Situem-nos: segle passat, anys setanta. Catalunya comença a sortir de la foscor de la dictadura. Les ganes de construir una nova escola catalana ha reunit una allau d’estudiants de magisteri.
Aula de la Universitat Autònoma de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès. Un grup de futurs mestres que assisteixen a una classe de pedagogia amb el professor Artur Noguerol. De cop i volta, s’obre la porta de l’aula i apareix la figura prima i menuda d’un jove d’edat indefinida amb barba, gorra i amb un somriure ample que s’amaga darrera d’unes importants ulleres de miop. Sota el braç porta un banjo i s’adreça als alumnes i al professor. “Bona tarda. Oi que el senyor professor no tindrà inconvenient que cantem unes cançons amb aquests futurs mestres?”. El professor fa cara de resignació i cedeix la resta de la classe a l’improvisat joglar.
Així vaig conèixer en persona a Xesco Boix, un poeta seductor enamorat dels infants i de la literatura infantil. Un geni de la comunicació amb un català impecable. Tenia una riquesa de vocabulari inimaginable en aquells anys per uns barcelonins que tot just havíem après que un “bocadillu” era un entrepà i que després del nom venia el cognom i no “l’apellidu”. Ens va embadalir a tots. Cantava, explicava rondalles i era capaç d’encisar qualsevol mena d’auditori amb el seu discurs ple de tendresa i saviesa.
Va formar part de diferents grups de folk que escampaven la cultura catalana arreu del territori. A pares i mestres ens va descobrir cançons, dites, contalles i tirallongues de frases fetes que les nostres àvies havien cantat a nadons asseguts a la falda des de temps immemorials. Cançons innocents que ajudaven a calmar, adormir i divertir la mainada més menuda. Un tresor que crèiem perdut i que persones com ell es van cuidar de recuperar.
Parlo dels anys seixanta i setanta, una època en què per primera vegada vam començar a qüestionar les centrals nuclears, a defensar el feminisme, a somiar amb la llibertat sexual del moviment hippie, a sentir a parlar d’ecologia, de tenir cura de la natura i d’ecosistemes amenaçats per la humanitat... Tot un seguit de canvis que van il·lusionar una generació amb vocació d’estrenar una nova etapa i canviar un món vell. En el món de l’ensenyament també es van produir grans canvis. Aquí, a Catalunya, volíem recuperar la nostra identitat que passava per recuperar i millorar la llengua. En Xesco va ser tot un referent i ens va ajudar d’una manera decidida i única.
Em considero doncs molt afortunat d’haver pogut conèixer al Xesco i part de la seva gran obra.
La sopa de pedres
Diu que una vegada, fa molt de temps d’això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang. Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana.
Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d’ossos. Un fideu.
Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan va sortir la mestressa li va dir:
-Mestressa, no teniu pas un tros de pa per aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?
La mestressa de la casa se’l mirà i digué:
-Però que estàs tocat del bolet? Que t’has begut l’enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però... com t’atreveixes? Mal llamp t’arreplegui!
I a cops de guitzes i empentes el feu fora de la casa.
Pobre soldat... Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:
-Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?
La mestressa se’l mira de fit a fit i li diu:
-Però, que estàs boig? Que no saps que no hi ha, de menjar? Com t’atreveixes a demanar-ne?
I també a puntades de peu i empentes el treu a fora.
Pobre soldat... Ho va provar en una altra porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta:
-Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí!
I és que la gent d’aquell poble n’estava tipa de la guerra misserable que els havia cremat els camps i se’ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n’anés.
Ah. però el soldat no es va donar per vençut... Travessar el poble de cap a cap, i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i digué:
Les mosses van riure.
-Una sopa de pedres... Però que estàs boig?
I se li’n reien.
El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara.
-Soldat què tens? Per què plores?
-És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la... –va respondre el soldat.
-Que et podem ajudar? –prenguntà en Martí.
-I tant, mainada... Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc.
En un tres i no res, tots els vailets van a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen el foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua. L’aigua es comença a escalfar.
Els vailets estaven impacients i deien:
-Podem tastar la sopa?
-Calma, calma, que això va poc a poc.
Aleshores el soldat va triar les pedres. En tenien un grapat: pedres de riu, còdols, ... En va separar deu i en acabat les llançà dins de l’olla. Les pedres van fer el mateix soroll que quan cauen dins d’un gorg: “...blup, blup, blup....”
La sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i digué:
-Mmmmm...! Qué bona!!! Jo diria, però, que hi falta un punt de sal.
Una noia que es deia Elisabet digué:
-Però, si jo en tinc a casa meva...!
Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:
-Qué bona...! Però diria que li falta una mica de tomàquet.
Un noi que es deia Lluís li fa:
- Però, si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida.
-I també hi faltaria patates i arròs.
-Doncs jo puc treure les patates de l’hort –digué l’Anna.
-I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar! –va exclamar l’Ester.
Mentre, la Fina es preguntava què podia portar...
-No tens enciam? –li va preguntar el soldat.
-Sí que en tunc! Ara hi corro! –respongué la Fina.
I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble, i al mig hi havia el soldat que remenava l’olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb cullera i digué:
-Aquesta sopa ja està. Mmmmm...! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai!
-Ara aneu a casa vostre i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom! –va exclamar el soldat.
Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble. I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien, contents i fent festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia.
Explicada per Xesco Boix
