La noieta dels llumins

A vegades penso que la humanitat es divideix entre els que els agrada el Nadal i els que l'avorreixen. H. C. Andersen es mostra molt crític amb aquest conte. El Nadal és un temps idíl·lic, en especial per a la quitxalla. Qui no recorda un bon moment en aquestes dates? A l'escola, a les parròquies o associacions de veïns. Els festivals, les nadales, les dècimes, el pessebre, els pastorets, la Nit de Nadal, el dinar de Nadal, St. Esteve, la loteria!, cap d'any... i aquí a Catalunya la missa del gall, el tió, l'home dels nassos, els Reis... Per a una criatura són unes dates màgiques. I personalment penso que també ho és per als grans. Evidentment això no vol dir l'eliminació automàtica dels problemes. És precisament en aquestes dates que si hem hagut d'estar amb un malalt o en un hospital, o hem patit alguna mena de desgràcia és encara més lamentable. Però, malgrat tot, el Nadal sempre el recordo com un temps feliç.

Quina havia de ser l'experiència d'Andersen per relatar-nos un conte tan terrible? En el conte que us presento hi concentra totes les desgràcies de la pobresa i la misèria. Malauradament, tot i ser un conte del 1845, ens parla de situacions i defectes ben actuals: l'explotació infantil, el bullying, l'abandonament, el fred, la fam, la pobresa, la misèria, la indiferència o la solitud.

No estic segur per a quina edat és recomanable aquesta contalla. Potser no ho és per a cap edat, o bé per a totes, si se'n fa la pertinent reflexió. Una reflexió que sí trobo adequada per aquests dies tan assenyalats. Que la indiferència no ens faci més pobres encara.

La noieta dels llumins

Feia un fred terrible; nevava i gairebé ja era fosc. Era l'última nit de l'anyada: la nit de Cap d'Any. Enmig del fred i de la fosca una pobra noieta, amb cap nu i peu descalç, anava carrers enllà. Cert que quan eixí de casa duia xinel·les, però de què li servien? Eren unes xinel·les molt grosses: la seva mare les havia portades fins aleshores, de tan grosses que eren. I la noieta les va perdre quan s'afanyava a travessar el carrer, fugint de dos carros que corrien com esperitats. Una de les xinel·les ja no es veia enlloc, i un minyó que passava havia agafat l'altra, i fugí corrents. Digué que la faria servir de bressol quan tingués mainada. Així, doncs, la noieta hagué d'anar amb els peuets descalços, i els tenia morats i rojos de fred. Portava uns quants llumins en un vell davantal i una capsa a la mà. Ningú no li n'havia comprat cap en tot el dia; ningú no li havia donat ni cinc cèntims.

Famolenca i tremolosa, anava carrers enllà, cosa feble i petita, veritable imatge de la misèria.

Els borrallons de neu li queien damunt el llarg cabell ros, que se li arrissava tan gentilment a la nuca, però llavors no hi pensava pas. Llums resplendien a totes les finestres, i se sentia una temptadora flaire d'oca rostida, perquè era la nit de Cap d'Any. Sí, era això el que pensava. S'assegué en un racó que formaven dues cases, una de les quals sortia més que l'altra, i allí s'arrupí. Havia plegat els peus sota d'ella, però cada vegada tenia més fred. No gosava anar a casa, perquè no havia venut cap llumí, ni guanyat cinc cèntims: el pare li pegaria, i a casa també feia fred; damunt d'ells no tenien sinó el sostre, a través del qual el vent xiulava, per bé que havien tapat les esquerdes més grosses amb palla i parracs de roba vella.

Tenia les mans gairebé ertes. Ah! Un petit llumí la consolaria més! Si gosés treure'n només un de la capsa, encendre'l fregant-lo a la paret, i escalfar-se els dits! N'agafà un: "Ritx!" Com guspirejà i com cremà!

Era una flama calenta, brillant, com la d'una petita candela, quan hi posà les mans damunt. Era una llumeneta meravellosa, i semblà talment a la noieta que s'estava asseguda davant d'una gran estufa de ferro, amb polits peus de llautó i ornaments també de llautó brunyit. Com s'alçava el foc, i com escalfava! Però què era allò? La noieta ja allargava també els peus per escalfar-se'ls, quan... heus ací que s'apagà la flameta, l'estufa s'esvaí, i no li quedaren a la mà sinó les romanalles del llumí cremat.

N'encengué un altre a la paret; cremà i resplendí, i a l'indret de la paret on tocava la claror, la pedra esdevenia transparent com un vel: podia veure ben bé el que hi havia dins de la casa. Hi havia unes tovalles blanques a taula, que era guarnida amb plats de porcellana lluent, i se sentia una dolça flaire d'oca rostida, farcida amb pomes i prunes. I el que va plaure més que tot a la noieta fou que l'oca saltironà fora de la plàtera, i, amb un ganivet i una forquilla clavats al pit, avançà, balancejant-se, trespol enllà, dret cap a ella. Però en aquell moment el llumí s'apagà, i només es veia la paret gruixuda i freda. Encengué, doncs, un altre llumí. I llavors es veié asseguda sota el bell arbre de Nadal;  era més gros i més guarnit encara que el que havia vist per les portes de vidre del ric mercader. Les verdes branques eren il·luminades amb milers de candeles enceses, i unes figures pintades de colors vius, com les que es veuen pels aparadors, s'inclinaven mirant-la. La noieta allargà les mans cap a elles i... el llumí s'apagà. Les candeles de Nadal s'enlairaren amunt, amunt, fins que no foren sinó estrelles; una d'elles caigué, i deixà al seu darrere una llarga cua ardent.

— Ara es deu morir algú — digué la noieta, car la seva àvia, l'única persona que havia estat bona amb ella (i ja era morta), li havia dit que quan cau una estrella és que una ànima entra al cel.

Va fregar un altre llumí a la paret; s'encengué de seguida, i dins la seva resplendor hi havia la velleta, brillant, enlluernadora, i també amable i gentil.

—  Àvia! —cridà la noieta—. Oh, deixa'm venir amb tu! Prou sé que te n'aniràs quan el llumí s'apagui; et fondràs com l'estufa encesa, com la bella oca rostida i el gros, esplèndid, arbre de Nadal. — I encengué de pressa tota la capsa de llumins, perquè no volia deixar marxar la seva àvia. Els llumins cremaven amb tanta resplendor que hauríeu dit que era de dia, i l'àvia velleta no havia semblat mai tan bonica ni tan alta. Agafà la noieta a coll i volà amb ella, voltada de llum i de joia, amunt, molt amunt; i ja no hi havia fred, ni fam, ni tristesa, perquè estaven amb Nostre Senyor.

         Però al racó d'aquelles cases, a l'alba freda, la noieta encara estava asseguda, amb les galtes vermelles i un somriure als llavis: havia mort glaçada l'última nit de l'any. El sol de l'Any Nou brillà damunt el seu cosset. La menuda seia tota erta, aguantant els llumins, dels quals tota una capsa eren cremats. "Deu haver provat d'escalfar-se", digué algú. Però ningú no sabé les belles coses que havia vist, ni en quina glòria havia entrat amb la seva àvia, en el joiós Any Nou. 

 

H.C. Andersen