Està clar que un dels meus autors preferits és Hans Christian Andersen. Sé que per a molta gent és un escriptor no massa apreciat encara que tothom hi reconeix un bon contista. Hi ha qui el veu com una persona fosca, massa pueril o massa moralista. Hi estic d'acord i segurament va ser tot això i moltes coses més. Però, malgrat tot, la majoria de les seves històries sempre m'ha despertat una tendresa fascinadora.

Tot i que he llegit alguna cosa de la seva vida* desconec les motivacions que el van impulsar a escriure històries tan particulars d'una època i d'una determinada personalitat. Cert és que la redacció dels seus contes ha quedat terriblement antiquada, però si som capaços d'entrellucar el fons, els missatges de les seves contalles són d'una lucidesa i d'una actualitat inqüestionable. Un conte com El vestit nou de l'emperador em sembla d'una lucidesa excepcional.

Hi ha dos contes que m'agraden molt: un està dins de la col·leció Els contes que la lluna em va explicar (que ja en parlaré abastament en quan el presenti) i l'altre és el que avui comento.

L'aneguet lleig podria ser simplement la història de la vida d'Andersen. I si no ho és, segurament és la que ell voldria tenir. Tot i l'aparent innocència de les seves contalles, en aquesta història la modèstia brilla per la seva absència. Andersen, amb la seva evident lletjor, sap perfectament que no és un vulgar ànec i aspira a ser alguna cosa més brillant i aparentment inabastable. També és un conte que ens pot fer pensar que cal ser pacients i tenir esperança per acabar descobrint el cigne que cadascú de nosaltres conté a dins seu.

*(Molt recomanable i només per a "fans" empedreïts: H. C. ANDERSEN: El cuento de mi vida. Barcelona: Ediciones del Cotal, 1978. I més recentment, H. C. ANDERSEN: Cuentos completos. Madrid: Ediciones Cátedra, 2005.) 

L’aneguet lleig

Hi havia una vegada una ànega que estava instal·lada covant al peu d’un salze. Els ous estaven a punt d' esclatar i tenia moltes ganes de poder veure els seus petits.

Per fi, un ou es va esbotzar, de seguida ho van fer tots els altres.

Cuac, Cuac -va dir l’ànega com a benvinguda.

Els aneguets, d’un groc daurat, es van desprendre de la seva closca i van mirar a totes bandes, obrint uns ulls com unes taronges.

-Que gran és el món -van dir, astorats.

-S’estén fins molt lluny, més enllà de l’estany i del bosc... Ja ho veureu, un dia el descobrireu -va explicar-los la seva mare.

Va mirar els seus aneguets i els va comptar.

-Sou tots aquí?

Es va aixecar. No, l’ou més gros encara era sencer. Llavors va covar-lo una mica més.

-Com estàs? -li va preguntar una ànega vella, que venia a fer-li una visita. .

-Bé. Mira quins petits més bufons!

Un aire de dignitat va passar per la seva mirada.

-Només em queda un ou gros que no s’acaba de trencar.

-A veure -va dir l’ànega vella-. Oh, i tant, és un ou de gall dindi. Jo en vaig covar un, també. I que malament ho vaig passar amb aquell poll! Tenia por de l’aigua i mai no em va voler seguir per l’estany. Seria millor que el deixessis i portessis els altres a nedar!

-No el vull abandonar, ara. És a punt d’esclatar...

-Com vulguis -va fer la vella ànega, i se’n va anar.

-Qui, qui, qui -va fer el petit alçant el cap.

L’ànega es va quedar parada quan el va veure tan, tan gros i lleig:

-Quin ànec més enorme! No s’assembla gens als altres... D’entrada, és gris. Potser és un poll de gall dindi. Ho haurem de comprovar...

Com que feia bo, l’endemà l’ànega va decidir de dur-los a banyar-se. Plaf! Ja la tenim dins de l’aigua, seguida per tots els aneguets i també de l'aneguet gris.

-Almenys sabem alguna cosa: no és un poll de gall dindi! És ben meu, aquest petit, ben meu. És una mica diferent dels seus germans, això és tot. Però neda tan bé i s’aguanta igual que els altres. Cuac, Cuac, veniu, nens. Us vull presentar la cort dels ànecs. No us mogueu del meu costat i vigileu el gat.

Van arribar a l’estany on hi havia tots els ànecs nedant.

-Bellugueu bé les potes, i aneu inclinant el coll davant la gran ànega, allà baix. És la de més categoria de totes nosaltres. Mireu, porta una cinta vermella a la pota. És la distinció més alta per a un ànec. Això vol dir que ningú no se la menjarà i que cal tenir-li consideració. Alerta, nens! Sigueu educats. Aneu-hi, somrieu i digueu «Cuac».

Els petits van obeir, i els ànecs, al seu voltant, els miraven i exclamaven:

-Heu vist? N’hi ha un de realment espantós. És massa lleig, no el volem.

Llavors, una ànega va llançar-se al seu damunt i li va mossegar el coll.

-Deixa’l -va dir la seva mare defensant-lo-. No ha fet cap mal a ningú.

-No, però és massa gros, i d’un color molt lleig. L’hem de castigar.

-Però això no és pas culpa seva, pobret! Ara deixeu- nos. Ja n’hi ha prou.

-Té uns fillets molt bonics, aquesta ànega -va dir l’ànega vella de la cinta vermella-. Tots són bonics, excepte un, que no acaba de tenir bon aspecte. És una llàstima que no el pugueu tornar!

-Això no pot ser, Majestat -va dir la mare dels aneguets-. Potser no és gaire maco, però és intel·ligent i afectuós. I neda millor que els seus germans. Espero que quan sigui gran millorarà, això sí que pot ser.

-En tot cas, els altres són adorables -va dir la vella. Mentrestant, el pobre aneguet, massa gros, massa diferent, massa lleig, era la riota de tothom. Els altres ànecs es reien d’ell. Les gallines el miraven amb menyspreu. El gall dindi, que es tenia per un emperador, inflava les plomes i l’empipava. L’empaitava fent glu-glus colèrics. El pobre aneguet no sabia on refugiar-se.

 Els seus germans i germanes també cridaven:

-Corre, que el gat se’t menja! Corre, que el gat se’t menja! L'aneguet rebutjat no podia més. Només desitjava una cosa: anar-se’n lluny, molt lluny. Llavors, va desplegar tímidament les ales i va volar per damunt les bardisses.

Quan el veien passar, els ocellets que hi havia a les branques fugien volant: «De debò que sóc tan lleig que els faig por?», va pensar amb tristesa.

Va arribar fins als aiguamolls on vivien els ànecs salvatges. Baldat, es va aturar i va passar tota la nit amagat entremig dels canyissars.

L' endemà, els ànecs el van descobrir:

-Mira! Qui és aquest estranger?

El nostre amic els va dir bon dia, i es va presentar.

-Ets horrorós -li van dir els ànecs salvatges-, però pots quedar-te amb nosaltres, si vols, sempre que no et casis amb ningú de la nostra família.

L'aneguet lleig no pensava pas casar-se i va estar molt content que el deixessin tranquil. S’hi va estar dos dies, a la vora dels aiguamolls. Després dues oques salvatges s’hi van adreçar:

-Escolta, saps? Ets lleig però ens agrades. Vols acompanyar-nos i tornar-te ocell migrador? Viatgem molt lluny; veuràs el país.

Tot d’una va sentir: Pam! Pam! I les dues oques van caure en rodó. Van sonar més trets. Tota la colla d’ànecs salvatges va volar.

Els caçadors passaven. Envoltaven els aiguamolls i van deixar anar els gossos perquè busquessin la caça. El pobre aneguet, espantat, intentava amagar el cap sota l’ala quan un gos enorme, amb la llengua penjant, els ulls espurnejats, se li va acostar. El va mirar uns instants, i se’n va anar sense ni tocar-lo.

 -Quina sort! Sóc tan lleig que fins i tot el gos no m 'ha volgut mossegar! Va jeure tranquil mentre les bales xiulaven i els gossos anaven atrafegats.

La calma va arribar quan es feia de nit, però el pobre aneguet no gosava bellugar-se. Va esperar el matí, va deixar els aiguamolls, va córrer a través dels camps i dels prats.

Cap al vespre, va arribar a una cabana. Va veure un lloc entre les parets del mur, i s’hi va ficar. Allà hi vivia una pagesa gran, acompanyada d’una gallina i d’un gat.  Cloc, cloc -va fer la gallina quan va veure l'aneguet

-Meu, meu -va dir el gat.

-Què és? -va dir la dona.

No s’hi veia gaire bé i es pensava que hi havia una ànega grossa perduda.  

-Millor! -va dir-, tindré ous d’ànega! Tant de bo que no sigui mascle!

Van deixar que l'aneguet es quedés, però de seguida es van adonar que no ponia ous.

-Com és, no saps pondre? -li va dir la gallina.

-No.

-I, doncs?

-Espero que, com a mínim, sàpigues estarrufar-te o roncar com jo! -va dir el gat.

El gat i la gallina no se’n sabien avenir! Què era, aquell animal tan estrany?

L'aneguet, en el seu racó, estava malhumorat. S’empipava. No tenia ni el sol, ni l’aire fresc, ni l’estany. I així ho va dir a la gallina.

-Però és que és tan agradable de lliscar per l’aigua, nedar i submergir-se al fons de l’estany!

-Paraula! Tu no estàs bo! Ningú no pot fer això. Ni el gat, ni la nostra mestressa, ni jo. Ets realment curiós!

-Ningú no em pot comprendre -va sospirar l'aneguet-. Em sembla que me n’hauré d’anar; no hi puc estar més, aquí.

-Doncs vés-te’n! I se’n va anar.

La tardor va arribar. Les fulles es tornaven grogues, començaven a caure i el vent les feia volar per totes bandes. L’aire era més fred, hi havia més núvols. A les bardisses despullades, els corbs grallaven. El pobre aneguet, tot sol, tremolava.

Un vespre, va veure un gran vol d’ocells que sortia de les mates. Mai no n’havia vist de tan bonics. Eren d’un blanc immaculat, amb uns colls llargs ondulants.

Obrien les seves ales per volar cap al sol. Volaven tan alts que l'aneguet estava impressionat.

Mai no oblidaria aquells ocells meravellosos! Els va seguir amb la mirada fins que van desaparèixer darrere els núvols. No sabia com es deien però els trobava bonics i li agradaven molt. Li hauria agradat tant d’assemblar-s’hi.

Després va venir l’hivern i va fer molt de fred. L'aneguet havia de nedar sense parar perquè l’aigua que l’envoltava no el gelés. Però, cada dia, el forat on nedava es tornava més petit. Per fi, esgotat, va quedar pres dins del gel. Un pagès que passava el va veure. Va trencar el gel amb l’esclop i va portar l'aneguet a casa seva on la seva dona el va reanimar. Com que no sabia on era, es va posar a volar per l’habitació, embogit, i va tirar un bol de llet. La pagesa el va empaitar amb l’escombra. El va treure i l'aneguet es va trobar a la neu novament.

L'hivern continuava i el pobre aneguet va sobreviure amb penes i treballs. Per fi, un bon dia, el sol va escalfar més, els borrons es varen obrir i van aparèixer les primeres violetes. Era la primavera. Llavors l'aneguet lleig va desplegar les ales, que el van dur a un hort tot ple d’arbres florits. Els lilàs perfumaven l’ambient, i les branques carregades de penjolls es reflectien a l’aigua del llac. Quin goig que feia tot! I vet aquí que, de cop, tres grans cignes blancs van sortir de les bardisses i van anar cap a ell. Va reconèixer els grans ocells blancs que nedaven pel llac. Eren tan lleugers i aeris!

-Aniré fins al llac a veure’ls. Segurament m’esbroncaran per gosar d’acostar-m’hi. Però m’estimo més patir les seves picades que ser perseguit pels ànecs, les gallines o els galls dindis.

Es va llançar a l’aigua i va nedar cap a ells. Va sorprendre's quan els cignes, en veure’l, s’hi van acostar.

-Vinga, piqueu-me -va dir el pobre aneguet inclinant el cap.

Va ser llavors que va veure’s reflectit a l’aigua. No va veure pas un ocell gris sinó... un cigne! Un cigne! S’havia tornat un cigne! Els grans ocells blancs van nedar cap a ell i van acariciar-li el bec.

Alguns nens s’hi acostaven i els tiraven molles de pa. Un d’ells va exclamar:

-Mireu! N’hi ha un de nou.

Tots els nens es varen posar a picar de mans i a saltar. Deien que el nou era el més bonic, tan jove i tan graciós. Els cignes vells s’inclinaven davant d’ell i l’aneguet va ser el més feliç de tots.

Hans Christian Andersen

Versió de Núria Vilà i Enric Larreula

El Príncep Feliç

Estem davant d'un conte clàssic i molt especial. Crec que és un conte que convé llegir amb molta atenció i més d'una vegada. La primera vegada que el vaig llegir em va semblar un conte trivial per a nens petits, amb un punt de melanconia, a més d'antic. Una història feta a mida d'un aristòcrata aburrit: Oscar Wilde.

Amb el temps he pogut descobrir la bellesa d'aquesta narració. Una història protagonitzada per dos inadaptats: un príncep que no ha vist res més que el seu món particular i una oreneta que  mai no ha sortit de la seva rutina de supervivència. Junts construeixen un projecte per apedaçar una terrible realitat colpidora. Una idea que compraria qualsevol ONG d'avui en dia.

Oscar Wilde porta a l'extrem aquesta noble opció de donar-se un mateix per una causa justa. I per tant s'endinsa en un terreny que al final resulta durament tràgic. Trobo que és una lliçó valenta del que s'ha d'estar disposat a suportar quan es pren una opció tan radical com donar-ho tot per als altres.

Alguns filòsofs diuen que la felicitat és impossible d'aconseguir. El Príncep, que es creia feliç, segurament va estar molt aprop de ser-ho quan va prendre la seva decisió.

El Príncep Feliç

Per la part alta de la ciutat, sobre una columna força alta, hi havia l'estàtua del Príncep Feliç. Estava recoberta de finíssimes làmines d'or; els ulls eren dos safirs brillants, i un gran robí vermell li espurnejava al pom de l'espasa.

Tothom l'admirava molt. 

-És tan bonic com un penell -va dir un dels consellers de l'ajuntament, que volia guanyar-se la fama de tenir bon gust-, només que no és tan pràctic -va afegir amb el temor que la gent es pensés que ell no tenia sentit pràctic.

Però, en realitat, en tenia molt.

-Per què no fas com el Príncep Feliç? -va preguntar una mare raonable al seu fill petit que plorava per tenir la lluna en un cove-. El Príncep Feliç no plora mai per res.

-Estic content que al món hi hagi algú que sigui tan feliç -murmurava un senyor desil·lusionat mentre mirava aquella magnífica estàtua.

-Sembla un àngel -deien els nens de l'hospici, quan sortien de la catedral amb les bates netes i els abrics d'un vermell brillant.

Com ho sabeu -va preguntar el mestre de matemàtiques-, si no n'heu vist mai cap?
Ah, sí que n'hem vist: en somnis -van respondre els nens, i el mestre de matemàtiques va arrugar la cella i els va mirar severament, perquè desaprovava que els nens somiessin.

Una nit, una oreneta va arribar volant per sobre la ciutat. Les seves amigues se n'havien anat a Egipte, sis setmanes abans; però ella s'havia quedat enrere, perquè s'havia enamorat d^:un jonc meravellós. L'havia trobat al començament de la primavera, mentre planava cap al riu percaçant una arna groguenca, i es va sentir tan atreta per la seva petita cintura, que s'hi va aturar per parlar-li.

-Vols que t'estimi? -va preguntar l'oreneta, que li agradava d'anar de seguida per feina, i el jonc li va fer una gran reverència. Ella va anar volant i volant al seu voltant, tocant l'aigua amb les ales, i fent-hi ones platejades. Això era un festeig, i va durar tot l'estiu.

-És un enamorament ridícul -piulaven les altres orenetes-: no té diners i, en canvi, té masses amics.

I efectivament: tot el riu estava ple de joncs. Després, quan va arribar la tardor, totes se'n van anar. Després que se n'anessin, l'oreneta es va sentir sola, i es va començar a cansar del seu amor.

-No té conversa -pensava-, i temo que és molt presumit, perquè sempre flirteja amb la brisa.

En efecte: sempre que la brisa bufava, el jonc li feia. múltiples reverències.

-Admeto que és molt casolà -va continuar pensant-, i en canvi a mi m'agrada viatjar, i al que es casi amb mi li han d'agradar els viatges.

-Vols venir amb mi? -li va preguntar finalment l'oreneta.

Però el jonc va fer que no amb el cap. Estava massa arrelat a casa seva.

-T'has estat burlant de mi! -va exclamar ella-. Me'n vaig a veure les piràmides. Adéu!

I l'oreneta va emprendre el vol.

Va volar tot el dia, i a la nit va arribar a la ciutat.

On trobaré un lloc per estar-me?
-es va preguntar-. Espero que la ciutat s'hagi preparat per rebre'm. 

I aleshores va veure l'estàtua sobre la columna.

-M'estaré aquí -va pensar-. És un lloc molt bonic i ventilat.

I es va posar entre els peus del Príncep Feliç.

-Tinc una habitació daurada -es va dir baixet a si mateixa mentre mirava al seu voltant i es preparava per anar a dormir.

Però, quan va voler posar el cap sota l'ala, li va caure a sobre una gran gota d'aigua.

És curiós! -va exclamar—. No hi ha ni un sol núvol al cel, les estrelles brillen amb molta llum. I tanmateix, plou! El clima al nord d'Europa és realment terrible. Al jonc li agradava la pluja; però era per pur egoisme.

I aleshores li va caure una altra gota.

Per què serveix una estàtua si no et dóna aixopluc? -es va preguntar l'oreneta-. Hauré de buscar alguna xemeneia coberta.

I, quan es disposava a volar, li va caure una tercera gota. Va mirar enlaire, i va veure... Ah, que va veure! El Príncep Feliç tenia els ulls plens de llàgrimes que li relliscaven galta avall. I la cara era tan bonica sota la llum de la lluna, que l'oreneta es va entendrir de compassió.

Qui ets? -li va preguntar.

-El Príncep Feliç.

-Per què plores, doncs? -li va preguntar l'oreneta-. M'has deixat ben molla.

Quan era viu i tenia un cor de veritat -va replicar l'estàtua-, no sabia què eren les llàgrimes, perquè vivia al Palau de la Despreocupació, on la pena té l'entrada prohibida. De dia, jugava al jardí amb els meus companys, i al vespre obria el ball al gran vestíbul del palau. Al voltant del jardí hi havia una paret molt alta; però no em vaig preocupar mai de saber què hi havia a l'altra banda, de tant precioses que eren totes les coses. Els cortesans em deien el Príncep Feliç, i de feliç, n'era molt, jo. I ara que sóc mort, m'han posat aquí dalt, des d'on veig totes les coses lletges i tota la misèria de la meva ciutat, i, per més que ara tingui el cor de plom, no puc fer res més que plorar.

-Com! No és d'or massís? -va preguntar-se l'oreneta a si mateixa, perquè era massa ben educada per fer preguntes així en veu alta. 

-Allí baix -va continuar l'estàtua amb un to greu i musical-, allí baix en un carreró, hi ha una casa molt pobra. Hi ha una finestra oberta, i hi veig una dona asseguda a taula. Té la cara prima i gastada, i unes mans vermelles i rasposes, plenes de punxades d'agulla, perquè es brodadora. Ara broda una passionera sobre un vestit de setí per la més bonica de les dames d'honor de la reina. Se'l posarà per assistir al primer ball de la cort. Sobre un llit, al racó de l'habitació, hi ha un nen. Té febre, i ha demanat suc de taronja. La seva mare no li pot donar res més que aigua de la font, i per això plora. Oreneta, oreneta, petita oreneta, no li portaries pas el robí que tinc al pom de l'espasa? Tinc els peus enganxats al suport de l'estàtua i no em puc moure.

És que m'esperen a Egipte -va respondre l'oreneta-. Les meves companyes volen amunt i avall del Nil, i fan conversa amb els nenúfars. Aviat aniran a dormir a la tomba del gran faraó, que és allí mateix dintre el sepulcre pintat. Està embolcallat amb un llençol de fil groc, i embalsamat amb espècies aromàtiques. Porta un collaret de jade verd clar, i les seves mans semblen fulles seques.

-Oreneta, oreneta, petita oreneta -va dir el Príncep-, no et voldries pas quedar amb mi una sola nit i fer-me de missatgera? El nen té tanta set, i la mare està tan trista!

-Em penso que no m'agraden gaire els nens petits -li va respondre l'oreneta-. L'estiu passat, quan vivia a la vora d'un riu, hi havia dos nens mal educats, els fills del moliner, que sempre em tiraven pedres. No em van tocar mai, és clar; nosaltres, les orenetes, volem massa bé perquè ens pugui passar una cosa així, i, a més a més, jo vinc d'una família coneguda per la seva agilitat. Però, comptat i debatut, era una falta de consideració.

De totes maners, el Príncep Feliç tenia una mirada tan trista, que l'oreneta es va sentir commoguda.

Fa molt fred, aquí -va dir-; però m'estaré una nit amb tu i et faré de missatgera.

-Gràcies, petita oreneta -li va respondre el Príncep.

Així, doncs, l'oreneta va arrencar el gran robí de l'espasa del Príncep, i se'n va anar volant per sobre els teulats de la ciutat.

Va passar per sobre de la torre de la catedral, on hi havia esculpits aquells àngels blancs de marbre. Va passar per sobre del palau i va sentir la música del ball. Una noia molt bonica va sortir al balcó amb el seu enamorat.

Que boniques que són, les estrelles -li va dir ell-, i quina meravella, la força de l'amor!
Suposo que tindré el vestit a punt pel gran ball de la cort -li va replicar ella-; me'l faig brodar amb passioneres; però la brodadora és tan gandula!

Va passar per sobre del riu, i va veure els fanalets penjats als mastelers de les barques. Va passar per sobre del gueto, i va veure vells jueus comerciant entre ells i pesant monedes en balances de coure. Finalment va arribar a la pobra casa i va mirar a dintre. El nen tenia convulsions de febre, i la seva mare s'havia adormit, de tan cansada que estava. Va saltar allí dins i va deixar el gran robí sobre la taula, al costat del didal d'aquella dona. Després va volar gentilment al voltant del llit, ventallant el front del nen amb les ales.

-Quina frescor que sento -va dir el nen-; ja em dec trobar més bé.

I es va adormir amb un son deliciós.

Aleshores l'oreneta va tornar volant cap on era el Príncep Feliç, i li va explicar tot el que havia fet.

-És curiós -va remarcar-; però, encara que faci tant fred, no en tinc gens.

-Això és perquè has fet una bona acció -va dir el Príncep.

La petita oreneta va començar a pensar, i es va quedar adormida. Sempre que pensava li venia son.

A trenc de dia, va volar cap al riu i es va banyar.

Quin fenomen més estrany!-va exclamar el professor d'ornitologia, que aleshores passava pel pont-. Una oreneta a l'hivern! I va escriure una carta al diari local parlant d'això. Tothom la va comentar, perquè la carta estava plena de paraules que ningú no podia entendre.

-Aquesta nit, a Egipte! -es va dir l'oreneta, i només de pensar-hi ja es posava contenta. Va visitar tots els monuments públics, i va reposar una bona estona sobre la punxa del campanar de l'església. Arreu on anava piulaven els pardals, dient-se l'un a l'altre:

-Quina estrangera més distingida!

I això la feia sentir feliç.

Quan va sortir la lluna, va volar prop del Príncep Feliç.

-No vols pas cap encàrrec per Egipte? -li va demanar-. Estic a punt de marxa.

Oreneta, oreneta, petita oreneta -li va dir el Príncep-, no t'estaries pas una nit més amb mi?
És que m'esperen a Egipte -li va respondre l'oreneta-. Demà les meves companyes volaran fins a la segona cascada. Allí reposa l’hipopòtam entre els canyissars, i el gran déu Memnó seu en un tron de granit. S'està tota la nit contemplant les estrelles, i, quan comença a brillar l'estel del matí, llença un crit d'alegria, i després torna a estar en silenci. Al migdia els lleons marronosos baixen a beure a la riba del riu. Tenen uns ulls grans i el seu rugit és com el bram de la cascada.
-Oreneta, oreneta, petita oreneta -va dir el Príncep-, allí baix, a l'altra banda de la ciutat, veig un jove en unes golfes. Està inclinat sobre una taula plena de papers, i al seu costat hi ha un vas de violetes marcides. Té el cabell fosc i arrissat, uns llavis tan vermells com les magranes, i uns ulls immensos i somiadors. Ha d'acabar una obra pel director del teatre; però té massa fred per poder escriure. Té la llar sense foc i la gana l'ha deixat afeblit.

-M'estaré una nit més amb tu -va dir l'oreneta, que tenia molt bon cor-; li porto un altre robí?

-Ai, ja no me'n queda cap, ara -va exclamar el Príncep-, Només em queden els ulls. Són fets d'uns magnífics safirs portats de l'índia fa mil anys. Arrenca-me'n un i porta-li. Ell el vendrà a un joier, i es podrà comprar llenya i menjar per poder acabar l'obra.

Estimat Príncep -va dir l'oreneta-, no ho puc pas fer, això.

I es va posar a plorar.

-Oreneta, oreneta, petita oreneta -va dir el Príncep-: fes el que et dic.

I l'oreneta va arrencar un ull del Príncep, i se'n va anar volant a les golfes de l'estudiant. Era molt fàcil d'entrar-hi, perquè hi havia un forat al sostre. Per allí va entrar l'oreneta com una fletxa, i se'n va anar cap a l'habitació. El jove tenia la cara amagada entre les mans i per això no va sentir l'aleteig de l'ocell, i, quan es va destapar la cara, va trobar el meravellós safir entre les violetes marcides.

-Ara comencen a reconèixer el meu talent -va exclamar-; això procedeix d'algun dels meus admiradors. Ara ja podré acabar la meva obra.

I es va sentir molt content.

El dia següent, l'oreneta va anar volant fins al port. Es va posar sobre el masteler d'una gran nau, i va contemplar els mariners que treien unes caixes enormes de la sentina estirant unes cordes.

-Amunt! -cridaven, cada vegada que en sortia una.

-Me'n vaig a Egipte! -cridava l'oreneta; però ningú no li feia cas, i quan va sortir la lluna, va volar fins al lloc on era el Príncep Feliç.

-T'he vingut a dir adéu -va exclamar.

- Oreneta, oreneta, petita oreneta -va dir el Príncep-, no t'estaries pas una nit més amb mi?

-Ja som a l'hivern -li va respondre l'oreneta-, i la neu freda arribarà aviat. A Egipte, el sol escalfa les verdes palmeres, i els cocodrils, que jeuen sobre el fang, se les miren amb peresa. Les meves companyes ja fan el niu al temple de Baalbek, i els coloms, blancs i rosats, les contemplen festejant. Estimat Príncep, me n'he d'anar; però no t'oblidaré mai, i a la primavera vinent et portaré un parell de joies per reemplaçar les que has regalat. El robí serà més vermell que una rosa vermella, i el safir serà més blau que el mar. 

-Allí baix, a la plaça, hi ha una nena que ven cerilles; però li han caigut totes a la cuneta, i se li han fet malbé.

El seu pare li pegarà molt, si no porta diners a casa, i per això plora. No té mitges, ni sabates, ni barret. Arrenca'm l'altre ull i dóna-li, i així el seu pare no li pegarà.

-Em quedaré una nit més amb tu; però no t'arrencaré l'altre ull, perquè et quedaries cec.

-Oreneta, oreneta, petita oreneta -va dir el Príncep-, fes el que et dic.

Així, doncs, va arrencar l'altre ull del Príncep i se'l va endur volant. Es va posar sobre el muscle de la nena, i li va deixar la joia a la mà.

- Quin tros de vidre més bonic -va exclamar la nena, i se'n va anar a casa seva rient.

Aleshores l'oreneta va tornar amb el Príncep.

-Ara ets cec; val més que m'estigui amb tu per sempre.

-No, petita oreneta -va dir el Príncep-; te n'has d'anar a Egipte.

-M'estaré amb tu per sempre més -va dir l'oreneta, i es va adormir als seus peus.

L'endemà, es va estar al muscle del Príncep, i li va explicar tot el que havia vist en terres llunyanes. Li va parlar dels ibis vermells arrenglerats en llargues corrues a la riba del Nil, que pesquen amb el bec; de l'esfinx, que és tan vella com el mateix món i viu al desert i ho sap tot; dels mercaders, que caminen a poc a poc al costat dels camells, i que porten boles d'ambre a la mà; del rei de les Muntanyes de la Lluna, que és negre com el banús i adora un bloc enorme de cristall; de la gran serp verda que dorm a les palmeres i que té vint sacerdots que l'alimenten amb pastissos de mel, i dels pigmeus, que naveguen per un llac immens sobre fulles planes, i que sempre es barallen amb les papallones.

-Estimada oreneta -va dir el Príncep-, em parles de coses meravelloses, però el més meravellós de tot és el sofriment dels homes i les dones. No hi ha cap misteri tan gran com la misèria. Vola per tota la ciutat, i diguem allò que hi veus.

Així, doncs, l'oreneta va volar per tota la gran ciutat, i va veure els rics celebrant festes a les seves cases imponents, mentre que els pobres s'estaven a la vora dels seus portals. Va volar fins als carrerons més foscos, i hi va veure cares pàl·lides de nens que es morien de gana mentre contemplaven amb tristesa aquells carrers tan negres. Sota l'arc d'un pont, hi havia dos nens ajaguts, que s'abraçaven per no tenir fred.

-Tenim molta gana -deien.

-Aquí, no us hi podeu estar. Marxeu! -els va dir cridant un guàrdia. I se'n van haver d'anar sota la pluja.

Després va tornar i va explicar al Príncep tot el que havia vist.

-Jo estic recobert d'or -va dir el Príncep-; me l'hauràs de treure tot, làmina a làmina, i reparteix-les entre els pobres, perquè els homes pensen que l'or porta la felicitat.

Làmina a làmina, l'oreneta va anar arrencant-lo tot, fins que l'estàtua del Príncep Feliç es va quedar grisa i sense lluentor. Làmina a làmina, va anar portant tot l'or als pobres, i les cares dels nens s'anaven tornant rosades i vermelles, i després jugaven tota mena de jocs pels carrers.

-Ara tenim menjar -deien.

Després va arribar la neu, i després de la neu, el gel. Semblava com si els carrers fossin fets de plata, de tant brillants i resplendents que eren. Llargs caramells com dagues de cristall penjaven dels ràfecs dels teulats. Tothom anava abrigat amb pells, i els nens petits portaven gorres vermelles i esquiaven sobre el glaç.

La pobra oreneta tenia fred, cada vegada més; però no volia deixar el Príncep: l'estimava massa. Bequetejava les engrunes que hi havia a la porta del forner, quan el forner no ho veia, i procurava entrar en calor fent bategar les ales.

Finalment va pressentir que es moriria. Només li quedaven forces per volar al muscle del Príncep una vegada més i prou.

-Adéu, estimat Príncep -va murmurar-: et puc besar la mà?

-Estic content que finalment puguis anar a Egipte, petita oreneta -va dir el Príncep-, T'hi has estat massa temps, aquí.

Besa'm als llavis, perquè t'estimo molt.

-No hi vaig pas, a Egipte -va murmurar l'oreneta-. Me'n vaig a la casa de la mort. La mort és la germana del son, veritat? 

I va besar el Príncep als llavis, i va caure morta als seus peus.

En aquell mateix moment es va sentir un soroll curiós dintre l'estàtua, com si s'hagués trencat alguna cosa. El fet és que el cor de plom es va partir en dues parts, perquè realment feia un fred terrible.

L'endemà al matí, l'alcalde es passejava per la plaça en companyia de dos consellers. Quan passaven per la columna, van alçar els ulls per mirar l'estàtua.

-Valga'm Déu! Quin aspecte més estripat que té el Príncep Feliç -va exclamar.

-Realment estripat! -van exclamar els dos consellers, que sempre estaven d'acord amb el que deia l'alcalde, i van pujar a mirar-s'ho.

- Li ha caigut el robí de l'espasa. Li han desaparegut els ulls, i ja no està recobert d'or -va dir l'alcalde-. De fet, no sembla gaire res més que un captaire.

-Menys que un captaire -van dir els dos consellers.

-I hi ha un ocell mort als seus peus! -va continuar l'alcalde-. Hem de dictar un ban que prohibeixi que els ocells vinguin a morir aquí.

I el secretari de l'ajuntament s'ho va anotar per recordar- ho.

Així va ser com van tirar a terra l'estàtua del Príncep Feliç.

-Com que ja no és bonic, ja no és útil -va dir el catedràtic d'estètica de la universitat.

Després van fondre l'estàtua, i l'alcalde va reunir el ple de l'ajuntament per decidir què s'havia de fer amb el metall fos.

-Hem de construir una altra estàtua, és evident -va dir-. Aquesta vegada serà la meva estàtua.

-Serà la meva estàtua -deien alternativament els dos consellers, que es van començar a barallar. L'última vegada que vaig tenir notícia d'ells, encara discutien.

Quina cosa més estranya! -va dir un dels fonedors-. Aquest cor de plom no es vol fondre. No hi ha maneres de poder fondre aquest cor de plom. L'hem de llençar.

I així va ser com el van llençar a les escombraries, on hi havia també l'oreneta morta.

Porta'm les dues coses més precioses de la ciutat -li va diu Déu a un dels seus àngels. I l'àngel li va portar el cor de plom i l'ocell mort.

-Has escollit molt bé -li va dir Déu-, perquè al jardí del paradís, aquest ocellet hi cantarà per sempre més, i a la meva ciutat d'or, el Príncep Feliç hi cantarà les meves alabances.

Oscar Wilde