Aquesta contalla, que té múltiples variants, es pot trobar amb diferents noms: La flor Romanial, del Penical, del Panical... Podríem dir que és la típica aventura entre germans, de recerca del trofeu que dona premi a qui el troba primer. Com acostuma a passar, no guanya ni el més gran, ni el més preparat sinó el que té millor cor.
He triat de recordar aquesta rondalla sobretot per la narració que en fa el Xesco Boix. El text que he escollit està recollit per Joan Amades en el seu llibre Folklore de Catalunya. A part del text, he inclòs la narració en mp3. Com he dit abans, senzillament perquè es pugui gaudir de l’enorme capacitat de comunicació que tenia aquest malaurat trobador.
La flor del Penical (Panical)
(La flor Romanial)
Hi havia un rei que tenia tres fills, i tots tres volien ésser reis quan el seu pare morís, tant, que aquest no sabia pas a quin dels tres deixar el reialme. Un dia els va cridar i els digué:
-Mireu, fills: a tots tres us estimo prou, i a tots tres us crec prou dignes d’ocupar el meu lloc, un cop jo sigui mort. Però, com que no sé a qui cedir la corona, farem una prova. Aneu tots tres pel món a cercar la flor del penical que necessito per curar-me el mal que tinc a la cama, i, al que la porti, a aquell li deixaré com a successor meu. Primer, sortirà el més gran, després, el mitja, i el més xic, el darrer. I a veure qui de vosaltres, serà el més afortunat i tindrà major ventura.
El rei féu preparar, per cada u un vestit de caminant, amb un gran sarró, dintre del qual posà una grossa coca perquè poguessin menjar pel camí.
El primer dia sortí el més gran. Camina que caminaràs, cercant pertot arreu, sense trobar cap mena de flor que pogués semblar-se a la flor del penical que ell cercava. Caminant, caminant, trobà una velleta que portava un nen tot pobre i espellingat, la qual li digué:
-On vas bufó?
-A buscar la flor del penical, perquè si la trobo, arribaré a ésser rei.
-¿Si em volguessis donar una engruna de coca per aquest nen, que es mor de gana?
-Si es mor, que es mori! Per a mi la vull la coca.
-Ja pots buscar que, com més buscaràs, menys la trobaràs.
El príncep mal cor se n’anà terres enllà i, com més cercava, menys trobava.
L’endemà sortí el seu germà mitjà. Caminant, caminant, trobà també la velleta del nen, la qual, com al seu germà, li preguntà on anava.
-A buscar la flor del penical. Si la trobo, arribaré a ésser rei.
-¿Si em volguessis donar una engruneta de coca per a aquest minyonet que té molta gana?
-Que mori de de fam! La coca per a mi la vull!
-Ja pots buscar que, com més buscaràs, menys trobaràs.
El segon príncep seguí món i més món, buscant pertot arreu la cobejada flor i, com més buscava, menys en trobava que es poguessin semblar a la que ell desitjava.
El tercer dia, sortí el fill més petit del rei, proveït com els seus germans amb el sarró i la coca. Seguí camps a través i es trobà amb la velleta que portava el nen tot espellingat i pobre, la qual, com als seus germans li preguntà on anava. Ell respongué:
-Vaig a buscar la flor del penical; el nostre pare ens ha dit que aquell qui la trobi serà a qui ell deixarà la seva corona; però jo, pobret de mi, no em penso pas trobar-la puix que ja han sortit els altres dos germans meus en sa busca, primer que jo.
-Escolta: ¿no em voldries donar una engruneta de coca per a aquest nen que té molta gana?
-Ai sí, la bona dona!; aquí la teniu tota i que se la mengi, que jo no en necessito pas, que bé prou que sempre menjo.
I, afegint l’acció a la paraula, li va donar tota la coca. La bona velleta, que era altra que la mateixa Mare de Déu amb el seu Fill, en va trencar una engruna, engruna, que gairebé no es veia, i la va donar al nen, que ni se la va trobar entre els ditets. Aleshores, dirigint-se al noi li va dir:
-No cal que cerquis la flor del penical, que jo ja te la donaré.
I, d’entremig d’unes herbes, va treure una flor preciosíssima, que feia una olor molt agradosa i bona, i la va donar al noi.
-¿On me l’amagaré, perquè si els meus germans me la troben, me la voldran robar?
La Mare de Déu el va descalçar i li va posar la flor a la sola de la sabateta, de manera que no se li comprengués res, i li va dir:
-Apa, ves!, que seràs rei.
El príncep més xic va emprendre el camí de casa seva; però, tot anant-hi, es va topar amb els seus germans.
-Veiem que estàs molt content; ja comprenem que portes la flor.
-Ai, no!, jo no la porto; ¿i vosaltres?
-Nosaltres, no, que no la portem; però tu sí, que sentim l’olor que fa.
Que si la portava, que si no la portava, varen decidir de despullar-lo i escorcollar-lo, i en efecte, en treure-li les sabates varen trobar la flor del penical. L’enveja es va apoderar dels dos germans, els quals no es podien avenir que el més petit els passés al davant i, volent robar-li la flor, el varen matar per a poder-la-hi prendre. Per dissimular el seu crim el varen enterrar a vora d’un riu. Fet el crim, els dos germans varen tenir llargues disputes, puix que tots dos volien la flor i no trobaven manera d’avenir-se, per poder gaudir la joia d’ésser reis. Tot varen ésser raons, perquè cap dels dos es volia desdir, fins que el més gran, amb una espasa, va matar el mitjà.
El gran va prendre la flor, i es va presentar al seu pare, dient que ell l’havia trobada. Va passar molt de temps sense que cap dels altres dos germans comparegués al palau, i el pare tot era pensar que hauria pogut ésser d’ells! Quan en parlava al mal fill, aquest li responia:
-És que encara deuen cercar la flor i, com que són envejosos, de segur que no volen tornar que no la trobin. Jo també ho hauria fet, si no l’hagués trobada tan aviat.
Va passar temps i molt temps i, al lloc on havien enterrat el pobre príncep petit, va créixer un gran canyar amb unes canyes molt altes i precioses. Un dia, un pastor va tallar una canya per a fer-se’n un flabiol i, quan el tingué fet i el féu sonar, va sentir, amb gran sorpresa, que deia:
-Pastoret, bon pastoret,
tu hem toques i em remenes,
me n’han mort al riu d’Arenes,
per la flor del panical
per la cama del meu pare,
que li’n feia tant de mal.
Quan el pastor va sentir això, de seguida va anar a trobar al rei i li va explicar així:
-Vegi, senyor rei; jo he fet un flabiol d’una canya, com moltes altres vegades; però, en lloc, de sonar com tots els altres, sona d’una manera estranya.
El rei prengué el flabiol el féu sonar i aquest va dir:
-Ai, pare, el meu pare!
vós que toqueu el flabiol,
els meus germans me n’han mort
per la flor penical,
i jo no podré ésser rei,
però ells sí que en seran.
El rei quedà meravellat de sentir les paraules del flabiol, i envià a buscar el seu fill gran i li manà que toqués el flabiol. Aquest que poc es pensava el que el flabiol podria dir, el va tocar i sentí que li deia:
-Germà, el meu germà,
tu que toques el flabiol,
tu i l’altre germà em vàreu matar
per la flor del penical,
ara jo no puc ésser rei,
però tu sí que en seràs.
El mal germà va confessar va que sí, que era veritat que entre ell i seu altre germà mitjà havien matat el petit que duia la flor, per poder-la-hi prendre, i que, després, perquè tots dos la volien, ell va matar el mitjà.
El rei li va manar que li ensenyés on havia enterrat el petit; entre el pastor i el fill li ho varen ensenyar, varen fer un clot i el varen trobar que encara era viu, puix que, cada dia, hi anava la Mare de Déu i li portava menjar i tot el que li feia falta perquè visqués ben regalat. El rei féu penjar el seu fill més gran, per dolent, i va deixar la corona i el reialme al petit, que bé s’ho mereixia.
I per allí passava un gat,
vet ací el conte acabat,
i, per al qui se l’ha escoltat,
fetge de gat.
Recollida per Joan Amades
