Rapunxó

Val la pena revisar la típica història que només pot ser possible en el món dels contes: Rapunxó, també coneguda com Rapuncel o Rapunzel.

Fantàstica història recollida pels germans Grimm que ens parla de l'esclavitud paternal en què sovint es veien abocades algunes donzelles per tal de mantenir intacta la seva puresa. Se li poden buscar moltes reflexions, però per mi no deixa de ser un conte-antídot per donar algun bri d'esperança a les noies que havien d'estar tancades en una torre i incomunicades de la resta del món per preservar les seves virtuts. Si ho analitzem amb més deteniment s'hi poden trobar referències de tota mena que poden tenir la seva particular simbologia. Les més evidents serien aquestes: descendència, bellesa, rapte, innocència, credulitat, cabell, adolescència, valor, joventut i enamorament.

Així que tenim un senzill, famós i -aparentment- innocent conte que ens parla de com només el vertader amor pot alliberar de la maldat de la mesquinesa envejosa.

Rapuncel (Rapunzel, Rapónchigo, Rapunxó)

Érase una vez un hombre y una mujer que llevaban mucho tiempo deseando inútilmente tener un hijo; por fin se forjó la mujer esperanzas de que Dios Nuestro Señor cumpliría su deseo. La pareja tenía una casa con una ventanilla en la parte trasera; a través de ella podía verse un espléndido huerto, lleno de las más hermosas flores v plantas; pero estaba rodeado por un alto muro v nadie se atrevía a entrar en él, porque pertenecía a una bruja de gran poder que era temida por todo el mundo. Un buen día se encontraba la mujer junto a la ventana mirando el jardín; entonces advirtió una era sembrada con los más hermosos rapónchigos; y se veían tan frescos y verdes que le abrieron el apetito y sintió el antojo inmenso de comer algunos. El antojo aumentaba de día en día, y como sabía que no podría conseguir ni uno solo, decayó y adquirió un aspecto pálido y demacrado. Enton­ces el hombre se asustó y le pregunto:

— ¿Qué te ocurre, esposa mía?

— ¡Ay! —respondió—; si no consigo unos rapónchigos del huerto que está detrás de nuestra casa, moriré.

El hombre, que la quería mucho, pensó: «Antes de permitir que muera tu mujer, tráele esos rapónchigos, cueste lo que cueste.» Así que al atardecer saltó el muro que daba al jardín de la bruja, arrancó de prisa y corriendo un manojo de rapónchigos y se lo llevó a su mujer. Ella hizo inmediatamente una ensalada y se la comió ávidamente. Pero le gustaron tanto, tanto, que al día siguiente su apetito se había triplicado. Para que se tranquilizase, el hombre tuvo que volver a saltar al jardín. Así que trepó otra vez por el muro al atardecer, pero al saltar al otro lado se llevó un susto enorme, pues vio ante sí a la bruja.

—¿Cómo puedes atreverte —dijo la bruja, lanzándole una mirada de indignación— a saltar a mi huerto y a quitarme, como un ladrón, mis rapónchigos? ¡Esto lo pagarás caro!

— ¡Ay! —respondió el hombre—; tened compasión, sólo la necesidad me ha llevado a ello; mi mujer vio los rapónchigos desde la ventana y le entraron unas ganas tan grandes de comérselos que hubiese muerto de no haber podido hacerlo.

Entonces la bruja se apaciguó y le dijo:

—Si es como dices te permitiré que cojas todos los rapónchigos que quieras; sólo te pongo una condición: tendrás que darme a la criatura que tu mujer traiga al mundo. No le pasará nada, y yo la cuidaré como una madre.

Lleno de miedo, el hombre asintió, y cuando la mujer dio a luz vino inmediatamente la bruja, dio a la criatura el nombre de Rapónchigo y se la llevó consigo.

Rapónchigo era la niña más hermosa del mundo. Cuan­do cumplió doce años, la bruja la encerró en una torre que se encontraba en un bosque y que no tenía puerta ni escalera; tan sólo una ventanita en todo lo alto. Cuando la bruja quería subir se ponía al pie de la torre y llamaba:

—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.

Rapónchigo tenía una espléndida y larga cabellera, reluciente como el oro. Cuando oía la voz de la bruja se soltaba las trenzas, las ataba a un gancho de la ventana y dejaba caer sus cabellos unas veinte varas para que la bruja trepara hasta arriba.

Pasados algunos años ocurrió que el hijo del rey, cabalgando un día por el bosque, pasó cerca de la torre. Entonces oyó un canto tan melodioso que se detuvo. Era Rapónchigo que, en su soledad, se entretenía entonando su dulce voz. El príncipe quiso subir a verla y buscó la puerta de la torre, pero no la encontró. Volvió a su palacio, mas el canto lo había impresionado tanto que todos los días iba al bosque a escucharlo. Estando en una ocasión tras un árbol, vio venir a la bruja v oyó cómo llamaba:

—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.

Entonces soltó Rapónchigo las trenzas y la bruja trepó por ellas. «Si esa es la escalera por la que se sube, ma­ñana probaré fortuna», se dijo el príncipe.

Y al día siguiente, cuando empezó a oscurecer, fue a la torre y llamó:

—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.

Inmediatamente cayeron los cabellos y el príncipe tre­pó por ellos.

Al principio Rapónchigo se asustó muchísimo porque nunca habían visto sus ojos a una persona como el prín­cipe; pero éste empezó a hablarla muy amistosamente y le contó que había quedado tan impresionado por su canto que no hubiera podido vivir tranquilo sin verla. Entonces perdió Rapónchigo el miedo, v cuando el prín­cipe le preguntó si lo aceptaba por esposo vio que era joven v bien parecido, y pensó: «Este me va a querer más que la vieja señora Gothel»; así que le dijo que sí y le estrechó la mano. Y añadió:

—Me iría gustosa contigo, pero no sé cómo bajar de aquí. Cuando vengas otra vez trae una cuerda de seda; con ella haré una escalera, y cuando esté lista bajaré y me llevarás en tu caballo.

Acordaron que hasta entonces vendría él todas las noches; pues de día venia la vieja. De nada se percató ésta hasta que una vez la dijo Rapónchigo:

—Dígame, señora Gothel, ¿cómo es que usted me pesa más al subir que el joven príncipe que dentro de un momento estará conmigo?

— ¡Ah, tú, hija del diablo! —exclamo la bruja—; ¡qué es lo que tengo que oír decir! ¡Y yo que creía haberte apartado del mundo! ¡Tú me has engañado!

En un arranque de ira, cogió los hermosos cabellos de Rapónchigo, les dio unas cuantas vueltas con la mano izquierda, empuñó unas tijeras con la derecha y, ¡zis, zas!, se los cortó de raíz; y las hermosas trenzas rodaron por tierra. Y fue tan despiadada que se llevó a la pobre Rapónchigo a un desierto, donde vivía con gran penuria en la desolación.

Y el mismo día, después de expulsar a Rapónchigo, la bruja amarro las cortadas trenzas en el gancho de la ventana, y cuando vino el príncipe y llamó:

—Rapónchigo, Rapónchigo, suéltame tu pelo.

Las dejó caer. El príncipe trepó, pero arriba no encontró a su querida Rapónchigo, sino a una bruja que le miraba con malos y pérfidos ojos.

—¡Hola! —exclamo la bruja irónicamente—. Vienes a ver a tu queridita, pero el lindo pajarillo ya no está en la jaula y no cantará más; el gato se lo llevó y ahora te sacará a ti los ojos. Perdiste a Rapónchigo para siempre; nunca volverás a verla.

El príncipe quedó traspasado de dolor y, en su desesperación, saltó por la ventana. No perdió la vida, pero cayó sobre unos pinchos que se le clavaron en los ojos. Erró, ciego desde entonces, no comiendo más que raíces y bayas y sin hacer otra cosa que gemir, llorando la pérdida de su querida mujer. 

Así anduvo vagando durante algunos años, hasta que llegó al fin al desierto donde vivía miserablemente Rapónchigo, con dos mellizos que había parido: un niño y una niña.

El príncipe oyó su voz, y tan familiar le pareció, que fue hacia ella; Rapónchigo lo reconoció, se echó en sus brazos y lloró sobre él. Pero dos de sus lágrimas cayeron en los ojos del príncipe y los aclararon; entonces pudo ver mejor que antes. Se la llevó a su reino, donde fue recibido con alegría, y vivieron felices y contentos durante muchos años.

Jacob i Wilhelm Grimm

Alí Babà i els quaranta lladres

Parlant de la riquesa que ha suposat per a la humanitat l'aplec de contes de les Mil i una nits, no vull descuidar-me del que, per mi, és el conte més representatiu des que tinc el record més antic: Alí Babà. Estic segur que es podria trobar relació entre quedar-se tancat en una cova i les pors més ancestrals de l'home. A més d'una màgia particular, recordo d'aquest conte l'estranya por de l'oblit barrejat amb la por de quedar-te tancat. A mi em fa pensar més en Les desventures de Càssim.

Una altra cosa que m'ha fet decidir incloure aquest conte en aquest recull és la magnífica versió a cura de Montserrat Correig i, molt en especial, de Miquel Desclot. A Miquel Desclot vaig tenir la sort de tenir-lo de professor de literatura quan estudiava per a mestre. D'ell en recordo una fascinació per la poesia que no et deixava indiferent. El millor que vaig rebre d'aquest professor van ser les seves sessions de recitació de poemes de Miquel Martí Pol, Joan Salvat Papaseit i d'altres, que per primera vegada em van donar una idea dels beneficis i la necessitat que tenim de la poesia.

El vocabulari d'aquest conte és senzillament excel·lent. És el vocabulari que tot mestre desitja poder traspassar a qualsevol dels seus alumnes.

Alí Baba i els quaranta anys

Això passava en una vila de l'allunyada Pèrsia, llavors que el temps caminava a poc a poc, sense presses.

Càssim i Alí Baba eren dos germans que acabaven de perdre el pare. El vell havia estat sempre tan pobre home que només els va poder deixar una miserable herència a cadascun per anar tirant. Però Càssim de seguida va saber-se'n sortir, i es va casar amb una dona rica, de manera que al cap de quatre dies s'havia convertit en un dels veïns més ben peixats del poble.

En canvi, Alí Baba va casar-se amb una dona senzilla, i amb l'herència del pare només va poder comprar-se un parell de rucs i una destral per anar a fer llenya al bosc.

Vet aquí que un dia, mentre era al bosc fent llenya, Alí Baba va sentir una mena de remor de cavalls que semblava arribar de lluny. Va alçar els ulls cap a l'horitzó i va descobrir un núvol de pols que venia cap a on ell estava treballant. Com que no tenia pasta de valent, es va decidir a enfilar-se dalt d'un arbre, per si de cas. I sort en va tenir, perquè a mesura que el núvol i el soroll s'anaven acostant, Alí Baba va adonar-se que allò era una colla de lladres de camí ral, armats fins a les dents i amb molt poca cara d'amics.

La colla es va anar acostant, i en ser a sota l’arbre d'Alí Baba van descavalcar i van lligar els cavalls al tronc. En acabat, van anar cap a una gran rocassa que hi havia allí a tocar, tota coberta de bardisses, i el capità dels lladregots va dir:

—Sèsam, obre la porta!

I la roca encantada es va obrir pel mig com si fos una porta. 'Aleshores, un a un, els bandolers van anar-hi entrant carregats amb el botí de l'últim robatori, i Alí Baba, des de dalt de l'arbre, els anava comptant Fins a quaranta va comptar-ne! Quan van ser tots quaranta a dins, la roca es va tancar un altre cop, i Alí Baba va continuar enfilat, mig mort de por.

Al cap d'una estona, el penyal es va tornar a obrir, amb un esgarrifós soroll de pedregam Els lladregots van anar sortint, amb les bosses buides, i van muntar a cavall, per arrencar a córrer bosc enllà, enmig d'un núvol de polseguera.

Alí Baba encara no gosava baixar de l'arbre, i la veritat és que no ho va fer fins que no els va veure ben lluny ben lluny. Però llavors sí, va baixar i va córrer a mirar de prop aquella estranya roca màgica.

—Potser també s'obriria si ho digués jo, això de "sèsam, obre la porta!" —va exclamar en veu alta. I al punt, la roca es va migpartir com una porta.

—Ospa! —va fer Alí Baba en adonar-se de les immenses riqueses que es veien a través de la roca oberta. Enlluernat, va entrar a la cova per veure-les més bé, i en ser a dins, la roca es va tornar a tancar. De moment va espantar-se'n, però de seguida es va dir:

—Ara rai, que sé com s'obre!

I va començar a remenar aquells tresors impressionants que semblava que no s'havien d'acabar mai.

—I si m'endugués alguna d'aquestes coses? —va pensar—. Els lladres ni se n'adonarien, i a nosaltres prou ens ajudarien a viure més bé. Vinga!

 

Alí Baba, doncs, va triar unes quantes d'aquelles meravelles i es va carregar al coll un sac de monedes d'or. Com que sabia la fórmula màgica de la porta, va sortir a fora i va omplir les sàrries dels seus ruquets, que pasturaven per allí a prop. En acabat, les va tapar amb una mica de llenya, i cap a casa falta gent!

En arribar a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir:

—Vet aquí,  dona meva,  que se'ns han acabat els maldecaps.

—I això com és?

Alí Baba va obrir els sacs i va treure'n tot aquell bé de Déu de riqueses.

—D'on ho has tret, això? —va demanar la dona, esfereïda.

—No t'espantis, dona, que no ho he malguanyat.

I li va explicar, fil per randa, tota la història. Quan va haver acabat, van decidir de comptar-ho i de guardar-ho ben amagat, en secret, perquè no ho sabessin els lladres. Però com que hi havia tanta moneda van tenir por de descomptar-se i van pensar que seria millor de mesurar-ho amb una mesura de gra. I dit i fet, la dona va anar a casa de Càssim, que vivia costat per costat de casa d'ells, a manllevar una mesura a la seva cunyada.

La dona de Càssim es va estranyar que a casa d'Alí Baba, tan pobres, tinguessin alguna cosa per mesurar. I, tafanera de mena, va voler saber de què es tractava: així, abans de deixar la mesura, la va ben untar amb llard.

Amb aquella mesura, Alí Baba i la seva dona van comptar les seves riqueses, i van veure que tenien vint-i-quatre mesures d'or. Un cop feta la feina, la dona va tornar la mesura a la seva cunyada sense adonar-se que al cul de la mesura hi havia quedat una moneda d'or enganxada amb el greix.

Quan la dona de Càssim va veure aquella moneda d'or al cul de la mesura es va quedar glaçada. Va córrer a trobar el seu marit i li va cridar:

—Mira, Càssim, si n'ets de beneit! Resulta que Alí Baba es fa el pobre davant teu, i a l'hora de la veritat ell mesura els diners com si fossin blat, mentre tu, que te les dones de ric, no en pots omplir ni dues mesures i mitja! No et fa vergonya, desgraciat? Quina mena de ric ets tu, al seu costat?

Tant va rondinar, que Càssim va acabar prometent que ho investigaria.

L'endemà mateix, Càssim es va presentar a casa d'Alí Baba i va començar a burxar-lo:

—Quina cara de salut que fas! Es nota que totes et ponen, eh? —va fer. Però Alí Baba, dissimulant, va contestar:

—I ara!, Càssim, ja saps com anem de justos. Que vols riure't de nosaltres?

—Au, vinga, germanet, no et facis el distret que ja sabem que comptes l'or per mesures. A mi ja m'ho pots dir, que sóc de casa.

I Alí Baba, sentint-se atrapat, ho va contar tot al seu germà.

—I on cau, aquesta cova meravellosa? —va preguntar Càssim, al final.

—Val més que no ho sàpigues, Càssim. Em fa por que no et passi alguna desgràcia, si els lladres t'hi trobessin.

—Au, deixa't de romanços. On és la cova?

Alí Baba, que era bo com el pa tou, va acabar explicant-li on queia.

A Càssim li va faltar temps per anar-se-n'hi amb totes les mules que tenia.

En arribar davant la cova, Càssim va pronunciar les paraules màgiques, i la roca es va obrir. Corrents, va entrar-hi com un esbojarrat, sense ni adonar-se que la porta es tornava a tancar darrere seu. Davant aquella meravella d'or, de plata, de pedres precioses, Càssim va perdre el nord. Anava d'un cantó a l'altre, i tot li feia peça. S'ho hauria emportat tot.

— Avui m'enduré el que pugui, i demà tornaré a venir.

Així, doncs, va carregar tants sacs com Va poder i va anar per sortir. Però la porta era tancada: calia tornar a dir la fórmula. Ara bé, amb l'entusiasme de la descoberta, Càssim havia oblidat del tot les paraules correctes. Va dir:

—Blat, obre la porta!

I la porta com si res.

—Ordi, obre la porta!

I la porta com si sentís ploure.

—Arròs, obre la porta!

I la porta com si fos una paret.

No hi havia manera de recordar-se'n. Càssim es va adonar del perill que corria, i va arrencar a plorar de pànic.

—Si em troben els lladres, estic perdut!

Tanmateix, com que la fórmula no sortia, es va determinar a esperar-se darrere la porta per poder fugir així que algú l'obrís.

Al cap d'una estona llarga, va sentir soroll a fora: els bandolers tornaven a la cova! Càssim es va preparar per escapolir-se corrents i, així, tan bon punt es va obrir la roca, va sortir esperitat com un coet. Al principi, va poder esquivar els set primers lladregots, però darrere n'hi havia trenta-tres més, ferotges com salvatgines, i el van caçar com si fos un ocellet.

—Així, tu ets el que ens robaves, oi? —va fer el capità dels lladres. —Doncs te'n penediràs! —i d'un sol cop d'espasa li va traspassar el cor. A continuació, van agafar el cos de Càssim i el van penjar a l'entrada de la cova, per la part de dins, amb la intenció d'espantar qualsevol altre possible xafarder.

I un cop feta la feina, van arrencar a córrer bosc enllà, amb les mules de Càssim i tot.

Mentrestant, a la vila, la dona passava ànsia de veure que Càssim no tornava. Es va esperar fins a mitja tarda i llavors, inquietada, va anar-ho a dir a Alí Baba. El pobre Alí Baba de seguida va pensar en una desgràcia i, sense rumiar-s'ho ni una mica, va marxar amb els seus ruquets cap a la cova. En arribar-hi, el sol ja s'havia post, però encara quedava la claror del capvespre. Va dir la fórmula i la roca es va obrir: el cos de Càssim penjava esgarrifosament davant els ulls d'Alí Baba. El pobre Alí Baba va fer el cor fort i va despenjar el seu germà. Però abans de carregar-lo al cim d'un dels rucs, va tornar a omplir les sàrries d'or.

Va arribar a la vila que ja era negra nit, i gràcies a això, va poder arribar a casa sense que el veiés ningú. La dona de Càssim, en veure el cos del seu home, es va desfer en plors. Alí Baba no sabia què fer per consolar-la, i al final li va dir:

—Mira, ara ja no hi ha res a fer. Més val que mirem de sortir-nos-en tan bé com puguem. I si vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts.

La pobra vídua va venir-hi bé, però encara va demanar:

—I què en farem del cos de Càssim?

—Tu no t'hi amoïnis. D'això se n'encarregarà la teva esclava Marxana, que és llesta com una mostela.

De manera que va encarregar aquesta feina a Marxana. La noia, que era de veritat molt viva, va anar a la farmàcia a demanar medecines, dient que el seu amo es trobava molt malament. I l'endemà va tornar-hi a demanar-ne més, com si l'amo estigués molt greu. Tota la vila sabia ja que el pobre Càssim estava molt malalt. L'endemà següent, Marxana va fer córrer la notícia que Càssim havia mort. Gràcies a la llestesa de la noia, tot el poble es va pensar que Càssim havia mort de malaltia. Ningú no sospitava que hagués estat assassinat. I així, doncs, l'endemà el van enterrar enmig de tota la tristesa del poble.

Mentrestant, la casa d'Alí Baba i la del seu difunt germà s'havien convertit en una de sola. Vivien plegats i vivien bé.

Els lladres, pel seu cantó, s'havien adonat de la desaparició del cos de Càssim.

—Això vol dir que hi ha algú més que coneix el nostre secret, i vol dir que l'hem de trobar sigui com sigui! —va fer el capità de la colla, enfurismat.

Ell mateix s'encarregaria de trobar-lo. Va disfressar-se de marxant i va anar cap al mercat de la vila. Calia saber si hi havia algú que s'hagués fet ric de cop i volta, o si algú havia mort tot d'una. Ja se sap que a mercat hi ha sempre molts xerraires, i el bandoler, que era un murri, els va saber trobar i els va saber estirar la llengua. El mateix dia ja sabia el que volia saber. Va tornar-se'n cap a la cova, on l'esperaven els altres trenta-nou, i van començar a rumiar un pla de venjança.

Al cap d'una setmana justa, ja ho tenien tot a punt.

Un dia, doncs, a l'hora del capvespre, va arribar a la vila un marxant amb vint mules, carregada cadascuna amb dos barrils d'oli. El marxant va anar travessant el poble fins que va ser davant de la casa d'Alí Baba. Allí va aturar-se i va trucar. Va demanar per l'amo i Alí Baba va sortir.

—Seríeu tan amable de donar-me hostalatge per aquesta nit? Acabo d'arribar i em trobo que tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l'oli al mercat i marxaré. No us destorbaré gaire.

Alí Baba li va donar hostalatge amb molt de gust. Van baixar els quaranta barrils al celler, van dur les vint mules a l'estable i van convidar el marxant a sopar. Però abans de pujar a la casa el marxant va voler acabar d'arreglar els barrils i es va quedar sol al celler. Aleshores va tustar un barril i en va sortir la veu d'un dels lladres. Tots els barrils amagaven un lladre amb un ganivet a la mà! És a dir, tots menys un, que era l'únic ple d'oli.

—Ja és hora? —va preguntar el lladre.

—No encara —va explicar el capità. —Ja us vindré a avisar. Però estigueu tots a punt i no us adormiu.

El capità va pujar cap dalt a sopar.

Mentrestant, a la cuina, Marxana estava fent el sopar per a tothom. Però quan anava per fregir el segon plat es va trobar sense ni una gota d'oli.

—Això rai! —va pensar. —Avui en tenim el celler ple!

I va baixar al celler a agafar una mica de l'oli del marxant per acabar el sopar. Ara bé, en sentir soroll de passos, els lladregots es van pensar que devia ser el capità que els venia a avisar, i el primer lladre va demanar, de dins el barril estant:

—Ja és hora?

Marxana es va quedar glaçada. Però com que era eixerida com una espurna, va reaccionar de seguida i va comprendre el que passava. Va contestar, doncs, en veu baixa:

—No, no encara.

Aleshores va anar tustant barril per barril i donant la mateixa resposta. Fins que va arribar al barril ple d'oli i se'l va endur, tot rodolant. Un cop a la cuina, va acabar el sopar, i després va omplir una grossa caldera amb l'oli del barril i el va posar a bullir. Quan l'oli va ser bullent, va tornar a baixar al celler amb la caldera i va anar-la buidant una mica a cada barril, de manera que els lladres, desprevinguts, anaven quedant rostits un a un. Tots trenta-nou!

En acabat, Marxana es va amagar per veure què faria el capità.

Quan tothom era a dormir, el capità va baixar de puntetes i va tustar els barrils. Però veiem que no contestaven, es va imaginar que s’havien adormit i els va destapar. I llavors se’ls va trobar tots trenta-nou cuits com un ou ferrat! Desesperat, va fugir corrents d’aquella casa maleïda.

Marxana va sortir del seu amagatall i se’n va anar a dormir tota tranquil·litat. L’endemà ho va explicar tot a Alí Babà, que es va quedar de pedra. L’home, agraït, va omplir Marxana d’abraçades. Aquella dia van fer festa grossa.

Però el capità de lladres encara era viu, i no estava gens disposat a oblidar les fetes d'Alí Baba. De manera que al cap de dos mesos, quan ja tothom s'havia tranquil·litzat, va tornar a la vila. S'havia afaitat la barba i el bigoti, i ja no s'assemblava gens al marxant d'oli.

Aquesta vegada el capità va venir carregat de tresors de la cova. Va comprar una gran casa a la vila i s'hi va quedar a viure com un gran senyor. Amb el temps, el murri va anar-se guanyant l'amistat dels veïns, que es creien molt honorats de convidar-lo a sopar i de tenir-lo entre ells.

Al cap de pocs mesos, tothom havia convidat el gran senyor. Tothom, tret d'Alí Baba. Fins que també Alí Baba es va creure amb l'obligació de ser cortès i hospitalari amb el nou veí. I, doncs, un dia el van convidar a sopar.

Es van asseure a taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar. En entrar amb el menjar, Marxana va reconèixer immediatament la mirada del capità de lladres, i tota se'n va esgarrifar. Fins i tot va semblar-li veure el pom d'un punyal traient el cap per entre la roba del convidat. Però ella, com si no hagués vist res, va continuar servint el sopar.

A l'hora de les postres, però, es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa i va entrar al menjador disposada a ballar una dansa en honor del convidat il·lustre.

—Has tingut una idea esplèndida, Marxana! —la va felicitar Alí Baba.

I la noia va començar la dansa. Girava per tota la sala, i ara s'acostava a Alí Baba, ara al capità de lladres, com si tot fos cosa de la dansa. Una de les vegades que s'acostava al convidat, va fer veure que li volia fer una festa, però la ballarina duia un ganivet sota la roba i per comptes d'una festa li va enfonsar el ganivet al coll.

—Què has fet, desgraciada? —va cridar Alí Baba, esfereït.

Però la noia no el va deixar acabar i li va fer reconèixer la cara del bandoler. Quan Alí Baba es va adonar del perill que havia corregut, es va adreçar a Marxana i va dir-li:

—Marxana, has salvat dos cops aquesta casa. Sense tu no hi seríem pas. És just, doncs, que en siguis tan mestressa com jo mateix.

I a partir d'aquell dia, Marxana va ser tan mestressa de la casa com el mateix Alí Baba.

Anònim