Jugar amb els contes sempre ho he trobat enginyós i una nova manera de trobar complicitat amb l'autor. És un exercici estimulant que no tothom sap fer. De tant en tant apareix una història nova a partir d'algun clàssic que em desperta admiració i que pot arribar a plantejar un interessant debat de situacions preconcebudes.
Joles Sennell (Pep Albanell) té un magnífic i ocurrent conte de Sant Jordi on ens presenta una situació ben divertida sobre la llegenda. La contalla està plena d’ironia, situacions enginyoses i fresques que ens fan pensar que les coses poden ser ben diferents amb pocs canvis. El filòsof toca una llegenda delicada per als catalans. S'atreveix a jugar amb el patró de Catalunya, però ho fa amb tan bon humor i delicadesa que resulta refrescant i divertit. Així és que, si per Sant Jordi es vol alguna cosa diferent i divertida a la vegada, aquesta història és molt recomanable.
Joles Sennell (Pep Albanell) té un magnífic i ocurrent conte de Sant Jordi on ens presenta una situació ben divertida sobre la llegenda. La contalla està plena d’ironia, situacions enginyoses i fresques que ens fan pensar que les coses poden ser ben diferents amb pocs canvis. El filòsof toca una llegenda delicada per als catalans. S'atreveix a jugar amb el patró de Catalunya, però ho fa amb tan bon humor i delicadesa que resulta refrescant i divertit. Així és que, si per Sant Jordi es vol alguna cosa diferent i divertida a la vegada, aquesta història és molt recomanable.
La draga Draga
El
que li agradava al cavaller Jordi era voltar món amb el seu cavall, conèixer
pobles nous i gent nova i fer amistats.
Però
el cavall d’en Jordi, que es deia Tatxí-Tatxó,
no estava gens d’acord amb la manera de ser del seu amo; el cavall deia que els
cavallers com cal han d’estar han d’anar a cercar aventures i han de lluitar
contra monstres estrambòtics i senyors dolentíssims i participar en torneigs i
heure-se-les amb afers d’aquesta mena. I el cavaller li dia que no en tenia
ganes, que no li vagava gota i que el que ell volia era pau i tranquil·litat. I
tot el dia s’estaven discutint.
Tant
i tant s’esbatussaven que van decidir de canviar els papers: el cavaller faria
de cavall i el cavall de cavaller. I ja em teniu en Jordi duent al damunt el
cavall, vestit de guerrer.
Però
resultava que l’armadura era massa petita per al cavall i no li anava gens bé.
Endemés el cavall pesava molts i en Jordi es cansava d’allò més duent-lo d’una
banda a l’altra. I, per més greuge, la gent es reia de la fila que feia el
cavall damunt el cavaller.
Vists
tots aquests inconvenients, van decidir deixar allò del canvi de papers i
tornar a anar com abans: el cavaller al damunt i el cavall al dessota.
Amb
aquestes, caminant, caminant, van anar a parar a un país on diu que hi havia un
drac. Però es veu que aquell drac era un drac ben estrany. Fet i fet, hi havia
moltes coses estranyes en aquell país: Resulta que tenia un rei com sol passar
als països dels contes. I aquest rei tenia una filla, com també sol passar als
contes. Però era una filla que no s’assemblava gaire a les princeses de les
faules.
Era
una noia decidida i enèrgica com un argent viu i per més que el seu pare
s’entestava a fer-li aprendre de cantar i tocar el llaüt, no se’n sortia. La
noia tenia poca veu i tan desafinada que sentir-la cantar i tocar era
esgarrifós.
A més,
a ella no li agradava passar-se el dia a la torre del castell, canta que canta,
mirant el paisatge. Ella el que volia era acció, moure’s, passar aventures. I
com que el seu pare no li ho deixava fer, un dia es va escapar del castell amb
la intenció d’anar a lluitar amb el drac que vivia als afores del regne.
I
sí, va agafar una llança de l’armeria i se’n va anar a cercar el drac. No li va
costar gaire de trobar-lo, perquè la bèstia era molt grossa i es veia d’una
hora lluny.
En aquell precís moment el drac estava fent
una becaina de panxa al sol. La princesa s’hi va acostar i va cridar:
-Ei,
bèstia, desperta’t!
L’animalàs
va obrir un ull, va mirar la princesa i va remugar:
-Em
crides a mi?
-És
clar que et crido a tu! Au, aixeca’t!
-Torna
d’aquí a mitja hora. Ara faig la migdiada.
I el
drac se li va girar d’esquena i va continuar dormint.
La
princesa es va haver d’esperar que passés la mitja hora i que el drac acabés de
dormir. Després, quan es va desvetllar, va badallar sorollosament, es va rentar
la cara en un rierol que hi havia allà a la vora i, en acabar, va demanar la
noia:
-Per
què em volies, xicota?
-Per
lluitar amb tu.
-Amb
mi? I ara! I per què?
-Perquè
ets un drac i els humans i els dracs sempre han anat a garrotades. Les
llegendes en van plenes de lluites entre dracs i cavallers...
El
drac es contemplava la noia sorprès o estranyat, i després de pensar-s’ho una
mica va dir:
-Em
sembla que t’has equivocat noia... Per començar, jo no sóc un drac, sinó una
draga. Després, tu no ets un cavaller, sinó una cavallera...
-No
hi fa res; podem lluitar igualment...
-Prou,
però hi ha un altre inconvenient: jo no tinc mica de ganes d’esbatussar-me amb
tu. Ni amb tu ni amb ningú. Jo sóc una draga pacífica, nena!
-On
s’és vist! Un drac que no és un drac, sinó una draga i que a més és pacífica!
–va fer la princesa, tota enutjada, clavant un cop de peu a terra-. ¿I no ets
dolenta, gens dolenta, tu? No et menges la gent o què?
-Ai
no, filla –va fer la draga-. Jo m’alimento de carabasses i carbassons. També
menjo albergínies, pebrots, tomàquets i alguna ceba. Però el que més m’agrada
són les carabasses i carabassons. I per postres, les síndries i els melons.
-Sí
que anem bé! ¿I no fas malvestats, no treus foc pels queixals ni espantes les
criatures?
No,
noia, no. Jo passejo a poc a poquet, prenc el sol i faig migdiades. Sóc una
mica gandulota, mal m’està dir-ho.
-Així
que no hi ha res a fer...
-Em
sap greu, però em sembla que no...
No
cal dir que la princesa va quedar molt decebuda amb tot allò. Ella que es feia
pagues de passar-s’ho d’allò més bé lluitant amb el drac i tota la pesca, es va
haver conformar amb fer-s’hi amiga. I com que al castell s’hi avorria molt, va
prendre el llaüt i se n’anà a viure amb la draga, que, si més no, no protestava
gaire quan la xicota matava les hores cantant i desafinant. I ja ho crec que
les matava, les hores: les assassinava i tot, amb tanta de mala veu com tenia!
La
draga (a la qual la princesa havia posat de nom Draga, i com que ja era una
draga, al capdavall va resultar que era una draga Draga) prou que se’n ressentia de les desafinades de la princesa,
però com que era tan pacient com grossa, no protestava mai. Aguantava en
silenci els esgarips esgarrifosos de la noia i movia el cap indulgentment com
una àvia comprensiva.
En
realitat, el que li hagués fet il·lusió a la draga Draga, era que tenia una amistat humana, era anar a donar un volt
pel món, a poc a poquet, sense presses ni atabalaments, aturant-se a les
riberes dels rius a l’hora de la calor del migdia, estirats damunt l’herba
fresca, escoltant la remor de les aigües tot aclucant els ulls dolçament...
Parlar amb la gent dels pobles, fer amistat amb d’altres animals i persones,
visitar llocs curiosos i divertits... Però això no temptava gens a la princesa,
que el que ella volia era anar a alguna guerra on s’hi repartís llenya de la
bona, conquerir regnes i derrotar gegants dolents i poderosos.
I
com que els seus gustos no coincidien, no es movien d’on eren, l’una intentant
dormir plàcidament i l’altra espantant els animalets del bosc amb les seves
cançons desafinades.
I
heus aquí que van passar, com deia, per aquella comarca en Jordi i el seu
cavall protestaire. Quan el cavall va saber que en aquell país hi havia un drac
que tenia una princesa vivint amb ell, es va pensar el que no era: que el drac
havia raptar la princesa i la tenia presonera. I se’n va pensar una de bona.
Sense
dir res a en Jordi, va dirigir els seus passos cal al castell del rei, i com
que portava en Jordi al damunt, en Jordi, sense pensar-s’ho, també va fer cal
al castell.
El
rei, en veure un cavaller tan mudat amb la cuirassa brillant i neta i muntant
un cavall tan nerviós, va pensar: “Ja està, aquest ve a demanar-me de la
princesa”. I com que ja començava a
estar fins al capdamunt de les cançons de la seva filla i de la draga Draga, abans que el cavaller tingués temps
de dir res, ja me la hi havia concedit per esposa.
El
cavaller, que encara no havia pogut aixecar la visera del seu casc que no pas
ell, va girar cua i es va posar a córrer cap al lloc on vivien la draga i la
pubilla del rei. Amb en Jordi al damunt.
Quan
hi van arribar, en Jordi ja havia pogut alçar la visera. La princesa era una
noia bufona, oi, però de seguida van veure, l’un i l’altra, que no s’acabarien
d’entendre mai: a ella li agradava massa la gresca per al caràcter mandrós i
calmat del xicot.
Van
discutir la jugada tots quatre. Si la princesa i en Jordi se n’anaven pel seu
cantó, haurien de deixar al cavall Tatxí-Tatxó
amb la draga Draga, i es veia d’una
hora lluny que ells dos tampoc no s’entendrien gens ni mica. En canvi, el
cavall i la princesa es van fer molt amics, la draga i en Jordi també.
Així és que no s’hi van
pensar gaire. Tatxí-Tatxó se’n va
anar amb la princesa a fer grans batalles i avalots a terres llunyanes on hi
havia gent més entremaliada i malintencionada, i en Jordi i la draga Draga se’n van anar a córrer món, a poc
a poc, sense pressa, fent amistat amb qui en volia ser amic.
A
més, la princesa va canviar al cavaller el llaüt per l’armadura. En Jordi va
quedar molt content del canvi: l’armadura pesava molt, feia calor i s’havia de
vigilar sempre que no es rovellés. El llaüt, en canvi, no pesava gens i era
divertit tocar-lo. A la draga Draga
també li va agradar molt el canvi: en Jordi tocava l’instrument molt més bé que
la princesa i tenia una veu molt més agradable.
Abans
d’anar a córrer món, quan ja feia una mica que la princesa i Tatxí-Tatxó se n’havia anat al galop,
enmig d’una nuvolada de pols, en Jordi va emparrar-se dalt de la draga per començar
el viatge i va demanar a la bestiassa:
-Ara
no resultarà pas que ets una princesa encantada, oi?
-Ai
no, no pateixis –va respondre la draga Draga-,
sóc una draga i estic ben orgullosa de ser-ho. I no penso pas canviar gens.
-Si
és així, tot anirà bé, em sembla –va respondre en Jordi arrepapant-se-li al
cim.
I
van començar a rodar món.
