Barbablava

A Charles Perrault li devem una multitud de contes tradicionals: des de La Caputxeta vermella, La Ventafocs o El gat amb botes, fins a contes tan diferents com Barbablava. Aquest conte "fosc", d'intriga i misteri és un conte que se'm fa difícil de classificar. D'entrada sembla que el lloc que li tocaria seria a l'apartat d'històries per a més grans, però són els més petits els que m'han donat més mostres de gran interès envers aquesta història.

Perrault era un escriptor a qui agradava escandalitzar les noies de la cort francesa amb contes atrevits. Un conte que sempre m'ha impressionat és Pell d'ase. De la manera més simple mostra una història en què un pare pretén casar-se amb la seva pròpia filla. D'això en podríem dir "incest" avui en dia.

Tot i que és una contalla de certa truculència m'ha semblat observar que els no gaire grans són els que se l'escolten amb més interès. Barbablava és una història que s'ha portat moltes vegades a la pantalla i que denuncia com la curiositat pot portar a la perdició d'una persona. És un joc "divertit" entre la fascinació que desperta el personatge seductor i el fet que aquest amaga un secret molt obscur.

No sé prou coses de Perrault per entendre per què es va inventar un caçador en el conte de la Caputxeta per suavitzar la història i, en canvi, no dóna cap mena de treva en aquesta intrigant història.

Barbablava

Hi havia una vegada un home que tenia tres boniques cases a la ciutat i al camp, vaixella d'or i plata, mobles folrats de finíssim brocat i carruatges tot daurats. Però desafortunadament, aquest home tenia la barba blava; això li donava un aspecte tan lleig i terrible que totes les dones i les joves el defugien.

Una veïna seva, que era una dama distingida, tenia dues filles precioses. Ell li va demanar la mà d'una d'elles, deixant a la seva elecció quina volia donar-li. Cap de les dues volia i s'ho passaven de l'una a l'altre, doncs no volien resignar-se a tenir un marit amb la barba blava. Però el que menys els agradava era que en Barba Blava ja s'havia casat més d'un cop i ningú sabia què se n'havia fet d'aquelles altres dones.

Barba Blava, per a convèncer-les, les va portar amb sa mare i tres o quatre de les seves millors amigues, i alguns joves de la comarca, a una de les seves cases de camp, on van romandre vuit dies complets. El temps passava en passejades, caceres, pesca, balls, banquets, berenars i sopars; ningú dormia, i es passaven la nit entre bromes i divertiments. En definitiva, tot va anar tant bé que la més petita de les dues germanes va començar a trobar que l'amo de la casa ja no tenia la barba tan blava i que era un home molt correcte.

Tan aviat van arribar a la ciutat, va quedar arranjada la boda. Al cap d'un mes, Barba Blava li va dir a la seva dona que havia de viatjar a províncies durant com a mínim sis setmanes degut a un negoci important; li va demanar que es divertís en la seva absència, que fes venir a les seves bones amigues, que les dugués al camp si així ho desitjaven, que s'ho passés bé.

-Aquí tens, li va dir, les claus dels dos guardamobles. Aquestes són les de la vaixella d'or i plata que no es fa servir tots els dies, aquí estan les dels estoigs on guardo les meves pedreries, i aquesta és la clau mestra de totes les estances. En el que respecte a aquesta claueta, és la del gabinet al fons de la galeria del meu despatx: Obre-ho tot, ves a tot arreu, però us prohibeixo entrar en aquest petit gabinet, i os ho prohibeixo de tal forma que si arribeu a obrir-lo, tot ho podeu esperar de la meva còlera.

Ella va prometre complir exactament amb el que se li acabava d'ordenar; i ell, després d'abraçar-la, va pujar al seu carruatge i va començar el seu viatge.

Les veïnes i les bones amigues no es van fer de pregar per anar a casa de la noia, tan impacients com estaven per veure totes les riqueses de casa seva, i no havien gosat a anar-hi mentre el marit hi era present a causa de la seva barba blava que els feia por.

D'immediat, es van posar a recórrer les habitacions, els gabinets, els armaris de vestits, que guardaven gelosament cadascun vestits cada vegada més bonics i més rics. Van pujar ràpidament als guardamobles, on no es cansaven d'admirar la quantitat i magnificència de les tapisseries, dels llits, dels sofàs, dels canelobres, de les taules i dels miralls on un s'hi podia veure de cap a peus, els marcs dels quals, uns de vidre, altres de plata o de plata acabada en or, eren les més bells i magnífics que mai haguessin vist. No paraven d'alabar i envejar la felicitat de la seva amiga que, d'altra banda, no es divertia gens al veure tantes riqueses degut a la impaciència que tenia per anar a obrir el gabinet del despatx del seu marit.

Tan punxant era la seva curiositat que, sense considerar que deixar-les soles era una falta de cortesia, va baixar per una estreta escala secreta i tan precipitadament ho va fer que va estar a punt de trencar-se els ossos dues o tres vegades. Al arribar a la porta del gabinet, s'hi va aturar una estona, pensant en la prohibició que li havia imposat el seu marit, i tement que aquesta desobediència pugues portar-li alguna desgràcia. Però la temptació era tan gran que no va poder superar-la: va agafar doncs la clau i, tremolant va obrir la porta del gabinet

Al principi no va veure res per que les finestres estaven tancades; però al cap d'un moment va començar a entreveure que el terra es trobava tot cobert per sang coagulada i, que e aquesta sang s'hi reflectien el cos de varies dones mortes i lligades a les muralles (eren totes les dones que havien estat dones de Barba Blava i que ell havia degollat una rere l'altre).

Creia que anava a morir de por, i la clau del gabinet que havia tret del forrellat se li va caure de la mà. Després de refer-se una mica , va agafar la clau, va tornar a sortir i va tancar la porta; va pujar a la seva habitació per recuperar una mica la calma; però no ho aconseguia de tan commoguda que estava.

Havent observat que la clau del gabinet estava tacada de sang, la va netejar dues o tres vegades, però la sang no se n'anava; per molt que la netegés i la refregués amb sorra, la sang sempre estava allà, doncs la clau era màgica, i no tenia forma de netejar-la del tot : si se li treia la taca d'un costat, n'apareixia una altra en l'altre.

Barba Blava va tornar del seu viatge aquella mateixa tarda dient que en el camí havia rebut cartes informant-lo que l'assumpte motiu del viatge tot just s'acabava al seu favor. La seva dona va fer tot el que va poder per demostrar-li que estava encantada amb la seva tornada inesperada.

L'endemà, ell li va demanar que li tornés les claus i ella els hi va tornar, però amb una mà tan tremolosa que ell va endevinar sense esforç tot el que havia passat.

-I per què, li va dir, la clau del gabinet no està amb la resta?

-Me la dec haver deixat, va contestar ella, allà a dalt, sobre la meva taula.

-No deixis de tornar-me-la aviat, va dir Barba Blava.

Després d'endarrerir l'entrega varies vegades, no va tenir més remei que donar-li la clau.

Havent-la examinat, Barba Blava va dir a la seva dona:

- Per què hi ha sang a la clau?

- No ho sé, va respondre la pobre dona, pàl·lida com una morta.

- No ho sabeu, va respondre Barba Blava, doncs jo ho sé molt bé. Heu tractat d'entrar al gabinet! Doncs bé, senyora, entrareu i ocupareu el vostre lloc juntament amb les dames que allà heu vist.

Ella es va llançar als peus del seu marit, plorant i demanant-li perdó, amb totes les demostracions d'un veritable penediment per no haver estat obedient. Hauria entendrit fins a una roca, bonica i afligida com estava; però Barba Blava tenia el cor més dur que una roca.

- S'ha de morir, senyora, li va dir, i D'immediat.

- Doncs ja que vaig a morir, va respondre ella amb els ulls banyats en llàgrimes, doneu-me una mica de temps per resar.

-Us dono mig quart d'hora, va replicar Barba Blava, i ni un moment més.

Quan va estar sola, va cridar a la seva germana i li va dir:

-Anna, (doncs es deia així), germana meva, t'ho suplico, pujar a la part més alta de la torre, per veure si vénen els meus germans, van prometre venir a veure'm avui, i si els veus, fes-los senyals per a que s'afanyin.

Anna va pujar a la part més alta de la torre, i la pobre afligida cridava de tant en tant:

- Anna! Germana meva, no veus venir ningú?

I la germana contestava:

- No veig més que el sol que brilla i l'herba que creix.

Mentrestant Barba Blava, amb un enorme ganivet a la mà, cridava amb totes les seves forces a la seva dona:

- Baixa aviat o pujaré cap allà!.

- Espereu un moment més, si us plau, responia la dona; i a continuació exclamava en veu baixa: Anna, germana meva, no veus venir a ningú?

I la germana Anna responia:

- No veig més que el sol que brilla i l'herba que creix.

- Baixa ja! cridava Barba Blava, o pujaré jo!.

- Vinc en un moment, responia la seva dona; i després suplicava: Anna, germana meva, no veus venir a ningú?

- Veig, va respondre Anna, una gran polseguera que ve d'aquest costat.

- Són els meus germans?

- Ai no germaneta! és un ramat d'ovelles.

- No penses baixar? cridava Barba Blava.

- En un moment més, va respondre la seva dona; i ràpidament preguntava: Anna, germana meva, no veus venir a ningú?

Veig, va respondre ella, a dos genets que vénen cap aquí, però estan lluny encara ... Alabat sia déu! va exclamar un instant després, són els meus germans; els estic fent senyals tant com pugui per que s'afanyin.

Barba Blava es va posar a cridar tan fort que tota la casa tremolava. La pobre dona va baixar i es va llançar als seus peus, plorant embogida.

- És inútil, va dir Barba Blava, s'ha de morir.

Després la va agafar del cabell amb una mà, i aixecant l'altre amb el ganivet es va disposar a tallar-li el cap. La dona infeliç, girant-se cap a ell i mirant-lo amb ulls caiguts, li va demanar que li concedís un moment.

- No, no, va dir ell ... i alçant el seu braç...

En aquell mateix moment van colpejar tan fort la porta que Barba Blava va aturar-se bruscament; al obrir-se la porta van entrar els dos genets que, espasa en mà, van córrer directes cap a Barba Blava.

Aquest va reconèixer ràpidament als germans de la seva dona; un era drac de l'exèrcit i l'altre mosqueter, de tal forma que va córrer a amagar-se; però els dos germans el van perseguir de tant a la vora que el van atrapar abans que pugues fugir. El van travessar amb les seves espases i el deixarem mort. La pobra dona estava gairebé tan morta com el seu marit, i ni tenia forces per aixecar-se i abraçar als seus germans.

Va succeir que Barba Blava no tenia hereus, de tal forma que la seva dona va passar a ser propietària de tots els seus bens. Va fer servir part de la seva fortuna per casar la seva germana Anna amb un jove gentil que l'estimava des de feia molt de temps; una altra part per comprar els càrrecs de Capità als seus dos germans; i la resta a casar-se ella mateixa amb un home molt correcte i que li va fer oblidar els mals moments passats amb Barba Blava.

CharlesPerrault

Peronella

En certa ocasió vaig sentir a Teresa Durán explicar-se sobre l'estructura del conte. Parlava sobre una disposició de parts molt simple: existència d'una situació determinada; canvi fortuït, màgic o casual d'aquesta situació inicial; i generació d'una nova situació que beneficia els personatges. Aquest model tan senzill acostuma a ser l'esquelet d'una gran quantitat de contes, per no dir de gairebé tots. Peronella és un conte que segueix a la perfecció el model comentat.

Aquest conte l'he triat perquè el trobo tremendament original, reivindicador d'un feminisme inexistent en els contes, agradablement irònic i amb un final sorprenent. És el típic conte rodó de Jay Williams deliciosament adaptat per Teresa Durán.

Petronila

Desde que existía el país de Monteclaro, al rey y a la reina les nacían siempre tres hijos varones: al primero lo llamaban Miguel, al segundo Jaime y al pequeño Pedro.

Cuando crecían se iban en busca de fortuna; de los dos mayores no se volvía a saber, y el más pequeño regresaba siempre a casa con una princesa a la que había salvado de un encantamiento, a tiempo para coronarse rey y gobernar su reino.

Siempre había sido así, e incluso estaba escrito en la constitución, y parecía que siempre iba a ser así… hasta que empieza nuestra historia.

Corrían los tiempos del rey Pedro XXIX y de la reina Patata; ya tenían dos hijitos y estaban esperando al tercero con gran alegría de todo el país, porque todo el mundo sabía que éste iba a ser el futuro gobernante.

Pero cuando nació el tercero ¡era una niña!

-¡Vaya por Dios! -dijo el rey tristemente-. Esto no está previsto en la constitución. ¿Qué podemos hacer? De momento, y por si las moscas, le pondremos Petronila.

Y como efectivamente no había nada que hacer, no hicieron nada que no estuviese en la constitución. Petronila creció, pasaron los años, y llegó el momento en que los príncipes tenían que ir en busca de fortuna. Ya estaba a punto de montar en sus caballos cuando llegó Petronila vestida de viaje y con la espada al flanco.

-Si pensáis -dijo- que yo me estaré quietecita en casa os equivocáis. Yo también me voy en busca de fortuna.

-¡Imposible! -dijo el rey-.

-¿.Qué dirá la gente -le dijo su hermano Miguel-, sé razonable. quédate en casa y espera, tarde o temprano llegara un príncipe.

Petronila sonrió. Era una chica alta, guapa, con los cabellos rubios como una llamarada, y cuando sonreía de: aquel modo era para que todos temieran su cólera.

-Vendré con vosotros -dijo-, y encontraré un príncipe aunque tenga que salvar a uno ye misma.

Y dicho esto, saludó a sus progenitores, montó a cabal 1c y se largó al galope tras de sus "hermanos.

Llegaron a un punto donde el camino se dividía en tres, y justo en el cruce estaba sentado un viejecito arrugado, cubierto de polvo y telarañas.

-¿A dónde llevan estos caminos, anciano? -preguntó con arrogancia el príncipe Miguel-.

-El camino de la derecha .leva a la ciudad de Plim respondió el viejo-; el del centro al castillo de Plam, y el de la izquierda lleva a la casa del mago Albión. Y llevo una.

-¿Qué quieres decir con y llevo una? -preguntó el príncipe Jaime.-

-Quiero decir que estoy obligado a estarme aquí sentado sin moverme y que tengo que contestar a una sola pregunta por cada persona que pasa. Y llevo dos.

-¿Y no podemos hacer nada para ayudarte? -preguntó Petronila entre curiosa y conmovida-.

-¡Ya lo has hecho! -exclamó el viejo, poniéndose en píe de un brinco y quitándose el polvo de encima-, porque tu pregunta era la única que deshacía el encantamiento que me ha tenido aquí clavado durante setenta y dos años. Para recompensarte te diré todo lo que desees saber.

-¿Dónde puedo encontrar a un príncipe? -preguntó rápida Petronila-.

-Hay uno en casa del mago Albión -respondió el viejo-.

-¡Bien! -exclamó Petronila-, así ya sé dónde iré.

-Pues tendrás que ir sola -dijo el príncipe Miguel-, porque yo me voy al castillo de Plam a buscar fortuna.

-Y yo a la ciudad de Plim -añadió el príncipe Jaime-.

Se despidieron, y Petronila quedó sola con el viejo.

-¿Puedo, preguntarte otra cosa? rogó Petronila-.

-Naturalmente, todo lo que quieras.

-Si quisiera desencantar al príncipe, ¿qué tendría que hacer? Es que nunca lo he hecho...

-No sé. Podrías ofrecerte como criada y estudiar la situación. Y por paga te haces dar un peine, un espejo y un anillo. Son cosas que siempre van bien para los encantamientos.

-No parece fácil.

-Nada de lo que queremos es fácil. Pero algo es algo.

-Gracias, pues, y adiós -dijo Petronina montando de nuevo en su caballo.

-Adiós, preciosa –se despidió el vejete, que continuaba quitándose las telarañas de encima.

Petronila avanzó por el camino de la izquierda hasta encontrar una bonita casa con un torreón de piedra roja. Estaba rodeada por un jardín y en el césped, sobre una hamaca, estaba reclinado un joven guapísimo, de cara al sol. Petronila se dirigió hacia él.

¿Es esta la casa del mago Albión? -preguntó-.

El joven la miró sorprendido.

-Psi… -respondió sin ganas-.

-¿Y tú, quién eres?

-Yo -contestó el joven, bostezando y rascándose- soy el príncipe Fernando de Cienfuegos. ¿Te molestaría apartarte? Estoy intentando broncearme, y tú me tapas el sol.

-No te pareces en nada a un príncipe -respondió Petronila, ofendida.

-¡Qué tontería! Es lo mismo que dice mi padre.

En éstas se abrió la puerta de la casa y salió un hombre vestido de negro y plata, con la cara sabia y severa. Era el mago.

-Vengo a trabajar con usted -dijo Petronila, valerosamente-.

-Si quieres, puedes quedarte. Pero no será fácil -dijo el mago Albión-

-Esta noche tendrás que dormir con mis perros -añadió-.

Era una manada de siete perros salvajes, que se pasaban el día aullando y gruñendo. Pero Petronila hizo de tripas corazón, entró decidida en el torreón y no se sabe muy bien cómo se las compuso -hay quien dice se pasó la noche contándoles cuentos-, pero la verdad es que al día siguiente, cuando el mago abrió la puerta, los temibles perros eran mansos como corderos.

-Bien mereces una recompensa, por valiente -exclamó el mago-. ¿Qué deseas?

-Quiero un peine para mis cabellos -dijo Petronila-.

Y el mago le dio un hermosísimo peine de ébano,

Petronila salió al jardín y vio al príncipe tendido al sol intentando resolver un crucigrama. Se le acercó y le susurró al oído:

-Estoy haciendo todo esto por ti.

-Muy amable por tu parte –dijo el príncipe distraídamente-, pero dime una palabra de ocho letras sinónimo de egoísta.

¡Fernando! -respondió Petronila, molestada, y se volvió con el mago dispuesta a saber qué nuevo trabajo le esperaba aquella noche.

Aquella noche el mago Albión la condujo a los establos, donde había siete enormes caballos blancos, que apenas la vieron empezaron a tirar coces y a relinchar de modo horriblemente tétrico.

Pero Petronila no se acobardó, y aunque no sabemos muy bien cómo se las compuso -hay quien dijo que los caballos relinchaban porque tenían hambre y que la princesa se limitó a darles de comer-, lo cierto es que a la mañana siguiente, al abrir la puerta, el mago encontró los establos relucientes, los caballos cepillados y aseados lamiendo las manos de Petronila.

-Mereces una recompensa -dijo el mago Albión- por buena y diligente. ¿.Qué quieres?

-Un espejo para mirarme cuando me peine -respondió Petronila -.

Y el mago le regaló un espejito de plata.

Petronila se fue al jardín, donde el príncipe Fernando estaba jugando al tenis, pero ni tan siquiera se dignó a mirarla. Petronila soltó un bufido de despecho y le dijo al mago:

-Trabajaré otra noche para usted, y basta.

-Como quieras -respondió el mago Albión-.

Y aquella noche llevó a Petronila al henil donde había siete enormes halcones rojos que parecían dispuestos a sacarle los ojos. Pero Petronila no se amilanó, y naturalmente tampoco sabemos cómo se las compuso -hay quien dice que se pasó la noche enseñándoles buenos modales y a cantar a coro-, pero lo que sí se sabe es que, cuando a la mañana siguiente el mago Albión abrió la puerta encontró la más hermosa bandada de pájaros posada en el henil que nadie haya visto jamás.

-Mereces una recompensa, por inteligente. Si hubieras intentado huir te habrían hecho trizas. ¿Qué quieres?

-Un anillito para mi dedo -respondió Petronila, que tenía fija en la cabeza la idea de desencantar al príncipe y quería hacerlo cuanto antes-.

El mago le regaló un bonito anillo de oro, y Petronila se fue corriendo hacia el príncipe Fernando, que dormía profundamente envuelto en un pijama de raso purpura.

- ¡Levántate! -exclamó Petronila-.     ¡He venido a salvarte!

¿Qué hora es? -bostezo el príncipe- .

-¿Y esto qué importa? ¡Vamos!

-Pero tengo sueño ...

-Realmente, como príncipe, no vales un bledo..., pero como no he encontrado nada mejor ... ¡Vámonos!

Lo agarró por el brazo y lo arrastró hasta la puerta, donde esperaban ya dos corceles ensillados. Lo hizo montar, y veloces como el viento se alejaron de la casa del mago. No tardaron en divisar a éste, que los perseguía y estaba por darles alcance, cuando Petronila se acordó de los objetos mágicos que llevaba consigo.

Tiró el peine por encima de su hombro e inmediatamente el peine se convirtió en un bosque tan espeso que nadie podía atravesarlo.

-¡Bien! exclamó Petronila-.

-¡Me duele el pompis de tanto cabalgar! -gimió el príncipe-.

Pero el mago se transformó en una hacha mágica que cortó el bosque en un periquete. Y la persecución prosiguió.

Cuando ya estaba a punto de darles alcance, Petronila tiró el espejo por encima de su hombro y se convirtió en un lago huracanado que nadie podía cruzar-.

¡Hip, hip, hurra! -gritó Petronila-.

-¡Ay! ¡Quiero bajar!- -gimoteó el príncipe-.

Pero el mago se transformó en un salmón que atravesó el lago en un santiamén. Y la persecución continuó.

Cuando estaba justo detrás de ellos, Petronila echó su anillo por encima del hombro. El anillo cayó exactamente encima del mago, atenazándole, sin dejarlo moverse ni casi respirar.

-¡Cielos! ¡Morirá! –Se horrorizó Petronila-.

-¿Y a ti qué te importa? ¡Llévame con mi mamá! -dijo el príncipe Fernando-.

Pero Petronila bajó del caballo y le preguntó al mago:

-Si te saco de aquí, me prometes que dejarás libre al príncipe?

-¿Dejarlo libre? ¡Si quien está feliz de librarse de él soy yo! Petronila quedó estupefacta:

No entiendo nada. ¿Entonces por qué lo tenías encantado?

-¡Pero si yo no lo encanté! Apareció un día por mi casa, y como la vida allí le resultó muy cómoda no hubo modo de que se marcharse.

Entonces Petronila comprendió. Fernando sí que era un príncipe encantado, pero encantado de tonto, presumido y engreído. Y decidió pasar a la acción.

¿Entonces por qué nos perseguías?

-No le perseguía a él, te perseguía a ti. Eres la chica que siempre he deseado; valiente,          amable, buena, diligente, lista e incluso guapa.

- ¡Oh¡ -dijo Petronila- entiendo... Y añadió: ¿Y cómo me las compongo para librarte del anillo?

-Dame un beso.

Ella lo besó y el anillo se desvaneció,

Petronila cogió al príncipe (que ya estaba roncando otra vez) por los fondillos de su pantalón de pijama y lo dejó en la cuneta.

-¡Ahí te quedas, encantado!

-exclamó con la satisfacción del trabajo bien hecho.

Invitó a Albión a montar a caballo y galoparon hacia el país de Petronila.

-No sé qué dirán mis padres y la constitución cuando vean que vuelvo a casa con un mago.

-Vamos a descubrirlo ¿no? -dijo el mago alegremente-

Y desde entonces, desde Petronila y Albión, hay una nueva constitución.

Jay Williams

Versión libre de Teresa Durán