Vet aquí un conte que ja no
recordava. El comentari d’un
amable seguidor m’hi ha fet pensar. M’ha costat una mica trobar-lo, però aquí
està: El sabater de Torregrossa. És un conte que em fa pensar en els dels germans Grimm. És d'aquell tipus de contes que per tal de sortir d’una situació d’extrema
precarietat acabes per vendre’t l’ànima al diable. I aleshores es produeix el
miracle, tantes vegades somiat, de solucionar la feina feixuga. Però després passa que s’acosta l’hora de saldar comptes amb el dimoni i tot són angúnies i
penalitats.
Diu la
dita que qui juga amb foc acaba cremant-se, però un cop més, la màgia de la
fantasia dels contes troba, en l’enginy, una sortida.
El sabater de Torregrossa
Una vegada era un
sabater del poble de Torregrossa, tan pobre i carregat de mainada que,
per més que treballava de l'un cap de dia a l'altre, no guanyava prou per
apanar-la.
Un dia, tan amoïnat
n'estava d'aqueixa pobresa seva, que veient que no podia alimentar els
fillets, sense saber el que deia, exclamà en un moment de desesper:
—Si sabia que
donant-me al dimoni hagués de tenir feina per a guanyar-me la vida, ara
mateix ho faria!
En
aquell mateix instant se li presenta el dimoni en forma de senyor.
El qual li digué
resoltament:
—Ja que m'has cridat,
aquí em tens!
—Jo? —digué
el sabater entre estranyat i esporuguit.
—Sí home, no has
cridat el dimoni? Ja sóc aquí!
—Ah!, tu... però...
—Res, si te'n desdius,
me'n torno!
—Ja veuràs, jo...
—Tu m'has invocat! Tu
no guanyes prou per a mantenir la família. Doncs és ben senzill, jo et donaré
més feina que no voldràs.
—Si ens entenem
-arribà a dir el desgraciat sabater.
—Aviat ens haurem entès;
a canvi de la feina en abundància que jo et facilitaré, tu em donaràs
l'ànima...
—Renoi!, renoi!...
—No hi ha renoi! que
valgui.
—I me'n ve tanta feina
que no pugui donar a l'abast, potser seria pitjor el remei que la malaltia.
—No, home no! que jo
et donaré feina i treballadors per a fer-la.
I el pobre sabater,
sense saber què deia ni què feia respon:
—I quan vos hauré de
donar l'ànima?
—Quan no sàpigues
quina feina donar als treballadors que et remetré.
—Doncs no en parlem
més, vinguin els treballadors.
—Recorda't dels
tractes!
—digué
el dimoni desapareixent.
No havia passat un
minut, quan es presenten tres fadrins amb un cabasset d'eines.
—És aquí que heu fet
un pacte amb el dimoni?
—Ei, no parlem tan
alt, que la meva dona us podria sentir i no hi hauria res de tot lo dit.
—Doncs, feina, feina!
—Calleu, que ara us
tallaré sabates.
—Feina, feina! — repetien.
Tan fort cridaven, que
arribà a oïdes de la sabatera, la qual, presentant-se a la botiga, diu al seu
home:
—Què són tants crits?
—Aquests fadrins que
he llogat, que estan freturosos de treballar.
—Tres n'has llogat?
—Sí, tinc molta feina.
—Si que t'ho havies
portat callat!
—Què t'hi diré
jo? -digué l'home per dir alguna cosa.
El sabater anava
enraonant amb la seva dona i vinga tallar i més tallar. Els altres, asseguts
als tamborets, tan bon punt agafaven una sabata, ja la tenien embastada; ja
li clavaven puntes, ja l'arrodonien amb la sola, és a dir, en un tancar i
obrir d'ulls, tenien una sabata feta i un parell sencer, i d'aquell un altre.
A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que
donava bo de mirar. Tothom es llançà a comprar-li sabates i venien del
carrer, de tota la població, i fins i tot gent de pobles veïns. El
sabater es feia d'or.
Va passar per
Torregrossa un regiment de tropa, i com venien a peu i passaren per davant de
cal sabater, tots anaren entrant a comprar sabates i per tots els soldats
n'hi hagué i encara en sobraren.
Darrera d'aquell
regiment en passà un altre, i darrera d'aquell un altre i el sabater vinga a
vendre sabates i vinga a fer diners. Però encara que feia diners a cabassos,
mai no havia estat tan cansat. Li feien goig les riqueses però ja començava a
estar tip de tant de sentir a tothora els crits d'aquells fariseus que deien:
—Feina, feina!
Aqueix crit se li
figurà que àdhuc reposant i dormint el sentia. Que és cosa d'anar a fer un
trago, de fer un cigarret, de sortir un xic al carrer! A tothora un o altre
d'aquells galifardeus li cridava:
— Feina,
feina!
Un dia no pogué més i
els féu fonedís. Se n'anà a les golfes per mor de no sentir aquella veu que
li recordava a tothora aquella maleït pacte amb el dimoni.
A les golfes va ésser,
allí es va lliurar a fer un examen cabal de la seva situació. No podia negar
que guanyava més diners que volia però resultava ésser un esclau, tal com
pintava.
En aquestes, la seva
dona hagué d'anar a les golfes, i me'l troba arrupit i capficat.
S'hi acosta, i li diu:
—Aquí ets? Que no et trobes
bé?
—Sí però...
—Però què?...
—Treballo massa!
—Això rai, no
treballis tant.
—Sí, ja ho dius tu,
com donaré feina als tres fadrins?
—Despatxa'n algun!
—No puc, que si
pogués, ja et dic jo que ho faria de seguida.
—No pots, dius? No ho
entenc...
El sabater es posa
plorar i diu a la seva dona entre una gran pena i sanglotant
—Ja t'ho diré ben
clar. Un dia, de tan pobre com em veia, sense pa per a donar-te a tu i als
nostres fills, vaig desesperar-me i em vaig donar al dimoni.
—Jesús, Maria, Josep! Que va de debò això?
—Sí, filla, sí. A canvi de donar-me molta feina i treballadors per a fer-la, jo li he de donar
la meva ànima el dia que s'acabi la feina.
—Què més?
—Res més! Encara et
sembla poc? Per això et dic que no puc despatxar als fadrins que tinc.
—Doncs ja ho arreglaré
jo. I si tu haguessis tingut la franquesa de dir-m'ho abans, ja hauríem acabat
més aviat. Anem!
Van a la botiga i,
així que els fadrins estaven sense fer res, veuen el sabater i criden com de
costum:
—Feina, feina!
—Ja us en donaré jo,
de feina; d'aquí endavant, jo mano en casa — digué
la dona.
—La qüestió és feina,
feina i feina!
—Vosaltres, tant
treballeu de sabater com d'altra cosa oi?
—Sí, la qüestió és que
ens doneu feina!
—Feina voleu, feina
haureu. Tu! —diu a un d'ells— vés
allà a la cuina i porta una cistella que trobaràs.
Va a cercar la
cistella i, en tornant, diu la sabatera:
 —Haig de rentar; amb això vés a l'hort i
omple'm la pica de l'aigua del pou amb aquesta cistella.
Quan hagué marxat el
fadrí, diu a un altre:
—Ara vaig a cercar
feina per a tu.
Marxa a la seva cambra
i agafa un nen que dormia al bressol.
—Té —li
diu—, així que es desperti aquest menut de tres
mesos, me l'ensenyes de llegir.
Ja em teniu al fadrí
encarregat d'això agafant la criatura.
—Ara n'hi haurà per tu
—digué
al tercer fadrí.
Va cap dins la casa i
torna a sortir al cap d'un moment portant a la mà una pell negra.
—Veus aquesta pell
negra? -li diu-; doncs l'has de fer tota blanca.
Fa l'ullet al seu
home, i surten de l'obrador.
—Què et sembla —li
diu— tindran feina o no tindran feina?
—Em sembla que els
costarà d'acabar-se-la —digué l'home arrencant un gran sospir.
—Doncs ja pots estar
ben tranquil, i amb l'ajuda de Déu no tinguis por del dimoni. Ara me'n vaig a
veure el de l'hort.
Se'n va a l'hort i veu
el fadrí del dimoni que anava pujant galledes d'aigua i les abocava a la
cistella. Quan l'hi tirava, tota se n'hi anava i, quan amb la cistella
arribava a la pica, ja no n'hi quedava ni gota.
—Així va bé, noi, així
va bé —li va dir—.
Em sembla que tens feina per a una bona estona.
Se'n va a veure el que
havia d'ensenyar de lletra a la seva criatureta de tres mesos i, encara que
el fadrí tractava d'ensenyar-li, la pobra criatura n'hi feia tant cas com si
sentís ploure.
—Mestressa —li
digué el fadrí, em sembla que és molt difícil.
—És difícil, sí, però
guaita, l'angelet de Déu, si no ho entén, s'hi fixa.
Marxa a veure el que
feia tornar blanca una pell negra i, malgrat l'ensabonada que havia clavat a
la pell negra un cop l’esbandia tornava a quedar negra com era.
—Apa, noi, apa! vinga
fregar i ensabonar, a veure si t'hi llueixes.
Passaren molts dies i
la sabatera anava vigilant cada dia els seus treballadors, els quals tots
estaven da-li que da-li, l'un tractant d'omplir d'aigua la pica del pou amb
la cistella, l'altre intentant fer aprendre de lletra a una criatura de tres
mesos i l'altre provant de fer tornar blanca una pell negra.
Cansat el dimoni d'esperar l'ànima del
sabater, se'n va a la terra per a treure el compte en clar del que havia
passat.
Entrà a la sabateria i
no veu cap fadrí.
—Doncs on els tens? —pregunta
a l'amo.
—Anem a l'hort que en
veurà un — diu el sabater.
I el dimoni pogué
veure com un dels seus fadrins s'afanava en va a omplir amb una cistella una
pica amb aigua del pou.
—I l'altre on és? —va
demanar.
—Anem que el veurà.
Van a una cambra i
te'l troba anant dient-li la "a" al menut de tres mesos, que està
clar, amb els dies que feia, encara no li havia pogut fer aprendre la
"a".
—Ara veiem l'altre
fadrí.
Van cap a la cuina i
me'l troben fregat amb els dits i sabó una pell negra perquè es tornés
blanca.
—Segons veig —va
dir el dimoni— ha donat feina a aquests nois que no se’n podran
sortir.
—Però treballen —féu
el sabater
—Oh!, treballen!,
treballen! —respongué
el dimoni—; a mi no em convé tenir tant de temps
entretinguts aqueixos xicots. Són els millors dimonis que tinc, i tu, amb el
teu treball me'ls hi faràs perdre el temps. Mira, més m'estimo proposar-te
una cosa.
—Digues, i veurem si
és enraonada.
—Jo t'alliberaré de la
promesa de donar-me l'ànima, a condició que em deixis emportar aquests
dimonis.
—Aneu-vos-en, en nom
de Déu.
—No et cal dir aqueixa
paraula, home, ja marxem!
I corrents, corrents
se'n van tornar a l'infern, d'on Déu faci que no surtin perquè no els haguem
de sofrir ni crus.
|
Contada per Mercè Teixidor, de
Granja d'Escarp
