Els maldecaps d'un sord

Actualment quan penso en l'Índia em vénen al cap una barreja d'imatges de pobresa amb exotisme, de colors i olors potents, de masses de persones, vaques i elefants, de misticisme i somriures amples, i més darrerament, de capdavanters en matemàtiques i informàtica. Però de ben petit, la imatge que més força tenia de l'Índia era la màgia i la bellesa dels contes de Les mil i una nits. Làmpades meravelloses amb el seu geni, catifes voladores, terribles lladres amb coves curulles de tresors, Schahrazada, "Alí Babà",  "obre't Sèsam!"

Sempre he pensat que eren contes amb un pedigrí especial que els feia molt diferents als contes centreeuropeus. Aquests pensaments van canviar, o millor dit, es van completar amb el descobriment del conte que avui presento: Els maldecaps d'un sord. És un conte terriblement fresc, desenfadat, genialment irònic i amb un ensenyament final ple d'esperança cap la raça humana.

Els maldecaps d'un sord

A l’Índia antiga, el fet de trobar una serp, o un gat, o una viuda, o un borni, es considerava un signe de mal averany. En canvi, trobar una vaca, o un elefant, o una sargantana, o una noia, era un signe de bon auguri. Doncs aquell matí, un pastor sord, duent el seu ramat de cinquanta xais, havia topat amb una serp i tenia por de passar un mal dia.

Les seves sospites es van anar confirmant a partir de migdia. Per començar, la seva dona no li havia dut el dinar, com era el seu costum. I ell, justament, tenia una gana que l’alçava! Durant una hora, encara, va tenir paciència i es va esperar. Al cap de cinc quarts, tanmateix, es va decidir a anar a casa a fer una mossegada. Ara bé: mentre ell seria fora, qui vigilaria el ramat?

A la prada del costat, un bover d’aspecte miserable dallava l’herba per la seva vaca. El pastor no tenia gaire confiança en gent d’aquella mena, però com que no hi havia ningú més es va determinar a deixar-li el ramat: 

-Guarda-me’l, mentre sóc a casa a fer un menjuc. En tornar, et recompensaré generosament.

El que el pastor no sabia és que el bover era sord com una caldera. Però com que ell mateix era sord com el guix no es va adonar que el bover no  responia a les seves paraules. El bover li havia contestat:

-Per què m’has de retreure que dalli l’herba d’aquesta prada? Quin dret hi tens, tu? Que és teva, per ventura? Et penses que la meva vaca ha de morir perquè els teus xais puguin viure? Doncs no, no em prendràs l’herba. Deixa’m estar. Ves a passeig.

I amb un gest li mostrava la carretera.

El pastor va ben creure que l’altre acceptava la proposta, ja que l’invitava a marxar. I va anar cap a casa, ben tranquil.

En arribar-hi, va trobar la dona estirada per terra, cargolant-se de dolor. Potser la nit abans havia menjat massa pèsols crus i no els havia pogut pair.

El pastor va haver-la  de vetllar i es va haver de fer el dinar tot sol.

Tan aviat com va poder, va tornar cap a d’indret on tenia el ramat. Qui sap si aquell bover no hauria aprofitat que ell era a fora per pispar-li un animal.

Però en arribar-hi va comprovar que tots els xais, sense faltar-ne ni un, estaven pasturant al mateix indret on els havia deixat.

-M’he equivocat, de posar en dubte l’honestedat d’aquell pobre home. M’ha ben vigilat el ramat. Doncs ara l’obsequiaré, tal com l’hi he promès. Li donaré una ovella coixa. A mi només fa que encallar-me el ramat. En canvi, ell en podrà treure bon partit.

Es va carregar l’ovella a coll-i-be i la va portar als peus del bover. I va dir-li:

-Has estat molt amable de guardar-me el ramat. Te n’estic ben agraït. Per recompensar-te, et regalo aquesta ovella.

-Què? -va dir el bover- M’acuses d’haver trencat la pota d’aquesta ovella? Et juro que mentre has estat fora no m’he mogut d’aquí. Ni tan sols m’he acostat, al teu ramat.

El pastor va respondre:

-És veritat: l’ovella és coixa. Però què hi fa? És una bèstia jove i grassa. Quan l’hauràs morta podreu fer un bon tec, tu i la teva família.

-Insisteixes a acusar-me? -va reprendre el bover, que s’anava enfurismant per moments- Com t’he de dir que ni m’hi he acostat, jo? Aneu, tu i ovella, a fer punyetes. I no m’obliguis a girar-te la cara. Ho sents?

L’altre, és clar, no el sentia. Només va veure que el bover l’amenaçava amb el puny. I ell també, es va disposar a la baralla.

Per sort, es va escaure de passar un cavaller per la carretera.

A l’Índia, quan n’hi ha dos que tenen una discussió, la fan arbitrar per un tercer, encara que no el coneguin. Ells el suposen desinteressat  i capaç de fer un judici just.

El pastor i el bover van córrer cap al cavaller i, agafant el cavall per la brida, cridaven alhora:

-Atureu-vos, si us plau. Escolteu-nos i digueu-nos qui té raó i qui no en té.

El pastor deia:

-Aquest home m’havia fet un favor, i jo agraït, l’he volgut obsequiar amb una ovella. Ell, per tota resposta, em volia pegar.

El bover cridava:

-Aquest ximple de pastor m’acusa d’haver trencat la pota d’una seva ovella. I jo ni tan sols m’he acostat al seu ramat!

El cavaller s’exclamava, al seu torn:

-Sí! Sí! Ho confesso! aquest cavall no és meu! Però no l’he pispat. L’he trobat abandonat a la carretera, i com que tenia molta pressa, hi he muntat per guanyar temps. No tenia cap mala intenció. Si el cavall és vostre, us el torno de bon grat. Però no m’entretingueu, que tinc molta pressa. Deixeu-me anar, encara que sigui a peu.

La veritat és que el cavaller era sord com una campana, també, i que no els havia entès de res. Cadascun dels altres dos, però, es pensava que donava la raó al seu adversari. I aleshores l’amenaçaven amb el puny tancat i el sacsejaven per fer-lo entrar en raó. Tots tres cridaven com uns ànecs i feien un terrabastall esgarrifós!

Per fortuna, un brahman de barba blanca i florida va aparèixer per la carretera. Quina sort, que arribés un sant home com aquell!

Els tres barallaires van córrer davant el brahman. El van saludar i es van excusar d’aturar-lo. I van enraonar-li tots tres alhora. De ramats, d’ovelles, de cavalls robats...

-Ja us comprenc, ja... -va començar el sant baró. Però això ja era una mentida, per què ell mateix era sord com una rajola. I va continuar:

-Ja veig ben bé de què va. La meva dona us ha enviat perquè m’aturéssiu i hem féssiu tornar a casa. Però no us en sortireu pas, no. Que poc la deveu conèixer, la meva dona! És una autèntica bruixa! No hi ha un dimoni tan malvat com ella. I és ella que m’ha fet fer disbarats i coses lletges. Per això me’n vaig a Benarès, a demanar perdó dels meus pecats. Em banyaré a les aigües del Ganges i, un cop purificat, aniré de temple en temple i viuré de la caritat que la gent em vulgui fer. Ho tinc ben decidit, o sigui que no cal que m’atabaleu més.

Durant el discurset de l’home sant, el cavaller es va pensar que l’acusava ben bé de lladre. Per tant, va tornar el cavall al racó on l’havia trobat i va marxar a corre-cuita a la seva urgent feina.

El pastor també va interpretar que el brahman no li donava la raó. Per tant, va decidir de tornar amb el seu ramat, que ja feia massa estona que estava sol.

-És possible que no hi hagi ni així de justícia, al món? -feia- O és que tot ve d’haver-me topat una serp aquest matí?

I al bover li va passar si fa no fa el mateix. Per tant, va tornar a la seva pila d’herba, també rondinant. En arribar-hi, es va adonar que encara hi havia l’ovella coixa.

-Doncs au, ara me l’emportaré. Així castigaré aquest maleït pastor pel mullader que ha muntat i el mal humor que m’ha fet venir.

      

El brahman, per la seva banda, va fer el seu camí fins al poble del costat, on va anar a saludar uns amics. Ells el van festejar, el van convidar a sopar i el van fer quedar a dormir. I així, l’endemà, havent dormit com un rei, estava content i tranquil com una flor. La ràbia contra la seva dona li havia ben passat. Per tant, no va seguir cap a Benarès, sinó cap a casa seva un altre cop.

Tot està bé si acaba bé.

Rondalla de l’Índia

(versió de Miquel Desclot)