La Sireneta

Aquest torna a ser, al meu parer, un altre típic conte de Hans Christian Andersen. Com ja he dit, les històries de dones d'aigua o sirenes han omplert la imaginació dels homes amb imatges de pànic seductor des de molt antic. El mateix Homer, en la seva Odissea, ens presenta un Ulisses terriblement encuriosit per conèixer els càntics de les sirenes. Malgrat els turments que els cants suposaven, Ulisses no volia perdre l'oportunitat d'escoltar-les.

Andersen sembla que es proposi desfer totes les males experiències que els homes hagin pogut tenir sobre les sirenes. En aquesta nova història parla d'una petita sirena capaç de renunciar i sacrificar per amor totes les seves qualitats i virtuts; fins i tot abandonaria el seu estatus social per estar a la vora del seu estimat.

Andersen no era una persona especialment atractiva físicament, tenia un cap molt gros. Una crònica del seu temps explica que el modelador que va construir la seva estàtua va arribar a dir que Déu s'havia pres força temps per a "fabricar" el seu cap. Aquest comentari, una mica ambigu, ja mostra quina era la seva estampa. Per això crec que aquest conte és molt típic de l'autor, atès que molts dels seus desitjos amorosos es van veure frustrats. Crea un desenllaç insòlit que intenta atenuar amb un "pedaç" final per deixar al lector més o menys satisfet.

La Sireneta

Mar endins, on les aigües són tan blaves com les flors del blauet i tan transparents com el cristall, en un lloc tan profund que les àncores dels vaixells no poden trobar-lo, allà és on viu el poble del mar.

Però no us penseu que en aquestes profunditats només hi ha sorra blanca. No, hi creixen arbres i plantes meravelloses, amb fulles i tiges tan flexibles que fins el corrent més lleu d'aigua les bressola com si fossin vives. Tota classe de peixos, grans i petits, s'esmunyen pel mig de les branques, de la mateixa manera que els ocells ho fan per l'aire. I a la part més profunda hi ha el castell del rei del mar: té les parets de corall; les finestres, llargues i apuntades, són de l'ambre més transparent i el sostre està construït amb petxines que s'obren i es tanquen amb el moviment de les aigües.

El rei del mar era vidu des de feia molts anys, i la seva anciana mare governava el castell. Era una dona molt intel•ligent i molt orgullosa del rang que ocupava; per això s'adornava la cua amb dotze ostres, mentre que les altres dames de la noblesa només se n'hi podien posar sis. Fora d'això, posseïa qualitats excel•lents, i la principal era que estimava amb bogeria les seves sis nétes, les princesetes del mar Totes sis eren molt boniques, però la més petita era la més bella de totes: tenia la pell suau i delicada com un pètal de rosa i els ulls eren tan blaus com el mar profund. Ara bé, com totes les seves germanes, no tenia cames, perquè el seu cos acabava en una cua de peix.

Les princesetes es passaven el dia jugant a les àmplies sales del palau, que tenien les parets plenes de flors molt vistoses. Els peixos hi entraven nedant a través de les finestres d'ambre i s'acostaven a les sis germanes, que els donaven menjar i els acariciaven.

Les princesetes gaudien molt amb els seus jocs, però el que més els agradava era ocupar-se dels jardins que tenien al parc que envoltava el castell. Entre arbres blaus i vermells que oferien fruits daurats i flors de foc, cada princeseta podia cavar i plantar el que volgués. Una d'elles va donar al seu jardí forma de balena, una altra li va donar forma de sireneta, i la més petita va fer que el seu jardí fos circular com el sol, i hi va plantar flors daurades. Era una nena estranya, callada i pensarosa. Així com les seves germanes adornaven els jardins amb els objectes més rars que havien trobat als vaixells enfonsats, ella havia decorat el seu només amb una estàtua que representava un jove molt ben plantat. L'estàtua havia caigut al fons del mar després d'un malaurat naufragi i estava tallada en un marbre blanc com la neu. Al costat de l'estàtua, la sireneta hi havia plantat un desmai que creixia any rere any i desplegava les seves branques per damunt de la figura del jove fins a tocar la sorra: era com si a la capçada i les arrels de l’arbre s’acostessin per besar-la.

Per a la petita sirena no hi havia un plaer més gran que sentir parlar la seva àvia una i mil vegades del món llunyà dels éssers humans. Li encantaven aquelles històries de vaixells i ciutats, persones i animals; i, sobretot, li fascinava que les flors de la terra fessin olor (cosa que no passava amb les flors del fons del mar), que els boscos fossin verds i que els peixos que es movien entre les branques cantessin tan dolçament.

I és que l'àvia anomenava "peixos" als ocells, perquè d'una altra manera no l'haurien entès les seves nétes, que mai no havien vist un ocell.

—Quan feu quinze anys —els va dir un bon dia l'àvia—, podreu pujar a la superfície del mar; us asseureu als esculls a la llum de la lluna i podreu veure passar els vaixells. Si goséssiu, podríeu atansar-vos també a la costa i veure les ciutats i els boscos.

L'any següent, la germana més gran compliria quinze anys, de manera que la petita encara hauria d'esperar sis llargs anys abans de poder pujar a la superfície del mar per veure com era el nostre món, malgrat que era ella la que més ho desitjava. Però totes es van comprometre a explicar tot el que hi veurien i el que més els agradés.

Moltes nits, la sireneta s'acostava a una finestra, alçava els ulls i, a través de les aigües transparents, aconseguia veure la lluna i els estels. Tot i que brillaven molt dèbilment, a través de l'aigua li semblaven molt més grans que a nosaltres. Si alguna vegada una espècie de núvol negre s'interposava entre ella i els estels, la sireneta sabia que es tractava d'una balena que passava nedant o d'un vaixell que navegava. Però que lluny eren els mariners

d'imaginar que una preciosa sireneta, des de les profunditats marines, estirava les seves blanques mans cap a la quilla de la seva nau!

La germana gran va fer finalment els quinze anys, va nedar fins a la superfície del mar i, quan va tornar a casa, va explicar moltes coses a les seves germanes. Però el més bonic de tot, deia, era estirar-se en un banc de sorra a la llum de la lluna i contemplar la gran ciutat, on els llums brillaven com milers d'estels; havia sentit música, la veu dels éssers humans i els repics de les campanes de les esglésies. I justament perquè no s'hi podia acostar, tot allò encara l'havia atret més.

Oh, amb quina atenció escoltava la petita les paraules de la seva germana! En fer-se de nit, quan la sireneta va treure el cap per la finestra per mirar a través de les aigües transparents, s'imaginà tota l'agitació de la gran ciutat i fins va pensar que les campanes repicaven per ella.

Un any més tard la segona germana va ascendir a la superfície del mar i va nedar per on li va venir de gust. Va emergir de l'aigua en el moment en què el sol estava a punt de pondre's, i l'espectacle que va presenciar va ser grandiós: tot el cel semblava d'or i els núvols..., bé, els núvols eren d'una bellesa indescriptible, ja que estaven pintats de tons vermells i violetes, i lliscaven suaument pel cel! Sobre les aigües, una bandada de cignes salvatges va passar volant, com un llarg llaç blanc, cap al sol ponent. La sireneta també es va voler acostar nedant cap al sol, però aquest es va enfonsar dins l'aigua, enduent-se els colors del mar, del cel i dels núvols.

La tercera de les germanes era la més audaç de totes, i quan li va arribar el torn va pujar nedant per un riu molt cabalós i va veure turons verds amb vinyes, castells i granges que traspuntaven enmig dels boscos. En una petita cala va observar uns nens que jugaven despullats dins l'aigua; però quan s'hi va acostar per jugar amb ells, els nens es van espantar i van arrencar a córrer.

La quarta germana era la més tímida, i es va quedar a alta mar, lluny de la costa. Però deia que aquell era el lloc més bonic, i que des d'allà s'havia adonat que el cel semblava una enorme campana de cristall. Uns dofins molt graciosos van començar a saltar al seu davant i, a la llunyania, la sireneta va veure unes enormes balenes que treien dolls d'aigua com una font.

Quan li va tocar el torn a la cinquena germana era ple hivern; el mar era verd i hi suraven icebergs tan bonics com les perles i més alts que els campanars que construïen els humans. Aquells blocs de gel tenien les formes més estranyes i resplendien com els diamants. La sireneta s'havia assegut en un dels més grans i, quan el van veure, els mariners que navegaven pels encontorns es van espantar i s'apartaren de la ruta on hi havia aquell temible iceberg i la sireneta de bells cabells arremolinats pel vent.

Quan es va fer de nit, el cel es va cobrir de núvols i es va desfermar una tempesta terrible: resplendien els llamps, ressonaven els trons i unes onades altes i negres aixecaven a gran altura els enormes blocs de gel que cobrien el mar. Als vaixells es van arriar les veles i el cor dels mariners es va omplir de terror, mentre la sireneta continuava tranquil•lament asseguda damunt el seu iceberg flotant, contemplant com queien els blaus llampecs zigzaguejants sobre el negre mar.

La primera vegada que pujaven a la superfície del mar, les princeses quedaven encantades, però aviat perdien interès pel món exterior i deien que el fons del mar era el lloc més bonic que coneixien i que a casa s'hi estava la mar de bé.

Tot i amb això, moltes tardes les cinc germanes més grans, agafant- se les mans, pujaven a la superfície. Tenien unes veus encantadores, més belles que les de qualsevol ésser humà, i quan esclatava una tempesta i pensaven que els vaixells podien naufragar, anaven nedant al seu davant i entonaven cançons que parlaven de la bellesa dels fons marins, i als mariners els deien que no tinguessin por de baixar-hi. Però els mariners no entenien les seves paraules estranyes, que confonien amb el xiulet del vent. A més, no podrien contemplar mai aquelles meravelles, ja que, quan una nau s'enfonsa, els mariners s'ofeguen, i quan arriben al castell del rei del mar ja estan morts. Cada vegada que les seves germanes pujaven a la superfície del mar, la petita es quedava sola al fons, les mirava amb tristesa i li venien ganes de plorar. Però com que les sirenes no tenen llàgrimes, el seu sofriment és molt més gran.

—Ai, com m'agradaria tenir quinze anys! —deia la sireneta—. Estic segura que m'encantarà el món d'allà a dalt i els éssers humans que l'habiten.

Finalment va complir quinze anys.

—Bé, ja t'ha arribat l'hora —li va dir la seva àvia—. Vine, que et guarniré com a les teves germanes.

I l'àvia li va posar una garlanda de lliris blancs als cabells i va ordenar a vuit ostres que s'enganxessin a la cua de la sireneta, perquè tothom sabés que era una princesa.

—Ui, quin mal que fa! —va exclamar la sireneta.

—Sí, el rang obliga a patir una mica —va dir l'àvia.

Com li hauria agradat treure's aquells guarniments i posar-se unes quantes flors vermelles del seu jardí als cabells! Però no es va atrevir a fer-ho.

—Fins aviat! —va cridar, i va ascendir lleugera com una bombolla.

Quan la sireneta va treure el cap per damunt de l'aigua, el sol acabava de pondre's, però els núvols encara eren tenyits de rosa. L'aire era suau i fresc, i el mar semblava un mirall. La princeseta va veure una nau de tres pals en els quals només hi havia una vela desplegada, perquè no feia vent. Els mariners, asseguts a coberta, escoltaven música i cançons, i a mesura que es feia de nit es van anar encenent tot de llums multicolors: semblava com si banderes de totes les nacions ondegessin al vent. La sireneta es va acostar al vaixell, i a través de les finestres va veure gent vestida amb gust exquisit, però el més bell d'aquells éssers humans era un jove príncep d'ulls grans i negres. Aparentava uns setze anys, i aquesta era, fet i fet, l'edat que tenia. Aquell mateix dia celebraven el seu aniversari amb una gran festa. Els mariners ballaven a coberta, i quan el jove príncep va sortir per veure'ls, van disparar centenars de coets.

La nit es va il·luminar com si s'hagués fet de dia, i la sireneta es va espantar tant que es va submergir. Quan va tornar a treure el cap fora de l'aigua, li va semblar com si tots els estels del cel estiguessin caient-li al damunt. No havia vist mai focs d'artifici. Grans sols giraven, peixos de foc espectaculars ascendien pel cel blau i la seva llum es reflectia en el fosc mirall del mar. El vaixell estava tan il·luminat que tot es veia a la perfecció. Oh, que bell que era el jove príncep! Somreia i donava la mà a tothom, mentre la música sonava en el silenci de la nit.

S'estava fent tard, però la sireneta no podia apartar els ulls del vaixell i d'aquell príncep tan ben plantat. Els mariners van apagar els llums i van deixar de llançar coets a l'aire, però, de sobte, de les profunditats del mar va sorgir un gran estrèpit. Les ones van començar a bressolar la sireneta, i mentrestant el vaixell, que acabava de desplegar les veles, avançava més i més de pressa. Les onades creixien i tot de núvols negres i amenaçants emergien per l'horitzó. Llavors, va caure un llamp i es va desencadenar una tempesta terrible. Quan es van adonar del perill que corrien, els mariners van arriar veles; però la nau es balancejava i les ones s'aixecaven com muntanyes disposades a engolir el buc de l'embarcació i a trencar el seu orgullós masteler. El vaixell cruixia i es queixava a cada cop de mar. De sobte, el pal major es va partir i el vaixell es va inclinar cap a un costat, cosa que va fer que l'aigua l'inundés.

La sireneta es va adonar llavors que els homes estaven en perill; fins i tot ella havia d'esquivar les fustes que les onades desprenien del vaixell. Va mirar de trobar el jove príncep entre els aterrits mariners que buscaven a què aferrar-se, i el va veure un instant, just quan el vaixell començava a enfonsar-se.

Al començament se'n va alegrar, pensant que el príncep l'acompanyaria al fons del mar. Però llavors va recordar que els éssers humans no poden viure dins l'aigua i que el príncep ja estaria mort quan arribés al castell del seu pare.

No, no permetria que es morís! Així, doncs, es va capbussar per buscar-lo, oblidant que les restes del naufragi que flotaven a les aigües turbulentes podien esclafar-la. El va trobar en el precís moment en què al príncep li fallaven les forces i, incapaç de lluitar més, ja es resignava davant la mort imminent. El príncep acabava de cloure els seus bells ulls, i s'hauria ofegat si la sireneta no l'hagués anat a ajudar. Ella li va mantenir el cap per damunt de l'aigua i va deixar que les ones els arrosseguessin.

A l'alba, la tempesta havia cessat. No es veia ni el menor rastre del naufragi. Va sortir el sol, vermell i radiant, i els seus raigs van tenyir de color les galtes del príncep, tot i que els seus ulls continuaven tancats. La sireneta li besà el front i li acaronà el cabell mullat. Va pensar que s'assemblava a l'estàtua del seu jardí. Va tornar a besar-lo i va desitjar ardentment que sobrevisqués.

De sobte va veure la terra ferma i els pics de les muntanyes coberts de neu que s'enlairaven en el cel blau. A prop de la costa hi havia un bosc molt frondós, i al costat es dreçava una església o un convent amb un jardí ple de llimoners i tarongers. El mar formava en aquell lloc una caleta d'aigües tranquil•les i profundes. La sireneta va nedar fins allà amb el príncep i el va deixar estirat en una platja de sorra blanca i fina, procurant que la càlida llum del sol li acariciés el rostre.

Repicaren llavors les campanes del gran edifici blanc i un grup de noies va sortir al jardí. La sireneta va anar a amagar-se rere unes roques, es va cobrir el cap amb algues perquè no la descobrissin i va esperar a veure si algú s'acostava al pobre príncep.

Aviat s'hi va aproximar una noieta. Al començament va semblar que s'espantava, però de seguida es va tranquil•litzar i va cridar les seves companyes. Hi va anar molta gent, i llavors el príncep va obrir els ulls i va somriure a tots els que l'envoltaven, però no va mirar cap al mar, on la sireneta, mig amagada rere una roca, contemplava discretament l'escena. Perquè, com podia saber el príncep que ella l'havia salvat i que era allí, mirant-lo? La sireneta se sentia molt trista i, quan s'endugueren el príncep al gran edifici blanc, es va submergir afligida dins l'aigua i va tornar al palau del seu pare.

Quan les seves germanes li preguntaren què havia vist, no els va dir res. Sempre havia estat una jove callada i pensarosa, però d'aleshores ençà ho va ser molt més.

Moltes tardes i molts matins retornava al lloc on havia deixat el príncep. Va veure com els fruits del jardí maduraven i com els collien, i també va veure com es fonia la neu de les muntanyes..., però al príncep no el va tornar a veure, i per això cada vegada tornava més trista a casa. El seu únic consol era abraçar l'estàtua que tenia al jardí, que tant s'assemblava al príncep; però ja no parava atenció a les flors i a les plantes, que creixien embullades.

A l'últim, ja no ho va poder suportar més i ho va acabar explicant tot a les seves germanes i a algunes amigues íntimes. Una d'elles coneixia el príncep i sabia on vivia.

—Vine, germaneta! —li van dir les altres princeses.

I, agafades del braç, van pujar a la superfície i se'n van anar nedant cap on es dreçava el palau del príncep.

El palau estava construït amb pedres grogues que resplendien intensament i tenia diverses escalinates de marbre, una de les quals descendia fins al mar. Magnífiques cúpules daurades coronaven la teulada i, entre les columnes que envoltaven l'edifici, hi havia estàtues de marbre que semblaven vives. A través de les altes finestres es distingien tot de salons esplèndids que tenien les parets recobertes per tapissos, cortines de seda i quadres espectaculars. Al centre del saló més gran hi havia un sortidor, i l'aigua que en brollava gairebé arribava fins a la cúpula de vidre.

Com que ara la sireneta ja sabia on vivia el príncep, moltes tardes i moltes nits nedava cap a aquell lloc. Arribava per un canal estret fins a un extrem del palau, i allà, sota un balcó de marbre, s'asseia a contemplar el jove príncep, que creia que estava tot sol sota la llum de la lluna. De vegades el veia navegar en el seu vaixell majestuós, acompanyat dels seus millors músics, i l'observava amagada entre els verds joncs. Si algú veia el seu vel blanc onejant al vent, pensava que era un cigne batent les ales.

Moltes nits sentia parlar els pescadors de la bondat del príncep, i ella s'alegrava molt d'haver-li salvat la vida quan el va trobar defallit entre les ones. Recordava amb quanta dolçor l'havia besat mentre el cap del príncep reposava sobre el seu pit. Però ell no en sabia res, de tot això, ni tan sols s'ho podia imaginar.

La sireneta cada vegada estimava més els éssers humans i cada vegada desitjava més anar-se'n a viure amb ells. El món dels humans li semblava molt més gran que el seu. Ells podien navegar en vaixells pel mar i enfilar-se per les muntanyes fins més amunt dels núvols. La terra s'estenia més enllà dels camps i els boscos. Com que la sireneta desitjava saber moltes més coses de les que les seves germanes li podien explicar, va decidir anar-ne a parlar amb la seva àvia. Ella coneixia molt bé el "món superior", que era com anomenava les terres que hi havia damunt del mar.

—Si els éssers humans no s'ofeguen —li preguntà la sireneta—, viuen per sempre? No moren com nosaltres, la gent del mar?

—I és clar que sí! —va respondre l'àvia—. Ells també es moren, i la seva vida no és tan llarga com la nostra. Nosaltres podem viure tres-cents anys, però quan morim ens convertim en escuma del mar; ni tan sols tenim una tomba perquè els que ens estimen puguin acostar-s'hi i plorar. Tampoc tenim una ànima immortal, de manera que no podem aspirar a una altra vida. Però els éssers humans tenen ànimes que viuen després que els seus cossos s'hagin convertit en pols. Ascendeixen fins al cel, on resplendeixen com estrelles. Així com nosaltres ascendim fins a la superfície de les aigües per contemplar el món dels éssers humans, les seves ànimes ascendeixen cap a llocs meravellosos i desconeguts, que nosaltres no podrem veure mai.

—Per què nosaltres no podem tenir ànima immortal? —preguntà la sireneta—. Donaria amb molt de gust els tres-cents anys que tenim de vida a canvi de ser humana un sol dia, per poder viure en aquell món celestial.

—No hauries de pensar en això —va dir l'àvia—. Nosaltres vivim més feliços aquí a baix que els éssers humans allà a dalt.

—Però jo em moriré i em convertiré en escuma del mar, i no tornaré a sentir la música de les onades ni a veure la bellesa de les flors o el sol ardent. No puc fer res per aconseguir una ànima immortal?

—No —va dir l'anciana—, excepte en el cas que un home t'estimi tant que ho siguis tot per a ell. Si només pensa en tu i et dóna tot el seu amor, i un sacerdot posa la seva mà dreta sobre la teva mentre ell et promet fidelitat i amor eterns, llavors i només llavors entrarà una ànima en el teu cos i podràs participar de la felicitat humana. Però això no succeirà mai, perquè el que al fons del mar considerem el més bonic, que és la nostra cua de peix, allà a dalt a la terra els sembla lleig. No tenen gust. Perquè et considerin bonica a la terra has de tenir dues columnes malgirbades, que anomenen cames.

La sireneta va sospirar i va mirar la seva cua de peix amb tristesa. —Siguem feliços —prosseguí l'àvia—. Podem ballar, nedar i saltar durant tres-cents anys. No és pas poc temps. Aquesta nit celebrarem un ball a palau.

El luxe i l'esplendor del saló de ball mai no s'hauria pogut igualar a la terra. Les parets i el sostre eren de vidre gruixut i transparent. Centenars de petxines gegantesques de color verd i rosa s'arrengleraven al costat de les parets i desprenien flames blaves que il•luminaven l'interior del saló i tot el mar. Innombrables peixos de totes les mides s'acostaven a les parets de vidre: uns eren de color porpra; d'altres, platejats o daurats. Enmig del saló dansaven amb gràcil lleugeresa sirenes i tritons seguint la melodiosa tonada de les sirenes. Els humans no han sentit mai unes veus tan belles i delicades. Tots aplaudiren la sireneta, i per uns instants ella es va sentir feliç, ja que sabia que cap altra veu del mar o de la terra era més bonica que la seva.

Però de sobte va començar a pensar en el món de dalt. No podia oblidar el príncep ni el dolor que sentia per no posseir una ànima immortal com la que ell tenia. Així doncs, va sortir de palau, on tot eren cants i alegria, i va anar a amagar la seva tristesa al jardí. Llavors va sentir el so apagat d'una música que provenia de la superfície del mar, i pensà:

«Ara deu estar navegant aquell a qui estimo més que al meu pare i a la meva mare, aquell que ocupa tots els meus pensaments i aquell en qui he dipositat tota la meva esperança de felicitat. Faria qualsevol cosa per enamorar-lo i aconseguir una ànima immortal. Mentre les meves germanes es diverteixen a palau, aniré a visitar la bruixa del mar. Sempre m'ha fet por, però potser ella sabrà com ajudar-me».

La sireneta va abandonar el jardí i es va dirigir cap al turbulent remolí rere el qual vivia la bruixa. No havia passat mai per aquelles aigües on no creixien ni flors ni algues: només un gris i despullat terra sorrenc s'estenia fins al centre del remolí, que arrossegava a les profunditats tot el que se li acostava. Per arribar als dominis de la bruixa calia travessar aquell remolí espantós, i, després, una planura de fang bombollejant.

La bruixa vivia enmig d'un bosc molt estrany. Els arbres i els matolls eren pòlips, meitat animal i meitat planta, que semblaven serps de cent caps sorgint del terra. Les branques eren llargs braços viscosos amb dits que no paraven de cargolar-se com cucs. Qualsevol cosa que podien atrapar la subjectaven amb força i ja no la deixaven anar.

La sireneta estava tan espantada que va estar a punt de retrocedir. Però va pensar en el príncep i en la seva ànima immortal i es va armar de valor. Va recollir la seva llarga cabellera al voltant del cap perquè els pòlips no la poguessin agafar pels cabells, va ajuntar les mans damunt del pit i es va llançar tan ràpida com un peix entre els espantosos pòlips, que estenien cap a ella els seus braços viscosos. Va observar que tots els pòlips havien atrapat alguna cosa i la subjectaven amb força amb centenars de bracets. Entre les seves urpes va poder veure esquelets d'éssers humans, timons i d'altres restes de vaixells, ossos d'animals i (el que la va horroritzar més) una sireneta que havia estat atrapada i estrangulada. De seguida va arribar a una clariana enmig del bosc i va veure que tot d'anguiles repugnants de ventres groguencs es movien enjogassades en el seu terra pantanós. Al bell mig de la clariana s'alçava una casa construïda amb ossos de mariners que havien naufragat. I a la porta hi havia una bruixa asseguda, que es distreia deixant que un gripau mengés de la seva boca.

—Sé què vols —va dir-li la bruixa—. És una bogeria! Però el teu desig es farà realitat, princeseta, encara que sigui la teva perdició. Vols alliberar-te de la teva cua de peix i substituir-la per dues columnes que et serveixin per caminar com els éssers humans, ja que penses que d'aquesta manera el príncep s'enamorarà de tu i així podràs aconseguir una ànima immortal.

I la bruixa va arrencar a riure d'una manera tan malèvola i estrepitosa que el gripau va caure de cap al fang.

—Has arribat en el moment oportú —va prosseguir—, perquè a partir de demà no t'hauria pogut ajudar fins d'aquí a un any. Et prepararé un beuratge, i, abans que surti el sol, hauràs de nedar fins a la costa, asseure't a la platja i beure't la poció. Llavors la cua se't partirà per la meitat i s'escurçarà fins a convertir-se en allò que els humans anomenen "unes cames precioses". Però et farà tan mal com si una espasa et partís per la meitat. Tots confessaran que no han vist una noia tan bonica com tu en tota la seva vida. Caminaràs amb més gràcia i elegància que una ballarina, però serà com si caminessis per damunt d'un ganivet esmolat i els peus et sagnaran. Si estàs disposada a suportar aquests sofriments, jo t'ajudaré.

—Hi estic disposada —va dir la sireneta amb veu tremolosa, pensant en el príncep i en com aconseguir una ànima immortal.

—Però has de recordar —va afegir la bruixa— que, quan hagis adoptat forma humana, ja no tornaràs a ser sirena ni podràs tornar amb les teves germanes al palau del teu pare. I si no aconsegueixes que el príncep t'estimi tant que arribi a oblidar-se de la seva mare i del seu pare, que només pensi en tu i que faci que un sacerdot us uneixi en matrimoni, no tindràs una ànima immortal. L'endemà que ell es casi amb una altra dona, se t'esquinçarà el cor i et convertiràs en escuma del mar.

—Ho accepto tot —va dir la sireneta, pàl·lida com una morta.

—Però m'hauràs de pagar —va afegir la bruixa—, i no et demanaré poca cosa. Tu tens la veu més bonica que mai s'hagi sentit al fons del mar, i suposo que penses fer-la servir per encisar el príncep. Però me l'hauràs de donar; m'has de lliurar el més preuat que posseeixes a canvi de la poció, perquè l'haig de preparar amb la meva pròpia sang per tal que el beuratge talli com una espasa de doble fil.

—Però si em prens la veu, què em quedarà? —La teva preciosa figura —va contestar la bruixa—, el teu caminar gràcil i elegant i la bellesa i l'expressivitat dels teus ulls. Parla a través d'ells i conqueriràs el cor de qualsevol ésser humà. Què et passa? Et falta coratge? Vinga, treu la teva petita llengua perquè te la pugui tallar a canvi del beuratge prodigiós.

—Que així sigui —va murmurar la sireneta.

I la bruixa va treure una marmita per començar a preparar la poció màgica.

—S'ha de ser molt net —va dir mentre fregava la marmita amb un manat d'anguiles que feia servir com a fregall.

Després es va fer un tall al pit i va deixar que la seva sang negra caigués dins la marmita. El vapor que llavors es va desprendre del fons formava tot de figures fantàstiques i esglaiadores. A cada ingredient que la bruixa tirava a la marmita, la poció bullia amb uns sorolls que semblaven els plors d'un cocodril. Finalment el beuratge, que era transparent com l'aigua, va estar a punt.

—Aquí el tens —va dir la bruixa. I llavors va tallar la llengua a la sireneta, que es va quedar muda: no podria parlar ni cantar mai més.

—Si els pòlips t'atrapen quan tornis a travessar el meu bosc —va afegir la bruixa—, només els hauràs de tirar una gota d'aquesta beguda, i veuràs com els esclaten els braços i els dits en mil bocins.

Però la sireneta no va tenir necessitat de fer-ho, ja que els pòlips retrocedien esparverats quan veien el beuratge que resplendia en les seves mans com una estrella. I d'aquesta manera va poder travessar el bosc, el pantà i els remolins sense córrer cap risc.

Quan la sireneta va arribar al palau del seu pare, havien apagat els llums del gran saló i tothom dormia. Però no va gosar acomiadar-se de la seva família, ja que havia decidit abandonar-la per sempre i, a més, ara era muda. Li va semblar que el cor se li partia de dolor. Va esmunyir-se fins al jardí, va agafar una flor de cada una de les parcel•les de les seves germanes, va enviar mil petons a la seva família amb la mà i en acabat va començar a ascendir pel profund mar blau.

El sol encara no havia sortit quan la sireneta va arribar al palau del príncep i es va estirar a l'escalinata de marbre. La lluna brillava amb intensitat. Tan bon punt va beure l'ardent poció, a la sireneta li va semblar que una espasa travessava el seu cos delicat; a l'instant es desmaià i va quedar com morta.

Quan el sol es va enlairar per damunt del mar, la sireneta es va despertar i va sentir un dolor inexpressable; però al seu costat hi havia el príncep dels seus somnis, que la mirava amb uns ulls negres com l'atzabeja. Ella va abaixar els ulls i va veure que, en lloc d'una cua de peix, ara tenia les cames més boniques que una noia podia desitjar. Però com que estava despullada, es va tapar amb els seus llargs cabells.

El príncep li va preguntar qui era i com havia arribat fins allà, i ella li va llançar una mirada dolça i trista amb els seus ulls blaus, perquè no podia parlar. Ell li va agafar una mà i la va acompanyar a palau. A cada passa que feia, tal i com la bruixa li havia advertit, li semblava com si trepitgés ganivets esmolats, però ella patia aquell turment en silenci. Caminava lleugera com una ploma, i tots quedaven admirats de la gràcia dels seus moviments.

La van vestir amb robes de seda i mussolina finíssimes. Era la noia més bella del palau, però era muda i no podia cantar ni parlar. Belles esclaves vestides de seda i or van anar a cantar per al príncep i la família reial. Una d'elles cantava millor que les altres, i el príncep, somrient, va aplaudir. La sireneta es moria de pena, perquè sabia que ella cantava molt i molt millor. «Oh, si com a mínim sabés que per estar al seu costat he hagut de renunciar a la meva veu per sempre...!», pensava.

Després les esclaves van començar a ballar graciosament al so d'una música encantadora, i llavors ella va alçar els braços, es va elevar sobre la punta dels peus i, més que ballar, va flotar sobre el terra. Ningú havia vist mai dansar d'aquella manera. Amb cada un dels moviments que feia es revelava tota la seva bellesa, i els seus ulls parlaven més al cor que el cant de les esclaves.

Tots van quedar fascinats, i sobretot el príncep, que la va anomenar "la meva petita orfeneta". Ella no parava de ballar, tot i que cada vegada que els seus peuets tocaven el terra era com si trepitgessin la fulla d'una navalla esmolada. El príncep va dir que volia que es quedés a viure al seu costat per sempre, i a partir d'aquell dia li permeteren dormir sobre un coixí de vellut a la porta del seu dormitori

El príncep va ordenar que li confeccionessin un vestit d'home perquè pogués acompanyar-lo quan passegés a cavall. Cavalcaren a través de boscos perfumats, on les branques verdes els acaronaven les espatlles i els ocellets cantaven entre les fulles. Ella va enfilar-se amb el príncep fins als cims més alts, i els peus li sagnaren tant que tothom se'n va adonar; però ella el seguia sense defallir, i s'enfilaven tan amunt, que fins veien passar els núvols als seus peus, com si fossin una bandada d'ocells emigrant cap a terres estranyes.

De tornada a palau, mentre tothom dormia plàcidament, la sireneta baixava per l'escalinata de marbre a refrescar els peus ardents dins l'aigua del mar. I llavors pensava en la seva família.

Una nit van arribar les seves germanes agafades de bracet i cantant cançons melangioses. La sireneta els va fer senyals, i elles la reconegueren i li explicaren que tothom havia quedat molt trist després que ella se n'hagués anat. A més, decidiren que la visitarien cada nit. I una vegada la sireneta fins va poder veure a una certa distància la seva àvia, que feia molts anys que no havia pujat a la superfície del mar, i al seu costat hi havia el seu pare, el rei del mar, amb la corona al cap. Tenien els braços estesos, però no gosaven acostar-se tant a la costa com les seves filles.

El príncep cada dia estimava més i més la sireneta, però l'estimava com s'estima una nena bondadosa, i ni li passava pel cap la idea de convertir-la en la seva esposa. Però ella havia de ser-ho, perquè si no, no aconseguiria mai una ànima immortal i, l'endemà del casament del príncep, es convertiria en escuma del mar.

«M'estimes més que a ningú?», li preguntava amb els ulls quan el príncep l'abraçava i li besava el front.

—És clar que t'estimo més que a ningú —contestava ell—, perquè ningú té més bon cor que tu. M'ets fidel i t'assembles a una noia que vaig veure una vegada i que potser no tornaré a trobar mai més. Jo anava en un vaixell que va naufragar, i les onades em van arrossegar fins a la platja, al costat d'un temple sagrat servit per algunes noies. Una d'elles em va trobar ajagut a la sorra i em va salvar la vida. Només la vaig veure dues vegades, però ella és l'única dona en aquest món a qui puc estimar. Com que t'hi assembles tant, gairebé aconsegueixes que la seva imatge s'esborri de la meva ànima. Ella pertany al temple sagrat, per això la bona fortuna t'ha enviat al meu costat per consolar-me. No ens separarem mai!

«Oh, ell ignora que vaig ser jo qui li va salvar la vida!», va pensar la sireneta. «Jo el vaig arrossegar entre les ones fins al bosc on hi ha el temple, i després em vaig amagar rere les roques tot esperant que algú el trobes. I vaig veure la bella noia a qui estima més que a mi!». I la sireneta va sospirar profundament, ja que no podia plorar. «Diu que la noia pertany al temple sagrat i que mai no en sortirà. Així doncs, no es tornaran a veure. Però jo estic amb ell i el veig cada dia. En tindré cura, l'estimaré i li dedicaré tota la meva vida».

Però a palau tothom havia pensat que al príncep li havia arribat l'hora de casar-se, i que aviat ho faria amb la filla d'un rei veí. Amb aquesta intenció, s'estava aparellant un vaixell magnífic. Es va anunciar que el príncep aniria a visitar el país veí acompanyat d'un gran seguici, i tothom sabia que en realitat hi anava per conèixer la princesa, però la sireneta no estava gens preocupada i somreia, perquè ningú coneixia com ella el que pensava el príncep.

—No tinc altre remei que anar-hi —li havia dit ell—. Els meus pares m'exigeixen que vagi a conèixer la princesa, però no em poden obligar a comprometre-m'hi. No podria estimar-la, perquè no s'assemblarà com tu a la noia del temple. Si alguna vegada m'hagués de casar, ho faria amb tu, la meva petita orfeneta d'ulls eloqüents.

I la besava als llavis i li acaronava els seus llargs cabells, i ella recolzava el cap sobre el cor del príncep i somiava en la felicitat humana i en una ànima immortal

—No et fa por el mar, petita mudeta meva? —li preguntà el príncep quan van haver pujat al majestuós vaixell que els havia de dur al país veí. I li parlà de tempestes i de moments de calma, dels estranys peixos que viuen al fons del mar i de les coses que hi veuen els submarinistes. I ella somreia quan el sentia parlar, perquè ningú coneixia el fons del mar millor que ella.

A mitjanit, quan tothom dormia al vaixell, excepte el timoner i el guaita, la sireneta es va asseure a la borda, va fixar la mirada a les aigües transparents i li va semblar que veia el palau del seu pare. Al capdamunt de la torre hi havia la seva àvia asseguda amb una corona de plata al cap, mirant a través dels forts corrents cap a la quilla de l'embarcació. Llavors les seves germanes sortiren a la superfície del mar i la miraren amb tristesa. Ella les saludà amb la mà i els va fer un somriure. Volia que sabessin que era feliç. Però en aquell moment va arribar un grumet i les sirenes se submergiren, i quan el noi va mirar cap a l'aigua només hi va veure escuma de mar.

L'endemà el vaixell va arribar al port de la magnífica ciutat del rei veí. Totes les campanes de les esglésies repicaven i les trompetes sonaven al capdamunt de les torres; els soldats, mentrestant, formaven fent onejar banderes i amb les baionetes calades.

Cada dia se celebraven banquets, balls i festes, però la princesa no hi assistia perquè encara no havia arribat. Era al temple sagrat, on l'educaven per convertir-se en reina.

La sireneta tenia moltes ganes de veure-la i, quan finalment va aparèixer, va haver de reconèixer que en tota la seva vida no havia vist mai una noia tan bella. Tenia la pell fina i delicada, i uns ulls blaus i profunds somreien rere les llargues pestanyes.

—Ets tu! —exclamà el príncep—. Tu ets qui em va salvar quan estava a punt de morir.

I la va abraçar amb entusiasme.

—Oh, que feliç que sóc! —va dir el príncep a la sireneta—. Ha passat el que mai hauria gosat somiar! Tu compartiràs la meva felicitat, perquè m'estimes més que a ningú.

I la sireneta li va besar la mà i va notar que el cor se li esquinçava. L'endemà del casament del príncep, ella moriria i es convertiria en escuma de mar.

Les campanes de les esglésies començaren a repicar de nou i els heralds van recórrer els carrers anunciant el casament. En tots els altars cremava oli aromàtic en riques llànties de plata. Els sacerdots movien els encensers i el nuvi i la núvia anaven agafats de la mà a rebre la benedicció del bisbe.

La sireneta anava vestida de seda i or i aguantava la cua del vestit de la núvia, però les seves orelles no sentien la música nupcial i els seus ulls no veien la cerimònia sagrada, perquè la mort l'esperava a trenc d'alba i era incapaç de pensar en res que no fos en tot el que estava a punt de perdre.

Aquella mateixa tarda els nuvis van pujar a bord del vaixell del príncep. Les banderes onejaven i els canons disparaven salves. A la coberta principal havien preparat una tenda d'or i porpra, amb coixins tous, on la feliç parella descansaria en la nit freda i tranquil•la. Hissaren les veles, el vent les tensà i el vaixell va començar a lliscar suaument sobre les aigües transparents.

Quan es va fer de nit, els mariners encengueren llums de tots els colors i iniciaren el ball a coberta. A la sireneta li va venir a la memòria la primera vegada que va emergir de l'aigua i va veure la mateixa escena. Però de seguida va començar a ballar: es movia per la coberta amb més gràcia que una oreneta quan vola per l'aire. I tots l'aclamaven i l'aplaudien, perquè no havien vist mai ballar ningú d'aquella manera. Ganivets esmolats se li clavaven als peus, però ella no sentia aquell dolor, perquè era molt més gran el del seu cor esquinçat. Sabia que era l'última nit que veuria el príncep, per qui havia sacrificat la seva dolça veu, per qui havia abandonat la família i la llar i per qui dia rere dia havia patit tant sense que ell se n'adonés. Era la darrera nit que podria respirar el mateix aire que ell o que podria veure el mar profund o el cel estelat. L'esperava una nit eterna i sense somnis, perquè ella no tenia ànima i no havia estat capaç d'aconseguir-la.

Tot va ser alegria i diversió al vaixell fins a la matinada; la sireneta no parava de ballar i riure, tot i que la idea de la mort li oprimia el cor. A l'últim, el príncep besà la núvia, ella li acaronà els llargs cabells negres i, abraçats, se n'anaren a descansar a la tenda que els havien preparat a coberta.

Al vaixell es va fer el silenci. Només la sireneta i el timoner continuaven desperts. La sireneta va acostar-se a la borda i va mirar cap a l'est, tot esperant que els dits rosats de l'aurora cedissin el pas al sol.

De sobte va veure com sorgien de les aigües les seves germanes, tan pàl•lides com ella mateixa; el vent ja no podia jugar amb els seus cabells llargs i sedosos, perquè ara els tenien ben curts.

—Els hem hagut de lliurar a la bruixa del mar perquè ens ajudi a aconseguir que no moris aquesta nit. Ens ha donat aquest punyal. Mira com està d'esmolat! Abans que es faci de dia l'hauràs de clavar al cor del príncep, i quan la seva càlida sang es vessi sobre les teves cames, recuperaràs la teva cua de peix i tornaràs a ser una sirena. Podràs submergir-te a l'aigua amb nosaltres i viure tres-cents anys, abans de convertir-te en escuma de mar. Vinga, afanya't! O tu o ell heu de morir abans que surti el sol. La nostra àvia està tan afligida que ha perdut tots els cabells; com els nostres, van caure tallats per la bruixa del mar. Mata el príncep i torna amb nosaltres! Afanya't, que ja s'intueix la presència de la llum rosada a l'horitzó! Ben aviat apareixerà el sol i moriràs sense remei!

I llançant un sospir molt profund, van desaparèixer sota les aigües.

La sireneta va apartar la cortina porpra que donava accés a la tenda i va veure la bella núvia dormint plàcidament, amb el cap recolzat sobre el pit del príncep. Es va inclinar i li besà el front. Es girà i mirà el cel, per on cada vegada s'estenien més els raigs de l'aurora. Va contemplar el punyal esmolat i va tornar a mirar el príncep, que es va remoure al llit i va murmurar en somnis el nom de la seva esposa. Ah, només ella ocupava els seus pensaments! A la sireneta li tremolà la mà amb què aferrava el punyal...; però, de sobte, el llançà amb decisió a les ones del mar, que es tenyiren de vermell com si una deu de sang brollés de les aigües.

Ja amb els ulls vidriosos, va mirar altra vegada el príncep, i després es llançà al mar i va sentir com el seu cos es convertia en escuma.

El sol va aparèixer per l'horitzó, i els seus raigs càlids i suaus van acaronar la freda escuma mortal. Però la sireneta no sentia la mort: mirava el sol clar i, per damunt del seu cap, va veure flotar milers d'éssers aeris i transparents, a través dels quals podia distingir les veles blanques del vaixell i els núvols vermells. Les veus d'aquells éssers eren melodioses, però tan subtils que cap oïda humana podia percebre-les; tenien les figures tan evanescents que cap ull humà podia veure-les, i lliscaven amb lleugeresa per l'aire, tot i que no tenien ales.

La sireneta es va mirar de dalt a baix i es va adonar que tenia un cos com el d'aquells éssers, i que s'enlairava a poc a poc sobre l'escuma.

—Em podeu dir qui sou i on em dueu? —va preguntar, i ara la seva veu sonava com la d'aquelles criatures, tan bella i melodiosa que no hi havia música terrenal que s'hi pogués comparar.

—Som les filles de l'aire —respongueren—. Les sirenes no tenen ànima immortal ni la poden aconseguir, si no és que un ésser humà els lliura el seu amor. Per gaudir de la vida eterna, depeneu d'altres éssers. Les filles de l'aire tampoc posseïm una ànima immortal, però podem aconseguir-la fent bones obres. Volem als països càlids, on l'aire carregat de pesta mata els homes, i fem que la brisa fresca escampi per l'aire l'aroma de les flors, que refresca i cura els malalts. Si durant tres-cents anys mirem de fer tot el bé que podem, al final aconseguim una ànima immortal i participem de la felicitat eterna dels humans. Tu, pobra sireneta, has intentat aconseguir el mateix amb tot l'amor del teu cor. Has patit i suportat el dolor amb resignació, i per això et trobes ara entre nosaltres. Fes bones obres i, d'aquí a tres-cents anys, se't concedirà una ànima immortal.

La sireneta va enlairar els braços cap al sol de Déu, i per primera vegada en tota la seva vida va vessar una llàgrima.

Al vaixell hi havia altra vegada animació. Va veure com el príncep i la princesa la buscaven: tots dos van mirar amb tristesa cap a l'escuma blanca, com si sabessin que ella s'havia llançat a les ones.

Sense que se n'adonessin, la sireneta va besar la princesa al front i va fer un somriure al príncep; després es va elevar amb les filles de l'aire cap a un núvol rosat que lliscava suaument pel cel.

Hans Christian Andersen

La Bella i la Bèstia

Ajuntar bellesa amb lletjor ha estat un recurs molt recorrent en el món de les contalles. Segurament aparellar el que és bell amb el que no ho és, accentua -per contrast- les característiques d'ambdues propietats. Són històries que acostumen a acabar bé perquè la bondat de la bellesa supera la maldat de la lletjor. Aquest seria el cas d'El geperut de Notre Dame. En canvi, això no passa en la història de la comèdia de l'art (Colombina i Putxinel·li).

En el cas de La Bella i la Bèstia, al meu parer, s'afegeix un nou ingredient: el misteri del que és desconegut. La bèstia no és només lletja, és terrible, misteriosa, imprevisible, perillosa i desconcertant. La proposta de Madame de Villeneuve la trobo captivadora. És curiós que hagin estat escriptores les que ens han proporcionat històries força escabroses. Penso en Mary Shelley i el seu Frankenstein, per exemple, Maurier Daphne amb Rebeca i més recentment Joanne K. Rowling amb el seu Harry Potter que a mida que es va fent gran es torna més fosc, etc.

Aquest conte m'agrada perquè és capaç de reunir en una mateixa contalla components tan diversos com la maledicció més desesperada de la solitud (Bèstia) fins a la infinita generositat d'un amor autèntic (Bella).

La Bella i la Bèstia

Hi havia una vegada un comerciant ric. Tenia sis fills: tres nois i tres noies.

Les seves filles eren molt belles, però la menor era la més admirada. S'anomenava Bella perquè el nom li anava bé, la qual cosa omplia d'enveja a les seves germanes. I per si això fos poc, Bella també era més intel·ligent que les seves germanes.

Un dia el comerciant va perdre tota la seva fortuna, amb excepció d'una cabana lluny de la ciutat. Amb llàgrimes als ulls els va dir als seus fills que havien de mudar-se a la cabana i que, d'ara endavant, haurien de guanyar-se la vida llaurant la terra.

Així doncs, es van mudar a la cabana, i el comerciant i els seus tres fills es van fer agricultors i van aprendre a treballar la terra.

Cada matí Bella s'alçava a les quatre en punt i s'afanyava a netejar la casa i a preparar l'esmorzar per a la família. Una vegada que acabava les tasques de casa es passava el temps llegint, tocant el clavicordi o cantant. En canvi, les seves dues germanes estaven sempre avorrides. No es despertaven fins a el deu del matí; després donaven llargs passejos i es passaven el temps conversant sobre els seus amics i els bonics vestits que una vegada van tenir.

Miraven amb menyspreu i zels els plaers simples de Bella. "Mira la nostra germana menor," es deien l'una a l'altra. "És tan estúpida que és feliç en la seva misèria." Després d'haver estat a la cabaneta durant quasi un any el comerciant va rebre una carta que li parlava d'un vaixell que li duria fortuna. Ràpidament, es va preparar per al llarg viatge al port.

La bona notícia va posar contentes a les dues germanes majors. Quan el pare estava preparat per sortir, elles van ballar al seu voltant i li van pregar que els portés vestits nous i tota classe de regals. Bella, no obstant, no va dir res.

- "No vols que et compri res?" va preguntar son pare.

- "No hi ha res a necessiti realment," va dir ella "però com que ets tan amable a preguntar, em podries portar una rosa, per favor, si potser en trobes una en els teus viatges? No es troben arbustos per aquí i és l'única cosa que realment trobo a faltar des que estem aquí."

Així, el pare se'n va anar, però quan va arribar al port va descobrir que la càrrega del vaixell no valia res i va haver de tornar a casa tan pobre com quan havia sortit. Amb tristesa va emprendre el llarg viatge de tornada desil·lusionat perquè no podria oferir ni un regal als seus fills.

Estava a uns cinquanta quilòmetres de casa seva quan la mala sort es va presentar de nou. Mentre cavalcava per un immens bosc, d'alguna forma va sortir del seu camí i es va perdre. Va començar a nevar fortament i el vent era tan fort que el va tirar dues vegades del seu cavall. Quan va enfosquir estava segur que moriria de fam o de fred, o que seria menjat per llops famolencs.

De sobte, i al final d'una llarga arbreda, va veure una llum. Es veia lluny, però el pensar que tindria on refugiar-se li va donar forces.

Va seguir caminant i va veure que la llum venia d'un palau molt ben il·luminat. Sorprès, va passar per l'entrada; el jardí estava completament buit. El seu cavall, que el seguia, va veure un estable buit i va entrar en ell. El refredat i famolenc animal va trobar una mica de fenc i civada i va menjar amb voracitat, mentre el comerciant caminava cap a la casa.

No obstant, no va trobar ningú, però quan va entrar en un saló molt gran, va trobar un reconfortant foc resplendint a la xemeneia i una taula plena de menjar, llesta per a només una persona. El comerciant estava mullat fins als ossos i es va dirigir cap a la xemeneia per a assecar-se primer. "L'amo del castell em perdonarà per acomodar-me com a casa," va pensar. "Probablement arribarà aviat i li podré explicar."

Va esperar per una llarga estona, però com que ningú havia arribat a les onze de la nit no va poder resistir més la fam i es va servir ell mateix un pollastre, que va devorar de dos mossegades. Després es va servir un parell de copes de vi, que el van deixar somnolent. Va sortir del saló i va passar per uns immensos corredors, tots magníficament decorats. Al final d'un d'ells va trobar un dormitori on hi havia un llit còmode. La vista en si era molt per al cansat home; sense pensar-s'ho més, es va deixar caure en ell i aviat es va quedar dormit.

El comerciant va dormir bé i no va despertar fins a les deu del matí. Quan es va alçar a buscar la seves roba i es va sorprendre molt en descobrir que havien estat canviades per unes noves.

Després d'un magnífic esmorzar va sortir a buscar al seu cavall. En el camí va passar per sota d'un arc cobert de roses i, recordant la petició de Bella, va agafar una branca on creixien diverses roses.

-"Com a mínim un dels meus estimats fills tindrà un regal,"- i va somriure. De sobte va sentir un terrible soroll i va veure una bèstia que venia cap a ell, un monstre tan horrible que quasi es va desmaiar de terror.

"Tu, ingrat mal agraït," va rugir la Bèstia. "Et vaig salvar la vida en deixar-te entrar al meu palau, i em recompenses robant les roses que estimo més que a cap altra cosa en el món. Ara moriràs!" El comerciant es va agenollar i li va pregar a la Bèstia que no li fes mal.

-"Perdoneu-me, Senyor, no vaig pensar que us ofendria si prenia una rosa per a una de les meves filles, que és l'única cosa que desitja."

-"No em diguis Senyor. Se'm coneix com la Bèstia," va contestar la criatura. prefereixo que la gent digui el que pensa, així és que no pensis que la teva adulació canviarà res."

- "No obstant això, et perdono, amb la condició que una de les teves filles vingui aquí de bona gana a morir en el teu lloc. Si les teves filles refusen morir per tu, tu has de tornar a mi d'aquí a tres mesos a rebre el teu càstig."

L'home no tenia cap intenció a sacrificar una de les seues filles al malvat monstre, però es va dir a si mateix, "Almenys tindré l'oportunitat d'abraçar-les una vegada més abans de morir."

Llavors va prometre que tornaria i, anant-se'n a buscar el seu cavall, va sortir del palau. Unes hores després l'home va arribar a casa seva, cansat i trist. Els seus fills van córrer cap a ell amb els braços oberts, però el comerciant els va mirar amb llàgrimes en els ulls. En la seva mà sostenia el ramell de roses que li portava a Bella. Li'l va donar i va dir, "Agafa aquestes roses; el teu infeliç pare, per cert, ha pagat un preu molt car per elles"

Després li va explicar a la seva família tot l'engany del vaixell, la màgia del palau i la desgràcia en què havia caigut. Després d'escoltar el seu relat, les seves dues filles majors van començar a plorar. Però Bella va dir, "No hi ha necessitat que el nostre pare mori. Jo m'oferiré voluntàriament a la Bèstia per a morir en el seu lloc."

-"No, germaneta," - van dir els seus tres germans - "Nosaltres trobarem el monstre i el matarem primer. Segur que nosaltres tres el podem derrotar."

-"Fills meus," - va dir el comerciant - "aquesta Bèstia és molt poderosa, fins i tot per a vosaltres. A més, la Bèstia em va salvar la vida, a pesar que ara intenta llevar-me-la. Vaig donar la meva paraula: Estic vell i no em penediré de perdre els últims anys de la meva vida, us ho agraeixo, els meus estimats fills."

- "T'asseguro, pare meu, que no et deixaré anar al palau sense mi," - va dir Bella - "No podràs evitar que et segueixi. Prefereixo que el monstre em mengi que morir amb el cor destrossat de saber que t'he perdut."

El seu pare i els seus germans li van pregar i li van suplicar, però no van poder fer res perquè ella canviés d'opinió.

Les dues germanes majors es van refregar els ulls amb una ceba i van fingir plorar quan Bella va sortir amb son pare.

Els seus germans i son pare també van plorar però Bella no va vessar ni una llàgrima perquè no volia entristir més a la seva família. Van cavalcar fins al palau i, en enfosquir, el van trobar tan il·luminat com abans.

El cavall va trobar refugi a l'estable i l'home va entrar en el saló amb la seva filla, on van trobar una taula perfectament arreglada per a dues persones. Bella va pensar per a si mateixa, "La Bèstia vol que m'engreixi abans de menjar-me."

Després del sopar van sentir un fort rugit. Bella quasi es desmaia quan va veure l'horrible Monstre, però va tractar de controlar el seu temor i, quan la Bèstia li va preguntar si havia vingut per la seva pròpia voluntat, ella li va dir amb veu tremolosa que sí.

- "Ets molt bondadosa" - va dir la Bèstia - "i estic molt agraït que hagis decidit venir."

Després es va girar cap a l'home i li va dir:

- "Digues-li adéu a la teua filla. Te n'aniràs demà al matí per a no tornar mai més. Fins llavors, bona nit, Bella!"

- "Bona nit, Bèstia," - va contestar ella, i el monstre va desaparèixer.

Aquella nit mentre dormia, Bella va somiar amb una fada que li deia, "Admiro el teu bondadós cor, Bella. La bona acció que has fet serà recompensada."

Quan Bella va despertar li va explicar el somni a son pare. A pesar que això el va confortar una mica, no va poder evitar el seu plor desconsolat quan es va haver d'acomiadar de la seva filla.

Quan ell se'n va anar, Bella es va asseure al saló i va començar a plorar pensant que amb seguretat la bèstia se la menjaria aquella nit. Després, sobreposant-se, va decidir explorar. Es va sorprendre quan va arribar a una porta amb un rètol que deia, " Habitació de la Bèstia".

La va obrir i va quedar impressionada pel que va veure: una gran biblioteca, un clavicordi i diversos llibres de música.

Sobre un estant hi havia un llibre inscrit en lletres d'or, "Desitja, ordena: aquí ets la reina i senyora de la casa".

"Ai!" -sospirà ella amb pena- "només m'agradaria veure al meu pobre pare i saber què està fent en aquest mateix moment." - Per a sorpresa seva, en el mirall va veure la imatge del seu pare arribant a casa, semblava molt trist. De sobte tot va desaparèixer, però Bella ja no estava espantada perquè creia que, després de tot, la Bèstia no se la menjaria."

Al migdia va veure que la taula estava ja preparada amb menjar per a ella. Durant el dinar va escoltar una bella música, tot i que no va veure a ningú tocar.

Al vespre Bella va passejar pels jardins de palau. Se sentia prou segura, però a la nit, quan es va asseure a la taula, va escoltar el soroll de la Bèstia que arribava i només va poder tremolar.

-"Bella, t'importa si t'observo menjar?" - va preguntar.

-"Tu ets l'amo" - va contestar Bella tremolant.

-"Si, però tu ets l'única ama i senyora aquí" - li va assegurar la Bèstia.- "Digues-me si t'avorreixo i me n'aniré immediatament. Digues-me, no penses que sóc lleig?."

- "Admeto que és veritat perquè no puc mentir" - va dir Bella. -"Però penso que ets molt bondadós."

-"Però això no canvia la meva terrible lletjor" - va dir el monstre -"Sé molt bé que no sóc més que una bèstia".

-"Un és una bèstia si un pensa que ho és"- Bella li va assegurar bondadosament. -"Només els enzes no s'adonen d'això."

-"Gaudeix el teu sopar, Bella" -va dir el monstre- "Tot el que hi ha en aquesta casa és teu i em sentiria molt trist si no et sentissis feliç."

-"Ets molt bo" -va dir Bella- "i estic agraïda de la teua generositat."
-"Oh, si Bella!" -va contestar la Bèstia.- "Tinc bon cor, però segueixo sent un monstre."

Bella va gaudir del seu sopar. El monstre ja no l'espantava, però es va sorprendre quan, de sobte, aquest li va dir -"Bella, et casaries amb mi?"- Bella va esperar un moment abans de contestar. Ella va pensar que si el refusava el monstre s'enutjaria.
A la fi li va dir amb una veu dèbil -"No, Bèstia"- El pobre monstre va voler sospirar, però en lloc d'això va llançar un espantós xiulet que va fer eco per tot el palau.

Després va dir tristament: "Bona nit Bella". Va sortir de l'habitació i, abans de tancar la porta va mirar amb tristesa per sobre de l'espatlla. Bella va sentir llàstima per la pobre Bèstia.

-"Ai!" -va dir ella- "és tan amable, però mai podria estimar a una Bèstia"

Bella va passar tres mesos molt feliç a palau. Totes les nits mentre sopava, la Bèstia la visitava i xerrava amb ella. Cada dia, Bella descobria noves virtuts en el monstre i li va començar a agafar afecte. Només li molestava una cosa; per la nit; abans de que el monstre se n'anés a dormir, sempre li preguntava si volia ser la seva dóna, i cada vegada que ella s'hi negava, semblava commogut de dolor.

Un dia ella li va dir:

-"Em poses molt trista, Bèstia. Jo sempre seré la teva amiga, però mai em podria casar amb tu"-

-"Si així és com ha de ser" -va dir la Bèstia- "em mereixo aquest cop. Sé molt bé que sóc horrible però, promet-me que mai te n'aniràs del meu costat".

Aquestes paraules van avergonyir a Bella. Trobava molt a faltar al seu pare i, tot i que podia veure'l en el mirall a qualsevol hora, desitjava immensament poder parlar amb ell un altre cop per assegurar-li que estava viva i bé. També podia veure com ell la trobava a faltar.

-"Podria prometre no deixar-te mai, però m'agradaria molt veure al meu pare un cop més. Se'm partiria l'ànima de dolor si no em concedeixes aquest desig" - va dir Bella.

- "Prefereixo morir abans de fer-te infeliç" - va contestar el monstre - "Però si t'envio a veure el teu pare et quedaràs allà, i la teva pobre Bèstia morirà de pena."

-"No" -va contestar Bella- "Et prometo que tornaré dintre d'una setmana. El teu mirall m'ha mostrat que les meves germanes s'han casat i que els meus germans són ara soldats. El meu pare està sol. Permet-me visitar-lo durant una setmana"

- "Estaràs allà demà al matí" -va dir Bèstia, donant-li un anell de pedres precioses- "Recorda la teva promesa. Quan vulguis tornar només has de posar-te aquest anell màgic sobre la taula i dormir-te. Adéu, Bella".

Després d'acomiadar-se, la Bèstia va sospirar com sempre i Bella es va dormir amb tristesa, sentint-se culpable per haver ferit els seus sentiments.

A l'endemà, quan va despertar estava a casa del seu pare. Ell estava fora de si d'alegria quan va veure a la seva dolça filla un altre cop, i es van abraçar durant força estona.

Quan les germanes de Bella se'n van assabentar, van córrer a casa amb els seus marits. Estaven furioses de veure-la vestida com una princesa i més bella que mai.

Ella es va comportar molt amablement amb elles, però res podia deturar la gelosia que elles sentien. Les dues germanes van sortir al jardí per a queixar-se. - "Escolta germana meva" - va dir la major - "Tinc una idea. Tractem que es quedi aquí més d'una setmana. La seva estúpida Bèstia s'enfadarà perquè ella no va complir la seva promesa i potser la fa bocinets".

-"Tens raó, germana" -va contestar l'altra- "Siguem amables amb ella."

Quan va passar una setmana les dues germanes li van pregar tant a Bella que es quedés que ella va prometre quedar-se una setmana més.

Bella es va culpar a si mateixa pel dolor que li podria estar causant a la Bèstia i, ara s'adonava que trobava a faltar la seva companyia. La desena nit que va passar en la casa del seu pare, va somiar que estava en el jardí del palau. Va veure a la Bèstia tirada a l'herba - s'estava morint de pena perquè ella no havia tornat amb ell.

Bella es va despertar commocionada i va començar a plorar.

- "Com vaig poder trencar el cor d'una Bèstia que és tan dolça amb mi?" -va exclamar.- "Potser és culpa seva ser tan lleig, i no tenir cap esperança? és bo i això és el que més importa. Mai podria perdonar-me que es morís per la meva ingratitud."

Llavors Bella es va alçar, va posar el seu anell màgic sobre la taula, i es va tornar a dormir.

Al matí següent, quan es va despertar, estava molt contenta d'estar de tornada en el castell de la Bèstia.

Es va vestir ràpidament, i va passar tot el dia esperant que arribés la Bèstia. Va esperar i va esperar, fins que el rellotge va tocar les nou, però la Bèstia no apareixia.

Llavors Bella va témer el pitjor. Va córrer pel palau, buscant desesperadament a la Bèstia. Després d'haver mirat per tots costats, va recordar de sobte el seu somni i va córrer cap al jardí on l'havia vist tirat. Allí va trobar a la Bèstia inconscient sobre l'herba i va pensar que estava morta. Es va abalançar sobre ell sense tan sols pensar en la seva lletjor i va sentir que encara palpitava el seu cor. Va treure aigua de l'estany i se la va tirar en la cara.

Finalment la Bèstia va obrir els ulls i va dir:

-"No vas complir la teva promesa, Bella! Però ara em moro feliç perquè he tingut l'oportunitat de veure't un cop més". -Una altra vegada va tancar els ulls i Bella li va fregar el seu front. -"No, la meva estimada Bèstia, no moriràs," -va dir ella- "Viuràs per a ser el meu espòs; des d'aquest moment et dono la meva mà en matrimoni, i et prometo que mai et deixaré una altra vegada. El dolor que vaig sentir quan no vaig poder trobar-te em va fer comprendre que t'estimo de veritat i que no podria viure sense tu." - Bella mirava a la seva estimada Bèstia.

Però, quina sorpresa! La Bèstia havia desaparegut i als seus peus es va trobar amb el príncep més trempat que mai havia vist.

Es va alçar i es va estirar, després li va agrair haver trencat l'embruixament.

Tot i que no podia aixecar els seus ulls del príncep, Bella no va poder deixar de preguntar-li on havia anat la Bèstia. - "Aquí la veus enfront teu," - el príncep li va dir. -"Una fada malvada em va convertir en Bèstia fins al dia en què una bella donzella estigués d'acord en casar-se amb mi per la seva pròpia voluntat. Mentre estava sota l'embruixament tenia prohibit dir la veritat a qualsevol donzella. Era desesperant, perquè qui es voldria casar amb una espantosa bèstia?. Tu vas ser l'única en el món que va tenir cor per a donar-me l'oportunitat de mostrar el meu caràcter bo i gentil i, oferint-te la meva corona, ara jo t'ensenyaré la meva gratitud i la meva sinceritat. Ja saps que t'estimo".

Bella, que estava sorpresa, va agafar el temprat príncep de la mà. Van entrar al palau junts. Bella era més feliç que mai quan va veure al seu pare i a la resta de la seva família en el saló. La fada que havia aparegut en el seu somni els havia portat al palau i ella, també, somreia.

-"Bella, finalment has rebut la teva recompensa per prendre la decisió correcta," - va dir la bona fada. -"Tu has posat la virtut sobre la bellesa, i tu mereixes aquest príncep que té tantes qualitats. Seràs una bona reina i sens dubte que governaràs amb prudència i bondat."

Després el fada es va girar cap a les dues germanes de Bella.

-"Conec els vostres cors perversos" - els va dir- "Vosaltres us convertireu en dues estàtues de pedra i estareu apostades en la porta del palau de la vostra germana. Tot el que fareu cada dia serà presenciar la seva felicitat, i així us quedareu fins al moment en què admeteu els vostres errors. No obstant, em temo que us quedareu com a estàtues durant un molt de temps."

Aquell mateix dia el príncep, que havia sigut la Bèstia, es va casar amb Bella. Ella va viure amb ell en el palau en perfecta felicitat per a sempre perquè, després de tot, el seu amor va ser un conte de virtut honesta.            

Madame de Villeneuve