El sabater de Torregrossa

Vet aquí un conte que ja no recordava. El comentari d’un amable seguidor m’hi ha fet pensar. M’ha costat una mica trobar-lo, però aquí està: El sabater de Torregrossa. És un conte que em fa pensar en els dels germans Grimm. És d'aquell tipus de contes que per tal de sortir d’una situació d’extrema precarietat acabes per vendre’t l’ànima al diable. I aleshores es produeix el miracle, tantes vegades somiat, de solucionar la feina feixuga. Però després passa que s’acosta l’hora de saldar comptes amb el dimoni i tot són angúnies i penalitats.

Diu la dita que qui juga amb foc acaba cremant-se, però un cop més, la màgia de la fantasia dels contes troba, en l’enginy, una sortida.

El sabater de Torregrossa

Una vegada era un sabater del poble de Torregrossa, tan pobre i carregat de mainada   que, per més que treballava de l'un cap de dia a l'altre, no guanyava prou per apanar-la. Un dia, tan amoïnat n'estava d'aqueixa pobresa seva, que veient que no podia alimentar els fillets, sense saber el que deia, exclamà en un moment de desesper: —Si sabia que donant-me al dimoni hagués de tenir feina per a guanyar-me la vida, ara mateix ho faria! En aquell mateix instant se li presenta el dimoni en forma de senyor. El qual li digué resoltament: —Ja que m'has cridat, aquí em tens! —Jo? —digué el sabater entre estranyat i esporuguit. —Sí home, no has cridat el dimoni? Ja sóc aquí! —Ah!, tu... però... —Res, si te'n desdius, me'n torno! —Ja veuràs, jo... —Tu m'has invocat! Tu no guanyes prou per a mantenir la família. Doncs és ben senzill, jo et donaré més feina que no voldràs. —Si ens entenem  -arribà a dir el desgraciat sabater. —Aviat ens haurem entès; a canvi de la feina en abundància que jo et facilitaré, tu em donaràs l'ànima... —Renoi!, renoi!... —No hi ha renoi! que valgui. —I me'n ve tanta feina que no pugui donar a l'abast, potser seria pitjor el remei que la malaltia. —No, home no! que jo et donaré feina i treballadors per a fer-la. I el pobre sabater, sense saber què deia ni què feia respon: —I quan vos hauré de donar l'ànima? —Quan no sàpigues quina feina donar als treballadors que et remetré. —Doncs no en parlem més, vinguin els treballadors. —Recorda't dels tractes! —digué el dimoni desapareixent. No havia passat un minut, quan es presenten tres fadrins amb un cabasset d'eines. —És aquí que heu fet un pacte amb el dimoni? —Ei, no parlem tan alt, que la meva dona us podria sentir i no hi hauria res de tot lo dit. —Doncs, feina, feina! —Calleu, que ara us tallaré sabates. —Feina, feina!  — repetien. Tan fort cridaven, que arribà a oïdes de la sabatera, la qual, presentant-se a la botiga, diu al seu home: —Què són tants crits? —Aquests fadrins que he llogat, que estan freturosos de treballar. —Tres n'has llogat? —Sí, tinc molta feina. —Si que t'ho havies portat callat! —Què t'hi diré jo?  -digué l'home per dir alguna cosa. El sabater anava enraonant amb la seva dona i vinga tallar i més tallar. Els altres, asseguts als tamborets, tan bon punt agafaven una sabata, ja la tenien embastada; ja li clavaven puntes, ja l'arrodonien amb la sola, és a dir, en un tancar i obrir d'ulls, tenien una sabata feta i un parell sencer, i d'aquell un altre. A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que donava bo de mirar. Tothom es llançà a comprar-li sabates i venien del carrer, de tota  la població, i fins i tot gent de pobles veïns. El sabater es feia d'or. Va passar per Torregrossa un regiment de tropa, i com venien a peu i passaren per davant de cal sabater, tots anaren entrant a comprar sabates i per tots els soldats n'hi hagué i encara en sobraren. Darrera d'aquell regiment en passà un altre, i darrera d'aquell un altre i el sabater vinga a vendre sabates i vinga a fer diners. Però encara que feia diners a cabassos, mai no havia estat tan cansat. Li feien goig les riqueses però ja començava a estar tip de tant de sentir a tothora els crits d'aquells fariseus que deien: —Feina, feina! Aqueix crit se li figurà que àdhuc reposant i dormint el sentia. Que és cosa d'anar a fer un trago, de fer un cigarret, de sortir un xic al carrer! A tothora un o altre d'aquells galifardeus li cridava: — Feina, feina! Un dia no pogué més i els féu fonedís. Se n'anà a les golfes per mor de no sentir aquella veu que li recordava a tothora aquella maleït pacte amb el dimoni. A les golfes va ésser, allí es va lliurar a fer un examen cabal de la seva situació. No podia negar que guanyava més diners que volia però resultava ésser un esclau, tal com pintava. En aquestes, la seva dona hagué d'anar a les golfes, i me'l troba arrupit i capficat. S'hi acosta, i li diu: —Aquí ets? Que no et trobes bé? —Sí però... —Però què?... —Treballo massa! —Això rai, no treballis tant. —Sí, ja ho dius tu, com donaré feina als tres fadrins? —Despatxa'n algun! —No puc, que si pogués, ja et dic jo que ho faria de seguida. —No pots, dius? No ho entenc... El sabater es posa plorar i diu a la seva dona entre una gran pena i sanglotant —Ja t'ho diré ben clar. Un dia, de tan pobre com em veia, sense pa per a donar-te a tu i als nostres fills, vaig desesperar-me i em vaig donar al dimoni. —Jesús, Maria, Josep! Que va de debò això? —Sí, filla, sí. A canvi de donar-me molta feina i treballadors per a fer-la, jo li he de donar la meva ànima el dia que s'acabi la feina. —Què més? —Res més! Encara et sembla poc? Per això et dic que no puc despatxar als fadrins que tinc. —Doncs ja ho arreglaré jo. I si tu haguessis tingut la franquesa de dir-m'ho abans, ja hauríem acabat més aviat. Anem! Van a la botiga i, així que els fadrins estaven sense fer res, veuen el sabater i criden com de costum:  —Feina, feina! —Ja us en donaré jo, de feina; d'aquí endavant, jo mano en casa  — digué la dona. —La qüestió és feina, feina i feina! —Vosaltres, tant treballeu de sabater com d'altra cosa oi? —Sí, la qüestió és que ens doneu feina! —Feina voleu, feina haureu. Tu! —diu a un d'ells— vés allà a la cuina i porta una cistella que trobaràs. Va a cercar la cistella i, en tornant, diu la sabatera:  —Haig de rentar; amb això vés a l'hort i omple'm la pica de l'aigua del pou amb aquesta cistella. Quan hagué marxat el fadrí, diu a un altre: —Ara vaig a cercar feina per a tu. Marxa a la seva cambra i agafa un nen que dormia al bressol. —Té  —li diu—, així que es desperti aquest menut de tres mesos, me l'ensenyes de llegir. Ja em teniu al fadrí encarregat d'això agafant la criatura. —Ara n'hi haurà per tu —digué al tercer fadrí. Va cap dins la casa i torna a sortir al cap d'un moment portant a la mà una pell negra. —Veus aquesta pell negra? -li diu-; doncs l'has de fer tota blanca. Fa l'ullet al seu home, i surten de l'obrador. —Què et sembla —li diu—  tindran feina o no tindran feina? —Em sembla que els costarà d'acabar-se-la —digué l'home arrencant un gran sospir. —Doncs ja pots estar ben tranquil, i amb l'ajuda de Déu no tinguis por del dimoni. Ara me'n vaig a veure el de l'hort. Se'n va a l'hort i veu el fadrí del dimoni que anava pujant galledes d'aigua i les abocava a la cistella. Quan l'hi tirava, tota se n'hi anava i, quan amb la cistella arribava a la pica, ja no n'hi quedava ni gota. —Així va bé, noi, així va bé —li va dir—. Em sembla que tens feina per a una bona estona. Se'n va a veure el que havia d'ensenyar de lletra a la seva criatureta de tres mesos i, encara que el fadrí tractava d'ensenyar-li, la pobra criatura n'hi feia tant cas com si sentís ploure. —Mestressa  —li digué el fadrí, em sembla que és molt difícil. —És difícil, sí, però guaita, l'angelet de Déu, si no ho entén, s'hi fixa. Marxa a veure el que feia tornar blanca una pell negra i, malgrat l'ensabonada que havia clavat a la pell negra un cop l’esbandia tornava a quedar negra com era. —Apa, noi, apa! vinga fregar i ensabonar, a veure si t'hi llueixes. Passaren molts dies i la sabatera anava vigilant cada dia els seus treballadors, els quals tots estaven da-li que da-li, l'un tractant d'omplir d'aigua la pica del pou amb la cistella, l'altre intentant fer aprendre de lletra a una criatura de tres mesos i l'altre provant de fer tornar blanca una pell negra. Cansat el dimoni d'esperar l'ànima del sabater, se'n va a la terra per a treure el compte en clar del que havia passat. Entrà a la sabateria i no veu cap fadrí. —Doncs on els tens? —pregunta a l'amo. —Anem a l'hort que en veurà un — diu el sabater. I el dimoni pogué veure com un dels seus fadrins s'afanava en va a omplir amb una cistella una pica amb aigua del pou. —I l'altre on és? —va demanar. —Anem que el veurà. Van a una cambra i te'l troba anant dient-li la "a" al menut de tres mesos, que està clar, amb els dies que feia, encara no li havia pogut fer aprendre la "a". —Ara veiem l'altre fadrí. Van cap a la cuina i me'l troben fregat amb els dits i sabó una pell negra perquè es tornés blanca. —Segons veig —va dir el dimoni— ha donat feina a aquests nois que no se’n podran sortir. —Però treballen —féu el sabater —Oh!, treballen!, treballen!  —respongué el dimoni—; a mi no em convé tenir tant de temps entretinguts aqueixos xicots. Són els millors dimonis que tinc, i tu, amb el teu treball me'ls hi faràs perdre el temps. Mira, més m'estimo proposar-te una cosa. —Digues, i veurem si és enraonada. —Jo t'alliberaré de la promesa de donar-me l'ànima, a condició que em deixis emportar aquests dimonis. —Aneu-vos-en, en nom de Déu. —No et cal dir aqueixa paraula, home, ja marxem! I corrents, corrents se'n van tornar a l'infern, d'on Déu faci que no surtin perquè no els haguem de sofrir ni crus.

Contada per Mercè Teixidor, de Granja d'Escarp

El bosc de Goïnge

Els relats que més m'agraden són les llegendes que expliquen els perquès de les coses (per què l'aigua del mar és salada, per exemple) o l'existència de determinades rareses. El bosc de Goïge o La llegenda de la rosa de Nadal n'és un exemple. Cal entendre que aquesta flor no és una altra que la coneguda amb el nom d'Edelweiss.

Trobar el moment apropiat per explicar aquesta llegenda és una decisió que deixo per al narrador. A mi m'ha estat especialment útil explicar-la pels voltants de Nadal. També recordo que va ser interessant explicar-la abans de fer unes jornades de pintura sobre la Natura. I finalment recordo haver-la utilitzat en una mena de teatre  parlat i enregistrat (narració interpretada) que va resultar ser tot un èxit.

La versió que a continuació transcric és d'Albert Jané però hi ha una altra versió més extensa de Selma Lagerlöf amb il·lustracions de Fina Rifa que és força més interessant de llegir.

El bosc de Goïnge

Llegenda escandinava

En l’època en què va passar aquesta història, el convent d'Oved tenia una gran anomenada pel seu jardí. Aleshores el governava l'a­bat Hans, gran coneixedor de les plantes í les flors, que quan s'es­queia l'estiu omplien amb l'esclat dels seus colors i del seu perfum tot el pati del convent.

Era justament un matí d'estiu que el frare llec del convent s'en­tretenia arrencant les herbotes del jardí, i va veure entrar una dona d'un aspecte estrany, voltada d'un estol de cinc marrecs. Avançaven entre les plantes i les mates, contemplant amb sorpresa i meravella tot aquell bé de Déu de flors, que semblaven talment flametes vives i enceses de tots colors. Quan el llec es va adonar que la dona i els cinc vailets havien entrat al convent, va deixar el caveguet i els va anar a trobar per dir-los que sortissin tot seguit, sense torbar-se gens ni fer el ronso. Perquè cal saber que era prohibit que les dones en­tressin al convent. Però aquella dona va sentir el frare com si sentís ploure, i sense fer-ne gens de cas va continuar passejant per entre les plantes.

El llec no se sabia pas avenir d'aquella actitud de la dona, perquè els frares tenien molta autoritat, i li va tornar a repetir les seves paraules amb molta energia tot volent-la agafar del braç per dur-la cap a fora. A les hores la dona, que havia avançat més aviat encongida, es va redreçar de sobte i va dir:

—Sóc la dona del bandoler de Goïnge. Toca’m, si els valent.

El pobre frare es va quedar corglaçat. Sabia molt bé qui era el bandoler de Goïnge; un terrible lladre de camins, un fora de la llei, que vivia amagat en una cova dins l’espessíssim bosc de Goïnge. Ell no en sortia mai, per no caure en poder de la justícia, però la seva dona i els seus fills anaven pertot aneu, es ficaven per on volien, els masos i a les granges, i ningú no gosava dir-los res, tanta era la por que tenien del bandoler de Goïnge.

Tanmateix, no era pas qüestió de deixar passejar la dona del bandoler pel jardí del convent com si fos la mestressa de la casa i va córrer a cercar ajuda. Tres dels monjos més cepats van fer cap a treure la dona per força, però va fer uns crits tan esfereïdors que l’abat Hans va sortir de la seva cella. En veure què passava, com que era enemic de la violència, va manar als frares que deixessin estar la dona, la qual va continuar passejant per entre les plantes contemplant-les amb curiositat i admiració. L’abat Mans estimava el seu jardí i veient l’interès d’aquella dona se li va acostar i li va preguntar si li agradava.

—AI primer cop d’ull, m’ha semblat el jardí més bonic que mai havia vist. Ben mirat, no val pas tant com un altre que jo conec.

L’abat i el llec es van quedar de pedra picada! Aquesta sí que no se l’esperaven! ¿Quin jardí podia haver vist, aquella dona, que vivia en una cova del bosc. Es van pensar que ho deia de per riure, talment.

—De quin jardí parles, bona dona? —li va preguntar, burleta, el llec, que estava tan orgullós del jardí del convent com el ma­teix abat.

—Vosaltres, frares, hauríeu de saber que cada any, la nit de Na­dal, el bosc de Goïnge es converteix en un jardí incomparable, que sembla talment el paradís. Així se celebra el naixement de Nostre Senyor. Els qui vivim al bosc ho veiem cada any, i les flors són tan magnífiques, que no n’he gosat collir mai cap.

El llec s’anava a posar riure però l’abat, que havia sentit parlar d’aquella feta miraculosa, li va fer un senyal perquè no rigués. I va pregar la dona del bandoler que la propera nit de Nadal el deixés anar a la seva cova per poder veure aquell miracle. Després de fer-s’ho demanar moltes vegades, la dona va dir que sí.

AI cap d’uns dies l’arquebisbe de Lund va visitar el convent d’Oved i mentre l’abat li mostrava el jardí es va recordar de la història del bosc de Goïnge. I la va explicar a l’arquebisbe alhora que li dema­nava una lletra d’indult per al bandoler. L’arquebisbe no hi volia pas accedir, però davant la insistència de l’abat li va prometre que si li portava una flor del jardí del bosc de Goïnge indultaria el ban­doler. I així ho van convenir.

La vetlla de Nadal, un dels vailets del bandoler va baixar al convent d’Oved per tal de guiar l’abat a la cova del bosc de Goïnge.

El camí era costerut i pedregós, i feia un fred que ho glaçava tot. L’abat, però, marxava content, amb la il·lusió de veu­re el prodigi del bosc. El fraret, que es creia que eren falòrnies, re­mugava per dins, però per res no hauria deixat sol l’abat, perquè l’estimava molt i el volia protegir de qualsevol perill que pogués córrer. Van passar per les cases dels pagesos i dels llenyataires: a tot arreu es feien preparatius per a la gran celebració del Nadal. De totes les xemeneies sortia fum i s’enlairava cel amunt i a les finestres es veia una resplendor càlida i alegre. Això feia gemegar el llec encara més. L’abat, en canvi, pensava que a ell l’esperava una millor celebració.

Ja era negra nit quan van arribar a la boca de la cova, que s’obria entre les arrels d’uns avets gegantins. El bandoler, la seva dona i els altres marrecs hi esperaven els visitants. Van encendre foc, els van fer seure al voltant i els van donar una sopa de castanyes i carn fumada: amb la gana que duien, ho van trobar més que deliciós. Ei bandoler, desconfiat, es mirava els frares malament però l’abat li va assegurar que havia demanat el seu indult a l’arquebisbe i que esperava aconseguir-lo. En sentir això el bandoler es va commoure i va dir:

—Si m’indulten, no robaré mai més ni una oca ni una poma camosa.

—Ja se senten les campanes —va dir, de sobte, la dona.

Però van sortir fora i tol eren ombres i silenci.

Van tornar a seure i ja començaven a endormiscar-se quan, tot de cop. Un raig de llum va travessar la negror del bosc. La neu es va començar a fondre i les falgueres a florir.

—Podré contemplar aquest prodigi tan extraordinari? —es deia l'abat Hans, amb el cor que li bategava d'emoció.

I tant, si el va poder contemplar. El bosc es va il·luminar amb una claror primaveral. Tots els arbres florien, amb flors vermelles, grogues i blaves, d'uns colors encesos i esclatants. Voleiaven les papallones i els ocells refilaven i cantaven les seves tonades més esco­llides. Va comparèixer la guineu, amb els seus petits, sense cap te­mença, i la marta, que jugava amb l'esquirol, sense fer-li mal, i l'er­mini, que festejava amb la llebre. I va sortir també el gran ós de la muntanya, que caminava a poc a poc, com si anés amb compte a no trepitjar ningú. I se sentia una música d'arpes i violins que arri­bava fins ai fons del cor. Quina meravella, bon Déu. L’abat Hans i el llec s'ho miraven sorpresos, i les llàgrimes els mullaven els ulls.

L'abat va recordar-se aleshores de la flor que havia promès a l'arquebisbe i s'ajupí a collir-la. Però estava establert que si es collia una flor del jardí del bosc de Goïnge, s'acabava el prodigi i ja no es repetia mai més. I, efectivament, es va tornar a fer fosc del tot, es va deixar de sentir la música, la neu va cobrir de nou tot el bosc i els ocells i els animalons van desaparèixer. I l'abat en va tenir tant de sentiment, que va caure mort allí mateix.

L'endemà, el pobre llec, amb el cor ple de dol, es va carregar l'abat a coll i el va baixar fins al convent. Abans d'enterrar-lo, els monjos van veure que tenia una mà tancada amb tota la força. La hi van obrir i hi van trobar una planta seca, amb una arrel que feia com una ceba. El llec se la va quedar i la va plantar al jardí del convent, però per més que la va vigilar, va passar tota la primave­ra, i l'estiu, i la tardor sense florir. I ja no s'hi va fixar més.

La nit de Nadal el frare llec passejava pel jardí, pensant en l'a­bat, que tant l'estimava, de sobte va veure una flor de pètals blancs, a l'indret on havia plantat aquella tija seca. Va cridar els altres mon­jos que anessin a veure aquella flor que s'havia desclòs la nit de Nadal, quan totes les altres plantes eren com mortes, i van comprendre que l'abat Hans l'havia collida de debò al jardí del bosc de Goïnge. EI germà llec, amb permís dels altres monjos, la va tallar i la va portar a l'arquebisbe de Lund, dient-li que era la que l'abat havia promès de collir la nit de Nadal al bosc de Goïnge.

L'arquebisbe es va sentir tot commòs. I va dir al llec:

—L'abat Hans ha complert la seva paraula. L'arquebisbe complirà la seva.

I va signar l'indult del bandoler del bosc de Goïnge.

Ai cap d'uns dies el llec se n va anar a trobar el bandoler i la seva família al bosc de Goïnge. No hi va ser gaire ben rebut.

—Per culpa vostra —li van dir— el bosc de Goïnge no ha florit la nit de Nada! Ni s'hi ha vist la claror ni s'han sentit les campanes.

—La culpa és meva —va dir el llec—, però si em voleu matar, l'abat Hans-, amb el cor que li bategava d'emoció.

I els va donar la lletra d’indult de l’arquebisbe, tot explicant-los que era per obra de l’abat.

—Tu i els teus fills, d'ara endavant, podreu celebrar el Nadal entre els homes, vora una llar encesa, tal com volia l'abat Hans.

El bandoler es va trasmudar. 1 va dir, tot commós:

—L'abat Hans ha complert la seva paraula. El bandoler complirà la seva.

I al cap de poc el bandoler i la seva família van abandonar el bosc i van baixar a la plana, a viure en pau entre els homes.

El bosc de Goïnge no ha tornat a celebrar la naixença de Nostre Senyor. Del seu esclat, no n'ha quedat sinó la flor que va collir l'a­bat Hans. En diuen la Rosa de Nadal i floreix cada any per aquesta diada, per més que nevi i glaci, mentre totes les altres plantes dor­men el gran son de l'hivern.

Albert Jané