Les coses que veie la lluna NIT XVI

En el món dels contes, retrobar-te amb un d'ells és una experiència meravellosa.

El conte que transcriuré a continuació és un dels que més feina m'ha donat. És d'aquelles experiències que no pots arribar a imaginar com serà d'important en la teva vida. Pot semblar exagerada aquesta afirmació però, per mi, és un conte que m'ha perseguit una bona part del meu temps.

Va ser en un curset d'estiu que vaig sentir explicar aquest conte a la meva admirada Teresa Durán. En la seva exposició parlava del conte romàntic. A mi em va semblar percebre en l'ambient de l'auditori, progressista en la seva majoria, un cert estat de desgana provocat per un concepte tan passat de moda com el romanticisme. No sé si va ser per aquest suposat fet o per alguna altra cosa que la Teresa va voler posar un exemple de conte romàntic. Va triar un conte curt de l'Andersen que formava part d'una petita col·lecció que suposadament la lluna explicava a Hans Christian Andersen en els seus viatges lluny de la seva natal Dinamarca. El conte està escrit a partir dels personatges de la Comèdia de l'Art.

De mica en mica l'auditori va començar a submergir-se en les paraules de la contista. La Teresa ens va mostrar un conte de fina porcellana trencadissa que va capturar la nostra atenció, si més no la meva, i em va portar a enamorar-me perdudament de la protagonista. Per mi va ser una història d'amor impossible contada amb un mestratge insuperable. Va ser un deliciós somni del que em va fer despertar amb els crits de bravo, BRAVISSIMO! del final. L'auditori, que abans de començar el conte manifestava un cert avorriment, va esclatar en aplaudiments. Va ser una experiència que em va marcar. No podia imaginar-me que un simple conte m'arribés tan a dins i que toqués amb tanta força la meva consciència.

Al cap d'uns anys vaig adonar-me que aquell conte començava a fondre's, a desaparèixer i que n'havia oblidat parts prou essencials com per a no poder-lo explicar. Una certa sensació de pànic començava a apoder-se de mi i em va fer creure que tot plegat havia estat un somni. Però no, aquella experiència havia estat real. Teresa Durán no podia haver-se inventat el conte. Jo sabia el que havia sentit, i tenia ganes de repetir aquella sensació viscuda. De mica en mica, una estranya obsessió m'acompanyava i em feia pensar massa amb aquella pèrdua. Vaig pensar en escriure (a-no-sé-quina adreça) a Teresa Durán preguntant-li d'on havia tret aquell conte. Però no m'hi vaig atrevir. Vaig pensar que ella es pensaria que m'havia tornat poc menys que boig.

En sabia molt poc d'aquell conte. Sabia que Josep Carner n'havia fet una traducció excel·lent amb llenguatge literari. Sabia que formava part d'una col·lecció curta i molt especial que va fer Andersen. I poca cosa més. Per no saber, no recordava ni el títol del conte. Només recordava que aquella història que em va captivar m'havia fet somiar d'una manera única. Vaig buscar aquell escrit per tot arreu. Parlo d'uns anys en què no existia Internet. Van passar més anys i de mica en mica vaig assumir que mai més tornaria a trobar-me amb aquell conte que cada vegada recordava menys.

Un dia, parlant de llibres amb una jove bibliotecària que treballava ocasionalment a la meva escola, va sortir el tema. Ella em va dir que preguntés -lògicament- a una biblioteca, concretament a la Biblioteca Sant Pau, al costat de la Biblioteca de Catalunya (que en aquella època es coneixia amb el nom de la Central).

Recordo que era dissabte i que plovia quan vaig entrar a la biblioteca. Hi havia ben poca gent, dues o tres persones. Amb la pobra informació que tenia del conte l'eficient bibliotecària va semblar que sabia del que li parlava i em va portar, d'un armari corredor, un llibre vermell, antic, amb pàgines grogues, que contenia les preuades paraules. Bingo! Era aquell i el tenia a les mans! Em costa descriure la impressió que em va fer aquell petit llibre. Les pàgines gairebé se'm desfeien a les mans. Vaig preguntar si podia fotocopiar les poques pàgines d'aquell escrit. Em va contestar que no tenia fotocopiadora i que el llibre -per ser especial- no podia sortir del recinte. Cal tenir en compte que tampoc existien mòbils. Vaig mirar el rellotge, tenia prou temps, vaig agafar paper i llapis i em vaig disposar a fer una còpia a mà d'aquell somni. Després de poques hores ja tenia el conte copiat. Vaig rellegir-lo diverses vegades -el llenguatge no era planer- per assegurar-me que no m'havia equivocat en la còpia.

Ja a casa, el vaig reescriure a l'ordinador amb bona lletra i amb tot luxe de filigranes. Per fi el tenia davant meu! I va passar el que acostuma a passar quan desitges tant una cosa: va resultar ser un conte corrent. No n'havia per tant. Aleshores vaig adonar-me que tan important és una bona història com qui l'explica. Vet aquí la màgia dels contes!

Les coses que veie la lluna

NIT XVI

"Conec un Putxinel·li" digué la lluna. "El públic esclata en cridòries tot seguit que el veu.  Cada un de son moviments és tan còmic,  que  tota  la  sala  braola  quan  ell es  mostra.  És sa personalitat això que els fa riure,  i no pas el seu art.  Fins i tot quan era petit,  i jugava amb  els altres minyons,  ja era un Putxinel·li. La natura el féu únic: li donà un gep a l'espatlla i un altre al pit.  Però l'home interior, l'esperit, ah! aquest fou ricament dotat:  ningú  no  té  més  pregons  sentiments  o major elasticitat d'imaginació que ell. El teatre fou son ideal: si ell hagués estat esvelt i ben fet,  hauria estat el  primer tràgic en qualsevulla escena.  El gran i l'heroic  omplen la seva  ànima, i tanmateix no tenia més remei que ésser un  Putxinel·li.  Adhuc la seva melangia augmentaven la còmica eixutor de ses  faisons totes anguloses,  i recaptaven el riure de les multituds que aplaudien llur predilecte.

La gentil Colombina era bona  i amical,  però s'estimava més casar-se amb Arlequí.  Hauria estat molt, massa còmic, en la vida real, que la Bella i el Monstre s'haguessin dat les mans. Quan el Putxinel·li estava tot descoratjat,  ella era l'única persona que podia fer-lo somriure,  i encara més,  fer-lo riure i tot, de tot cor.  A  la primeria ella  es mostrava també  melangiosa, després alegre, i a la fi plena d'acudits.

-Ja sé què us passa, i ben bé que ho sé! -digué ella. -Esteu enamorat.

-Jo i l'Amor -exclamà ell-  seriem una  bonica parella! com ens aplaudiria el públic!

-Esteu enamorat -repeteia ella. Esteu enamorat de mi.

No hi havia cap mal en  dir això  quan  hom sabia que  no hi havia  cap possibilitat  d'amor.  Putxinel·li  rigué  i  salta en l'aire,  i tota la seva melangia fou passada. Però ella havia dit veritat: Ell l'estimava, l'adorava, així com adorava tot allò que era més enlairat i millor dins l'art.

El dia del casament  de  Colombina  ell  fou  la  més alegre persona que hi hagué, però de nit plora llàgrimes amargues. Si el públic hagués vist  les ganyotes de la  seva cara,  ben segur que l'haurien aplaudit.

"Fa pocs dies Colombina finà,  i el dia del  seu enterrament Arlequí féu  festa:  no era un vidu afligit?  L'empresari es veié obligat  a presentar quelcom encara  més  alegre  que  de costum, perquè el públic no  s'adonés de cóm mancava la  presència  de la gentil  Colombina.  Així,  doncs,  Putxinel·li  li  hagué d'ésser doblement vitenc: dansà i gambadejà amb la desesperança al cor, i fou  més aplaudit  que mai.-  Bravo! Bravíssimo! -Putxinel·li fou cridat a saludar: verament, havia estat impagable.

"La darrera  nit,  després  de  la  representació,  el petit geperut eixia de la ciutat cap el cementiri soliu. Les corones ja es marcien damunt  la  tomba de  Colombina.  Ell segué  damunt el sepulcre.  Se n'hauria pogut fer una pintura colpidora;  tenia la mà sota  el  mentó,  i els ulls  girats  cap  a  mi;  semblava un monument: un Putxinel·li damunt una tomba, característic i còmic. Si  el  públic  hagués  vist  el  seu  predilecte,  cóm  s'hauria escridassat a dir: Bravo! Bravíssimo, Putxinel·li!"

Hans Christian Andersen: CONTES D'ANDERSEN

Traducció de Joan d'Albaflor

(Josep Carner)

Ed.: Catalana, Barcelona 1918

(p. 57-59)