El bosc de Goïnge

Els relats que més m'agraden són les llegendes que expliquen els perquès de les coses (per què l'aigua del mar és salada, per exemple) o l'existència de determinades rareses. El bosc de Goïge o La llegenda de la rosa de Nadal n'és un exemple. Cal entendre que aquesta flor no és una altra que la coneguda amb el nom d'Edelweiss.

Trobar el moment apropiat per explicar aquesta llegenda és una decisió que deixo per al narrador. A mi m'ha estat especialment útil explicar-la pels voltants de Nadal. També recordo que va ser interessant explicar-la abans de fer unes jornades de pintura sobre la Natura. I finalment recordo haver-la utilitzat en una mena de teatre  parlat i enregistrat (narració interpretada) que va resultar ser tot un èxit.

La versió que a continuació transcric és d'Albert Jané però hi ha una altra versió més extensa de Selma Lagerlöf amb il·lustracions de Fina Rifa que és força més interessant de llegir.

El bosc de Goïnge

Llegenda escandinava

En l’època en què va passar aquesta història, el convent d'Oved tenia una gran anomenada pel seu jardí. Aleshores el governava l'a­bat Hans, gran coneixedor de les plantes í les flors, que quan s'es­queia l'estiu omplien amb l'esclat dels seus colors i del seu perfum tot el pati del convent.

Era justament un matí d'estiu que el frare llec del convent s'en­tretenia arrencant les herbotes del jardí, i va veure entrar una dona d'un aspecte estrany, voltada d'un estol de cinc marrecs. Avançaven entre les plantes i les mates, contemplant amb sorpresa i meravella tot aquell bé de Déu de flors, que semblaven talment flametes vives i enceses de tots colors. Quan el llec es va adonar que la dona i els cinc vailets havien entrat al convent, va deixar el caveguet i els va anar a trobar per dir-los que sortissin tot seguit, sense torbar-se gens ni fer el ronso. Perquè cal saber que era prohibit que les dones en­tressin al convent. Però aquella dona va sentir el frare com si sentís ploure, i sense fer-ne gens de cas va continuar passejant per entre les plantes.

El llec no se sabia pas avenir d'aquella actitud de la dona, perquè els frares tenien molta autoritat, i li va tornar a repetir les seves paraules amb molta energia tot volent-la agafar del braç per dur-la cap a fora. A les hores la dona, que havia avançat més aviat encongida, es va redreçar de sobte i va dir:

—Sóc la dona del bandoler de Goïnge. Toca’m, si els valent.

El pobre frare es va quedar corglaçat. Sabia molt bé qui era el bandoler de Goïnge; un terrible lladre de camins, un fora de la llei, que vivia amagat en una cova dins l’espessíssim bosc de Goïnge. Ell no en sortia mai, per no caure en poder de la justícia, però la seva dona i els seus fills anaven pertot aneu, es ficaven per on volien, els masos i a les granges, i ningú no gosava dir-los res, tanta era la por que tenien del bandoler de Goïnge.

Tanmateix, no era pas qüestió de deixar passejar la dona del bandoler pel jardí del convent com si fos la mestressa de la casa i va córrer a cercar ajuda. Tres dels monjos més cepats van fer cap a treure la dona per força, però va fer uns crits tan esfereïdors que l’abat Hans va sortir de la seva cella. En veure què passava, com que era enemic de la violència, va manar als frares que deixessin estar la dona, la qual va continuar passejant per entre les plantes contemplant-les amb curiositat i admiració. L’abat Mans estimava el seu jardí i veient l’interès d’aquella dona se li va acostar i li va preguntar si li agradava.

—AI primer cop d’ull, m’ha semblat el jardí més bonic que mai havia vist. Ben mirat, no val pas tant com un altre que jo conec.

L’abat i el llec es van quedar de pedra picada! Aquesta sí que no se l’esperaven! ¿Quin jardí podia haver vist, aquella dona, que vivia en una cova del bosc. Es van pensar que ho deia de per riure, talment.

—De quin jardí parles, bona dona? —li va preguntar, burleta, el llec, que estava tan orgullós del jardí del convent com el ma­teix abat.

—Vosaltres, frares, hauríeu de saber que cada any, la nit de Na­dal, el bosc de Goïnge es converteix en un jardí incomparable, que sembla talment el paradís. Així se celebra el naixement de Nostre Senyor. Els qui vivim al bosc ho veiem cada any, i les flors són tan magnífiques, que no n’he gosat collir mai cap.

El llec s’anava a posar riure però l’abat, que havia sentit parlar d’aquella feta miraculosa, li va fer un senyal perquè no rigués. I va pregar la dona del bandoler que la propera nit de Nadal el deixés anar a la seva cova per poder veure aquell miracle. Després de fer-s’ho demanar moltes vegades, la dona va dir que sí.

AI cap d’uns dies l’arquebisbe de Lund va visitar el convent d’Oved i mentre l’abat li mostrava el jardí es va recordar de la història del bosc de Goïnge. I la va explicar a l’arquebisbe alhora que li dema­nava una lletra d’indult per al bandoler. L’arquebisbe no hi volia pas accedir, però davant la insistència de l’abat li va prometre que si li portava una flor del jardí del bosc de Goïnge indultaria el ban­doler. I així ho van convenir.

La vetlla de Nadal, un dels vailets del bandoler va baixar al convent d’Oved per tal de guiar l’abat a la cova del bosc de Goïnge.

El camí era costerut i pedregós, i feia un fred que ho glaçava tot. L’abat, però, marxava content, amb la il·lusió de veu­re el prodigi del bosc. El fraret, que es creia que eren falòrnies, re­mugava per dins, però per res no hauria deixat sol l’abat, perquè l’estimava molt i el volia protegir de qualsevol perill que pogués córrer. Van passar per les cases dels pagesos i dels llenyataires: a tot arreu es feien preparatius per a la gran celebració del Nadal. De totes les xemeneies sortia fum i s’enlairava cel amunt i a les finestres es veia una resplendor càlida i alegre. Això feia gemegar el llec encara més. L’abat, en canvi, pensava que a ell l’esperava una millor celebració.

Ja era negra nit quan van arribar a la boca de la cova, que s’obria entre les arrels d’uns avets gegantins. El bandoler, la seva dona i els altres marrecs hi esperaven els visitants. Van encendre foc, els van fer seure al voltant i els van donar una sopa de castanyes i carn fumada: amb la gana que duien, ho van trobar més que deliciós. Ei bandoler, desconfiat, es mirava els frares malament però l’abat li va assegurar que havia demanat el seu indult a l’arquebisbe i que esperava aconseguir-lo. En sentir això el bandoler es va commoure i va dir:

—Si m’indulten, no robaré mai més ni una oca ni una poma camosa.

—Ja se senten les campanes —va dir, de sobte, la dona.

Però van sortir fora i tol eren ombres i silenci.

Van tornar a seure i ja començaven a endormiscar-se quan, tot de cop. Un raig de llum va travessar la negror del bosc. La neu es va començar a fondre i les falgueres a florir.

—Podré contemplar aquest prodigi tan extraordinari? —es deia l'abat Hans, amb el cor que li bategava d'emoció.

I tant, si el va poder contemplar. El bosc es va il·luminar amb una claror primaveral. Tots els arbres florien, amb flors vermelles, grogues i blaves, d'uns colors encesos i esclatants. Voleiaven les papallones i els ocells refilaven i cantaven les seves tonades més esco­llides. Va comparèixer la guineu, amb els seus petits, sense cap te­mença, i la marta, que jugava amb l'esquirol, sense fer-li mal, i l'er­mini, que festejava amb la llebre. I va sortir també el gran ós de la muntanya, que caminava a poc a poc, com si anés amb compte a no trepitjar ningú. I se sentia una música d'arpes i violins que arri­bava fins ai fons del cor. Quina meravella, bon Déu. L’abat Hans i el llec s'ho miraven sorpresos, i les llàgrimes els mullaven els ulls.

L'abat va recordar-se aleshores de la flor que havia promès a l'arquebisbe i s'ajupí a collir-la. Però estava establert que si es collia una flor del jardí del bosc de Goïnge, s'acabava el prodigi i ja no es repetia mai més. I, efectivament, es va tornar a fer fosc del tot, es va deixar de sentir la música, la neu va cobrir de nou tot el bosc i els ocells i els animalons van desaparèixer. I l'abat en va tenir tant de sentiment, que va caure mort allí mateix.

L'endemà, el pobre llec, amb el cor ple de dol, es va carregar l'abat a coll i el va baixar fins al convent. Abans d'enterrar-lo, els monjos van veure que tenia una mà tancada amb tota la força. La hi van obrir i hi van trobar una planta seca, amb una arrel que feia com una ceba. El llec se la va quedar i la va plantar al jardí del convent, però per més que la va vigilar, va passar tota la primave­ra, i l'estiu, i la tardor sense florir. I ja no s'hi va fixar més.

La nit de Nadal el frare llec passejava pel jardí, pensant en l'a­bat, que tant l'estimava, de sobte va veure una flor de pètals blancs, a l'indret on havia plantat aquella tija seca. Va cridar els altres mon­jos que anessin a veure aquella flor que s'havia desclòs la nit de Nadal, quan totes les altres plantes eren com mortes, i van comprendre que l'abat Hans l'havia collida de debò al jardí del bosc de Goïnge. EI germà llec, amb permís dels altres monjos, la va tallar i la va portar a l'arquebisbe de Lund, dient-li que era la que l'abat havia promès de collir la nit de Nadal al bosc de Goïnge.

L'arquebisbe es va sentir tot commòs. I va dir al llec:

—L'abat Hans ha complert la seva paraula. L'arquebisbe complirà la seva.

I va signar l'indult del bandoler del bosc de Goïnge.

Ai cap d'uns dies el llec se n va anar a trobar el bandoler i la seva família al bosc de Goïnge. No hi va ser gaire ben rebut.

—Per culpa vostra —li van dir— el bosc de Goïnge no ha florit la nit de Nada! Ni s'hi ha vist la claror ni s'han sentit les campanes.

—La culpa és meva —va dir el llec—, però si em voleu matar, l'abat Hans-, amb el cor que li bategava d'emoció.

I els va donar la lletra d’indult de l’arquebisbe, tot explicant-los que era per obra de l’abat.

—Tu i els teus fills, d'ara endavant, podreu celebrar el Nadal entre els homes, vora una llar encesa, tal com volia l'abat Hans.

El bandoler es va trasmudar. 1 va dir, tot commós:

—L'abat Hans ha complert la seva paraula. El bandoler complirà la seva.

I al cap de poc el bandoler i la seva família van abandonar el bosc i van baixar a la plana, a viure en pau entre els homes.

El bosc de Goïnge no ha tornat a celebrar la naixença de Nostre Senyor. Del seu esclat, no n'ha quedat sinó la flor que va collir l'a­bat Hans. En diuen la Rosa de Nadal i floreix cada any per aquesta diada, per més que nevi i glaci, mentre totes les altres plantes dor­men el gran son de l'hivern.

Albert Jané

El bruel de l'estany

El gruix important dels contes explicats més vegades el dono per acabat amb el conte-homenatge titulat Jaumet.

El que aniré fent a partir d’ara és recollir contes que he explicat alguna vegada i que vull destacar per alguna raó.

Aquesta història l’he hagut de rescatar d’uns papers vells que tenia. La vaig conèixer a partir d’un programa de mà d’una trobada de corals infantils de Catalunya de l’any 1983 que em va fer arribar una bona companya.

El bruel de l’estany és la rondalla sobre què es construeixen diferents cants corals. No vaig tenir l’oportunitat de sentir-la però la història em va sorprendre per ser alhora bella i terrible.

És una rondalla que guanya molt si pot ser explicada amb calma, potser amb música de fons o amb sons de percussió, amb remor d’aigua... en definitiva, en un ambient acollidor.

El Bruel de l'estany

Cant I

La cançó que vull cantar

no me l’han dictada els homes.

me la van cantar els ocells

un captard d’aram i roses.

La cançó que vull cantar

me l’han dita les onades,

cavallets d’escuma i sal

a la platja més daurada.

La cançó que vull cantar

ve de l’aigua que somnia

als estanys de Castelló

entre els joncs i les gavines.

Això era i no era una tarda bellíssima, a la plana de l’Empordà, no molt lluny de la vila de Castelló d’Empúries, on la terra va davallant per trobar-se amb la blava mar a la badia de Roses. Dos rius la Muga i el Fluvià, s’han enamorat d’aquesta plana i han vingut a portar-hi les seves aigües. Entre els camps, les closes i el mar, es troben les llacunes i els aiguamolls. Molts ocells hi fan niu, o hi reposen anant i venint del Nord, molts peixos s’hi belluguen, una munió de plantes hi creixen.

Jo m’hi passejava, i m’hi passejava, i tan embadalit estava mirant els ocells, que gairebé se m’hi va fer fosc. Com que sóc una mica distret, no me’n vaig adonar fins que de cop i volta vaig sentir com un bramul misteriós que em va fer tremolar.

Em va venir pell de gallina, tot i que no em tinc per poruc, i ja volia girar cua i anar-me’n; però vaig veure un ocell petitó, de color blau-verd amb les potes vermelles, molt i molt bonic i amb una veu molt fina que em cridava i em deia:

Cant II (el blauet)

No tin guis por d’aquest brogit que surt de l’aigua.

jo sóc més xic i volo ardit entre el brogit.

No tinguis por d’aquest udol secret i fondo,

no t’amenaça, mal no et vol aquest udol.

És un bruel que s’enduu el vent entre les canyes,

és com un plany trist i punyent que escampa el vent.

I d’on ve aquest bruel?, jo que li pregunto al blauet. Aleshores ell em va dir que m’explicaria fil per randa la història d’aquest soroll que fa glaçar la sang a molts homes valents. Ell la sabia perquè els ocells se l’han anada contant de niuada en niuada. Tal com me la va dir, jo us la repeteixo a vosaltres.

Una vegada, fa molts i molts segles, va haver-hi una anyada que no plovia mai de mai, perquè la tramuntana, el vent més fort i sec de l’Empordà, bufava de dia i de nit, setmanes i mesos sense parar mai. Els ocells prou que es queixaven.

Cant III (els ocells)

Tramuntana, tramuntana,

fas el cel clar i brillant,

però has deixat la terra eixorca

amb el teu alè constant.

No trobem ni un trist bri d’herba,

el sembrat no té saó.

Què durem als fills que piulen

al niuet de plomissol?

Dia i nit l’aigua recula

ni una boira ratlla el cel,

i no pares, tramuntada,

el teu cop d’ales cruel.

Però la tramuntana no els feia ni molts ni poc cas. Aleshores manava a l’Empordà el comte Ponç Hug, i el seu cor s’entristia en veure la misèria que s’estenia per la contrada. Però com que no badava, es va adonar que, mentre unes persones tenien més menjar que no necessitaven, n’hi havia d’altres que passaven gana. Així doncs, va decidir que aquell any tothom havia de portar el blat al granet comtal: ell en pagaria un preu just i després el faria repartir a cadascú d’una manera justa. Perquè ningú no pogués fer l’orni, va manar de fer una crida a cada vila, poble, despoblat i parròquia de tot el seu comtat. Un herald, amb un vestit lluent com el sol i la lluna i amb una trompeta sonora feia saber a tothom la voluntat del comte.

Cant IV (l’herald)

Qui tingui blat,

sègol, forment,

ordi, civada,

qui tingui blat

apilotat

aquesta anyada

QUE EL DUGUI TOT

ENCONTINENT

ÉS LLEI DEL COMTE

Si no, es fa reu

de pena greu

li va la vida.

De llei comtal

per tots igual

he fet la crida.

La llei del comte s’anava complint, i  tots els seus súbdits   –cavallers, barons, homes de paratges, pagesos rics i pobres– duien el poc o molt blat que tenien cap al graner comtal. Però no tothom va obeir: hi havia un ric-home molt avar, que es passava els vespres comptant les seves riqueses i no volia pas dur el seu gra al graner del comte perquè trobada que no era un bon negoci. Escolteu les seves paraules.

Cant V (l’home avar)

El comte pot fer la crida

però el meu blat no me l’enxamparà,

ell fa la llei, jo la trampa,

pensada la tinc i ordida.

Vendré el blat en altra terra

molt més or me’n donaran.

Després, que em vingui al darrera

amb el flabiol sonant.

Al caire de la vesprada

l’estany em serà camí,

en la nau aparellada

duré el meu blat lluny d’ací.

El comte pot fer la crida

però el meu blat no me l’enxampa.

Ell fa la llei, jo la trampa

pensada la tinc i ordida.

 

I tal dit, tal fet. Quan ja començava a fer-se fosc, per mor que ningú el veiés, va carregar tot el blat en una enorme carreta tirada per dos bous molt grossos. de banyes gruixudes i ulls pacients. I quan la va tenir ben carregada que no n’hi cabia més, la portava per camins trencats i per rostolls en direcció al mar. Feia el camí molt a prop dels aiguamolls, i vet aquí que dos ocells d’aigua se’n van adonar: el martinet de nit i el mussol emigrant. El martinet, un ocell gran i bonic, de color gris clar, amb un plomall blanc, llarg i prim com el d’un cavaller, li cantava:

Cant VI (el martinet de nit)

No duguis el teu blat

a fora del comtat,

la nit no et serà amiga.

Els nens ploren de fam

qui no escolti el seu clam

per tots maleït siga.

I el mussol emigrant, d’ulls rodons i savis, que al vespre ho veuen tot, des del forat que hi havia a la soca d’un salze reforçava la cançó del martinet de nit:

Cant VII (el mussol emigrant)

Escolta el martinet,

encara és un secret

la teva trampa innoble,

el blat torna al graner

fidel i dreturer

al comte i al teu poble.

Però el ric-home, enrabiat com una ceba, els va respondre:

Cant VIII (l’home avar)

Ocells, calleu

si no voleu

que irat us llenci

un dard funest

que us doni llest

mort i silenci.

Aleshores els ocells van emmudir i l’avar home de paratge continuà caminant ran dels aiguamolls. Però com que s’havia torbat tant per carregar molts i molts sacs de blat, se li va fer de nit quan encara li faltava molta estona per arribar al mar. Els aiguamolls s’han de conèixer molt bé i ell, no en sabia pas prou. Les plantes amb les ombres de la nit agafaven formes estranyes i el ric-home es perdia entre les mates de joncs, els tamarius i les plantes que es fan als aiguamolls i que la gent del país en diu sulsures o salicòrnies. Però, que li passa ara? No pot tirar endavant! La carreta s’enfonsa cada vagada més! Maldant per desencallar-la li passen les hores, i ja la primera ratlla de llum grisa s’entrelluca al cel.

Cant IX (l’alosa)

“Pel cel canta una alosa – ve de llevant.

Ric home. Déu te guardi – Déu o algun sant,

que el que és la llei del comte – bé es va complint.

Setanta sacs que duia – ja en deixa vint

i encara la carreta – duu massa pes;

com més quarteres llença – s’enfonsa més,

que la maresma és falsa – i el blat feixuc...

Ta llei bé fou complicada - comte Ponç Hug!”

Ja no es veu la carreta, ni els sacs, ni els bous, ni el ric-home avariciós! Però altra vegada els ocells, que ho han vist tot, ens ho fan saber:

Cant X (els ocells)

Adéu, home de paratges

que guardaves el teu blat

per dur-lo lluny de la terra

on tothom passava fam

En va la nau t’esperava

veles blanques sobre el mar,

ben al fons de la llacuna

tu i els bous, coberts de fang.

Els bous encara bruelen

innocents ells, tu malvat

aiguamolls us enterraven

mòbil llosa sepulcral.

Entre joncs i salicòrnies

ran de saules i canyars

quants secrets l’aigua ens contava

només als ocells alats!

I des d’aquella nit, de tant en tant, un clam fondo com un bruel s’alça de les aigües manses i com adormides dels estranys de Castelló d’Empúries, molts pagesos, pastors i caminants l’han sentit, els ocells també s’escolten, però no els fa por, i els han contat la història als poetes. Ara també vosaltres coneixeu el misteri del bruel; podeu anar sense temor a passejar vora els aiguamolls de l’Emportà, allà on els camallargues fan el niu entre les menudes flors blanques dels ranuncles, on, de vegades, els flamencs o àlics roigs s’aturen a reposar, i s’amaguen els ànecs collverds. I aquí s’acaba la història que em va contar el petit blauet; però valdrà més que s’acabi amb una cançó que ens deixi un gust d’alegria:

Cant XI (final)

Diem ben fort:               que el bruel no ens fa por,

ja coneixem                   d’on ve el brogit potent.

Cap mal tresor               no hi volem amagar,

tranquils vindrem          ran de l’estany d’argent.

Petits blauets,               gavines i flamencs,

per sempre més            us tindrem per amics,

no farem mal                als vostres nius ocults,

respectarem                  aquests estranys florits.

Els aiguamolls             s’adormen en la nit

quan el mar blau          comença a comptar estels.

La vida hi neix             entre l’aigua i els joncs,

la vida hi riu                 més forta que el bruel.

(Llegenda popular de l’Empordà

recollida per Joan Amades)

Maria Àngels Anglada