Aquest és un altre conte curiós i interessant de conèixer. No sé gaire històries orientals, però les poques que conec desprenen una gran saviesa i senzillesa. Tots hem sentit a parlar dels pensaments de Confunci. Una filosofia molt anterior a la dels grans filòsofs grecs (Aristòtil, Plató, Epicur...), que no deixa de sorprendre'm pels seus poderosos raonaments de sentit comú.

La història d'avui la dedico a tots els que hem passat vergonya davant d'un infant mal educat i/o consentit. Sembla ser que no és un tret únic dels nostres temps, sinó que en la història de la humanitat sempre s'han mantingut unes constants.

La Diadema

Doncs resulta que fa una bona pila d'anys hi havia, a la llunyana Xina, un emperador molt ric i poderós. Aquest emperador que dic tenia una filla molt consentida: el seu pare li tenia molts miraments i no hi havia desig o caprici de la filla que no corregués a satisfer.

Però heus aquí que un dia que la princesa passejava pel jardí d'allò més avorrida, pensant què podria demanar al seu pare per fer-se passar l'ensopiment, que es va aturar a la vora d'un brollador. Mirava distretament l'aigua que saltironejava bombollejant quan, de sobte, es va adonar que boniques que eren les bombolles que feia l'ai­gua en caure de dalt de tot del sortidor a la piscineta en forma de petxina que hi havia a baix. I li van agradar tant i tant aquelles bombolletes, que, agafant-se les faldilles amb la punta dels dits, va córrer cap al palau a buscar l'emperador, el seu pare.

—Pare, pare! —li va dir així que el va veure—; hi ha una cosa que em faria tanta il·lusió tenir! Tanta, tanta que no es pot ni explicar!

—Res em plau tant com fer realitat els teus desitjos, filla meva. Digue'm què és el que et fa tanta il·lusió i en un tres i no res ho tin­dràs als teus peus.

—Voldria la joia més bonica que mai cap princesa ha tingut. La diadema més bella que el món ha vist...

—Ni una paraula més! —va interrompre-la el seu pare, alhora que s'acostava al gong i el colpejava amb força. Quan els criats van venir corrents, l'emperador va ordenar:

—L'orfebre! Dugueu-me l'orfebre imperial a cuita-corrents. Va! Ja hauríeu de ser aquí!

Els servidors van cuitar a buscar l'orfebre. Quan aquest va ser davant l'emperador i la seva filla, la princesa li va dir:

—Vull una joia molt especial, orfebre. La millor diadema que mai hagis fet.

—Jo, els meus ajudants i els meus tallers estem a la teva dis­posició. Et farem la millor diadema del món, princesa. Com la vol­dries?

—Segueix-me —va respondre la noia sortint al jardí i dirigint- se al brollador. Quan hi van ser a la vora va senyalar amb el dit les bombolletes que feia l'aigua.

—Això —va dir només.

—Això, què? —va demanar el seu pare sense entendre-hi res.

Està ben clar —va dir la princesa fent un gest d'impaciència—. Vull una diadema que en lloc de robins o perles o brillants, que són pedres vulgars, dugui això: bombolletes...

—D'aigua? —va demanar incrèdul l'orfebre.

—Sí, una diadema de bombolletes d'aigua.

—Però si això és impos... —anava a dir l'emperador, però va recordar que era l'emperador més important i poderós d'aquella ban­da del món i per a un emperador tan principal no hi havia d'haver res d'impossible.

—Però si això és impossible! —va exclamar l'orfebre que com que no era un gran emperador xinès, sí que podia dir que allò no hi havia qui ho pogués fer...

—Doncs si fins ara ha estat impossible, des d'ara ho deixarà de ser. La paraula impossible no existeix per a un emperador com jo. O sigui que ja saps el que et toca: si la meva filla diu que vol una diadema feta amb bombolles d'aigua la hi fas, sigui com sigui. T'hi va la vida, orfebre... —va sentenciar tot tibat l'emperador—. Això sí, no cal que pateixis per les despeses. Et donaré el que calgui, el que demanis i molt més encara, però vull la diadema. I ben aviat!

—No n'hi ha de cuits, gran emperador. Ni amb calés ni sense, ningú és capaç de fer la diadema que vol la vostra filla. És impos­sible.

—Ja t'he dit que aquesta paraula no existeix per a mi. Ni tam­poc per a tu si jo t'ho mano. I t'ho mano! A fer la diadema. I si no, a la cangrí! Tria !

—La cangrí, senyor.

—Doncs au!

I l'emperador va cridar els seus soldats i va manar-los que tan­quessin l'orfebre a les masmorres del palau.

—Així n'aprendrà, el descarat. I si ell no ho vol fer, n'hi ha molts d'altres que es deleixen per ser orfebres imperials i cuitaran a satis­fer-me. No pateixis filla que d'una manera o d'altra, tindràs la teva diadema. Paraula d'emperador!

I va dictar un ban demanant a tots els orfebres de l'imperi, fins i tot els que vivien als racons més allunyats de la capital, que es pre­sentessin a l'emperador per fer-li un servei.

I sí senyor, van venir orfebres de tot arreu de l'imperi i es van presentar a l'emperador carregats de bona voluntat i disposats a servir-lo i a obeir-lo amb el seu ofici i la seva experiència.

L'emperador els demanava el que volia i, a més a més, els deia que si eren capaços de fer la joia els cobriria d'or i de riqueses, però si s'hi negaven o si fracassaven, els tancaria a la presó.

I, és clar, orfebre que arribava al palau, orfebre que acabava a les masmorres. I va arribar un dia que en tot l'imperi no va quedar ni un sol artesà joier que estigués lliure. Tots vivien a palau, als soterranis, els quals estaven tan plens de gent que semblaven la plaça de la capital un dia de mercat.

L'emperador va començar a pensar que malgrat ser l'home més poderós i més ric d'aquella banda de la terra i part de l'estranger, potser sí que era veritat que hi havia coses impossibles fins i tot per a ell, com és ara fer una diadema de bombolles d'aigua. Però com que per una banda no podia sofrir veure la seva filla decebuda i, per l'altra, li havia donat la seva paraula d'emperador, no va voler bai­xar del burro.

Va fer sortir correus cap als països i els imperis veïns, i fins i tot els que hi havia a l'altra banda del mar i de les muntanyes, a buscar els millors artesans, joiers, argenters, bijuters que hi hagués arreu, per tal que vinguessin a la Xina a solucionar-li aquell envi-tricoll de la diadema.

Prou en van venir d'orfebres estrangers. La propaganda deia que els pagaven els viatges i, a més, que si complaïen l'emperador, els pagarien com mai haguessin somniat cobrar una feina, i en van venir a carretades, pitjor que mosques a la mel.

Però per més que l'emperador els prometia l'oro i el moro, ni un sol d'aquells estrangers va saber fer el que no havien sabut fer els orfebres del país. I per no fer de menys amb uns que amb els altres, també va tancar els forasters als calabossos.

Hi va haver països que quan van saber que l'emperador havia tancat els seus millors argenters a la presó es van enfadar de valent i van anar a demanar explicacions a l'emperador, el qual, amoïnat que estava amb tot aquell afer, els va engegar amb caixes destemplades, i ja hi van ser: guerra va i guerra ve.

I si ja s'havia gastat qui sap les cabassades d'or enviant missat­gers a l'estranger i pagant viatges als joiers més exòtics que vulgueu des de qui sap on a la Xina, encara se'n va haver de gastar més fent guerres a tort i a dret, amb tants països disgustats com tenia. Això sense comptar que mantenir tants personers a les cel·les de palau cos­tava un gavadal de calés, entre una cosa i altra.

I tal com solen fer els emperadors, la manera de pagar totes aquelles coses era posant impostos i més impostos als seus súbdits que estaven de la diadema, la princesa i l'emperador fins al capdamunt de tot.

L'emperador i tot n'estava més fart que un gall de panses, de tot allò, i ara pensava que s'havia embolicat ben bé en donar la seva paraula. Fins va arribar un moment, que tant li feia poder satisfer el remaleït caprici de la seva filla, i només desitjava poder sortir amb dignitat —dignitat imperial— d'aquell bullit tan enrevessat.

I heus aquí que un matí es va presentar al palau un xicot jove, no massa ben vestit però amb cara de ser més viu que una mostela, que deia que ell era capaç de fer la diadema.

Què va haver dit! L'emperador el va fer dur a la seva presència a l'acte i se'l mirava i remirava, amb els ulls com taronges i la boca oberta de dos pams, caminant al seu voltant, sense poder dir ni una paraula. Al cap d'una bona estona, l'emperador va poder demanar, tot admirat:

—És veritat que pots fer l'endiastrada diadema?

—De debò?

—El que sentiu.

—Si és així, et dono la meva paraula —i recordant que una altra vegada que havia donat la seva paraula d'emperador, s'havia embolicat d'allò més, va rectificar—: vull dir que et faré l'home més ric de l'im­peri. Després de jo, s'entén...

—No vull tant, emperador. Em conformo amb una peça d'or...

—I ara! Em deixes tan parat que no sé pas què dir.

—No cal dir res, emperador. Però us he d'avisar d'una cosa.

—Digues, digues.

—Faré la diadema amb tres condicions. Tres condicions que s'han d'acomplir abans que jo em posi a la feina.

—El que vulguis. Demana, demana...

—Primera condició: que allibereu ara mateix tots els orfebres que teniu tancats...

—A bodes em convides! Només esperava una escusa per poder- los fer fora. No et pots imaginar el que em costa cada dia de mantenir aquella gentada d'allà baix.

I tot seguit va donar l'ordre d'alliberar tots els presoners.

—Segona condició —va dir el xicot— que tragueu tots els im­postos amb què heu carregat la gent de l'imperi.

—Fet! Si no hi ha presoners, no hi ha guerres ni despeses suple­mentàries, ni res de res. A fora els impostos!

I allà mateix va dictar un edicte imperial que anul·lava tots els impostos.

—I tercera condició... La tercera no la podeu acomplir vós, sinó la vostra filla. Feu-la anar a buscar i digueu-li que ens vingui a trobar a la vora del brollador del jardí.

Així ho va fer. La filla s'hi va presentar a l'acte, tota contenta perquè li havien dit que, a la fi, tindria la seva diadema de bolles d'aigua...

—Honorable princesa —va dir el jove, en veure-la, tot fent-li una reverència—, tal com he dit al vostre pare, jo puc fer la diadema que vós demaneu. Però he posat tres condicions, de les quals dues estan perfectament acomplides. Només em falta la tercera, que només podeu satisfer vós, i tindreu la diadema: aneu agafant vós mateixa les bombolles, doneu-me-les i us faré, no sols la diadema, sinó els collarets, arracades, braçalets, anells i penjolls que vulgueu...

I l'emperador es va posar a riure i a riure i a riure, i qui sap si encara està rient...

El que no sé és si la princesa encara està intentant atrapar bombolles d'aigua en el brollador del jardí imperial...

Rondalla de la Xina

(versió de Josep Albanell) 

Els maldecaps d'un sord

Actualment quan penso en l'Índia em vénen al cap una barreja d'imatges de pobresa amb exotisme, de colors i olors potents, de masses de persones, vaques i elefants, de misticisme i somriures amples, i més darrerament, de capdavanters en matemàtiques i informàtica. Però de ben petit, la imatge que més força tenia de l'Índia era la màgia i la bellesa dels contes de Les mil i una nits. Làmpades meravelloses amb el seu geni, catifes voladores, terribles lladres amb coves curulles de tresors, Schahrazada, "Alí Babà",  "obre't Sèsam!"

Sempre he pensat que eren contes amb un pedigrí especial que els feia molt diferents als contes centreeuropeus. Aquests pensaments van canviar, o millor dit, es van completar amb el descobriment del conte que avui presento: Els maldecaps d'un sord. És un conte terriblement fresc, desenfadat, genialment irònic i amb un ensenyament final ple d'esperança cap la raça humana.

Els maldecaps d'un sord

A l’Índia antiga, el fet de trobar una serp, o un gat, o una viuda, o un borni, es considerava un signe de mal averany. En canvi, trobar una vaca, o un elefant, o una sargantana, o una noia, era un signe de bon auguri. Doncs aquell matí, un pastor sord, duent el seu ramat de cinquanta xais, havia topat amb una serp i tenia por de passar un mal dia.

Les seves sospites es van anar confirmant a partir de migdia. Per començar, la seva dona no li havia dut el dinar, com era el seu costum. I ell, justament, tenia una gana que l’alçava! Durant una hora, encara, va tenir paciència i es va esperar. Al cap de cinc quarts, tanmateix, es va decidir a anar a casa a fer una mossegada. Ara bé: mentre ell seria fora, qui vigilaria el ramat?

A la prada del costat, un bover d’aspecte miserable dallava l’herba per la seva vaca. El pastor no tenia gaire confiança en gent d’aquella mena, però com que no hi havia ningú més es va determinar a deixar-li el ramat: 

-Guarda-me’l, mentre sóc a casa a fer un menjuc. En tornar, et recompensaré generosament.

El que el pastor no sabia és que el bover era sord com una caldera. Però com que ell mateix era sord com el guix no es va adonar que el bover no  responia a les seves paraules. El bover li havia contestat:

-Per què m’has de retreure que dalli l’herba d’aquesta prada? Quin dret hi tens, tu? Que és teva, per ventura? Et penses que la meva vaca ha de morir perquè els teus xais puguin viure? Doncs no, no em prendràs l’herba. Deixa’m estar. Ves a passeig.

I amb un gest li mostrava la carretera.

El pastor va ben creure que l’altre acceptava la proposta, ja que l’invitava a marxar. I va anar cap a casa, ben tranquil.

En arribar-hi, va trobar la dona estirada per terra, cargolant-se de dolor. Potser la nit abans havia menjat massa pèsols crus i no els havia pogut pair.

El pastor va haver-la  de vetllar i es va haver de fer el dinar tot sol.

Tan aviat com va poder, va tornar cap a d’indret on tenia el ramat. Qui sap si aquell bover no hauria aprofitat que ell era a fora per pispar-li un animal.

Però en arribar-hi va comprovar que tots els xais, sense faltar-ne ni un, estaven pasturant al mateix indret on els havia deixat.

-M’he equivocat, de posar en dubte l’honestedat d’aquell pobre home. M’ha ben vigilat el ramat. Doncs ara l’obsequiaré, tal com l’hi he promès. Li donaré una ovella coixa. A mi només fa que encallar-me el ramat. En canvi, ell en podrà treure bon partit.

Es va carregar l’ovella a coll-i-be i la va portar als peus del bover. I va dir-li:

-Has estat molt amable de guardar-me el ramat. Te n’estic ben agraït. Per recompensar-te, et regalo aquesta ovella.

-Què? -va dir el bover- M’acuses d’haver trencat la pota d’aquesta ovella? Et juro que mentre has estat fora no m’he mogut d’aquí. Ni tan sols m’he acostat, al teu ramat.

El pastor va respondre:

-És veritat: l’ovella és coixa. Però què hi fa? És una bèstia jove i grassa. Quan l’hauràs morta podreu fer un bon tec, tu i la teva família.

-Insisteixes a acusar-me? -va reprendre el bover, que s’anava enfurismant per moments- Com t’he de dir que ni m’hi he acostat, jo? Aneu, tu i ovella, a fer punyetes. I no m’obliguis a girar-te la cara. Ho sents?

L’altre, és clar, no el sentia. Només va veure que el bover l’amenaçava amb el puny. I ell també, es va disposar a la baralla.

Per sort, es va escaure de passar un cavaller per la carretera.

A l’Índia, quan n’hi ha dos que tenen una discussió, la fan arbitrar per un tercer, encara que no el coneguin. Ells el suposen desinteressat  i capaç de fer un judici just.

El pastor i el bover van córrer cap al cavaller i, agafant el cavall per la brida, cridaven alhora:

-Atureu-vos, si us plau. Escolteu-nos i digueu-nos qui té raó i qui no en té.

El pastor deia:

-Aquest home m’havia fet un favor, i jo agraït, l’he volgut obsequiar amb una ovella. Ell, per tota resposta, em volia pegar.

El bover cridava:

-Aquest ximple de pastor m’acusa d’haver trencat la pota d’una seva ovella. I jo ni tan sols m’he acostat al seu ramat!

El cavaller s’exclamava, al seu torn:

-Sí! Sí! Ho confesso! aquest cavall no és meu! Però no l’he pispat. L’he trobat abandonat a la carretera, i com que tenia molta pressa, hi he muntat per guanyar temps. No tenia cap mala intenció. Si el cavall és vostre, us el torno de bon grat. Però no m’entretingueu, que tinc molta pressa. Deixeu-me anar, encara que sigui a peu.

La veritat és que el cavaller era sord com una campana, també, i que no els havia entès de res. Cadascun dels altres dos, però, es pensava que donava la raó al seu adversari. I aleshores l’amenaçaven amb el puny tancat i el sacsejaven per fer-lo entrar en raó. Tots tres cridaven com uns ànecs i feien un terrabastall esgarrifós!

Per fortuna, un brahman de barba blanca i florida va aparèixer per la carretera. Quina sort, que arribés un sant home com aquell!

Els tres barallaires van córrer davant el brahman. El van saludar i es van excusar d’aturar-lo. I van enraonar-li tots tres alhora. De ramats, d’ovelles, de cavalls robats...

-Ja us comprenc, ja... -va començar el sant baró. Però això ja era una mentida, per què ell mateix era sord com una rajola. I va continuar:

-Ja veig ben bé de què va. La meva dona us ha enviat perquè m’aturéssiu i hem féssiu tornar a casa. Però no us en sortireu pas, no. Que poc la deveu conèixer, la meva dona! És una autèntica bruixa! No hi ha un dimoni tan malvat com ella. I és ella que m’ha fet fer disbarats i coses lletges. Per això me’n vaig a Benarès, a demanar perdó dels meus pecats. Em banyaré a les aigües del Ganges i, un cop purificat, aniré de temple en temple i viuré de la caritat que la gent em vulgui fer. Ho tinc ben decidit, o sigui que no cal que m’atabaleu més.

Durant el discurset de l’home sant, el cavaller es va pensar que l’acusava ben bé de lladre. Per tant, va tornar el cavall al racó on l’havia trobat i va marxar a corre-cuita a la seva urgent feina.

El pastor també va interpretar que el brahman no li donava la raó. Per tant, va decidir de tornar amb el seu ramat, que ja feia massa estona que estava sol.

-És possible que no hi hagi ni així de justícia, al món? -feia- O és que tot ve d’haver-me topat una serp aquest matí?

I al bover li va passar si fa no fa el mateix. Per tant, va tornar a la seva pila d’herba, també rondinant. En arribar-hi, es va adonar que encara hi havia l’ovella coixa.

-Doncs au, ara me l’emportaré. Així castigaré aquest maleït pastor pel mullader que ha muntat i el mal humor que m’ha fet venir.

      

El brahman, per la seva banda, va fer el seu camí fins al poble del costat, on va anar a saludar uns amics. Ells el van festejar, el van convidar a sopar i el van fer quedar a dormir. I així, l’endemà, havent dormit com un rei, estava content i tranquil com una flor. La ràbia contra la seva dona li havia ben passat. Per tant, no va seguir cap a Benarès, sinó cap a casa seva un altre cop.

Tot està bé si acaba bé.

Rondalla de l’Índia

(versió de Miquel Desclot)