La flor del Penical

Aquesta contalla, que té múltiples variants, es pot trobar amb diferents noms: La flor Romanial, del Penical, del Panical... Podríem dir que és la típica aventura entre germans, de recerca del trofeu que dona premi a qui el troba primer. Com acostuma a passar, no guanya ni el més gran, ni el més preparat sinó el que té millor cor.

He triat de recordar aquesta rondalla sobretot per la narració que en fa el Xesco Boix. El text que he escollit està recollit per Joan Amades en el seu llibre Folklore de Catalunya. A part del text, he inclòs la narració en mp3. Com he dit abans, senzillament perquè es pugui gaudir de l’enorme capacitat de comunicació que tenia aquest malaurat trobador.

La flor del Penical (Panical)

(La flor Romanial)

Hi havia un rei que tenia tres fills, i tots tres volien ésser reis quan el seu pare morís, tant, que aquest no sabia pas a quin dels tres deixar el reialme. Un dia els va cridar i els digué:

-Mireu, fills: a tots tres us estimo prou, i a tots tres us crec prou dignes d’ocupar el meu lloc, un cop jo sigui mort. Però, com que no sé a qui cedir la corona, farem una prova. Aneu tots tres pel món a cercar la flor del penical que necessito per curar-me el mal que tinc a la cama, i, al que la porti, a aquell li deixaré com a successor meu. Primer, sortirà el més gran, després, el mitja, i el més xic, el darrer. I a veure qui de vosaltres, serà el més afortunat i tindrà major ventura.

El rei féu preparar, per cada u un vestit de caminant, amb un gran sarró, dintre del qual posà una grossa coca perquè poguessin menjar pel camí.

El primer dia sortí el més gran. Camina que caminaràs, cercant pertot arreu, sense trobar cap mena de flor que pogués semblar-se a la flor del penical que ell cercava. Caminant, caminant, trobà una velleta que portava un nen tot pobre i espellingat, la qual li digué:

-On vas bufó?

-A buscar la flor del penical, perquè si la trobo, arribaré a ésser rei.

-¿Si em volguessis donar una engruna de coca per aquest nen, que es mor de gana?

-Si es mor, que es mori! Per a mi la vull la coca.

-Ja pots buscar que, com més buscaràs, menys la trobaràs.

El príncep mal cor se n’anà terres enllà i, com més cercava, menys trobava.

L’endemà sortí el seu germà mitjà. Caminant, caminant, trobà també la velleta del nen, la qual, com al seu germà, li preguntà on anava.

-A buscar la flor del penical. Si la trobo, arribaré a ésser rei.

-¿Si em volguessis donar una engruneta de coca per a aquest minyonet que té molta gana?

-Que mori de de fam! La coca per a mi la vull!

-Ja pots buscar que, com més buscaràs, menys trobaràs.

El segon príncep seguí món i més món, buscant pertot arreu la cobejada flor i, com més buscava, menys en trobava que es poguessin semblar a la que ell desitjava.

El tercer dia, sortí el fill més petit del rei, proveït com els seus germans amb el sarró i la coca. Seguí camps a través i es trobà amb la velleta que portava el nen tot espellingat i pobre, la qual, com als seus germans li preguntà on anava. Ell respongué:

-Vaig a buscar la flor del penical; el nostre pare ens ha dit que aquell qui la trobi serà a qui ell deixarà la seva corona; però jo, pobret de mi, no em penso pas trobar-la puix que ja han sortit els altres dos germans meus en sa busca, primer que jo.

-Escolta: ¿no em voldries donar una engruneta de coca per a aquest nen que té molta gana?

-Ai sí, la bona dona!; aquí la teniu tota i que se la mengi, que jo no en necessito pas, que bé prou que sempre menjo.

I, afegint l’acció a la paraula, li va donar tota la coca. La bona velleta, que era altra que la mateixa Mare de Déu amb el seu Fill, en va trencar una engruna, engruna, que gairebé no es veia, i la va donar al nen, que ni se la va trobar entre els ditets. Aleshores, dirigint-se al noi li va dir:

-No cal que cerquis la flor del penical, que jo ja te la donaré.

I, d’entremig d’unes herbes, va treure una flor preciosíssima, que feia una olor molt agradosa i bona, i la va donar al noi.

-¿On me l’amagaré, perquè si els meus germans me la troben, me la voldran robar?

La Mare de Déu el va descalçar i li va posar la flor a la sola de la sabateta, de manera que no se li comprengués res, i li va dir:

-Apa, ves!, que seràs rei.

El príncep més xic va emprendre el camí de casa seva; però, tot anant-hi, es va topar amb els seus germans.

-Veiem que estàs molt content; ja comprenem que portes la flor.

-Ai, no!, jo no la porto; ¿i vosaltres?

-Nosaltres, no, que no la portem; però tu sí, que sentim l’olor que fa.

Que si la portava, que si no la portava, varen decidir de despullar-lo i escorcollar-lo, i en efecte, en treure-li les sabates varen trobar la flor del penical. L’enveja es va apoderar dels dos germans, els quals no es podien avenir que el més petit els passés al davant i, volent robar-li la flor, el varen matar per a poder-la-hi prendre. Per dissimular el seu crim el varen enterrar a vora d’un riu. Fet el crim, els dos germans varen tenir llargues disputes, puix que tots dos volien la flor i no trobaven manera d’avenir-se, per poder gaudir la joia d’ésser reis. Tot varen ésser raons, perquè cap dels dos es volia desdir, fins que el més gran, amb una espasa, va matar el mitjà.

El gran va prendre la flor, i es va presentar al seu pare, dient que ell l’havia trobada. Va passar molt de temps sense que cap dels altres dos germans comparegués al palau, i el pare tot era pensar que hauria pogut ésser d’ells! Quan en parlava al mal fill, aquest li responia:

-És que encara deuen cercar la flor i, com que són envejosos, de segur que no volen tornar que no la trobin. Jo també ho hauria fet, si no l’hagués trobada tan aviat.

Va passar temps i molt temps i, al lloc on havien enterrat el pobre príncep petit, va créixer un gran canyar amb unes canyes molt altes i precioses. Un dia, un pastor va tallar una canya per a fer-se’n un flabiol i, quan el tingué fet i el féu sonar, va sentir, amb gran sorpresa, que deia:

-Pastoret, bon pastoret,

tu hem toques i em remenes,

me n’han mort al riu d’Arenes,

per la flor del panical

per la cama del meu pare,

que li’n feia tant de mal.

Quan el pastor va sentir això, de seguida va anar a trobar al rei i li va explicar així:

-Vegi, senyor rei; jo he fet un flabiol d’una canya, com moltes altres vegades; però, en lloc, de sonar com tots els altres, sona d’una manera estranya.

El rei prengué el flabiol el féu sonar i aquest va dir:

-Ai, pare, el meu pare!

vós que toqueu el flabiol,

els meus germans me n’han mort

per la flor penical,

i jo no podré ésser rei,

però ells sí que en seran.

El rei quedà meravellat de sentir les paraules del flabiol, i envià a buscar el seu fill gran i li manà que toqués el flabiol. Aquest que poc es pensava el que el flabiol podria dir, el va tocar i sentí que li deia:

-Germà, el meu germà,

tu que toques el flabiol,

tu i l’altre germà em vàreu matar

per la flor del penical,

ara jo no puc ésser rei,

però tu sí que en seràs.

El mal germà va confessar va que sí, que era veritat que entre ell i seu altre germà mitjà havien matat el petit que duia la flor, per poder-la-hi prendre, i que, després, perquè tots dos la volien, ell va matar el mitjà.

El rei li va manar que li ensenyés on havia enterrat el petit; entre el pastor i el fill li ho varen ensenyar, varen fer un clot i el varen trobar que encara era viu, puix que, cada dia, hi anava la Mare de Déu i li portava menjar i tot el que li feia falta perquè visqués ben regalat. El rei féu penjar el seu fill més gran, per dolent, i va deixar la corona i el reialme al petit, que bé s’ho mereixia.

I per allí passava un gat,

vet ací el conte acabat,

i, per al qui se l’ha escoltat,

fetge de gat.

Recollida per Joan Amades

La sopa de pedres

Aquest va ser un conte imprescindible d’explicar en aplecs de canalla, joves i gent en general on hi regnés un cert to de reivindicació solidària d’un món ben unit. Recordo haver-lo sentit a la plaça del pi de Barcelona una tarda càlida de diumenge explicat per una persona terriblement carismàtica: en Xesco Boix. Avui vull parlar més d’ell que del conte.

Situem-nos: segle passat, anys setanta. Catalunya comença a sortir de la foscor de la dictadura. Les ganes de construir una nova escola catalana ha reunit una allau d’estudiants de magisteri.

Aula de la Universitat Autònoma de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès. Un grup de futurs mestres que assisteixen a una classe de pedagogia amb el professor Artur Noguerol. De cop i volta, s’obre la porta de l’aula i apareix la figura prima i menuda d’un jove d’edat indefinida amb barba, gorra i amb un somriure ample que s’amaga darrera d’unes importants ulleres de miop. Sota el braç porta un banjo i s’adreça als alumnes i al professor. “Bona tarda. Oi que el senyor professor no tindrà inconvenient que cantem unes cançons amb aquests futurs mestres?”. El professor fa cara de resignació i cedeix la resta de la classe a l’improvisat joglar.

Així vaig conèixer en persona a Xesco Boix, un poeta seductor enamorat dels infants i de la literatura infantil. Un geni de la comunicació amb un català impecable. Tenia una riquesa de vocabulari inimaginable en aquells anys per uns barcelonins que tot just havíem après que un “bocadillu” era un entrepà i que després del nom venia el cognom i no “l’apellidu”. Ens va embadalir a tots. Cantava, explicava rondalles i era capaç d’encisar qualsevol mena d’auditori amb el seu discurs ple de tendresa i saviesa.

Va formar part de diferents grups de folk que escampaven la cultura catalana arreu del territori. A pares i mestres ens va descobrir cançons, dites, contalles i tirallongues de frases fetes que les nostres àvies havien cantat a nadons asseguts a la falda des de temps immemorials. Cançons innocents que ajudaven a calmar, adormir i divertir la mainada més menuda. Un tresor que crèiem perdut i que persones com ell es van cuidar de recuperar.

Parlo dels anys seixanta i setanta, una època en què per primera vegada vam començar a qüestionar les centrals nuclears, a defensar el feminisme, a somiar amb la llibertat sexual del moviment hippie, a sentir a parlar d’ecologia, de tenir cura de la natura i d’ecosistemes amenaçats per la humanitat... Tot un seguit de canvis que van il·lusionar una generació amb vocació d’estrenar una nova etapa i canviar un món vell. En el món de l’ensenyament també es van produir grans canvis. Aquí, a Catalunya, volíem recuperar la nostra identitat que passava per recuperar i millorar la llengua. En Xesco va ser tot un referent i ens va ajudar d’una manera decidida i única.

Em considero doncs molt afortunat d’haver pogut conèixer al Xesco i part de la seva gran obra.

La sopa de pedres

Diu que una vegada, fa molt de temps d’això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang. Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana.

Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d’ossos. Un fideu.

Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan va sortir la mestressa li va dir:

-Mestressa, no teniu pas un tros de pa per aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

La mestressa de la casa se’l mirà i digué:

-Però que estàs tocat del bolet? Que t’has begut l’enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però... com t’atreveixes? Mal llamp t’arreplegui!

 I a cops de guitzes i empentes el feu fora de la casa.

Pobre soldat... Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:

-Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

La mestressa se’l mira de fit a fit i li diu:

-Però, que estàs boig? Que no saps que no hi ha, de menjar? Com  t’atreveixes a demanar-ne?

I també a puntades de peu i empentes el treu a fora.

Pobre soldat... Ho va provar en una altra porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a  totes les portes va rebre la mateixa resposta:

-Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí!

I és que la gent d’aquell poble n’estava tipa de la guerra misserable que els havia cremat els camps i se’ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n’anés.

Ah. però el soldat no es va donar per vençut... Travessar el poble de cap a cap, i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i digué:

-Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres?

Les mosses van riure.

-Una sopa de pedres... Però que estàs  boig?

I se li’n reien.

El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara.

-Soldat què tens? Per què plores?

-És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la... –va respondre el soldat.

-Que et podem ajudar? –prenguntà en Martí.

-I tant, mainada... Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc.

En un tres i no res, tots els vailets van a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen el foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen  aigua. L’aigua es comença a escalfar.

Els vailets estaven impacients i deien:

-Podem tastar la sopa?

-Calma, calma, que això va poc a poc.

Aleshores el soldat va triar les pedres. En tenien un grapat: pedres de riu, còdols, ... En va separar deu i en acabat les llançà dins de l’olla. Les pedres van fer el mateix soroll que quan cauen dins d’un gorg: “...blup, blup, blup....”

La sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i digué:

-Mmmmm...! Qué bona!!! Jo diria, però, que hi falta un punt de sal.

Una noia que es deia Elisabet digué:

-Però, si jo en tinc a casa meva...!

Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:

-Qué bona...! Però diria que li falta una mica de tomàquet.

Un noi que es deia Lluís li fa:

- Però, si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida.

-I també hi faltaria patates i arròs.

-Doncs jo puc treure les patates de l’hort –digué l’Anna.

-I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar! –va exclamar l’Ester.

Mentre, la Fina es preguntava què podia portar...

-No tens enciam? –li va preguntar el soldat.

-Sí que en tunc! Ara hi corro! –respongué la Fina.

I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble, i al mig hi havia el soldat que remenava l’olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb cullera i digué:

-Aquesta sopa ja està. Mmmmm...! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai!

Tots els nens aplaudiren i saltaven fent crits per la plaça.

-Ara aneu a casa vostre i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom! –va exclamar el soldat.

Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble. I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien, contents i fent festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia.

       

Marcia Brown

Explicada per Xesco Boix