La capça d'esca

Un dels meus autors preferits és Hans Christian Andersen. Una vegada que Charles Dickens va escriure a Andersen li va dir "Faci el que faci, no deixi mai d'escriure, perquè no podem pas permetre'ns el luxe de perdre'ns un sol pensament seu: són massa purs i bells com per deixar-los tancats dins del seu cap." (Per cert, del seu cap ja en parlaré més endavant.)

Potser algú pensa que les històries d'Andersen estan passades de moda. És possible. Però per qui no tingui aquesta mena de prejudicis estarà d'acord amb mi que és un dels escriptors de contes més sensible a la puresa dels sentiments humans, tal i com deia Dickens. Els seus contes ens parlen de com la noblesa d'esperit pot afrontar i superar les maldats del món.

La capça d'esca no és un dels contes més coneguts d'ell, però és dels primers que vaig llegir de petit quan encara no sabia qui era Andersen. Penso que, com molts dels contes que explica l'autor, és una mica autobiogràfic. Puc imaginar-me l'Andersen flirtejant amb una bonica noia de classe alta i voler tenir un final feliç.

La capça d'esca

Un soldat passava pel camí ral: un, dos! un, dos! Duia un sarró a l'esquena i una espasa al costat. Tornava de la guerra i anava cap a casa.

Quan havia caminat un bell tros, trobà una vella bruixa. Era horriblement lletja: el llavi de baix li penjava sobre el pit.

Va dir:

Bona tarda, soldat! ;Quina espasa més bonica que tens, i quin sarró més gros! Ets un soldat de bo de bo! I ara tindràs tants diners com desitgis.

—    Gràcies, vella bruixa —contestà el soldat.

— Veus aquell arbre tan gros?  —digué la bruixa assenyalant-ne un que hi havia no gaire lluny—. És tot buit de dintre! T'has d'enfilar dret fins al cim i llavors veuràs un forat: pots deixar-t'hi caure i arribaràs al fons de l'arbre. Et lligaré una corda a la cintura, perquè et pugui estirar amunt quan m'ho demanis.

—  I què hauré de fer, dins de l'arbre? —preguntà el soldat.

—  Recollir diners! —digué la bruixa—. Has de saber que troba­ràs una gran sala al fons de l'arbre; és tota clara, perquè hi cremen més de cent llums. Llavors veuràs tres portes; pots obrir-les: tindran la clau al pany. Si entres a la primera cambra trobaràs al mig del trespol un gran armari de fusta, i un gos assegut al seu damunt, que té els ulls grossos com tasses de te. No en facis cap cas! Jo et donaré el meu davantal de quadres blaus, que hauràs d'estendre a terra; llavors afa­nya't, agafa el gos i posa'l damunt del davantal, obre l'armari i pren-ne tot el diner que vulguis. Tot el que hi ha allí és coure; si t'estimes més l'argent, has d'anar a la segona cambra. Allí veuràs un gos amb uns ulls grossos com rodes de molí. Però no t'espantis; posa'l al meu davantal i agafa els diners. Però si vols tenir or, també podràs, i tant com puguis emportar-te'n si vas a la tercera cambra. Però el gos que seu en aquell bagul té ulls grossos com la Torre Rodona de Copenhague; allò és un gos de bo de bo, ja t'ho asseguro, però no cal que et faci por.

No has de fer sinó posar-lo en el meu davantal i no et farà res, i podràs agafar de l'armari tant d'or com vulguis.

— No està gens malament —digué el soldat—. Però l què voldreu que us doni, a canvi d'això? Perquè suposo que no ho fareu pas per no res.

—  Sí —contestà la bruixa—. No et demanaré ni cinc cèntims. Només vull que em portis una vella capsa d'esca que s'oblidà la meva àvia l'última vegada que va ésser allí baix.

—  Està bé, doncs: lligueu-me la corda a la cintura.

—  Ací la tens —digué la bruixa—: i ací hi ha el meu davantal de quadres blaus.

Llavors el soldat s'enfilà a l'arbre, s'hi deixà anar avall amb la corda, i es trobà, tal com li ho havia dit la bruixa, a la gran sala on cremaven molts llums.

Va obrir la primera porta. Ui! Allí hi havia el gos amb els ulls grossos com tasses de te, que se'l mirava.

Ets un bell companyó — digué el soldat. El posà sobre el davantal de la bruixa, i va agafar tantes monedes de coure com li cabien a les butxaques. Després tancà l'armari, hi posà el gos damunt, i entrà a la segona cambra. Ahà! Allí hi havia el gos amb els ulls grossos com rodes de molí.

—  No em miris tan fit a fit —digué el soldat —; et cansaràs la vista. —I posà el gos al davantal de la bruixa. Quan va veure l'argent dins l'armari llençà totes les monedes de coure que havia pres, i s'omplí d'argent les butxaques i el sarró. Després entrà a la tercera cambra. Allò era terrible! El gos d'allí tenia realment els ulls grossos com la Torre Rodona, i li rodolaven al mig del cap talment com unes enormes rodes.

— Bona tarda —digué el soldat, i saludà tocant-se la gorra, perquè mai no havia vist un gos com aquell. Quan se l'hagué mirat una estona, pensà: "Ja n'hi ha prou", el baixà a terra, i obrí l'armari. ¡Déu del cel! Quina abundància d'or hi havia! N'hi havia prou per a comprar tot Copenhague i tots els porcells de sucre de la venedora de coques i també tots els soldats de plom, les xurriaques i els cavalls gronxadors de totes les fires de la terra. Sí: ¡hi havia un bell munt de moneda allí, certament! El soldat llençà ben de pressa tot l'argent amb què s'havia omplert les butxaques i el sarró, i es quedà només or. Va emplenar-se n tant les butxaques i el sarró i fins la gorra i les botes, que amb prou feines podia caminar. Llavors sí que tenia de bo de bo un gavadal de moneda.

Tornà a posar el gos damunt l'armari, tancà la porta i cridà cap amunt, per dins del tronc de l'arbre:

—  Ja em podeu pujar, vella bruixa.

— Ja has trobat la capsa d'esca? —preguntà la bruixa.

— En bona fe —digué el soldat—, l'havia ben oblidada. —I reculà i va recollir-la. Després la bruixa estirà el llibant i el minyó aviat tornà a trobar-se al camí ral, amb les butxaques, el sarró, les botes i la gorra farcits d'or.

— I què en fareu, de la capsa d'esca? —preguntà el soldat.

— Això no és cosa teva —digué la bruixa— Ja tens el diner. Dóna'm la capsa d'esca.

—  Ara hi corro! —contestà el soldat—. Digueu-me tot seguit què en fareu, o si no em trec l'espasa i us tallo el coll!

—   No! —digué la bruixa.

Llavors el soldat li tallà el cap. Ja era morta! I lligà tot el seu or dins el davantal de la bruixa, se'l tirà a l'esquena com un fardell, es ficà la capsa d'esca a la butxaca i anà dret a la vila.

Era una vila ben bonica. Posà al millor hostal, demanà les cambres més bones i els plats que més li agradaven: car era ric, aleshores, amb tant d'or com tenia.

La serventa que va enllustrar-li les botes trobà que eren bastant velles i atrotinades per a un cavaller tan ric, perquè encara no n'havia comprat de noves. Però l'endemà es comprà botes decents i un bell vestit. I ara el nostre soldat havia esdevingut un gentil cavaller, i la gent li contaven les grans coses de la vida, i li parlaven del Rei i de com la seva filla era una bella princesa.

—   On se la pot veure? — preguntà el soldat.

—  No es pot veure poc ni molt —respongueren tots—. Viu en un fort castell de coure, amb moltes torratxes, voltat d'unes muralles molt altes. Ningú, llevat del Rei, no hi pot entrar ni sortir-ne, perquè s'ha fet l'averany que la princesa es casarà amb un soldat ras, ;i això el Rei ni vol sentir-ho!

—     M'agradaria molt de veure-la —pensà el soldat—, però no hi havia manera d'obtenir-ne el permís.

Començà a fer una vida joiosa, anà al teatre, cavalcà pel parc reial i féu abundoses almoines als pobres, i, certament, estava bé que els en fes, perquè prou sabia, pel que li havia passat altre temps, el que era trobar-se sense un cèntim. Era ric, ara, portava bells vestits i aviat trobà molts amics que li digueren que era un amic com no se'n troben gaires i un cavaller de bo de bo: tot això agradava d'allò més al soldat.

Però com que cada dia gastava un bell munt de diner, sense que ningú li'n donés cap, aviat es quedà només amb pocs cèntims. Hagué, doncs, d'abandonar les cambres elegants que ocupava i viure al capdamunt de la casa, en unes petites golfes, s'hagué d'enllustrar les botes ell mateix i li calgué sargir-se la roba, i cap dels amics que tenia abans no l'anà a veure, perquè calia pujar massa escales.

Una fosca vesprada no tingué diners ni per a comprar-se una espelma, però tot d'una es recordà que n'hi havia un bocí en la capsa d'esca que recollí al fons de l'arbre buit, amb l'ajut de la bruixa. Va cercar-la, doncs, i al bell instant que fregà la pedra foguera i en van eixir guspires, la porta s'obrí i aquell gos, amb ulls grossos com tasses de te que havia vist al fons de l'arbre, es presentà davant d'ell i preguntà:

—   Què demaneu, missenyor?

—  I ara! —digué el soldat—. Serà una capsa d'esca de primera, si amb ella puc assolir tot el que desitgi. Porta'm diners —digué al gos. El gos se n'anà com un llamp; però al cap d'un moment tornà amb un gran sac de monedes de coure a la boca.

D'aquesta manera el soldat va saber com era meravellosa aquella capsa d'esca. Si fregava una vegada, compareixia el gos de l'armari on hi havia les monedes de coure; si fregava dos cops, el gos de l'argent; i si ho feia tres vegades, es presentava el de l'armari ple d'or. Així, doncs, el soldat tornà a viure a les seves cambres elegants i dugué de bell nou boniques vestidures. Tots els amics d'abans el van tornar a conèixer, i en treien d'allò més.

Un dia el soldat pensà: "És ben estrany que ningú no pugui veure mai la Princesa! Tothom diu que és tan bonica; però ¿de què li serveix si ha d'estar-se sempre més en el gran castell de coure, tot guarnit de torratxes? No podré mai enginyar-me per veure-la? On és la meva capsa d'esca?" I fregà un cop la pedra, i tot seguit es presentà el gos amb els ulls grossos com tasses de te.

— Ja sé que som a mitjanit —digué el soldat—, però em plauria molt de veure només un instant la Princesa.

El gos eixí un moment de la cambra, i, abans que el soldat tingués temps de pensar res, tornà amb la Princesa. Era allí, ben adormida al llom del gos, i tan bonica que tothom s'hauria adonat tot seguit que era una veritable princesa. El soldat no se'n pogué estar: i hagué de besar-la, perquè era un veritable soldat.

Després el gos se'n tornà corrents amb la Princesa. Però l'endemà, quan el Rei i la Reina prenien el te, els contà que aquella nit havia tingut un somni molt estrany, d'un gos i un soldat: havia cavalcat dalt del gos, i el soldat l'havia besada.

—   Això és ben bé una bella rondalla —digué la Reina.

Així, doncs, la nit següent, una de les velles dames de la Cort hagué de vetllar vora el llit de la Princesa, per veure si era realment un somni o bé una altra cosa.

El soldat sentia un deler tan fort de tornar a veure la Princesa que, en ser a la nit, cridà el gos de bell nou, el qual anà a cercar-la i tornà amb ella tan rabent com podia. Però la vella dama es posà botes d'aigua i els seguí, corrent tant como el gos. Quan els va veure desaparèixer dins una gran casa, agafà un tros de guix i féu una gran creu a la porta, i pensà: "Així després sabré trobar la casa." Llavors se'n tornà al castell i es ficà al llit. El gos tornà aviat la Princesa a la seva cambra; i quan veié- la creu blanca a la casa on vivia el soldat, agafà també un tros de guix i féu creus a totes les portes de la vila. I era una cosa ben pensada, perquè així la dama no sabria trobar la porta veritable, havent-hi creus en totes.

L'endemà, de bon matí, el Rei, la Reina, la dama i tots els oficials de la Cort anaren a veure on havia estat la Princesa.

—  Aquesta és la casa —digué el Rei quan va veure la primera porta amb la creu blanca.

—  No, que és aquella, marit meu —digué la Reina que va veure una segona porta amb creu blanca.

—  Però si allà n'hi ha una altra i una altra i una altra — van dir tots, i arreu on guaitaven veien creus blanques a les portes. Aviat van comprendre que seria inútil cercar més.

Però la Reina era una dama molt llesta: no s'acontentava de saber anar ben repapada en una carrossa, sinó que servia per a moltes altres coses. Va agafar les seves grans tisores d'or, tallà un bell bocí de seda en trossos quadrats i en va fer una bonica bossa i la va omplir de grans de blat de moro. Després la lligà darrera la Princesa i hi va fer un foradet, perquè el blat anés caient pel camí on passés la donzella.

En ser a la nit, el gos tornà una altra vegada, es posà la princesa al llom i corregué amb ella cap al soldat, que estava d'allò més enamorat de la donzella, i no desitjava altra cosa sinó ésser un príncep per poder- s'hi casar.

El gos no s'adonà que el blat anés caient des del castell fins al peu de la finestra del soldat, on s'enfilà paret amunt amb la Princesa. L'endemà al matí el Rei i la Reina van poder veure ben bé on havien portat llur filla, i tot seguit van fer agafar el soldat i el ficaren a la presó.

I allí s'estava. Oh, que era ombrívola i llòbrega! Li van dir: "Demà al matí et penjaran." No resultava pas gens plaent de sentir-ho, i el pitjor de tot era que s'havia oblidat a l'hostal la capsa d'esca.

L'endemà al matí, entremig dels barrots de ferro, veié com la gent s'apressava a eixir fora vila per veure'l penjar. Va sentir els timbals i veié els soldats com passaven. Tothom se n'anava i entre la gent observà un aprenent de sabater, amb davantal i xinel·les de cuiro, que corria tan de pressa que li va fugir dels peus una de les xinel·les i rebotà contra el mur, ran mateix de la finestra on seia el soldat, vora la reixa.

—  Ei, sabateret! No corris tant! —cridà el soldat—. No poden pas començar la funció mentre jo no hi sigui. Però si vols córrer cap a l'indret on jo vivia i portar-me la meva capsa d'esca et donaré un ralet. Però cal que facis anar al davant el millor peu que tinguis!

El noi, que es delia per cobrar els cèntims, anà a cercar la capsa d'esca, la donà al soldat i... sí, ara veurem què va passar.

Fora vila havien alçat un alt patíbul; a tot volt hi havia soldats i molts milers de persones. El Rei i la Reina seien en un tron magnífic, enfront dels jutges i del Consell.

El soldat ja estava dret al cim de l'escala i anaven a posar-li la corda al coll, quan digué que ell sabia que hi havia el costum de concedir l'última cosa que demanés un pobre sentenciat, abans de matar-lo, i que li agradaria molt de fumar amb la seva pipa, la darrera vegada que podria fumar en aquest món.

El Rei no volgué negar-li aquest favor i llavors el soldat agafà la seva capsa d'esca i fregà: "Un, dos, tres!" I tot seguit van comparèixer els tres gossos: el primer amb els ulls grossos com tasses de te, el segon amb els ulls com rodes de molí, i el tercer amb els ulls grossos com la Torre Rodona de Copenhague.

—   Doneu-me ajut, ara, perquè no em pengin! —digué el soldat.

Llavors els gossos s'abraonaren tot seguit sobre els jutges i els consellers, n'agafaren un per les cames, l'altre pel nas, i els van llançar moltes canes enlaire, talment que en caure es feren bocins.

—  Deixeu-me estar! —digué el Rei; però el gos més gros l'agafà, i també aferrà la Reina i els tirà enlaire com els altres.

Llavors els soldats s'esfereïren i tot el poble cridà:

—   Soldadet! Tu seràs el nostre Rei i et casaràs amb la bella Princesa!

—  Després van asseure el soldat a la carrossa del Rei, i els tres gossos dansaren al davant i cridaven: "Hurra!" Els xicots feien uns alegres xiulets amb els dits a la boca i els soldats presentaven armes. La Princesa eixí del castell de coure i esdevingué Reina, i li agradà d'allò més.

Les festes de la boda duraren vuit dies; els gossos seien a taula i s'ho miraven tot amb els seus grans ulls.

HansChristian Andersen