Avui presento un conte trist. Penso que dins de les possibilitats de la rondallística també hi ha d'haver espai per al conte on no tot es resol com un voldria. Sentir tristor pot fer-nos pensar com som d'afortunats. La tristesa pot afectar negativament l'estat de la persona, però també crec que és bo el reconeixement d'aquesta emoció que com l'alegria forma part de la nostra consciència. I això també fa créixer. Vaja, que per estrany que sembli amb aquesta petita història vull reivindicar aquesta noble emoció.

Aquest és un conte que vaig trobar en un llibre de nous contistes titulat Quaranta i quaranta. Un esforç de l'editorial Galera per presentar nous escriptors de contes en llengua catalana i nous il·lustradors cap a l'any 1980. Era un llibre que homenatjava el centenari de Josep Mª Folch i Torres i ja en aquella època recollia treballs, tant de nous escriptors en llengua catalana com d'escriptors de més renom, per tal de millorar la literatura catalana. Han passat els anys i no n'estic massa segur de la bona salut de la llengua catalana.

Una tècnica que acostumo a utilitzar amb aquest conte és explicar-lo en primera persona. Com si la història m'hagués passat a mi. És molt interessant veure les diferents cares que fan els infants. Com canvien de la sorpresa a una expressió de més complicitat en comprovar que és impossible que la contalla hagi pogut passar realment.

Una mica de blau

Finalment va arribar l'època dolenta i difícil de què tothom parlava: els diaris, els cartells, la televisió, la ràdio, tot ho anunciava ja feia uns quants mesos. Jo, llavors, era un nen d'uns deu anys, de temperament alegre i amb moltes ganes de ser gran per poder dur a terme els meus somnis. Vivia feliç. No m'espantaven les pors de la gent gran. Val que tampoc no m'hi fixava gaire. Descobria a poc a poc les coses món i era feliç.

Fins que, un dia, es va començar a dir que prohibirien els colors. No podia entendre el perquè d'aquella prohibició. Ja sentia, ja, les explicacions dels altres. La gent gran, al carrer, als metros, al menjador casa, parlaven sorollosament de la necessitat d'estalviar ones, de la importància d'una vida més senzilla, de l'interès de seguir unes normes més estrictes. Però jo no ho podia entendre. ¿Què seria de nosaltres sense el verd de les fulles, sense el vermell dels semàfors i de les fruites, sense el groc de les margarides, dels vestits d'estiu, de la mimosa sense el blau? No, no. Allò devia ser una falsa alarma, l'estrany acudit d’algú que s'havia anat inflant, inflant com una bola de neu. Recordo que no volia pensar en aquella terrible prohibició i feia tots els possibles per distreure-me'n.

No sabeu quina va ser la meva impressió quan, un matí, en despertar-me, tots els colors havien desaparegut. La meva habitació era com una trista i pansida fotografia de diari. Jo mateix havia quedat reduït a un nen qualsevol, anònim, sense colors, sense vida. Vaig refregar-me els ulls amb frenètica insistència. Res. Així, doncs, la prohibició era un fet.

La gent gran, com tots sabeu, és molt ensopida, i com que podien continuar treballant, guanyant diners i comprant coses, no van protestar gaire. Només els pocs que tenien la televisió en color van exclamar: «Ca­ram! Quina mala sort! Ara que l'havíem comprada!» Però molt aviat, la gent gran va callar i va continuar tan rutinària i ensopida com sempre. Nosaltres, els nens, estàvem totalment alarmats. Com dimonis podríem acostumar-nos-hi? A l'escola continuàvem tenint classes de dibuix, com  de costum. Però era tot tan diferent! Recordo que agafàvem els llapis, els pinzells i posàvem i trèiem, amb una esperança cega, diverses quantitats de blanc i de negre per veure si, per algun caprici de la natura, érem capaços de recuperar cap color. Dia darrera dia provàvem noves barreges, i la nostra fe no minvava.

Un dia... quin ensurt! Després d'una hora de barrejar i barrejar blanc i negre i una mica més de blanc i una mica més de negre sobre un full d'aquests tan grossos i bonics, vaig fer una pinzellada molt ràpida i va néixer, amb un esclat molt viu, un color blau. Era un blau com no n'havia vist mai cap. Intens, molt intens, però que tranquil·litzava l'esperit. Em vaig sobresaltar i no recordo si vaig llançar un crit. El que sé és que ningú no em va mirar i jo, d'una revolada, vaig girar el full i vaig continuar pintant en un altre.

Encara ara no entenc com fou possible que cap nen no s'adonés del que havia passat. Quan va tocar la campana, vaig desar-ho tot a corre-cuita i vaig sortir molt de pressa cap al carrer. Ja podeu pensar com anava jo, aquella tarda, cap a casa... amb un tros de color dins la car­tera! Estava molt orgullós perquè tenia un color per a mi. Tenia un tros de blau. Era meu, aquell blau, ben meu. Jo me l'havia guanyat i lluitaria per conservar-lo. Però, al mateix temps, m'omplia un fort sentiment de culpabilitat. Caminava encarcarat i agafava la meva cartera amb tanta força que els dits se'm clavaven a la nansa i em feien mal. Era jo el culpable, l'únic infractor de la llei! Sempre que tombava una cantonada estava segur de topar amb uns ulls que m'examinarien amb insistència i amb un somriure sorneguer.

Unes travessies abans d'arribar a casa, recordo que em vaig aturar en sec. Què havia de fer? Ho diria als pares? No ho diria? Si els pares se n'assabentaven, ja no veuria mai més el meu blau. Si no els deia res llavors em guardava la veritat per a mi tot sol, i això no era ser un nen com cal. Vaig decidir, de moment, esperar... No volia perdre el meu blau.

Vaig fer veure que tenia molts deures i em vaig tancar a la meva habitació. Amb moltes precaucions, vaig obrir la llibreta de dibuix. I si el blau hagués fugit? Però la pinzellada lluminosa romania fidel sobre el paper i la contemplació d'aquell tresor m'omplí de pau.

Em van cridar perquè anés a sopar. Un cop a taula:

—Què et passa? Estàs molt callat, avui... Que potser no et trobes bé?

—Sí, mare. Sí que em trobo bé.

—Doncs, què tens?

—Res, res... Tinc set. Posa'm una mica de blau.

—Una mica de blau?

Em devia tornar més pàl·lid que la mort perquè recordo una sensa­ció anguniosa i freda. Em xiulaven les orelles. Tothom em mirà fixa­ment. El pare havia arrufat les celles i tenia un posat d'extrema expec­tació. Ja podeu suposar què havia passat. Jo, tot menjant, m'havia re­petit sense parar ni un sol instant: «No has de dir res del tros de blau. No has de dir a ningú res del blau. No diguis res del blau». Llavors, plaf!, sense adonar-me'n, vaig engegar aquella estúpida frase.

Vaig veure'm obligat a confessar-ho tot. El pare, enmig d'un silen­ci glaçat, va arrencar el full de la meva llibreta i, sense cap mirament, va estripar-lo en mil bocins. Uns bocins molt petits perquè no s'hi en­devinés el blau. Després de tirar-los a les escombraries, recordo que va cridar, tot donant un cop de puny sobre la taula:

—I que no es torni a repetir mai més! No vull ni un trist tros de color a casa meva! Entesos?

—Sí, pare.

Vaig plorar molt, aquell vespre. Qui no ho hauria fet.

Francesca Blasco

(Una bona amiga, en contar aquesta història als nens,  em va explicar que l’acabava d’una altra manera. Ella afegia que el pare en llançar el dibuix a la llar de foc i cremar-lo, aquest esclatava, i per la xemeneia, tot ho cobria retornant els colors a totes les coses.)