Els sis cignes

La literatura que van perpetuar els germans Grimm de la rondallística alemanya és realment impressionant. Tot el que es diu d'ells, que anaven d'amagat per poder escoltar contes que la gent gran explicava a la mainada, no sé si és una certesa documentada o si forma part del llegendari popular.  En qualsevol cas, la humanitat té molt per agrair a la parella d'advocats que han encomanat a tantes generacions el gust per històries ben difícils de definir. Costa -o almenys a mi em costa- de trobar un denominador comú a les històries que ens han fet arribar aquest dos germans. Potser el que comparteixen la majoria de les seves contalles és que acostumen a desenvolupar-se en paisatges boscosos: uns boscs poc freqüents als països mediterranis. Són boscos tupits, on la claror difícilment aconsegueix penetrar. Vegetació aclaparadora, salvatge, fosca, agressiva, misteriosa.

Els sis cignes té força d'aquests ingredients. El que més m'agrada, però, és l'esperit de sacrifici que apareix en la història: una qualitat en desús actualment, o si més no, una mica devaluada. Aquesta germana que es priva de fins a l'impensable per tal de salvar als seus germans.

Llegiu aquest conte i penseu fins a quin punt estaríeu disposats a renunciar per tal d'ajudar a algú.

Els sis cignes

Una vegada un rei caçava en un bosc molt gran, i caça­va una salvatgina amb tant d'ardor que cap dels seus homes no el podia seguir. En venir el vespre, va aturar-se, va mirar al seu entorn, i va veure que s'havia perdut. Va cercar alguna sortida, però no en va trobar cap. Aleshores va veure una dona vella, que capcinejava i venia de dret a ell. Era una bruixa.

—Bona dona —va dir-li—, no em podríeu ensenyar un camí per sortir del bosc?

—Oh sí, senyor rei —va contestar—, ja ho crec que puc fer-ho, però amb una condició. Si no la compliu, no sortireu mai més del bosc i us hi morireu de fam.

—Quina condició és? —va preguntar el rei.

—Tinc una filla —va dir la vella— que és tan bonica com no en trobareu cap altra al món, i que és digna de ser la vostra muller. Si voleu fer- la reina, us ensenyaré el camí.

El rei, amb el cor ple de basarda, hi accedí, i la vella el va menar a la seva caseta, on la filla estava asseguda al costat del foc. Va rebre el rei com si ja l'esperés; ell va veure prou que era molt bonica, però no la trobava agradosa i no podia mirar-la sense sentir una secreta temença.

Un cop la noia dalt del cavall, la vella li ensenyà el camí, i el rei tornà al seu palau reial on se celebraren les noces.

El rei ja havia estat casat en altre temps i de la seva primera muller tenia set fills: sis nois i una noia, i se'ls estimava més que res al món. Com que ara temia que la madrastra potser no els tractaria bé i els causaria algun dany, els va portar a un palau solitari amagat al cor d'un bosc.

Tan amagat era, i el camí tan difícil de trobar que ni ell mateix no l'hauria pogut descobrir si una fetillera no li hagués fet el present d'un cabdell de fil que tenia una propietat meravellosa: si el llençava davant seu, es descabdellava tot sol i li marcava el camí.

El rei sovintejava tant d'anar a veure els seus fills benamats que la reina es va adonar de les seves absències. Va entrar-li una gran curiositat de saber què anava a fer, tot sol, tan lluny al bosc. Va donar molts diners als criats del rei i ells van trair el secret i van parlar-li també del cabdell de fil, l'únic que podia indicar el camí.

Ara ja no va tenir descans fins que no va descobrir on el rei guardava el cabdell. Aleshores va fer sis camises de seda blanca, i com que havia après l'art de la bruixeria de la seva mare, hi va cosir un encís. I una vegada que el rei se n'havia anat a caçar, ella que agafa les camises i se'n va cap al bosc, i el cabdell li indicava el camí.

Els fills del rei, que de lluny veien tothom que venia, es van pensar que era el seu pare estimat i van sortir-li a l'encontre saltant d'alegria, i aleshores ella va llençar damunt d'ells les camises, una a cada un, i tot va ser tocar-los el cos com transmutar-se en cignes i allunyar-se volant.

La reina se'n tornà al palau tota contenta perquè creia que ja s'havia desfet dels fillastres, però la noia no l'havia sortit a rebre amb els seus germans i la reina no en sabia res.

L'endemà va comparèixer el rei, que volia visitar els fills, però només hi va trobar la noia.

—On són els teus germans? —va preguntar.

—Ah, estimat pare -va dir ella-, se n'han anat i m'han deixat sola.

I aleshores li va explicar com, des d'una finestreta del palau, havia vist els seus germans, transmudats en cignes, volar per damunt del bosc, i li mostrà les plomes que havien deixat a la clastra del palau, i que ella havia recollit.

El rei va entristir-se, però no creia que la reina hagués comès una malvestat tan gran, i com que va témer que algú no li robés la filla, també, va voler endur-se-la amb ell, però a la noia li feia molta por la madrastra i va demanar al rei que li deixés passar, encara, una nit més al palau del bosc.

La pobra noia pensava: «La meva estada aquí no pot allargar-se més, vull anar a cercar els meus germans.»

I, en arribar la nit, va fugir bosc endins. Va caminar tota la nit i també tot l'endemà fins que de casament ja no va poder continuar. Aleshores va veure una cabana rústica, hi va entrar i va trobar una cambra amb sis llitets però no va gosar ajeure- s'hi, sinó que es va ficar de quatre grapes sota d'un i es va ajeure damunt el sòl dur per passar-hi la nit.

Però, tot just el sol començava a pondre's, va sentir un brogit i va veure que sis cignes entraven volant per la finestra. Es van posar a terra i van bufar-se l'un a l'altre i amb el buf van fer-se caure totes les plomes, i es van llevar la pell de cigne com una camisa. Aleshores la noia va mirar i va reconèixer els seus germans i va sortir de sota el llit plena d'alegria. Els germans no van pas estar menys en veure la germaneta, però aquella joia va ser de curta durada.

—Aquí no pots fer-hi estada —van dir-li—. És una posada de lladres; si en arribar et troben, et mataran.

—I no em podeu protegir? —va preguntar-los la germaneta.

—No —van contestar ells—, perquè només ens po­dem llevar la pell de cigne un quart cada vespre; durant aquest temps tenim la nostra forma humana, però després ens tornem a transmutar en cignes.

La germaneta va plorar i va dir:

—I no us podeu salvar?

—Ai! no —van respondre ells—, les condicions són massa difícils. T'hauries d'estar sis anys llargs sense parlar i sense riure, i durant aquest temps cosir per a nosaltres sis camises de flors d'àster. Una sola paraula que et sortís de la boca, i tot el treball s'hauria perdut.

Quan els germans van acabar de parlar, ja havia passat el quart d'hora i, volaven com a cignes finestra enllà.

La noia va prendre la ferma decisió de salvar els seus germans mal que li costés la vida. Sortí de la cabana, se'n va anar fins al mig del bosc, va aposentar-se dalt d'un arbre i hi passà la nit. L'endemà al matí va anar a collir els àsters i va començar a cosir. Parlar, no podia fer-ho amb ningú, i de riure no en tenia pas ganes: s'asseia i només pensava en la feina.

Quan ja havia passat molt temps, s'esdevingué que el rei del país anà a caçar en aquell bosc i els seus caçadors van arribar fins a l'arbre on hi havia la noia. Van cridar- la i van dir-li:

—Qui ets?

Ella no els va donar resposta. —Baixa aquí amb nosaltres —van dir-li—, no volem pas fer-te mal.

Ella només va fer que no amb el cap, i com que no paraven de fer-li preguntes, els va llençar el seu collaret d'or pensant que amb això ja es­tarien contents. Però ells no desistien, i llavors els va llençar el cinturó, i com que això tampoc no va servir de res, els llençà les lligacames, i després a poc a poc tot allò de què podia privar-se, de tal manera que solament conservà al damunt la camisa. Però els caçadors no es van confor­mar: s'enfilen a l'arbre, en baixen la noia i la porten al rei.

El rei li preguntà:

—Qui ets? Què hi fas, dalt de l'arbre?

Però ella no contestà.

Li ho va preguntar en totes les llengües que sabia, però ella romania muda com un peix. Però com que era tan bonica, el cor del rei es va commoure i s'omplí d'un gran amor. Li posà al damunt la seva capa, la pujà al seu cavall i se la va endur al seu palau. Allà va manar que la vestissin amb riques vestidures. La seva bellesa brillava com el dia clar, però d’ella no en va sortir ni una sola paraula. A taula, el rei es va asseure al seu costat, i els seus gestos tan discrets i la seva modèstia van encantar-lo tant, que va dir:

—Vull casar-me amb ella i amb cap altra del món.

I al cap d'uns quants dies es va casar amb ella.

Però el rei tenia una mare dolenta, que estava descontenta d'aquest matrimoni i parlava malament de la jove reina.

—Qui sap d'on és aquesta mossa que no sap parlar: no és digna de ser reina —va dir.

Al cap d'un any, quan la reina va portar el primer fill al món, la vella va endur-se la criatura, i mentre la jove dormia li va empastifar la boca amb sang. Aleshores se'n va anar a trobar el rei i va acusar-la de menjar carn humana. El rei no s'ho va voler creure i no va permetre que ningú li fes mal. Ella, mentrestant, asseguda, cus que cus les camises i no parava esment en cap altra cosa.

La segona vegada que va infantar un ninó preciós, la pèrfida sogra va cometre la mateixa falsedat, però el rei no va decidir-se a donar fe a les seves paraules. Va dir:

—Es massa bona i pietosa per poder cometre una cosa semblant, i si no fos muda i es pogués defensar, la seva innocència sortiria a la llum.

Però quan la tercera vegada la vella va robar l’infant nounat, i va acusar la reina, que no va dir ni un sol mot per defensar-se, el rei ja no va poder fer res, la va haver de lliurar a un judici, i va ser condemnada a morir a la foguera.

Quan arribà el dia que s'havia de complir la sentència, era també l'últim dia dels sis anys durant els quals no havia pogut parlar ni riure, i havia alliberat els seus esti­mats germans de la força de l'encantament. Les sis camises eren acabades, només a la darrera li faltava la màniga esquerra.

La van conduir a la foguera, i va endur-se-n'hi les ca­mises sobre el braç, i des de dalt estant, quan ja anaven a encendre el foc, va girar el cap, i vet aquí el que va veu­re: sis cignes que volaven tra­vessant l'aire. Aleshores va comprendre que la seva sal­vació s'apropava i el cor va saltar-li d'alegria.

Els cignes es van precipi­tar vers on ella era i es van acotar a fi que els pogués llençar les camises al damunt i al punt que les camises els tocaven queien les pells de cigne, i els seus germans en persona eren allí, al seu davant, i estaven sans i bons. Només al més jove li faltava el braç esquerre, i al seu lloc tenia una ala de cigne a l'esquena.

Es van acaronar i besar, i la reina se'n va anar cap al rei, que estava atònit, i va començar a parlar-li i a dir:

—Marit meu estimat, ara ja puc parlar i dir davant de tothom que sóc innocent i he estat falsament acusada!

I va contar la falsedat de la vella, que s'havia endut els tres infants i els havia amagat. Van ser recobrats, amb gran joia del rei, i la malvada sogra va ser castigada a puja a la foguera i cremar-hi fins a ser cendra.

I el rei i la reina amb els sis germans van viure llargs anys de felicitat i pau.

Jakov i Wilhem Grimm

Traducció de CarmeSerrallonga