Pere el gandul i el rei dels trolls (Peer Gynt)

Aquest és el típic conte dels boscos nòrdics. Possiblement precursor del Senyor dels anells de Tolkien, amb la petita guspira trapella del Lazarillo de Tormes. Té la seva trama, la seva sorpresa i per suposat la seva ensenyança en el desenllaç. És divertit, ocurrent i amb la dosi justa de misteri. No tindria més comentari si no fos que un dia llegint l’argument de la suite de l’obra Peer Gynt em vaig adonar que era el mateix que el del nostre conte. I és que Henrik Ibsen és l’autor d’ambdues obres, perquè resulta que és la mateixa. Vet aquí doncs, una contalla noruega amb tot el seu encant.

Pere el gandul i el rei dels trolls

En Pere el Gandul era digne representant del seu nom. Només pensava a rodar per les muntanyes, a dormir a les vores dels torrents o a beure a les tavernes amb briva!Is de la seva espècie. I després de la mort del seu pare, la seva mare pobra s'escarrassava treballant el camp tota sola.

Quan en Pere tornava a casa, ella intentava de fer-lo entrar en raó.

-No pots pas fer de rodamón tota la vida!, li deia. Ja és hora que et casis i busquis feina. Almenys arregla el sostre de casa, que aviat em caurà a sobre!

-Jo no serveixo per ser pagès o fuster, contestava en Pere. Un dia, em casaré amb una princesa, viuré en un castell i tindré una colla de criats!

Llavors la pobra dona arronsava les espatlles i callava.

Un vespre, en Pere va decidir anar a ballar, però no es va molestar ni a rentar-se ni a canviar-se de roba. Quan les noies el van veure arribar, greixós, despentinat i amb la roba enfangada, cap no va voler ballar. Així que es va quedar en un racó tot sol i emmurriat.

De sobte, va veure entrar l'encantadora Sueva i els seus pares. De seguida va saltar al seu davant, la va convidar, i sense ni tan sols esperar la resposta, la va arrossegar entremig  dels balladors. Sueva era tant gentil que no es va molestar per la mala educació del xicot. Cal dir que en Pere era un xicot ben plantat. Però la mare de la Sueva coneixia la seva fama de gandul i es va enfadar molt quan va veure la seva filla ballant amb ell. La mare li va fer senyal que tornés al seu costat.

-Pere, deixa'm estar, la mare em crida, va dir la Sueva a l'orella del xicot.

Per tota resposta, ell la va estrènyer més fort. Ella va insistir:

-Si et plau, deixa'm anar.

-No! Vull ballar amb tu!

Tothom reia de veure'ls discutir. Finalment ella va aconseguir deixar-se anar i va marxar plorant.

Furiós perquè la xicota l'havia abandonat, en Pere se'n va anar a la muntanya. Hi havia lluna plena i s'hi veia quasi com si fos de dia, tot i que faltava poc per a la mitjanit. De sobte, es va adonar que caminava darrera seu. Es va aturar, amb el cor bategant, i va veure que era una noia sola. Però la va trobar molt estranya, amb aquell nassot tan llarg que es balancejava d'un costat a 1'altre, com la trompa d'un elefant.

-De quin poble sou?, li va preguntar.

-Jo no sóc de cap poble, va dir ella. Sóc la filla del rei Baboro.

Llavors ell va comprendre que aquella nena pertanyia al poble dels trolls i no va poder evitar una esgarrifança.

Després va pensar que ara era l'ocasió somniada de freqüentar una princesa... però ¿una princesa acceptaria de casar-se amb un simple pagès?

Llavors ell, desvergonyit, va dir:

-Jo sóc el príncep Pere, fill de la reina Matilde. Em passejo pel país per veure com viuen els meus súbdits. I vós, princesa, ¿què feu per la muntanya a aquestes hores?

-He sortit a refrescar-me una mica, va dir ella. Fa tanta calor a la sala de ball del palau!

-Alça, ¿vós també teniu un ball aquest vespre?, va dir en Pere. Però on és el palau?

-Veniu, príncep Pere, us l'ensenyaré. Us convido al gran ball dels trolIs!

Pere era gandul però no era un pallús. Sense dubtar, va seguir la princesa troll fins al camí que s'endinsava al cor de la muntanya i conduïa a una immensa caverna. El terra trontollava de trolls que ballaven mentre uns altres menjaven i bevien al voltant d'una taula immensa presidida pel rei Baboro,

L'arribada d'en Pere va ser sonada i les noies trolls, quan el van veure van començar a fer esgarips i xisclets. Llavors en Pere es va posar tot cofoi i va adoptar un aire presumptuós, però aviat les xerrameques de les trolls el van fer sentir incòmode!

-M'agradaria picar-li el cul!, deia una.

-No, deixeu-me, protestava una altra, el tallaré a trossets i el faré rostit!

-Vosaltres ja esteu prou grasses!, va dir una altra. Jo també vull tastar-lo.

Tots el trolls feien pinya al voltant d'en Pere saltironant de contents i llepant-se els morrets.

Afortunadament, la princesa va anar a parlar amb el seu pare i el rei va picar de mans.

-Silenci!, va cridar. I dirigint-se a en Pere va dir: Així que tu ets príncep?

-Sí, sóc el príncep Pere, fill de la reina Matilde.

-Molt bé, molt bé, va mormolar el rei. ¿I et vols casar amb la meva filla?

-Mmmmmmm... jo... no hi havia pensat gaire, però ja que vós m'ho proposeu, accepto la mà i el regne com a dot.

-Ep, no tant de pressa!, va protestar el rei. Tindràs el meu regne després de la meva mort. Abans, cal que passis algunes proves. Però no t'amoïnis, si no ets digne de ser el meu gendre sempre seràs bo per ser menjat!

Després d'aquestes paraules, una tempesta de crits, rialles i de picaments de peus es va desencadenar entre els trolls.

-Les proves! Co-men-cem les pro-ves!, cridaven centenars de boques amb dents punxegudes.

Per esdevenir rei, en Pere estava disposat a tots els sacrificis. Va declamar fermament:

-Me'n sortiré, de les proves!

-Primer, va continuar el rei, has de portar una cua com tots nosaltres. És un signe de noblesa.

Un troll va anar a buscar la cua de la vaca que havien servit al banquet, i la va enganxar al darrere d'en Pere. El noi va començar a remenar el cul amb cadència per fer voltar amb força la insígnia de la noblesa. Els crits de joia i els cops de peu es van multiplicar.

"El meu poble ja m'aclama!" va pensar en Pere.

-Ara, va continuar el rei quan hi va tornar a haver silenci, menjaràs i beuràs amb mi.

Dos trolls van portar plats i copes. El rei es va inclinar per olorar amb aire de gurmet la pudor de podrit i d'excrements que feien. Va oferir una copa a en Pere tot dient:

-Són especialitats del meu regne!

Però la pudor era tan repulsiva que en Pere la va refusar enèrgicament.

De seguida, els trolls s'hi van acostar. Quan va veure aquells morrets cargolats damunt d'aquelles dents tan punxegudes, en Pere va agafar la copa, es va tapar el nas i es va empassar el líquid sense respirar. Llavors els trolls el van aclamar:

-Visca! Visca el príncep Pere!

I enmig de la gatzara, ningú no es va adonar que en Pere es tombava per vomitar el que acabava d'empassar-se.

-Perfecte, va dir el rei, menja i beu tant com vulguis mentre duri l'espectacle.

Els trolls s'amuntegaven als costats de la cova mentre els músics i els ballarins se situaven al mig. Imagineu trenta gats amb la cua atrapada en una ratera, tindreu una idea de la música. Imagineu-vos tres elefants saltironejant i deu porcs que es recargolen i tindreu una idea dels ballarins.

Els trolls sospiraven i s'eixugaven els ulls perquè estaven molt emocionats per l'espectacle. Però en Pere es cargolava de riure. Quan el rei se'n va adonar, es va indignar. Va picar de mans i va aturar l'espectacle, es va aixecar i, adreçant-se a en Pere, va dir amb aire solemne:

-Malauradament, ja veig que no ets sensible a la música i a la dansa, ni tampoc als menjars exquisits. Llàstima! ¿De què et serveixen els ulls, les orelles i la llengua? Afortunadament, et tinc afecte i te'n donaré proves: t'arrencaré els ulls i la llengua. Així et podràs quedar amb nosaltres sense cap problema.

En Pere es va aixecar, esgarrifat, va començar a recular cap a la sortida i va cridar al rei:

-Pareu! No vull quedar-me cec i mut, no em vull quedar amb vosaltres! A més a més, no sóc cap príncep. He dit una mentida, m'ho he inventat tot!

Els trolls s'hi acostaven perillosament, llavors ell va començar a córrer amb totes les seves forces cap a la sortida.

Una patuleia de trolls es va llançar darrere seu xisclant.

Amb el cap bullint i el pit a punt d'esclatar-li, en Pere corria pel camí que pujava cap a la sortida. Finalment, va veure allà dalt de tot una claror: la llibertat, la vida! Però els trolls ja se li havien enfilat per la roba i li començaven a estripar amb les ungles i les dents. A unes quantes passes de la sortida, va caure, rendit, i aquella tropa  cridanera se li va enfilar per damunt.

"Aquesta vegada, s'ha acabat", va pensar en Pere.

Llavors en mig del silenci de la nit, es va alçar el to greu d'una campana. De sobte, els trolls es van tapar les orelles mentre grinyolaven i retornaven cap a 1'interior de la muntanya. En pocs segons, tots havien desaparegut i en Pere va restar sol, estabornit, masegat, però viu. Sense perdre temps, va. baixar cap a la vall, cap a la campana que encara sonava. Va arribar al poble i va anar de dret a 1'església.

-Vull saber qui ha tocat les campanes en plena nit, segurament no ho ha fet expres­ sament, però m'ha salvat la vida.

Quan va entrar a l'església, la campanera es va llançar als seus braços: era la Sueva. La noia li va dir:

T’he vist marxar cap a la muntanya. Llavors he esperat. Com que no venies, he pensat en els trolls, he tingut por per tu i he tocat les campanes per espantar-los.

-I l'has encertada, va contestar en Pere, Si sabessis la por que he passat! Em sembla que tot això m'ha fet passar les ganes de rodar per les muntanyes. Imagina't que he estat a punt d'esdevenir el príncep dels trolls, però a partir d'avui, tu seràs l'única princesa per a mi.

Al cap d'uns quants dies, en Pere es va casar amb la Sueva. Perquè ella anés a viure a casa seva, va arreglar la teulada de la casa i es va posar a treballar de valent. Va fer de pagès durant tota la seva vida, però tot i això va ser feliç com un rei.

Henrik Ibsen 

La història que contà la Bora

Tots els contes que he seleccionat en aquest bloc tenen un lligam especial amb mi. Però si n’haig de destacar un de molt especial és aquest. En realitat aquesta història és un capítol del llibre de Sebastià Sorribas Viatge al país dels lacets. El llibre, força recomanable, explica un seguit de situacions en la que podria ser la Catalunya de l’època dels ibers. Un llibre que, a mida de nens de deu anys, fa una interessant incursió a la història més primitiva de llocs molt propers a la futura Catalunya central. S'hi explica com podien ser les relacions humanes i com podien haver començat els diferents assentaments de les tribus del moment. Però no és per l’interès del tema tractat pel desaparegut Sebastià Sorribes que aquesta història és especial per a mi, sinó per com vaig conèixer aquest capítol en particular de l’anomenat llibre.

Alguns divendres, una mica cansat després de la setmana de classes però amb la felicitat del cap de setmana que comença, els meus fills em festejaven un conte abans d’anar a dormir. Confesso que algun dia em costava més que d’altres però un cop començat el conte, era tant el que rebia, que feia que mai me’n penedís. Sempre acostumava a triar els contes la meva filla petita, ja que el noi era de molt bona pasta i qualsevol li anava bé. Un dia però, va ser el meu fill (calculo que deuria tenir uns nou anys) qui va triar el conte; i m’apareix amb el comentat llibre sota el braç dient-me que llegeixi un fragment que li havia agradat molt. El fragment, que no coneixia, parlava d’un pare i un fill. Aquella història em va afectar profundament. La lectura va ser tallada en diversos moments perquè em costava contenir l’emoció. La meva filla em mirava amb cara de: “per què t’atures, pare?”. Per més que passin els anys sempre recordaré aquell vespre en què el meu fill em va mostrar que sentimentalment també estava creixent. I em vaig adonar que els meus fills, unes personetes amb identitat pròpia, no deixarien de sorprendre'm mai més.

Des d'aleshores el meu repertori va guanyar un conte nou. Conte que, encara ara, haig d’anar amb molta cura quan el llegeixo i fer respiracions profundes per evitar que la veu no em tremoli, cosa que no sempre aconsegueixo.

La història que contà la Bora

—Ja fa molts anys, vivia a la tribu dels laïtes un home molt conegut i estimat de tothom per la seva força, el seu enginy i la seva bondat... Aquell home tenia un fill que es deia Prem, i vivien tots dos sols en una cabana, car la mare del noi havia mort quan va néixer ell. El pare d'en Prem s'emportava el noi a tot arreu i li ensenyava un munt de coses: el maneig de les eines i les armes, a conèixer els camins, a saber quins núvols portaven aigua i quins neu. Però, sobretot, l'home li parlava del mar i de les estrelles... «Quan siguis més gran, Prem», deia, «una nit et portaré amb la meva barca mar endins. Allí tots dos guaitarem les estrelles, al bell mig de les aigües!» L'únic lloc on aquell home no s'emportava el seu fill era al mar.

Havia fet una barca, amb la qual anava mar endins, endins... Quan el seu pare sortia amb la barca, en Prem restava a la platja esperant el retorn del pare, assegut sobre una tortuga gegant de la qual s'havia fet molt amic. Quan es feia fosc, el noi ja es neguitejava... fins que, per fi, veia aparèixer a l'horitzó la barca del seu pare... Aleshores s'alçava i cridava: «Pare, pare!» Quan l'ho­me arribava a la platja, abraçava el seu fill i tots dos junts tornaven al campament... Pel camí, el pare explicava a en Prem tot d'històries meravelloses sobre el mar. Un dia el pare sortí amb la seva barca i, com sempre, en Prem es disposà a esperar el seu retorn, assegut sobre la seva tortuga... Però aquell dia el pare no tornà!... Tota la nit es passà en Prem a la platja amb l'esperança, encara, del retorn del pare, fins que l'endemà al matí, la gent de la tribu s'endugué el noi, tot dient-li que el seu pare ja no tornaria mai més: que se l'havia endut el mar! El nen passà una colla de dies sense parlar amb ningú. Caminava pel poblat i pels entorns com esmaperdut... i sempre acabava anant a la platja. Allí s'asseia sobre la tortuga i contava a l'amiga les coses que havia après del seu pare... 

Un dia aquella tortuga comprengué el perquè de la pena d'en Prem, i quan el noi estava tot abstret assegut sobre d'ella, la tortuga va caminar feixugament cap a l'aigua, i començà a nedar mar endins... Quan el noi se n'adonà, la platja gairebé s'havia perdut de vista. «On em portes, tortuga?», preguntà el noi, mig espantat. La tortuga, però, no sabia parlar i seguia nedant mar endins. Fins que, a la fi, al matí següent, arribaren en una platja d'un país desconegut. Allí la tortuga deixà el noi, que s'havia adormit, sobre la sorra; i el fidel animal, esgotat per tant d'esforç, restà quiet, quiet... Quan en Prem despertà, mirà al seu entorn aquell paisatge que no coneixia... Fins que es fixà en la seva tortuga, que jeia morta prop seu. El noiet plorà la mort de l'amiga, i així el trobaren uns pescadors que vivien allí prop. Aquella bona gent portà el noiet al seu poblat. I allí... en Prem veié un home assegut davant una cabana: era el seu pare! Compteu l'alegria dels dos en retrobar-se! Però l'alegria del noi aviat es transformà en tristesa, quan va sentir la història que contà el seu pare: aquell dia que l'home desaparegué mar endins, hi hagué una gran tempesta... La barca anà a la deriva durant moltes hores fins que s'enfonsà. Aleshores ell, per salvar la vida, nedà molta i molta estona fins que arribà a la platja d'aquell país... Però per causa d'aquell gran esforç i de la gelor de l'aigua, el pare d'en Prem havia perdut el moviment d'amb­dues cames! Aquell home, enamorat dels boscos i de les muntanyes, del mar i de les estrelles, vivia allí clavat sense poder anar gaire lluny... En aquell moment, en Prem prengué una decisió: mai no deixaria el seu pare i, quan fos gran, se'l carregaria a coll i el portaria allà on ell volgués... Així l'home recobraria l'alegria, i tornaria a explicar al seu fill coses del mar i de les estrelles. Passaren uns anys... Pare i fill visqueren altra vegada junts en una cabana, enmig d'aquella bona gent pescadora que els havia acollit amb generositat... En Prem es féu tot un home, fort i ple d'enginy, com havia estat el seu pare...

 I un dia complí la seva promesa: carregà l'home sobre les seves amples espatlles i el portà dalt d'una muntanya que hi havia prop del poblat. El pare, allí dalt, altra vegada enmig de boscos i sota els núvols, contà altre cop a en Prem històries meravelloses... Havia recobrat la il·lusió de viure! I passaren més anys... El pare d'en Prem era ja un home vell i, molt sovint, es posava trist. «Què us passa, pare?», preguntava el noi. L'home, somrient amb tristesa, responia: «Em faig vell, Prem! I m'enyoro! Enyoro les muntanyes i els boscos de la nostra terra!» En Prem no s'ho pensà gens: es posà a construir una barca i, un bon dia, pare i fill digueren adéu a aquella gent que tan bé s'havia portat amb ells... Durant tot un dia i tota una nit, els dos homes navegaren cap a la terra que els havia vistos néixer... I, l'endemà, tan bon punt es féu de dia, van veure amb alegria, davant d'ells, la figura coneguda de la Muntanya Adormida, que mira eternament al mar! A mig matí, els dos homes arribaren al poblat laïta, on foren rebuts amb gran alegria i també amb sorpresa, car tothom pensava que pare i fill s'havien perdut per sempre en el mar. Passaren uns dies... 

En Prem portà el seu pare a tots els llocs tan estimats i enyorats, fins que un matí, quan eren dalt de la Muntanya Adormida, el pare morí... Allí mateix l'enterrà en Prem. Després, tot trist, en Prem tornà al poblat... Al cap d'un temps, en Prem es casà. I tingué fills...

I quan els fills foren grandets, en Prem sempre els contava la història del seu pare perquè ells la contessin, al seu torn, als seus fills. I així aquesta història ha vingut fins a nosaltres... La història d'un pare i un fill laïtes, enamorats del mar i de les estrelles!...

Quan la Bora acabà la història, hi hagué un llarg silenci... Més de quatre lacets s'eixugaren dissimuladament les llàgrimes! Finalment tothom esclatà en grans aplaudiments...

(...)

Sebastià Sorribas:
Viatge al país dels Lacets