El
gruix important dels contes explicats més vegades el dono per acabat amb el
conte-homenatge titulat Jaumet.
El
que aniré fent a partir d’ara és recollir contes que he explicat alguna vegada
i que vull destacar per alguna raó.
Aquesta història l’he hagut de rescatar d’uns papers vells que tenia.
La vaig conèixer a partir d’un programa de mà d’una trobada de corals infantils
de Catalunya de l’any 1983 que em va fer arribar una bona companya.
El bruel de l’estany és la rondalla sobre què es construeixen diferents cants corals. No
vaig tenir l’oportunitat de sentir-la però la història em va sorprendre per ser
alhora bella i terrible.
El Bruel de l'estany
Cant I
La cançó que vull cantar
no me l’han dictada els homes.
me la van cantar els ocells
un captard d’aram i roses.
La cançó que vull cantar
me l’han dita les onades,
cavallets d’escuma i sal
a la platja més daurada.
La cançó que vull cantar
ve de l’aigua que somnia
als estanys de Castelló
entre els joncs i les gavines.
Això era i no era una tarda bellíssima, a la plana de
l’Empordà, no molt lluny de la vila de Castelló d’Empúries, on la terra va
davallant per trobar-se amb la blava mar a la badia de Roses. Dos rius la Muga
i el Fluvià, s’han enamorat d’aquesta plana i han vingut a portar-hi les seves
aigües. Entre els camps, les closes i el mar, es troben les llacunes i els
aiguamolls. Molts ocells hi fan niu, o hi reposen anant i venint del Nord,
molts peixos s’hi belluguen, una munió de plantes hi creixen.
Jo m’hi passejava, i m’hi passejava, i tan embadalit estava
mirant els ocells, que gairebé se m’hi va fer fosc. Com que sóc una mica
distret, no me’n vaig adonar fins que de cop i volta vaig sentir com un bramul
misteriós que em va fer tremolar.
Em va venir pell de gallina, tot i que no em tinc per poruc,
i ja volia girar cua i anar-me’n; però vaig veure un ocell petitó, de color
blau-verd amb les potes vermelles, molt i molt bonic i amb una veu molt fina
que em cridava i em deia:
Cant II (el blauet)
No tin guis por d’aquest brogit que surt de l’aigua.
jo sóc més xic i volo ardit entre el brogit.
No tinguis por d’aquest udol secret i fondo,
no t’amenaça, mal no et vol aquest udol.
És un bruel que s’enduu el vent entre les canyes,
és com un plany trist i punyent que escampa el vent.
I d’on ve aquest bruel?, jo que li pregunto al blauet.
Aleshores ell em va dir que m’explicaria fil per randa la història d’aquest
soroll que fa glaçar la sang a molts homes valents. Ell la sabia perquè els
ocells se l’han anada contant de niuada en niuada. Tal com me la va dir, jo us
la repeteixo a vosaltres.
Una vegada, fa molts i molts segles, va haver-hi una anyada
que no plovia mai de mai, perquè la tramuntana, el vent més fort i sec de
l’Empordà, bufava de dia i de nit, setmanes i mesos sense parar mai. Els ocells
prou que es queixaven.
Cant III (els ocells)
Tramuntana, tramuntana,
fas el cel clar i brillant,
però has deixat la terra eixorca
amb el teu alè constant.
No trobem ni un trist bri d’herba,
el sembrat no té saó.
Què durem als fills que piulen
al niuet de plomissol?
Dia i nit l’aigua recula
ni una boira ratlla el cel,
i no pares, tramuntada,
el teu cop d’ales cruel.
Però la tramuntana no els feia ni molts ni poc cas.
Aleshores manava a l’Empordà el comte Ponç Hug, i el seu cor s’entristia en
veure la misèria que s’estenia per la contrada. Però com que no badava, es va
adonar que, mentre unes persones tenien més menjar que no necessitaven, n’hi
havia d’altres que passaven gana. Així doncs, va decidir que aquell any tothom
havia de portar el blat al granet comtal: ell en pagaria un preu just i després
el faria repartir a cadascú d’una manera justa. Perquè ningú no pogués fer l’orni,
va manar de fer una crida a cada vila, poble, despoblat i parròquia de tot el
seu comtat. Un herald, amb un vestit lluent com el sol i la lluna i amb una
trompeta sonora feia saber a tothom la voluntat del comte.
Cant IV (l’herald)
Qui tingui blat,
sègol, forment,
ordi, civada,
qui tingui blat
apilotat
aquesta anyada
QUE EL DUGUI TOT
ENCONTINENT
ÉS LLEI DEL COMTE
Si no, es fa reu
de pena greu
li va la vida.
De llei comtal
per tots igual
he fet la crida.
La llei del comte s’anava complint, i tots els seus súbdits –cavallers, barons, homes de paratges,
pagesos rics i pobres– duien el poc o molt blat que tenien cap al graner
comtal. Però no tothom va obeir: hi havia un ric-home molt avar, que es passava
els vespres comptant les seves riqueses i no volia pas dur el seu gra al graner
del comte perquè trobada que no era un bon negoci. Escolteu les seves paraules.
Cant V (l’home avar)
El comte pot fer la crida
però el meu blat no me l’enxamparà,
ell fa la llei, jo la trampa,
pensada la tinc i ordida.
Vendré el blat en altra terra
molt més or me’n donaran.
Després, que em vingui al darrera
amb el flabiol sonant.
Al caire de la vesprada
l’estany em serà camí,
en la nau aparellada
duré el meu blat lluny d’ací.
El comte pot fer la crida
però el meu blat no me l’enxampa.
Ell fa la llei, jo la trampa
pensada la tinc i ordida.
I tal dit, tal fet. Quan ja començava a fer-se fosc, per mor
que ningú el veiés, va carregar tot el blat en una enorme carreta tirada per
dos bous molt grossos. de banyes gruixudes i ulls pacients. I quan la va tenir
ben carregada que no n’hi cabia més, la portava per camins trencats i per
rostolls en direcció al mar. Feia el camí molt a prop dels aiguamolls, i vet
aquí que dos ocells d’aigua se’n van adonar: el martinet de nit i el mussol
emigrant. El martinet, un ocell gran i bonic, de color gris clar, amb un
plomall blanc, llarg i prim com el d’un cavaller, li cantava:
Cant VI (el martinet de nit)
No duguis el teu blat
a fora del comtat,
la nit no et serà amiga.
Els nens ploren de fam
qui no escolti el seu clam
per tots maleït siga.
I el mussol emigrant, d’ulls rodons i savis, que al vespre
ho veuen tot, des del forat que hi havia a la soca d’un salze reforçava la
cançó del martinet de nit:
Cant VII (el mussol emigrant)
Escolta el martinet,
encara és un secret
la teva trampa innoble,
el blat torna al graner
fidel i dreturer
al comte i al teu poble.
Però el ric-home, enrabiat com una ceba, els va respondre:
Cant VIII (l’home avar)
Ocells, calleu
si no voleu
que irat us llenci
un dard funest
que us doni llest
mort i silenci.
Aleshores els ocells van emmudir i l’avar home de paratge
continuà caminant ran dels aiguamolls. Però com que s’havia torbat tant per
carregar molts i molts sacs de blat, se li va fer de nit quan encara li faltava
molta estona per arribar al mar. Els aiguamolls s’han de conèixer molt bé i
ell, no en sabia pas prou. Les plantes amb les ombres de la nit agafaven formes
estranyes i el ric-home es perdia entre les mates de joncs, els tamarius i les
plantes que es fan als aiguamolls i que la gent del país en diu sulsures o
salicòrnies. Però, que li passa ara? No pot tirar endavant! La carreta
s’enfonsa cada vagada més! Maldant per desencallar-la li passen les hores, i ja
la primera ratlla de llum grisa s’entrelluca al cel.
Cant IX (l’alosa)
“Pel cel canta una alosa – ve de llevant.
Ric home. Déu te guardi – Déu o algun sant,
que el que és la llei del comte – bé es va complint.
Setanta sacs que duia – ja en deixa vint
i encara la carreta – duu massa pes;
com més quarteres llença – s’enfonsa més,
que la maresma és falsa – i el blat feixuc...
Ta llei bé fou complicada - comte Ponç Hug!”
Ja no es veu la carreta, ni els sacs, ni els
bous, ni el ric-home avariciós! Però altra vegada els ocells, que ho han vist
tot, ens ho fan saber:
Cant X (els ocells)
Adéu, home de paratges
que guardaves el teu blat
per dur-lo lluny de la terra
on tothom passava fam
En va la nau t’esperava
veles blanques sobre el mar,
ben al fons de la llacuna
tu i els bous, coberts de fang.
Els bous encara bruelen
innocents ells, tu malvat
aiguamolls us enterraven
mòbil llosa sepulcral.
Entre joncs i salicòrnies
ran de saules i canyars
quants secrets l’aigua ens contava
només als ocells alats!
I des d’aquella nit, de tant en tant, un clam fondo com un
bruel s’alça de les aigües manses i com adormides dels estranys de Castelló
d’Empúries, molts pagesos, pastors i caminants l’han sentit, els ocells també
s’escolten, però no els fa por, i els han contat la història als poetes. Ara
també vosaltres coneixeu el misteri del bruel; podeu anar sense temor a
passejar vora els aiguamolls de l’Emportà, allà on els camallargues fan el niu
entre les menudes flors blanques dels ranuncles, on, de vegades, els flamencs o
àlics roigs s’aturen a reposar, i s’amaguen els ànecs collverds. I aquí s’acaba
la història que em va contar el petit blauet; però valdrà més que s’acabi amb
una cançó que ens deixi un gust d’alegria:
Cant XI (final)
Diem ben fort: que el bruel no ens fa por,
ja coneixem d’on ve el brogit potent.
Cap mal tresor no hi volem amagar,
tranquils vindrem ran de l’estany d’argent.
Petits blauets, gavines i flamencs,
per sempre més us tindrem per amics,
no farem mal als vostres nius ocults,
respectarem aquests estranys florits.
Els aiguamolls s’adormen en la nit
quan el mar blau comença a comptar estels.
La vida hi neix entre l’aigua i els joncs,
la vida hi riu més forta que el bruel.
(Llegenda popular de l’Empordà
recollida per Joan Amades)
