Alí Babà i els quaranta lladres

Parlant de la riquesa que ha suposat per a la humanitat l'aplec de contes de les Mil i una nits, no vull descuidar-me del que, per mi, és el conte més representatiu des que tinc el record més antic: Alí Babà. Estic segur que es podria trobar relació entre quedar-se tancat en una cova i les pors més ancestrals de l'home. A més d'una màgia particular, recordo d'aquest conte l'estranya por de l'oblit barrejat amb la por de quedar-te tancat. A mi em fa pensar més en Les desventures de Càssim.

Una altra cosa que m'ha fet decidir incloure aquest conte en aquest recull és la magnífica versió a cura de Montserrat Correig i, molt en especial, de Miquel Desclot. A Miquel Desclot vaig tenir la sort de tenir-lo de professor de literatura quan estudiava per a mestre. D'ell en recordo una fascinació per la poesia que no et deixava indiferent. El millor que vaig rebre d'aquest professor van ser les seves sessions de recitació de poemes de Miquel Martí Pol, Joan Salvat Papaseit i d'altres, que per primera vegada em van donar una idea dels beneficis i la necessitat que tenim de la poesia.

El vocabulari d'aquest conte és senzillament excel·lent. És el vocabulari que tot mestre desitja poder traspassar a qualsevol dels seus alumnes.

Alí Baba i els quaranta anys

Això passava en una vila de l'allunyada Pèrsia, llavors que el temps caminava a poc a poc, sense presses.

Càssim i Alí Baba eren dos germans que acabaven de perdre el pare. El vell havia estat sempre tan pobre home que només els va poder deixar una miserable herència a cadascun per anar tirant. Però Càssim de seguida va saber-se'n sortir, i es va casar amb una dona rica, de manera que al cap de quatre dies s'havia convertit en un dels veïns més ben peixats del poble.

En canvi, Alí Baba va casar-se amb una dona senzilla, i amb l'herència del pare només va poder comprar-se un parell de rucs i una destral per anar a fer llenya al bosc.

Vet aquí que un dia, mentre era al bosc fent llenya, Alí Baba va sentir una mena de remor de cavalls que semblava arribar de lluny. Va alçar els ulls cap a l'horitzó i va descobrir un núvol de pols que venia cap a on ell estava treballant. Com que no tenia pasta de valent, es va decidir a enfilar-se dalt d'un arbre, per si de cas. I sort en va tenir, perquè a mesura que el núvol i el soroll s'anaven acostant, Alí Baba va adonar-se que allò era una colla de lladres de camí ral, armats fins a les dents i amb molt poca cara d'amics.

La colla es va anar acostant, i en ser a sota l’arbre d'Alí Baba van descavalcar i van lligar els cavalls al tronc. En acabat, van anar cap a una gran rocassa que hi havia allí a tocar, tota coberta de bardisses, i el capità dels lladregots va dir:

—Sèsam, obre la porta!

I la roca encantada es va obrir pel mig com si fos una porta. 'Aleshores, un a un, els bandolers van anar-hi entrant carregats amb el botí de l'últim robatori, i Alí Baba, des de dalt de l'arbre, els anava comptant Fins a quaranta va comptar-ne! Quan van ser tots quaranta a dins, la roca es va tancar un altre cop, i Alí Baba va continuar enfilat, mig mort de por.

Al cap d'una estona, el penyal es va tornar a obrir, amb un esgarrifós soroll de pedregam Els lladregots van anar sortint, amb les bosses buides, i van muntar a cavall, per arrencar a córrer bosc enllà, enmig d'un núvol de polseguera.

Alí Baba encara no gosava baixar de l'arbre, i la veritat és que no ho va fer fins que no els va veure ben lluny ben lluny. Però llavors sí, va baixar i va córrer a mirar de prop aquella estranya roca màgica.

—Potser també s'obriria si ho digués jo, això de "sèsam, obre la porta!" —va exclamar en veu alta. I al punt, la roca es va migpartir com una porta.

—Ospa! —va fer Alí Baba en adonar-se de les immenses riqueses que es veien a través de la roca oberta. Enlluernat, va entrar a la cova per veure-les més bé, i en ser a dins, la roca es va tornar a tancar. De moment va espantar-se'n, però de seguida es va dir:

—Ara rai, que sé com s'obre!

I va començar a remenar aquells tresors impressionants que semblava que no s'havien d'acabar mai.

—I si m'endugués alguna d'aquestes coses? —va pensar—. Els lladres ni se n'adonarien, i a nosaltres prou ens ajudarien a viure més bé. Vinga!

 

Alí Baba, doncs, va triar unes quantes d'aquelles meravelles i es va carregar al coll un sac de monedes d'or. Com que sabia la fórmula màgica de la porta, va sortir a fora i va omplir les sàrries dels seus ruquets, que pasturaven per allí a prop. En acabat, les va tapar amb una mica de llenya, i cap a casa falta gent!

En arribar a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir:

—Vet aquí,  dona meva,  que se'ns han acabat els maldecaps.

—I això com és?

Alí Baba va obrir els sacs i va treure'n tot aquell bé de Déu de riqueses.

—D'on ho has tret, això? —va demanar la dona, esfereïda.

—No t'espantis, dona, que no ho he malguanyat.

I li va explicar, fil per randa, tota la història. Quan va haver acabat, van decidir de comptar-ho i de guardar-ho ben amagat, en secret, perquè no ho sabessin els lladres. Però com que hi havia tanta moneda van tenir por de descomptar-se i van pensar que seria millor de mesurar-ho amb una mesura de gra. I dit i fet, la dona va anar a casa de Càssim, que vivia costat per costat de casa d'ells, a manllevar una mesura a la seva cunyada.

La dona de Càssim es va estranyar que a casa d'Alí Baba, tan pobres, tinguessin alguna cosa per mesurar. I, tafanera de mena, va voler saber de què es tractava: així, abans de deixar la mesura, la va ben untar amb llard.

Amb aquella mesura, Alí Baba i la seva dona van comptar les seves riqueses, i van veure que tenien vint-i-quatre mesures d'or. Un cop feta la feina, la dona va tornar la mesura a la seva cunyada sense adonar-se que al cul de la mesura hi havia quedat una moneda d'or enganxada amb el greix.

Quan la dona de Càssim va veure aquella moneda d'or al cul de la mesura es va quedar glaçada. Va córrer a trobar el seu marit i li va cridar:

—Mira, Càssim, si n'ets de beneit! Resulta que Alí Baba es fa el pobre davant teu, i a l'hora de la veritat ell mesura els diners com si fossin blat, mentre tu, que te les dones de ric, no en pots omplir ni dues mesures i mitja! No et fa vergonya, desgraciat? Quina mena de ric ets tu, al seu costat?

Tant va rondinar, que Càssim va acabar prometent que ho investigaria.

L'endemà mateix, Càssim es va presentar a casa d'Alí Baba i va començar a burxar-lo:

—Quina cara de salut que fas! Es nota que totes et ponen, eh? —va fer. Però Alí Baba, dissimulant, va contestar:

—I ara!, Càssim, ja saps com anem de justos. Que vols riure't de nosaltres?

—Au, vinga, germanet, no et facis el distret que ja sabem que comptes l'or per mesures. A mi ja m'ho pots dir, que sóc de casa.

I Alí Baba, sentint-se atrapat, ho va contar tot al seu germà.

—I on cau, aquesta cova meravellosa? —va preguntar Càssim, al final.

—Val més que no ho sàpigues, Càssim. Em fa por que no et passi alguna desgràcia, si els lladres t'hi trobessin.

—Au, deixa't de romanços. On és la cova?

Alí Baba, que era bo com el pa tou, va acabar explicant-li on queia.

A Càssim li va faltar temps per anar-se-n'hi amb totes les mules que tenia.

En arribar davant la cova, Càssim va pronunciar les paraules màgiques, i la roca es va obrir. Corrents, va entrar-hi com un esbojarrat, sense ni adonar-se que la porta es tornava a tancar darrere seu. Davant aquella meravella d'or, de plata, de pedres precioses, Càssim va perdre el nord. Anava d'un cantó a l'altre, i tot li feia peça. S'ho hauria emportat tot.

— Avui m'enduré el que pugui, i demà tornaré a venir.

Així, doncs, va carregar tants sacs com Va poder i va anar per sortir. Però la porta era tancada: calia tornar a dir la fórmula. Ara bé, amb l'entusiasme de la descoberta, Càssim havia oblidat del tot les paraules correctes. Va dir:

—Blat, obre la porta!

I la porta com si res.

—Ordi, obre la porta!

I la porta com si sentís ploure.

—Arròs, obre la porta!

I la porta com si fos una paret.

No hi havia manera de recordar-se'n. Càssim es va adonar del perill que corria, i va arrencar a plorar de pànic.

—Si em troben els lladres, estic perdut!

Tanmateix, com que la fórmula no sortia, es va determinar a esperar-se darrere la porta per poder fugir així que algú l'obrís.

Al cap d'una estona llarga, va sentir soroll a fora: els bandolers tornaven a la cova! Càssim es va preparar per escapolir-se corrents i, així, tan bon punt es va obrir la roca, va sortir esperitat com un coet. Al principi, va poder esquivar els set primers lladregots, però darrere n'hi havia trenta-tres més, ferotges com salvatgines, i el van caçar com si fos un ocellet.

—Així, tu ets el que ens robaves, oi? —va fer el capità dels lladres. —Doncs te'n penediràs! —i d'un sol cop d'espasa li va traspassar el cor. A continuació, van agafar el cos de Càssim i el van penjar a l'entrada de la cova, per la part de dins, amb la intenció d'espantar qualsevol altre possible xafarder.

I un cop feta la feina, van arrencar a córrer bosc enllà, amb les mules de Càssim i tot.

Mentrestant, a la vila, la dona passava ànsia de veure que Càssim no tornava. Es va esperar fins a mitja tarda i llavors, inquietada, va anar-ho a dir a Alí Baba. El pobre Alí Baba de seguida va pensar en una desgràcia i, sense rumiar-s'ho ni una mica, va marxar amb els seus ruquets cap a la cova. En arribar-hi, el sol ja s'havia post, però encara quedava la claror del capvespre. Va dir la fórmula i la roca es va obrir: el cos de Càssim penjava esgarrifosament davant els ulls d'Alí Baba. El pobre Alí Baba va fer el cor fort i va despenjar el seu germà. Però abans de carregar-lo al cim d'un dels rucs, va tornar a omplir les sàrries d'or.

Va arribar a la vila que ja era negra nit, i gràcies a això, va poder arribar a casa sense que el veiés ningú. La dona de Càssim, en veure el cos del seu home, es va desfer en plors. Alí Baba no sabia què fer per consolar-la, i al final li va dir:

—Mira, ara ja no hi ha res a fer. Més val que mirem de sortir-nos-en tan bé com puguem. I si vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts.

La pobra vídua va venir-hi bé, però encara va demanar:

—I què en farem del cos de Càssim?

—Tu no t'hi amoïnis. D'això se n'encarregarà la teva esclava Marxana, que és llesta com una mostela.

De manera que va encarregar aquesta feina a Marxana. La noia, que era de veritat molt viva, va anar a la farmàcia a demanar medecines, dient que el seu amo es trobava molt malament. I l'endemà va tornar-hi a demanar-ne més, com si l'amo estigués molt greu. Tota la vila sabia ja que el pobre Càssim estava molt malalt. L'endemà següent, Marxana va fer córrer la notícia que Càssim havia mort. Gràcies a la llestesa de la noia, tot el poble es va pensar que Càssim havia mort de malaltia. Ningú no sospitava que hagués estat assassinat. I així, doncs, l'endemà el van enterrar enmig de tota la tristesa del poble.

Mentrestant, la casa d'Alí Baba i la del seu difunt germà s'havien convertit en una de sola. Vivien plegats i vivien bé.

Els lladres, pel seu cantó, s'havien adonat de la desaparició del cos de Càssim.

—Això vol dir que hi ha algú més que coneix el nostre secret, i vol dir que l'hem de trobar sigui com sigui! —va fer el capità de la colla, enfurismat.

Ell mateix s'encarregaria de trobar-lo. Va disfressar-se de marxant i va anar cap al mercat de la vila. Calia saber si hi havia algú que s'hagués fet ric de cop i volta, o si algú havia mort tot d'una. Ja se sap que a mercat hi ha sempre molts xerraires, i el bandoler, que era un murri, els va saber trobar i els va saber estirar la llengua. El mateix dia ja sabia el que volia saber. Va tornar-se'n cap a la cova, on l'esperaven els altres trenta-nou, i van començar a rumiar un pla de venjança.

Al cap d'una setmana justa, ja ho tenien tot a punt.

Un dia, doncs, a l'hora del capvespre, va arribar a la vila un marxant amb vint mules, carregada cadascuna amb dos barrils d'oli. El marxant va anar travessant el poble fins que va ser davant de la casa d'Alí Baba. Allí va aturar-se i va trucar. Va demanar per l'amo i Alí Baba va sortir.

—Seríeu tan amable de donar-me hostalatge per aquesta nit? Acabo d'arribar i em trobo que tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l'oli al mercat i marxaré. No us destorbaré gaire.

Alí Baba li va donar hostalatge amb molt de gust. Van baixar els quaranta barrils al celler, van dur les vint mules a l'estable i van convidar el marxant a sopar. Però abans de pujar a la casa el marxant va voler acabar d'arreglar els barrils i es va quedar sol al celler. Aleshores va tustar un barril i en va sortir la veu d'un dels lladres. Tots els barrils amagaven un lladre amb un ganivet a la mà! És a dir, tots menys un, que era l'únic ple d'oli.

—Ja és hora? —va preguntar el lladre.

—No encara —va explicar el capità. —Ja us vindré a avisar. Però estigueu tots a punt i no us adormiu.

El capità va pujar cap dalt a sopar.

Mentrestant, a la cuina, Marxana estava fent el sopar per a tothom. Però quan anava per fregir el segon plat es va trobar sense ni una gota d'oli.

—Això rai! —va pensar. —Avui en tenim el celler ple!

I va baixar al celler a agafar una mica de l'oli del marxant per acabar el sopar. Ara bé, en sentir soroll de passos, els lladregots es van pensar que devia ser el capità que els venia a avisar, i el primer lladre va demanar, de dins el barril estant:

—Ja és hora?

Marxana es va quedar glaçada. Però com que era eixerida com una espurna, va reaccionar de seguida i va comprendre el que passava. Va contestar, doncs, en veu baixa:

—No, no encara.

Aleshores va anar tustant barril per barril i donant la mateixa resposta. Fins que va arribar al barril ple d'oli i se'l va endur, tot rodolant. Un cop a la cuina, va acabar el sopar, i després va omplir una grossa caldera amb l'oli del barril i el va posar a bullir. Quan l'oli va ser bullent, va tornar a baixar al celler amb la caldera i va anar-la buidant una mica a cada barril, de manera que els lladres, desprevinguts, anaven quedant rostits un a un. Tots trenta-nou!

En acabat, Marxana es va amagar per veure què faria el capità.

Quan tothom era a dormir, el capità va baixar de puntetes i va tustar els barrils. Però veiem que no contestaven, es va imaginar que s’havien adormit i els va destapar. I llavors se’ls va trobar tots trenta-nou cuits com un ou ferrat! Desesperat, va fugir corrents d’aquella casa maleïda.

Marxana va sortir del seu amagatall i se’n va anar a dormir tota tranquil·litat. L’endemà ho va explicar tot a Alí Babà, que es va quedar de pedra. L’home, agraït, va omplir Marxana d’abraçades. Aquella dia van fer festa grossa.

Però el capità de lladres encara era viu, i no estava gens disposat a oblidar les fetes d'Alí Baba. De manera que al cap de dos mesos, quan ja tothom s'havia tranquil·litzat, va tornar a la vila. S'havia afaitat la barba i el bigoti, i ja no s'assemblava gens al marxant d'oli.

Aquesta vegada el capità va venir carregat de tresors de la cova. Va comprar una gran casa a la vila i s'hi va quedar a viure com un gran senyor. Amb el temps, el murri va anar-se guanyant l'amistat dels veïns, que es creien molt honorats de convidar-lo a sopar i de tenir-lo entre ells.

Al cap de pocs mesos, tothom havia convidat el gran senyor. Tothom, tret d'Alí Baba. Fins que també Alí Baba es va creure amb l'obligació de ser cortès i hospitalari amb el nou veí. I, doncs, un dia el van convidar a sopar.

Es van asseure a taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar. En entrar amb el menjar, Marxana va reconèixer immediatament la mirada del capità de lladres, i tota se'n va esgarrifar. Fins i tot va semblar-li veure el pom d'un punyal traient el cap per entre la roba del convidat. Però ella, com si no hagués vist res, va continuar servint el sopar.

A l'hora de les postres, però, es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa i va entrar al menjador disposada a ballar una dansa en honor del convidat il·lustre.

—Has tingut una idea esplèndida, Marxana! —la va felicitar Alí Baba.

I la noia va començar la dansa. Girava per tota la sala, i ara s'acostava a Alí Baba, ara al capità de lladres, com si tot fos cosa de la dansa. Una de les vegades que s'acostava al convidat, va fer veure que li volia fer una festa, però la ballarina duia un ganivet sota la roba i per comptes d'una festa li va enfonsar el ganivet al coll.

—Què has fet, desgraciada? —va cridar Alí Baba, esfereït.

Però la noia no el va deixar acabar i li va fer reconèixer la cara del bandoler. Quan Alí Baba es va adonar del perill que havia corregut, es va adreçar a Marxana i va dir-li:

—Marxana, has salvat dos cops aquesta casa. Sense tu no hi seríem pas. És just, doncs, que en siguis tan mestressa com jo mateix.

I a partir d'aquell dia, Marxana va ser tan mestressa de la casa com el mateix Alí Baba.

Anònim

Les mil i una nits

L'Índia, un món del que no conec pràcticament res. Malgrat tot, pel que se n'explica, ha de ser fascinant. La seva història, el seu color, la seva societat, la seva ciència i literatura, les seves cultures. Les històries que se n'han arribat a contar! Des de ben antic si un país volia parlar d'exotisme havia de pronunciar la paraula "Índia". Animals vinguts de l'Índia, menjars i espècies de l'Índia, objectes portats directament de l'Índia eren considerats meravellosos. Per què aquests pensaments? D'on provenia la certesa que allò que venia de l'Índia havia de ser estrany, meravellós i màgic? D'on surt la idea que el que era provinent d'aquest indret asiàtic havia de fascinar la vella Europa? Possiblement tot el que era lluny o inabastable resultava misteriós. Però personalment crec que les contalles de Les mil i una nits hi tenen molt a veure.

Convido a tot aquell que tingui curiositat a buscar informació d'aquesta immensa recopilació de contalles orientals (algunes anteriors a Jesucrist). En realitat no estic segur de quantes certeses hi ha ni de quanta llegenda s'ha inventat, però sembla bastant cert que no va ser fins al segle IX que Abu Abd-Alah Muchammad el-Gahsigar va crear el marc amb el que s'escamparien aquests contes folklòrics per arreu. La història del rei Sharhiar, la bella Doniazada i sobretot la ingeniosa Scharahrazada -heroïna indiscutible- va servir per donar una certa unitat a tota aquesta recopilació del folklore oriental.

Més tard van ser francesos del segle XIX com Antoine Galland que van traduir molts dels contes de la gran recopilació. Això va produir dos fets importants: donar a conèixer un llegat extraordinari que va captivar els seus lectors però, per altra banda, escapçar i censurar massa contes per no ferir les sensibilitats del moment. Val a dir que la majoria d'històries explicades en aquest recull són contes per adults. Com molts dels contes europeus que s'han inventat per entretenir la cort de molts palaus i que amb el temps han patit severes transformacions per no escandalitzar.

A continuació presento dos contes d'aquest recull. El primer és com la presentació del llibre de Les mil i una nits i l'altre és una espècie de faula, gairebé filosòfica, poc coneguda que parla de la crueltat d'un terrible animal.

Les mil i una nits

A les llunyanes terres de l’Orient, visqué una vegada un rei que regnà de manera justa i venturosa. I el seu nom era Schahriar. Tenia un germà més petit a qui estimava singularment i extremada, la sobirania del qual es desplegava per territoris veïns. I ambdós fruïen de la companyia d'una esposa d'excepcional bellesa, cadascuna amb els seus encants peculiars i els seus particulars atractius.

La felicitat dels dos monarques, però, s'estroncà a partir de l'instant en què descobriren, respectivament, la infidelitat amb què llurs esposes els obsequiaven. I l'exasperació els féu llevar la vida a les dones i als seus amants.

Units en el dolor, els dos germans decidiren abandonar llurs regnes i anar a córrer món, per tal d'esbrinar si la dissort que els havia arribat revestia o no un caràcter insòlit.

Quan comprovaren que no eren els únics al món amb aquell condol dins del cor, el rei Schahriar prengué una decisió: es casaria amb una donzella i, després d'estimar-la durant la nit, la mataria a trenc d'alba. Aquest esdeveniment es repetí sense interrupció durant tres anys, fins que la ciutat quedà buida de donzelles que, sangglaçades, fugien per evitar el malastruc casament.

Fou llavors quan el rei ordenà al seu visir que li trobés una nova esposa. El visir intentà debades acontentar el seu rei. I  Schahrazada, la filla gran del visir, veient que el seu pare temia per la pròpia vida, li digué:

—Pare, deixeu-m'hi casar, amb el rei, i veureu com aconsegueixo de sortir-me 'n viva. Només hem de demanar-li que, la nit de noces, permeti la presència de la meva germana petita, Doniazada.

Així fou. I la nit de noces, després que el rei estimés Schahrazada, Doniazada suplicà a la seva germana que els narrés una de les múltiples i bellíssimes històries que ella coneixia. I Schahrazada, que havia llegit més de mil llibres, començà el seu relat i l'aturà, prudentment i cautelosa, a trenc d'alba. Aleshores el rei, encativat per la narració inacabada, retardà la mort de la noia perquè volia escoltar com finia la història.

D'aquesta mateixa manera transcorregueren mil i una nits, al final de les quals el rei perdonà la vida a Schahrazada.

I en fa molts i molts anys, de tot això; tants, que no hi ha memòria humana que recordi el moment exacte.

Anònim

Cent quaranta-sisena nit

Quan s'esdevingué la cent quaranta-sisena nit, Schahrazada reprengué així...

Ha arribat a les meves oïdes, oh rei afortunat, que a l'antigor del temps i en el passat del moment actual, hi havia un paó que, acompanyat de la seva esposa, s'agradava d'anar, sovint, a la vora de la mar i de passejar-se per una forest que s’estenia fins allí, reblerta d'aigües corrents i habitada pel cant dels ocells. De dia, la parella cercava tranquil·lament el seu nodriment i, de nit, volava a la capçada d'algun arbre esponerós per tal de no exposar-se a despertar l'enveja d'algun veí poc escrupolós en la seva admiració per la bellesa de la jove paona. I anaven vivint d'aquella manera tot beneint el Benefactor en pau i dolcesa.

Un dia, però, el paó va decidir la seva esposa, per tal de canviar d'aires i de vista, d'anar a fer una excursió cap una illa que es veia des de la riba. I com sigui que la paona li respongué escoltant-lo i obeint-lo, prengueren volada tots dos i arribaren a l'illa.

I era una illa coberta de bells arbres fruiters i omplerta d'un gran nombre de rierols. I tant el paó com la seva esposa restaren encantats de llur passejada enmig d'aquella frescor i s'aturaren un cert temps menjant de tots aquells fruits i bevent d'aquella aigua tan dolça i tan lleugera.

Al moment en què es disposaven a tornar a casa seva, veieren arribar una oca batent les ales i presa d'un gran esfereïment. Tremolant amb to-tes les seves plomes, els demanà abric i protecció i el paó i la seva esposa no deixaren de rebre-la ben cordialment. La paona es posà a parlar-li amb molta gentilesa i li va dir:

—Sigues benvinguda entre nosaltres; aquí trobaràs família i facilitats!

L'oca va començar a tranquil·litzar-se i el paó, no dubtant ni un moment que aquella oca devia tenir una història colpidora, li preguntà bonament:

—Què t'ha succeït i per què aquest esfereïment?

I l'oca va respondre:

—Encara em trobo malament d'allò que m'acaba de succeir i del terror terrible que m'inspira el Fill-d'Adam! Ai, que Al·là ens guardi! Que Al·là ens preservi del Fill-d'Adam!

I el paó, ben contristat, li féu:

—Calma't, bona oca, calma't!

I la paona afegí:

—Com vols que el Fill-d'Adam pugui arribar fins en aquesta illa que es troba enmig del mar? Des de la riba, no podrà saltar fins ací i des del mar, com s'ho faria per travessar tant d'espai d’aigua?

Aleshores, l'oca els digué:

—Beneït sigui Aquell que us ha posat al meu si de les aigües i els monstres més ferotges del fons de la mar; pot fer rodolar del cim dels aires, com un cos informe, les àligues que planen tranquil·lament només llançant-los una bola feta amb fang sec i, per dir-ho tot, és tan pèrfid que, tot i essent tan feble com és, pot vèncer l'elefant i servir-se'n per a fer-li fer feines o arrencar-li els ullals per a fer-se'n eines. Ai, oca, fuig! fuig!» Aleshores jo, sobresaltada en la meva dormida i sense mirar en darrera, espantada, he fugit, allargant el coll i desplegant les meves ales, posant-me a vagabundejar d'ací d'allà fins que m'abandonessin les forces. Arribada al peu d'una muntanya, m'he aturat darrera d'una roca i el meu cor bategava de por i de cansament, amb el pit ben estret de l'aprensió que m'inspirava el Fill-d'Adam! I amb tot això, no havia begut ni menjat res i la fam i la set em torturaven. No sabia què fer i no gosava moure'm quan, davant meu, a l'entrada d'una cova, vaig veure un lleó jove, rossenc, de mirada dolça i bona, que em va inspirar confiança i simpatia tot d'una. Per la seva banda, el lleó ja m'havia vist i semblava estar molt content de tanta timidesa com veia en mi i de tant que l'havia seduït el meu aspecte. Em va cridar, tot dient-me:

—Oh petita gentil, acosta't; vine a parlar una mica amb mi!

camí per tal de fer-me oblidar les meves pors i tornar la pau al meu cor!

Digué la paona:

—Oh, germana meva, explica'ns el motiu de la teva por, així com la història d'allò que et deu haver passat.

I l'oca contà això que segueix:

—Has de saber, oh paó ple de glòria, i tu, paona dolça i hospitalària, que jo visc en aquesta illa des de la meva infantesa i hi he viscut sempre sense maldecaps ni preocupacions que poguessin torbar la meva ànima o ofuscar-me la vista. Però la nit darrera, quan ja m'havia adormit, amb el cap sota l'ala, se m'aparegué en somnis un Fill-d'Adam que volia conversar amb mi i ja anava a respondre les seves preguntes quan vaig sentir una veu que em deia tot cridant: «Malfia't, oh oca, malfia't! No facis esment del Fill-d'Adam i de la dolçor del seu llenguatge ni de la perfídia de les seves maneres! I no t'oblidis d'allò que el poeta n'ha dit:

«Et farà tastar una dolcesa que té a la punta de la llengua; però serà per a sorprendre’t quan menys hi pensis, com fa la guineu: d'amagatotis».

Car has de saber, pobra oca, que el Fill-d'Adam ha assolit en l'enganyifa un grau tan gran que, quan ho vol, sap atreure's els habitants del si de les aigües i els monstres més ferotges del fons de la mar; pot fer rodolar del cim dels aires, com un cos informe, les àligues que planen tranquil·lament només llançant-los una bola feta amb fang sec i, per dir-ho tot, és tan pèrfid que, tot i essent tan feble com és, pot vèncer l'elefant i servir-se'n per a fer-li fer feines o arrencar-li els ullals per a fer-se'n eines. Ai, oca, fuig! fuig!» Aleshores jo, sobresaltada en la meva dormida i sense mirar endarrere, espantada, he fugit, allargant el coll i desplegant les meves ales, posant-me a vagabundejar d'ací d'allà fins que m'abandonessin les forces. Arribada al peu d'una muntanya, m'he aturat darrera d'una roca i el meu cor bategava de por i de cansament, amb el pit ben estret de l'aprensió que m'inspirava el Fill-d'Adam! I amb tot això, no havia begut ni menjat res i la fam i la set em torturaven. No sabia què fer i no gosava moure'm quan, davant meu, a l'entrada d'una cova, vaig veure un lleó jove, rossenc, de mirada dolça i bona, que em va inspirar confiança i simpatia tot d'una. Per la seva banda, el lleó ja m'havia vist i semblava estar molt content de tanta timidesa com veia en mi i de tant que l'havia seduït el meu aspecte. Em va cridar, tot dient-me:

—Oh petita gentil, acosta't; vine a parlar una mica amb mi!

I jo molt sensible a la seva invitació, m'hi vaig apropar modestament i ell em va dir:

—Com te dius? I de quina raça ets?

Jo li vaig respondre:

—Em dic Oca i sóc de la raça dels ocells!

Ell em va dir: «Et veig tremolosa i aterrida i no en sé la causa». Aleshores jo li vaig explicar allò que havia vist i sentit en somnis. I quina no fou la meva sorpresa quan ell em respongué: «Jo també he tingut un somni semblant i he anat a contar-lo al meu pare, el lleó, el qual m'ha posat en guàrdia de seguida envers el Fill-d'Adam i m'ha dit que no em fiés de cap manera de les seves astúcies i les seves perfídies! Fins ara, però, no he tingut avinentesa de trobar-me amb aquest Fill-d'Adam».

Després d'aquestes paraules del lleonet, el meu esfereïment encara va augmentar i vaig dir-me: «No hi ha cap dubte sobre allò que cal fer! Ara és l'hora de desembarassar-nos d'aquest flagell i tu, fill del soldà dels animals, ets l'únic a qui ha de pervenir la glòria d'occir el Fill-d'Adam. I, en fer-ho, la teva anomenada s'alçarà als ulls de totes les criatures del cel, de l'aigua i de la terra!»

I vaig continuar encoratjant-lo d'aquesta manera tot afalagant el lleonet, fins que el vaig fer decidir a posar-se a la recerca del nostre enemic comú.

El lleonet, doncs, sortí de la caverna i em digué si volia seguir-lo i jo vaig anar caminant al seu darrera mentre ell avançava orgullosament tot fent petar la cua damunt de la seva esquena. I anàrem fent camí, jo sempre darrera les seves passes i podent amb prou feines aconseguir-lo. Per últim, ens adonàrem d'una polseguera que, una vegada esbandida, ens deixà veure un ase completament nu o sigui sense bast ni ronsal; un ase fugitiu que, tan aviat feia corredisses i ventava guitzes, com s'ajeia a terra i es rebolcava per la pols amb les quatre potes enlaire.

Veient això, el meu amic, el lleonet, restà molt estranyat, car fins aleshores els seus pares no l'ha-vien deixat sortir gaire de la cova i, tot cridant-lo de lluny, li va dir: «Ep, tu, vine cap aquí!» i l'altre cuità a obeir. «Animal de poc enteniment —li digué— per què fas aquestes coses? I, per començar, de quina espècie ets d'entre els animals?» L'ase respongué: «Oh, nostramo, jo sóc el teu esclau, l'ase de la mena dels ases!»

I el lleonet li va demanar:

—I què fas per ací?

—Oh, fill del soldà, sóc un escàpol del Fill-d'Adam, —respongué.

El lleonet, aleshores, esclatà en rialles i va dir:

—Com pot ésser que amb la teva planta i la teva tossa, tinguis por del Fill-d'Adam? I l'ase, amb un posat de reflexió, afegí: —Oh, fill del soldà, ja m'adono que no coneixes gaire aquest ésser malfactor! Si jo en tinc por, no és perquè ell vulgui matar-me; ell vol més que no pas això i el meu terror ve del tracte que em faria sofrir! Has de saber que jo li serveixo de muntura mentre sóc jove i fort i, amb aquest motiu, em posa a l'esquena una cosa que ell en diu bast i, després, m'estreny el ventre amb una altra cosa que ell en diu cingla i, al davall de la cua, m'hi posa una anella, que ja no sé com se'n diu, però que fereix cruelment les parts delicades i, per acabar, m'entafora a la boca un tros de ferro que em fa sang a la llengua i al paladar i que ell en diu el mos. I, després d'haver-me posat tot això, em puja a cavall i per tal que corri més del que puc, em punxa el coll i el darrera amb un agulló i si, no podent més, afluixo un xic el pas, em llança malediccions esfereïdores i renecs que, per ase que sigui, em fan estremir, car me'n diu de totes que, per decència, no us vull repetir. I malauradament si, volent esplaiar-me el pit, se m'escapa algun pet, com que aleshores el seu enfuriament no coneix límits, val més, oh fill del soldà, que no et repeteixi tot allò que em fa i que em diu en aquest cas! I si tracto d'alleujar-me els sofríments, com has vist suara, només puc fer-ho quan sé que és molt lluny de mi o quan estic segur de trobar-me sol. Però això que he dit no és pas tot! Quan em faré vell em vendrà a algun aiguader que m'encolomarà un bast de fusta i em carregarà els bots més pesants i un càntir d'aigua enorme a cada costat fins que, no podent aguantar més tantes privacions i tants maltractes, arribi a rebentar miserablement. I, quan això sigui, llençaran a les deixalles la meva vella carcassa per tal que els gossos perduts se n'aprofitin... aquesta és, oh fill del soldà, la sort calamitosa que em té reservada el Fill-d'Adam! Trobaríem entre totes les criatures una mala sort comparable a la meva?... respon tu, oh bona i tendra oca!

—Aleshores jo, amos meus, vaig sentir com em travessava el cos un calfred d'horror i de llàstima i, plena d'emoció i tot tremolant, vaig exclamar:

—Oh, senyor lleó, hauríem d'excusar el com-portament de l'ase, car, només de sentir-lo, ja m'estic morint.

El lleonet, veient, que l'ase tocava el dos, li digué cridant:

—Per què tens tanta pressa, company? Queda't una estoneta, perquè m'interesses de debò i estaria content que em servissis de guia per anar a l'encontre del Fill-d'Adam.

L'ase, però, li féu de resposta:

—Em sap greu, senyor, però m'estimo més posar l'espai d'una jornada entre ell i jo. Ahir vaig deixar-lo quan ell s'adreçava cap aquest indret i ara estic cercant algun lloc segur per tal d'abrigar-me de les seves astúcies i de la seva perfídia. I endemés, amb el teu permís, ara que estic segur que ell no em sent, voldria esbargir-me amb tota comoditat i gaudir de l'airet!

Havent dit aquestes paraules, l'ase es posà a bramar amb totes les seves forces i engegà un devessall de magnífics pets tot tirant guitzes; es va ajeure damunt de l'herba una bona estona. S'alçà i, veient al lluny un nuvolet de polseguera, va parar una orella després de l'altra; va mirar fixament i, girant l'esquena amb tota vivesa, va tocar pirandó i desaparegué del nostre davant.

Ara bé, havent-se esvanit aquella polseguera, va comparèixer un cavall negre amb el front estrellat d'una taca blanca com una «dracma» d'argent, bell, ben proporcionat, altiu, lluent i amb els peus envoltats per una corona de pèls blancs. Arribava cap a nosaltres tot renillant amb un so molt agradable. Quan va veure el meu amic, el lleonet, s'aturà en honor d'ell i volgué anar-se'n per discreció. El lleó, però, encantat en gran manera de la seva elegància i seduït pel seu aspecte, li féu:

—Qui ets tu, oh bell animal? I per què corres així en aquesta immensa solitud i per què sembles inquietar-te tant?

El cavall respongué:

—Oh rei dels animals, jo només sóc un cavall d'entre els cavalls i vaig fugint per tal d'evitar de topar amb el Fill-d'Adam.

Sentint aquestes paraules, el lleonet arribà al límit de la seva estranyesa i va dir al cavall:

—No parlis d'aquesta faisó, oh cavall, car és vergonyós per a tu tenir por del Fill-d'Adam, fort com ets, amb aquesta amplada d'espatlles i la teva planta, sense comptar que amb una sola guitza el pots fer passar de vida a mort! Mira'm!, jo no sóc tan gran com tu i, no obstant això, he promès a aquesta gentil oca tremolosa que la desembarassaré per sempre més dels seus terrors, atacant i matant el Fill-d'Adam i menjant-me'l sencer. Una vegada fet això, tindré un gran plaer de tornar aquesta pobra oca a casa seva enmig de la seva família.

Tan bon punt el cavall hagué escoltat aquestes paraules del meu amic, el mirà amb un somriure trist i féu:

—Llança lluny teu aquests pensaments, oh fill del soldà, i no et facis il·lusions sobre la meva força, la meva alçada i la meva rapidesa, car totes aquestes coses són inútils davant de l'astúcia del Fill-d'Adam. I has de saber que, quan estic entre les seves mans, sempre troba la manera de domar-me al seu gust. Em posa traves de cànem i de crin a les potes, i em lliga pel cap a un pal més alt que no pas jo plantat a la paret i, així, no puc bellugar-me, ni asseure'm ni ajeure'm. I això no és tot! Quan ell vol muntar-me, em posa damunt un no sé què, que ell en diu sella, i m'estreny el ventre amb dues cingles amples molt dures que em fan força mal; a la boca, m'hi posa un tros d'acer que estira mitjançant unes corretges per tal de dirigir-me cap allí on li plau i, quan ja em cavalca, em forada els costats amb les puntes d'allò que ell anomena estreps i m'omple el cos de sang! I la cosa encara no ha acabat! Quan em faig vell i la meva esquena no és prou molsuda ni prou resistent i els meus muscles no poden fer-me anar tan de pressa com ell voldria, em ven a qualsevol moliner que em fa rodar la mola del molí de nit i de dia fins a la meva completa decrepitud. Arribat aquest moment em ven a l'escorxador on em degollen i m'escorxen; la pell la compren els assaonadors i la crinera els fabricants de sedassos, tamisos i garbells. Heus ací el fat que m'atorga el Fill-d'Adam!

Aleshores, el lleonet restà molt afectat d'allò que acabava d'escoltar i va demanar al cavall:

—Estic veient que, d'una manera absoluta, cal que desembarassi la creació d'aquest ésser de malaurança que tots vosaltres anomeneu Fill-d'Adam. Digues-me, oh cavall, on i quan has apercebut el Fill-d'Adam?

Respongué el cavall:

—L'he deixat aquest migdia i ara em persegueix tot corrent cap aquí on som!

Amb prou feines el cavall acabava de dir aquestes paraules, veiérem com s'alçava una polseguera, la qual li'n féu tanta, de por, que, sense prendre's la molèstia d'acomiadar-se, ens va deixar a galop tirat. I nosaltres veiérem aparèixer, pel cantó de la polseguera, i avançar a grans gambades cap a nosaltres, un camell esfereït, estirant el coll i bramant desesperadament.

En veure'l tan gran i desmesuradament colossal, el lleonet estigué convençut que devia tractar-se del Fill-d'Adam i, sense preguntar-me res, s'hi llançà al damunt i ja anava a escanyar-lo quan jo, amb totes les meves forces, vaig cridar:

—Atura't, oh fill del soldà, atura't! No és pas el Fill-d'Adam, sinó un bonàs de camell, l'animal mes inofensiu! I segurament que està fugint del Fill-d'Adam!

EI lleonet va deturar-se a temps i, tot estranyat, preguntà al camell:

 —De debò, tu també, oh prodigiós animal, tens por d'aquell ésser? Què en fas, dones, deis teus peus tan grans si no poden esclafar-li la cara?

I el camell alçà el cap a poc a poc i amb els ulls esmaperduts respongué tristament:

—Oh, fill del soldà, contempla els meus na-rius! ¿No els veus foradats i esqueixats per l'anella de crin que hi ha fet passar el Fill-d'Adam per tal de domesticar-me i dirigir-me? I aquesta anella era lligada a una corda que el Fill-d'Adam confiava al més petit dels seus fills, el qual, d'aquesta manera i cavalcant un ruquet, em podia fer anar com volia a mi i a tota una corrua d'altres camells arrenglerats els uns darrera els altres! Mira'm l'esquena! No veus els geps que se m'han fet durant tants de segles de carregar-hi farcells de tota mena? Mira'm les potes! Són plenes de durícies i han esdevingut enaiguades per tantes llargues travessades i viatges forçats entre sorres i pedres! I això no és tot! Sàpigues que quan em faig vell, després de tantes nits de no dormir i tants dies sense repòs, en lloc de tenir cura de la meva vellesa i de la meva paciència, encara sap treure profit de la meva pell vella i dels meus vells ossos, bo i venent-me al carnisser, que ven la meva carn als pobres, la meva pell als assaonadors i el meu pèl als filadors i als teixidors. Ara ja saps el tracte que em fa, de costum, el Fill-d'Adam.

Després de sentir aquestes paraules del camell, el jove lleó s'indignà al límit de tots els límits i llançant un fort bramul, va obrir i tancar les barres i donà cops a terra amb les potes, i acabà dient:

—Cuita a dir-me on has deixat per darrera vegada el Fill-d'Adam!

I digué el camell:

—M'està cercant i no tardarà molt a fer-se veure. Per favor, doncs, oh fill del soldà, deixa'm emigrar i fugir vers altres països que no siguin d'allà on vaig néixer, car ni les solituds del desert, ni les terres més desconegudes no serien prou per esquivar les seves recerques!

Aleshores sí que el lleó li digué:

—Creu-me, oh camell! espera encara un xic i veuràs com me les hauré amb el Fill-d'Adam, com el tiraré per terra, li trencaré els ossos, beu¬ré la seva sang i em nodriré amb la seva carn.

Però el camell féu de resposta, mentre tenia tremolors per tota la pell:

—Dóna'm permís, oh fill del soldà; més m'estimo anar-me'n, car com digué el poeta:

«Si a la tenda mateixa on t'abrigues i al ma-teix país que et pertany, una cara desagradable ve a habitar-hi, només et resta una so-la cosa a fer: deixa-li la tenda i el país i cuita a decampar.»

I després de recitar aquesta estrofa tan adient, el bonàs del camell va besar la terra entre les mans del lleó i s'alçà; ben tost, veiérem com s'allunyava balancejant-se.

I bé, a penes havia desaparegut, comparegué, sortint de no sé pas on, un home petit, vellot, amb aspecte més aviat raquític, que duia a coll una cistella amb eines de fuster i, damunt del cap, portava vuit llates de fusta.

En veure'l, oh amos meus, no vaig tenir ni for-ça per a llançar un sol crit ni per a prevenir el meu amiguet i vaig caure a terra com paralitzada.

El lleonet, molt divertit per l'aspecte d'aquell curiós petit ésser, s'hi apropà per tal d'examinar-lo de més a la vora i el fuster es doblegà davant d'ell fins a terra i tot somrient va dir-li amb una veu molt humil:

—Oh, rei poderós i ple de glòria, oh tu qui ocupes el lloc més alt dintre de la creació, et desitjo bona tarda i demano a Al·là que t'elevi encara més en el respecte de l'univers i augmenti les teves for-ces i les teves virtuts! Pel que fa a mi, jo sóc un pobre oprimit que ve a demanar-te ajuda i protecció per les desgràcies que em persegueixen de part del meu enemic.

I es posà a plorar, a gemegar i a sospirar. Aleshores, el lleonet tingué llàstima de les seves llàgrimes i del seu malaurat aspecte, endolcí la seva veu i li va preguntar:

—Qui és qui t'oprimeix i qui ets, oh tu, el més eloqüent de tots els animals que jo conegui i el més polit tot i essent-ne, i de molt, el més lleig?

L'altre respongué:

—Oh senyor dels animals, pel que fa a la meva espècie, jo pertanyo a l'espècie dels fusters i pel que fa al meu opressor, aquest és el Fill-d'Adam. Ai, senyor lleó, que Al·là et preservi de les perfídies del Fill-d'Adam! Cada dia, des de bon matí, em fa treballar per al seu benestar i no em paga mai; així, doncs, rebentant de fam, no he volgut treballar més pel seu compte i me n'he anat lluny de les ciutats on habita.

Sentint aquestes paraules, el lleonet entrà en un considerable furor; bramulà, saltà, bufà i escumejà i els seus ulls guspirejaren. I va dir:

—On és, per fi, aquest calamitós Fill-d'Adam, que el pugui fer a miques entre les meves dents i que pugui venjar totes les seves víctimes?

L'home li va respondre:

—No tardaràs a veure'l, car em ve al darrera enfurismat de no tenir ningú que sàpiga enquadrar-li la fusta per a les seves cases.

El lleó, aleshores, li va preguntar:

—Tu, però, animal fuster que camines tan a poc a poc i amb tan poca seguretat damunt de les teves dues potes, cap a on te'n vas?

L'home féu:

—Me'n vaig directament a trobar el visir del rei, pare teu, el senyor lleopard, que m'ha enviat a cercar per un animal dels seus emissaris, per tal que li basteixi una cabana sòlida on pugui abrigar-se i defensar-se contra els assalts del Fill-d'Adam, puix ja corre la brama de la seva propera arribada per aquests indrets; i és per això que porto aquestes llates i aquestes eines!

En sentir el lleonet aquestes paraules, s'engelosí del lleopard i digué al fuster:

—Per la meva vida! Seria un gran atreviment, de part del visir del meu pare, tenir la pretensió de fer complir les seves comandes abans de les nostres! Ara mateix, t'aturaràs ací i començaràs a construir-me, primer que a ningú, aquesta cabana! El senyor visir ja s'esperarà!

El fuster, però, féu com aquell que se'n volia anar i digué al lleonet:

—Oh fill del soldà, et prometo que tornaré tan bon punt hagi acabat el treball encomanat pel lleopard, car em fa força por la seva còlera, i, quan torni, no et bastiré una cabana sinó un palau!

El lleó no volgué escoltar res i fins i tot, molt enrabiat, es llançà damunt del fuster, només per a fer-li por i a tall de broma, arrambant-li la pota damunt del pit. Tan sols amb aquesta carícia, l'homenet va perdre l'equilibri i rodolà per terra amb les seves llates i les seves eines. El lleó va esclatar en una gran rialla veient la por i la cara esblaimada del miserable bon jan. I aquest, bé que molt mortificat per dintre, no va deixar veure'n res i fins i tot es va posar a somriure amb llagoteria i, amb poc nervi, es posà a la feina. Ara bé, precisament això era el que volia i el perquè de la seva vinguda.

Va prendre amb tota cura les mesures del lleó en tots sentits i, en un tres i no res, va fer una caixa sòlidament armada a la qual no va deixar més que una estreta obertura; per dintre, va clavar uns claus molt grossos amb la punxa girada cap endins, tant al davant com al darrera. Va deixar-hi uns quants forats, no massa grans, d'ací d'allà i, fet tot això, va invitar respectuosament el lleó que prengués possessió del seu bé. D'antuvi, el lleó va dubtar i digué a l'home:

—De debò que em sembla ben estret aquest palau i no sabria com entrar-hi.

Aleshores, l'home li va dir:

—Ajup-te i entra-hi arrossegant-te; un cop a dintre, t'hi trobaràs ben a gust.

El lleó, creient-s'ho, s'ajupí i el seu cos flexible lliscà a l'interior deixant només la cua. El fuster, però, va córrer a entortolligar-la i a entaforar-la amb llestesa amb la resta del cos del lleó i, en un obrir i tancar d'ulls, va tapar l'obertura i la va clavar ben fermament.

D'antuvi, el lleó va provar de moure's i de fer-se enrere, però les punxes acerades dels claus li foradaren la pell i se li clavaren per tot arreu. Es va posar a bramular de dolor i tot cridant, digué:

—Fuster del dimoni, què és aquesta casa tan estreta que m'has bastit i aquestes punxes que em penetren tan cruelment?

L'home, en sentir aquestes paraules, va llançar un crit de triomf i es posà a saltar i a fer burles, tot dient al lleó:

—Són les punxes del Fill-d'Adam, gos del desert! Així aprendràs, a compte teu, que jo, el Fill-d'Adam, malgrat la meva lletgesa, la meva covardia i la meva feblesa, puc sortir vencedor del coratge, de la força i de la bellesa!

I un cop dites aquestes esfereïdores paraules, encengué una torxa, aplegà feixos de llenya seca al voltant de la gàbia i ho féu cremar tot. I jo, més paralitzada que mai de por i de terror, vaig veure com cremava viu el meu pobre amic, que moria de la més cruel mort. I el Fill-d'Adam, sense haver-me vist, per tal com jo estava estirada per terra, s'allunyà triomfant.

Molt temps després, vaig poder tornar a aixecar-me i me'n vaig allunyar, amb l'ànima plena d'esfereïment, anant vers la direcció oposada. D'aquesta manera he pogut arribar fins ací i el destí ha fet, oh amos meus, que pogués trobar-me amb les vostres ànimes compassives!

Tan bon punt el paó i la seva esposa hagueren escoltat la narració de l'oca...

En aquest moment de la seva recitació, Schahrazada veié alçar-se la matinada i va callar amb tota discreció.

Anònim