants, objecte de visites vigilants, no van poder fornir la dona desitjada. La princesa, només, era la indicada, car posseïa uns atractius que la difunta no tenia pas tan vius. El rei, ell mateix, se n'ha adonat i, posseït per un amor desenfrenat, va dir que per aquesta raó s'hi havia de casar.
Va trobar, fins i tot, un casuista, que va ser del parer que es podia argumentar.
Però la pobra princesa, molt trista de sentir parlar d'aquell amor ardent, se'n plany i plora incessantment.
Amb la pena que l'ànima li mina se'n va a trobar la seva padrina, que sojornava en una cova apartada, de nacre i de corall ricament guarnida. Es veu que era una admirable fada, en el seu mester experta sens mida.
No cal pas que expliqui ara què era una fada en aquells temps beneïts, car és segur que la vostra mare ja us ho va explicar quan éreu petits.
«Ja sé —va dir, veient la princesa— el que us mena cap aquí. Ja sé la vostra profunda tristesa; però amb mi se us ha acabat de patir. No hi ha res que us pugui fer cap mal si dels meus consells feu bon cabal. El vostre pare amb vós es voldria casar. Accedir al que demana seria una falta inhumana. Però sense contradir-lo també el podeu rebutjar.
Digueu-li que us doni, sense trigança, per omplir el vostre cor de dolçor, abans que al seu amor s'abandoni amb delectança, un vestit que del temps tingui el color. Malgrat el seu poder i la seva riquesa, i per més que el cel aboni la seva passió, no podrà mai complir la seva promesa.»
Tot seguit, la jove princesa ho va anar a dir al seu pare enamorat, el qual va fer saber amb gran prestesa, als sastres més importants de la ciutat, que si no li feien aviat un vestit que del temps tingués el color, els faria tallar el cap en rodó.
Dos dies no eren encara passats que ja van dur el vestit demanat amb tant d'anhel; el blau més blau i bell de tot el cel no és pas, quan l'encerclen els núvols daurats, d'una tonalitat tan bellament blavosa. De goig i de dolor, la princesa, confosa, no sap pas què dir de precís, ni com defugir el seu compromís. «Princesa, demaneu un altre vestit —la padrina, baixet, baixet li ha dit— d'una roba més brillant i menys comuna, que tingui talment el color de la Lluna. No satisfarà pas el vostre delit.» Tot just la princesa l'ha demanat, que el rei ja diu al seu brodador: «Que l'astre de la nit no tingui més resplendor, i que d'aquí a quatre dies me'l duguin acabat».
L'esplèndid vestit estigué llest el dia assenyalat tal com el rei havia manat. Dalt el cel, on la nit ha estès els seus vels, la Lluna brilla menys, vestida d'argent, àdhuc quan al bell mig del seu curs diligent amb la seva claror fa empal·lidir els estels. Admirant la princesa el magnífic vestit, gairebé a dir que sí estava disposada, però per la seva padrina inspirada, al rei enamorat escolteu què li ha dit: «No estaré pas contenta plenament si no tinc un vestit encara més resplendent i del mateix color que el Sol». El rei, que l'estima i vol el que ella vol, fa venir tot seguit un artífex joier, i me li encarrega de fer un teixit superb tot d'or i diamants, advertint-lo que si no l'acaba de satisfer, el farà morir enmig de turments grans.
Al rei no calgué complir l'amenaça, car l'artífex, prompte i trafegut, abans del terme convingut va portar el vestit, fet amb molta traça, tan bonic, tan viu i radiant, que l'astre rei de cabellera daurada, el qui amb les nou muses festeja, quan per la volta del cel es passeja dalt del seu carro d'or, no brilla pas tant ni enlluerna igualment la mirada.
La princesa, amb tants de regals ja ben desorientada, al seu pare, el rei, no sap què contestar. La padrina, però, l'agafa de la mà:
«No us convé pas —li diu amb veu molt apagada— per tan bon camí continuar. ¿És que us semblen res d'excepcional tots aquests regals que vós rebeu, mentre e! rei tingui l'ase que sabeu, que li omple la bossa, puntual? Demaneu-li la pell d'aquest animal. Com que es tracta del seu únic recurs, us dirà que no, o no té cap valor el meu discurs.»
Aquesta fada era sàvia d'allò més i tanmateix encara no sabia, per moltes coses que sabés, que un amor violent en excés si aconseguir pot el que volia, no li requen ni l'or, ni la plata ni els diners. La pell fou, per tant. galantment atorgada així que la princesa la va haver demanada.
Aquesta pell que li van fer portar terriblement la va espantar, i de la seva sort es va plànyer amargament. Va arribar la padrina, que la va fer adonar que cal no témer res quan s'obra rectament; que ha de fer creure al rei que ja està ben disposada a acceptar de l’himeneu la llei, però que tot seguit, sola i ben disfressada, se'n vagi a un altre país, ben allunyat, per evitar una segura adversitat.
«Vet aquí aquest cofre —va prosseguir la fada— on posarem la vostra roba ben posada, els perfums, les pomades i el mirall, i dels vostres robins i diamants tot l'enfilall. I encara la meva vareta vet aquí: tingueu-la amb la mà ben agafada, i el cofre us seguirà per tot el camí sota terra tostemps amagat, i quan en tindreu necessitat, i amb prou feines la terra serà per la vara tocada, sense trigança se us vindrà a oferir.
La princesa, així disfressada, a penes havia sortit de casa la fada, durant la frescor del matí, que el rei, que es disposava tot content a celebrar el seu casament, té notícia, ple d'horror, del seu funest destí. No hi ha casa ni camí ni lloc secret, que no es regiri promptament; però hom es belluga inútilment i no es pot endevinar què se n'ha fet.
Pertot s'escampa un trist i visible malestar; adéu noces i convits, adéu pastissos i confits; les dames de la cort, vegeu quin cas, no van poder dinar, però és encara més trist el cas del capellà, que va arribar tard a l'hora d'esmorzar i cap almoina no li van fer pas.
La princesa, mentrestant, prosseguia el seu camí; amb la cara tota enllardofada parava la mà a cada cantonada i mirava de trobar una feina de servir. Però els menys delicats i de més llord tarannà, veient-la tan bruta i coberta de sutzura, a casa no volien deixar entrar aquella fastigosa criatura.
La princesa, doncs, fugi enllà d'enllà, fins que va arribar en un mas, en què hom volia un escarràs que tot just sabés de netejar els draps bruts, les baietes i els bacins, i escurar cada dia la cort dels garrins.
La van deixar vora el foc, al racó més fumat, on els criats, innoble ardat, no s'estaven de tractar-la malament, i de provocar-la i mofar-se'n de valent.
Ja no sabien pas què dir que fos més punxent i feridor i els era sempre l'ocasió de totes les facècies que ordia llur magí. El diumenge tenia un xic més de repòs, car al matí tota la feina enllestia, i de la seva cambra entrava a l'enclòs, on es rentava i el seu cofre obria, i ordenava sobre el seu tocador els perfums i les pomades d'olor.
I davant el mirall, feliç amb la seva fortuna, ara es posava el vestit de la Lluna, ara el del Sol encès i esclatant, ara el del color blau brillant que tota la blavor del cel igualar no sabria.
Només tenia la recança que la seva llarga cua estendre no podia a terra de la massa breu estança. Li plaïa de veure's d'argent, daurada i blava, i més ben plantada que cap més, amb aquest goig es conformava i esperava que l'altre diumenge arribés.
He oblidat, però, d'explicar que en aquella masoveria un rei poderós tenia la cria de bestiar: gallines de Barbaria, pintades i cormorans. galls dindis i faisans, i mil altres ocells poc corrents. tots ells de menes diferents que omplien deu corrals molt grans.
El fill del rei, en aquell indret plaent passava sovint tornant de caçar a beure una copa de vi clar amb el seu acompanyament. Encara que no fos un Adonis de llei tenia posat marcial i aire de rei, i hauria fet tremolar els soldats més valents. De lluny estant, Pell d'Ase el va veure amb tendresa i es va adonar, amb aquesta intrepidesa, que sota els seus vestits bruts i pudents posseïa encara el cor d'una princesa.
«Que ben plantat se'l veu, tot i que un poc deixat, que gentil i que amable —es deia ella—, quina sort que tindrà la noia bella a qui el seu cor s'haurà donat.
Si amb un vestit de no res m'hagués honorat me'n trobaria més ben guarnida que amb tots els que he tingut en ma vida.»
Un dia el jove príncep, errant a la ventura pels patis i les corts de la casa, va passar per una sala obscura on donava el recambró de Pell d'Ase. Per atzar pel forat del pany va mirar. Com que justament era festa aquell dia, la princesa lluïa el vestit que son pare li va regalar teixit amb fil d'or i amb diamants brodat que de la claror del sol igualava l'esclat. El príncep va restar bocabadat, se la mira i remira i no diu re, i reprèn així que pot l'alè, i la contempla cada cop més admirat. Prescindint de la roba, la bellesa de la cara, el seu aire esvelt, la seva blancor, la seva fresca finor, l'impressionen més encara. Però un cert aire de grandesa, més un no sé què de senzillesa, de les belleses de l'ànima reflex, s'emparen del seu cor perplex.
Tres cops en la calor del foc que el transporta ha volgut esbotzar la porta, però creient veure una divinitat, tres cops per respecte el seu braç s'ha aturat.
Al seu palau, pensívol es retira, i dia i nit sospira: no vol anar ni al ball ni al festival, encara que sigui Carnaval. Odia la cacera i tot esbargiment, no té gana i és pres de melangia, i el fons de la seva malaltia és un trist i mortal ensopiment.
S'informa de qui és aquella nimfa adorable que s'està al fons d'una establia, en un indret tan abominable on no entra ni la claror del dia.
«És Pell d'Ase —me li diuen— i no és ni nimfa ni formosa, sinó la més lletja de la casa, i si li diuen Pell d'Ase és perquè en duu sempre una de molt fastigosa: contra els mals de l'amor és un remei segur perquè en lletjor no la iguala pas ningú.»
Per més que li ho digui aquella gent, el rostre que l'amor ha dibuixat el té gravat a la ment i no en serà mai esborrat.
Vet aquí, però, que la reina, la seva augusta mare, que no té sinó aquest fill, la pena l'aclapara. Que declari el seu mal li diu en va. El príncep plora, sospira, gemega, i no diu res, només que prega que Pell d'Ase li faci un pastís de pròpia mà. I la reina no comprèn què deu voler dir el seu fill. «Senyora —algú li diu—, és ben senzill: Pell d'Ase és el nom d'una minyona més bruta i lletja que una mona i més fastigosa que el rentaplats més repugnant.» «No importa —diu la reina—: l'havem d'acontentar, i només en això ens cal pensar. Li hauria donat or (i és que l'estima tant) si or hagués volgut menjar.» Pell d'Ase, doncs, agafa la farina que pel sedàs passat havia perquè la pasta fos més fina, la sal, mantega i ous del dia, i per treballar amb més atenció es tanca tota sola al recambró.
En primer lloc es va rentar les mans, els braços i la cara, i un cosset de vellut es va posar per fer la feina més dignament encara, i tot seguit va començar.
Hi ha qui diu que treballant amb poca traça, per atzar, del dit va caure a la massa un dels seus anells de més de preu; però els qui saben bé la fi d'aquest relat asseguren que expressament l'hi havia posat, i jo no sóc pas l'únic que ho creu, tant més que quan a la porta el príncep va arribar i pel forat del pany va mirar, ella ja se n'havia adonat: en aquest punt, la dona és molt perspicaç, i els seus ulls, que sempre estan al cas, ho capten tot tan promptament, que hom no la pot veure ni un moment sense que ella sàpiga que ja l'han percebuda. I asseguro també ben assegurat que ella no va dubtar que, pel seu enamorat, la joia seria ben rebuda.
No havia sortit mai una menja tan gustosa, i el príncep va trobar tan bo el tortell que va anar de poca cosa que no s'empassa fins i tot l'anell. Quan va veure aquella joia admirable i del cercle d'or el treball exquisit que marcava la forma del dit, va sentir dins del cor un goig inefable. Va posar l'anell sota el capçal i, com que no li feia sinó créixer el mal, els metges, amb la seva experiència, i veient-lo aprimar-se cada dia, van coincidir, amb la seva ciència, que era d'amor la seva malaltia.
Com que el casament, bé que no tothom l'aprecia, és el gran remei d'aquesta malaltia, van pensar que l'havien de casar. Durant un cert temps ell es va fer pregar, després va dir: «Hi estic d'acord, si hom em dóna com a núvia la persona a qui aquest anell vagi rodó». Aquesta demanda tan inesperada va deixar la reial família ben parada, però no van gosar dir-li que no.
Vet aquí, doncs, que ja es posen a buscar aquella qui l'anell, prescindint de la sang, ha de situar en tan elevat rang. No n'hi ha cap que pensi a rebutjar de venir a presentar el seu dit, ni cap que ho faci amb poc delit.
D'ençà que la nova ha corregut que aquella per qui el fill del rei s'ha decidit ha de tenir ben xic el dit, tot xarlatà que es vulgui benvingut diu que té el secret de fer-lo més menut. L'una, del seu estrany entestament esclava, se'l rosega com si fos un rave; l'altra se'n talla un bocinet; una comprimint-lo es pensa que el menyscaba; una altra, amb un estrany untet, per fer-lo més petit en fa caure la pell. En fi, que no hi ha cap provatura que les dames no hagin fet amb tota cura perquè al dit els vagi bé aquell anell.
L'assaig va començar per les joves princeses, les duquesses i les marqueses, mes llurs dits, tot i que cap no era un ditàs, en aquell anell no entraven pas. Les comtesses i les baronesses, i àdhuc de ca seva moltes mestresses, d'una en una van presentar la mà i totes la van presentar en va.
Tot seguit van venir les botigueres, amb ditets que feien prou goig de mirar —car bé n'hi ha unes quantes de ben enciseres—, que semblava que a l'anell podien entrar. Però l'anell, massa petit o massa rodó, amb el mateix menyspreu deia a tothom que no.
Finalment, va caldre anar a parar a les criades i a les cuineres, als fregallots i a les porqueres, a tot el que es va poder trobar, amb unes manasses negres i grolleres, que, com les més fines, d'un sortós destí esperaven igualment gaudir. Manta minyona s'hi va presentar amb un dit gros i rabassut com un llagostí, que pel forat de l'anell hauria pogut passar com un cable pel d'una agulla de cosir.
Que ja estava tot fet, van creure finalment, car no quedava, efectivament, sinó la pobra Pell d'Ase allí a la llar de foc.
«No podem creure pas, senyor —deien—, que el cel al costat vostre li destini un Però el príncep els va dir: «I per què no? Ja podeu dir que vingui tot seguit». Tothom rigué de cor, com si fos un acudit. I van cridar ben fort: «Que voleu dir que aquesta mona bruta ha d'entrar aquí?». Però en treure la mà de sota la pell ennegrida, una mà com de vori, un punt acolorida per la porpra de l'albada, i que per l'anell trobat, amb una justesa inesperada, el seu ditet va ser encerclat, la cort va tenir una sorpresa que no pot ésser fàcilment entesa.
Ja la portaven al rei, enduts per l'emoció; mes ella demana que abans de presentar-se davant el seu rei i senyor, li donin temps per a mudar-se. Del vestit que es posaria, la veritat és que tothom se'n reia de bon grat. Mes quan es presentà al cap d'un breu moment després de travessar les sales del castell, amb el vestit brodat amb fil d'or i d'argent que no se'n pot pensar un altre de tan bell, quan els seus cabells finíssims i daurats amb diamants de viva lluïssor que confonien llurs esclats, quan els seus ulls blaus i ametllats i de majestuosa serenor, que no miraven mai sense plaure ni ferir quan la seva cintura esvelta i fina, que amb dues mans es podria cenyir, van mostrar llurs atractius i llur gràcia divina, de les dames de la cort i de llurs ornaments es van obscurir tots els motius plaents.
En la joia i el bullici de tota l'assemblea el bon rei no s'hi veia de content amb aquella nora d'un atractiu tan resplendent, la reina no se'n sabia fer la idea, i el príncep, el seu enamorat, per un goig immens el cor saturat sucumbia sota el pes del seu encantament.
I es van fer els preparatius per a aquell gran casament. El rei va convidar tots els reis dels voltants, que amb els seus vestits més brillants es van aplegar per a aquell gran esdeveniment. Alguns venien de sol ixent a cavall de grans elefants. En van venir també del país dels sarraïns els quals, encara més negres i ferins feien molta por als petits infants. En fi, n'arriben de tots els confins i de les terres més distants. Però cap príncep ni potentat no ho féu amb tant d'esclat com el pare de Pell d'Ase, que, havent-ne estat enamorat, havia purificat la brasa que el cor li tenia cremat. Havia eliminat tot desig criminal i d'aquella flama odiosa només en quedava poca cosa que feia més viu el seu amor paternal. Així que la va veure: «Dono gràcies al Cel que em permet de satisfer aquest anhel», molt commòs va declarar i plorant a bell doll d'alegria, mentre amb tendresa l'anava a abraçar. Tothom en el seu goig interessar-se volia, i el futur marit va estar molt content perquè fóra el gendre d'un rei tan potent.
Aleshores la padrina va arribar que va explicar tota la història, i amb el seu relat va acabar de cobrir Pell d'Ase de glòria.
No és pas gens desencertat de veure que l'objecte d'aquest conte és que aprenguin els infants que val més exposar-se a una gran pena abans que faltar a allò que és el seu deure. I que la virtut pot ésser dissortada però que al capdavall és sempre coronada.
Que contra un foll amor i els seus fogosos transports la raó és un dic de gran debilitat i que dels més rics i més preats tresors és sempre ben pròdig un cor enamorat.
Que amb pa de sègol i aigua clara a qualsevol noia fàcilment es pot donar prou aliment sempre que tingui roba bona i cara. Que sota el cel no hi ha pas cap femella que no s'imagini que és molt bella, i que sovint no pensí de tot cor que, si de les tres belleses la famosa querella s'hagués dirimit amb ella, li hauria correspost la poma d'or.
Charles Perrault