Hans Christian Andersen va aprofitar les dates de Nadal (21 de desembre del 1844) per publicar un conte alliçonador i que porta les seves particulars senyes d'identitat. Penso que és una història molt crua sobre la insatisfacció humana que fa perdre el gaudi del present. Ell ho presenta com una mena de faula com ja va fer quan parlà de la seva "biografia" a L'aneguet lleig. Només que en lloc d'utilitzar una au, ara ho fa amb un avet.
La història té els seus moments: el desfici de l'avet petit per ser gran, l'ansietat per ser tret del bosc i el deler per ser coronat... Però acabarà per descobrir una realitat ben diferent a com la desitjava. És mitjançant la terrible solitud quan valorarà -massa tard- tot el que havia tingut sense saber-ho.
Trobo interessant la conversa que manté amb els petits ratolins. De la petita experiència que ha aconseguit tenir l'avet, intenta vestir un relat per aconseguir unes engrunes de companyia. Trobo una certa similitud amb el narrador de contes que, en no saber-ne més, s'aferra a l'únic conte que sap i l'explica tantes vegades fins que acaben per avorrir-lo. Al final només es quedarà amb la companyia dels seus records, en especial la curiosa relació que va tenir amb un personatge intranscendent com és el conill del bosc que tanta ràbia li havia fet.
Trobo interessant la conversa que manté amb els petits ratolins. De la petita experiència que ha aconseguit tenir l'avet, intenta vestir un relat per aconseguir unes engrunes de companyia. Trobo una certa similitud amb el narrador de contes que, en no saber-ne més, s'aferra a l'únic conte que sap i l'explica tantes vegades fins que acaben per avorrir-lo. Al final només es quedarà amb la companyia dels seus records, en especial la curiosa relació que va tenir amb un personatge intranscendent com és el conill del bosc que tanta ràbia li havia fet.
El conte de L'avet és la representació del que viu instal·lat en el desig permanent i el somni no acomplert. L'avet, fins al darrer moment de la seva existència, tindrà l'esperança d'aconseguir el desig impossible fins que topa de ple contra la realitat més cruel. Era aquest el perfil d'Andersen?
Seguia creixent, sense perdre la
seva verdor a l'hivern ni a l'estiu, aquell el seu verdor fosc. La gent, en
veure'l, deien: -Bell arbre!-. I vet aquí que, en arribar Nadal, va ser el
primer que van tallar. La destral es va clavar profundament en el seu cor,
l'arbre es va esfondrar amb un sospir, experimentant un dolor i un desmai que
no ho van deixar pensar en la somiada felicitat. Ara sentia haver de
allunyar-se del lloc del seu naixement, haver d'abandonar el terrer on havia
crescut. Sabia que mai tornaria a veure els seus vells i estimats companys, ni
a les mates i flors que l'envoltaven, potser ni tan sols als ocells. El comiat
no va tenir res d'agradable.
Per fi van encendre els llums. Quina
brillantor i magnificència!
L'home es va asseure sota de la
copa. -Doncs així estem en el bosc -va dir-, i l'arbre pot treure profit, si
escolta. Però us explicaré només un conte i no més. ¿Prefereixen el de ivede
avede o el de Klumpe-dumpe, que va caure per les escales i, tanmateix, va
ser enaltit i va obtenir a la princesa? Què us sembla? És un conte molt bonic.
Al matí es van presentar els
criats i la noia. «Ja comença una altra vegada la festa», va pensar l'avet. Però
vet aquí que el van treure de l'habitació i, arrossegant escales amunt, el van
deixar en un racó fosc, al qual no arribava la llum del dia. "Què vol dir
això? -Es va preguntar l'arbre-. Què he de fer aquí? Què és el que vaig a
escoltar des d'aquí? ». I, recolzant-se contra la paret, vingui rumiar i més
rumiar. I per cert que va tenir temps sobrat, doncs anaven transcorrent els
dies i les nits sense que ningú es presentés, i quan algú ho feia, era només
per dipositar grans caixes en el racó. L'arbre va quedar completament ocultat;
¿era possible que s'haguessin oblidat d'ell?
- Oh! -Van repetir els ratolins-,
i que feliç has estat, vell avet!
Va
recordar la seva sana joventut en el bosc, l'alegre nit de Nadal i els ratolins
que tan a gust havien escoltat el conte de Klump-Dumper. «Tot va passar, tot va passar! -Va
dir el pobre avet-. Per què no vaig saber gaudir quan era temps? Ara tot ha
acabat ». Va venir el criat, i amb una destral va tallar l'arbre a trossos,
formant amb ells un munt de llenya, que aviat va cremar amb clara crida sota el
gran calder.
L'avet
En el bosc havia un avet, bufó i
petitó. Creixia en un bon lloc, li donava el sol i no li faltava aire, i
al seu voltant s'alçaven molts companys grans, tant avets com pins.
Però el petit avet només
sospirava per créixer, no li importaven la calor del sol ni la frescor de
l'aire, ni atenia als nens del llogaret, que recorrin el bosc a la recerca de
maduixes i gerds, xerrant i vagarejant.
De vegades arribaven amb una olla
plena dels fruits recollits, o amb les maduixes, i, seient al costat de l'avet,
deien: «Que petit i què bufó és!». Però l'arbre s'enfadava en sentir-ho.
A l'any següent havia ja crescut
bastant, i el mateix passava a l'altre any, ja que en els avets es pot veure el
nombre d'anys que tenen pels cercles del seu tronc.
"Ai, per què no he de ser jo
tan alt com els altres? "-Sospirava el petit arbre-. Podria desplegar les
branques tot en entorn i mirar l'ample món des de la copa. Els ocells farien
els seus nius entre les meves branques...
Li eren indiferents la llum del sol, les aus i els vermells núvols que, al
matí i al vespre, desfilaven a la part alta del cel.
Quan arribava l’hivern, i la neu
cobria el terra amb el seu rutilant mantell blanc, molt sovint passava una
llebre, en veloç carrera, saltant per sobre del petit arbre. El que s'enfadava
l'avet! Però van transcórrer dos hiverns més i l'avet havia crescut ja bastant
perquè la llebre hagués de desviar i donar-li la volta. «Oh, créixer, créixer, arribar a ser molt alt i a comptar anys
i anys: això és el més bonic que hi ha al món!», Pensava l'arbre.
A la tardor es presentaven els
llenyataires i tallaven alguns dels arbres més corpulents. La cosa passava cada
any, i el nostre jove avet, que estava ja bastant crescut, sentia llavors un
calfred d'horror, doncs els magnífics i superbs troncs es desplomaven amb
estridents cruixits i gran estrèpit. Els homes tallaven les branques, i els
arbres quedaven nus, llargaruts i prims; ningú els hauria reconegut. Després
eren carregats en carros arrossegats per cavalls, i trets del bosc.
On anaven? ¿Quina sort els
esperava?
A la primavera, quan van tornar
les orenetes i les cigonyes, els va preguntar l'avet:
- ¿No saben on els van portar No
els han vist en algun lloc?
Les orenetes res sabien, però la
cigonya va adoptar una actitud pensativa i, movent el cap, va dir:
-Sí, crec que sí. En venir
d'Egipte, em vaig creuar amb molts vaixells nous, que tenien pals esplèndids. Juraria
que eren ells, ja que feien olor de avet. Em van donar molts records per a tu. Porten
tan alt el cap, amb tanta altivesa!
- Ah! Tant de bo fos jo prou alt
per poder creuar els mars! Però, què és el mar, i quin
aspecte té?
- Seria molt llarg d'explicar! -Va
exclamar la cigonya, i es va allunyar.
-Alegra't
de ser jove -deien els raigs del sol-; alegra't d'anar creixent sa i
robust, de la vida jove que hi ha en tu.
I el
vent li prodigava els seus petons, i la rosada abocava sobre ell les seves
llàgrimes, però l'avet no ho comprenia.
En apropar el Nadal eren tallats
arbres joves, arbres que ni tan sols aconseguien la talla ni l'edat del nostre
avet, el qual no tenia un moment de quietud ni repòs; li consumia l'afany de
sortir d'allà.
Els arbres –i eren sempre els més
bells- conservaven tot el seu brancatge, els carregaven en carros tirats per
cavalls i se’ls duien del bosc.
«On aniran aquests? -Es
preguntava l'avet-. No són més grans que jo, un és fins i tot més baixet. I per
què els deixen les branques? On van? ».
- Nosaltres ho sabem, nosaltres
ho sabem! -Varen dir els pardals-.
Allà, a la ciutat, hem mirat per
les finestres. Sabem on van!! Oh! No pots imaginar l'esplendor i la
magnificència que els esperen. Mirant a través dels vidres vam veure arbres
plantats en el centre d'una acollidora habitació, adornats amb els objectes més
preciosos: pomes daurades, pastissets, joguines i centenars de espelmetes.
- I després? -Va preguntar
l'avet, tremolant per totes les seves branques-. I després? Què va succeir
després?
-Ja no vam veure res més. Però és
impossible pintar el bell que era.
-Qui sap si estic destinat a
recórrer també tan radiant camí? -Va exclamar joiós l'avet-. Encara és millor
que navegar pels mars. Estic impacient per que arribi Nadal. Ara ja estic tan
crescut i desenvolupat com els que es van dur l'any passat. Voldria estar ja en
el carro, a l'habitació calenteta, amb tot aquell esplendor i magnificència. I
després? Perquè és clar que després vindrà alguna cosa encara millor, una mica
més bonic. Si no, per què m’adornarien tant? Sens dubte m'esperen coses encara
més esplèndides i superbes. Però, què serà? Ai, quin sofriment, quin anhel! Jo
mateix no sé el que em passa.
-Gaudeix
amb nosaltres!
-Li
deien l'aire i la llum del sol, gaudeix de la teva ufanosa joventut sota el cel
obert. Però ell romania insensible a
aquelles benediccions de la Naturalesa.
Seguia creixent, sense perdre la
seva verdor a l'hivern ni a l'estiu, aquell el seu verdor fosc. La gent, en
veure'l, deien: -Bell arbre!-. I vet aquí que, en arribar Nadal, va ser el
primer que van tallar. La destral es va clavar profundament en el seu cor,
l'arbre es va esfondrar amb un sospir, experimentant un dolor i un desmai que
no ho van deixar pensar en la somiada felicitat. Ara sentia haver de
allunyar-se del lloc del seu naixement, haver d'abandonar el terrer on havia
crescut. Sabia que mai tornaria a veure els seus vells i estimats companys, ni
a les mates i flors que l'envoltaven, potser ni tan sols als ocells. El comiat
no va tenir res d'agradable.
L'arbre no va tornar en si fins
al moment de ser descarregat en el pati juntament amb altres, i llavors va
sentir la veu d'un home que deia:
-Aquest és magnífic! Ens quedarem
amb ell. I es van acostar els criats vestits de gala i transportar l'avet a una
bella i espaiosa sala. De totes les parets penjaven quadres, i al costat de la
gran estufa de rajoles havia grans gerros xinesos amb lleons en les tapes;
havia també balancins, sofàs de seda, grans taules cobertes de llibres
il·lustrats i joguines, que de ben segur valdrien cent vegades cent escuts,
almenys això deien els nens.
Clavar l'avet en un voluminós barril ple de sorra, però no es veia que era
un barril, ja que de tot el seu voltant penjava una tela verda, i estava
col·locat sobre una gran catifa de mil colors. Com tremolava l'arbre! Què
vindria després?
Criats i senyoretes corrien d'una
banda a un altre i no es cansaven de penjar adorns i més adorns. En una
branca subjectaven rets de papers acolorits; en una altra, confits i caramels;
penjaven pomes daurades i nous, com si fossin fruits de l'arbre, i van lligar a
les branques més de cent espelmes vermelles, blaves i blanques. Nines que
semblaven persones vivents -mai havia vist l'arbre cosa semblant- flotaven
entre la verdor, i en el més alt de la cúspide centellejava una estrella de
metall daurat. Era realment magnífic, increïblement magnífic.
-Aquesta nit -deien tots-,
aquesta nit sí que brillarà.
«Oh! -Pensava l'arbre-, tant
de bo fos ja de nit! Tant de bo encenguessin aviat els llums! I
què passarà després? És que vindran a veure'm els arbres del bosc? Volaran
els pardals davant dels vidres de les finestres? Seguiré aquí tot l'estiu i tot
l'hivern, tan adornat?».
Creia estar assabentat, per
descomptat, però de moment era tal la seva impaciència, que patia forts dolors
d'escorça, i per a un arbre el dolor d'escorça és tan dolent com per a
nosaltres el de cap.
Per fi van encendre els llums. Quina
brillantor i magnificència!
L'arbre tremolava d'emoció per
totes les seves branques, tant, que una de les espelmes calar foc al verd. I es
va posar a cremar de veritat!
-Déu ens empari! -Van exclamar
les jovenetes, corrent a apagar-lo. L'arbre va haver d'esforçar per no
tremolar. Quina avorriment! Li disgustava perdre una mica de la seva esplendor,
tot aquella brillantor el tenia com atabalat. Heus aquí que llavors es va obrir
la porta de bat a bat, i un munt de canalla es va precipitar a la sala, que no
semblava sinó que anaven a enderrocar l'arbre, els seguien, més mesurades, la
gent gran.
Els petits es van quedar clavats
a terra, muts de sorpresa, encara que només per un moment, de seguida es va
reprendre l'alegria; cridant amb totes les seves forces, es van posar a ballar
al voltant del arbre, del qual van ser despenjant un rere l'altre els regals.
«Què fan? -Pensava l'avet- .Què
passarà ara? ".
Les espelmes es consumien, i en
arribar a les branques eren apagades. I quan totes van quedar extingides, es va
donar permís als nens perquè es llancessin al saqueig de l'arbre.
Oh, i com es van llançar! Totes
les branques cruixien; de no haver estat subjecte al sostre per la cúspide amb
l'estrella daurada, segurament ho haurien derrocat.
Els nois saltaven per la sala amb
les seves joguines, i ningú es preocupava ja de l'arbre, a part la vella
estima, que, acostant-se a ell, es va posar a mirar per entre les
branques. Però només ho feia per si havia quedat oblidat una figa o una
poma.
- Un conte, un conte!- Van cridar
de sobte, els petits, i van conduir fins l'avet a un home baixet i rodanxó.
L'home es va asseure sota de la
copa. -Doncs així estem en el bosc -va dir-, i l'arbre pot treure profit, si
escolta. Però us explicaré només un conte i no més. ¿Prefereixen el de ivede
avede o el de Klumpe-dumpe, que va caure per les escales i, tanmateix, va
ser enaltit i va obtenir a la princesa? Què us sembla? És un conte molt bonic.
-Ivede avede! -Van demanar
uns, mentre els altres cridaven-: Klumpe dumpe! ¡Quina cridòria i enrenou es va
armar! Només l'avet romania callat, pensant: «i jo, no conte per res? No tinc
cap paper en tot això? ". És clar que tenia un paper, i bé que ho havia
exercit.
L'home va explicar el conte de Klumpe-Dumpe,
que va caure per les escales i, però, va ser enaltit i va obtenir a la
princesa. I els nens van aplaudir, cridant: - Un altre, un altre! -. I volien
sentir també el de ivede avede, però van haver d'acontentar amb el de
Klumpe-Dumpe.
L'avet seguia silenciós i
pensatiu; mai les aus del bosc havien explicat una cosa igual. «Klumpe-Dumpe va
caure per les escales i, amb tot, va obtenir a la princesa. De manera que així
va el món »-va pensar, creient que el relat era veritat, ja que el narrador era
un home molt afable-. «Qui sap? Potser jo em caigui també per les escales i
guanyi una princesa ». I es va alegrar davant la idea que l'endemà tornarien a
penjar llums i joguines, or i fruites. «Demà no vaig a tremolar -va pensar-.Gaudiré
al veure'm tan engalanat. Demà tornaré a escoltar la història de KlumpeDumpe,
i potser, també la deivede avede». I l'arbre es va passar tota la nit
silenciós i sumit en els seus pensaments.
Al matí es van presentar els
criats i la noia. «Ja comença una altra vegada la festa», va pensar l'avet. Però
vet aquí que el van treure de l'habitació i, arrossegant escales amunt, el van
deixar en un racó fosc, al qual no arribava la llum del dia. "Què vol dir
això? -Es va preguntar l'arbre-. Què he de fer aquí? Què és el que vaig a
escoltar des d'aquí? ». I, recolzant-se contra la paret, vingui rumiar i més
rumiar. I per cert que va tenir temps sobrat, doncs anaven transcorrent els
dies i les nits sense que ningú es presentés, i quan algú ho feia, era només
per dipositar grans caixes en el racó. L'arbre va quedar completament ocultat;
¿era possible que s'haguessin oblidat d'ell?
«Ara és hivern allà fora-va pensar-. La terra està dura i coberta de
neu, els homes no poden plantar, per això em guardaran aquí, segurament fins a
la primavera. Que considerats són, i què bons! Llàstima que sigui això tan fosc
i tan solitari! No es veu ni una miserable llebre. Ben mirat, el bosc tenia els
seus encants, quan la llebre passava saltant pel mantell de neu, però llavors
jo no podia suportar-ho. ¡Aquesta soledat d'ara sí que és terrible!».
«Pip, pip», va murmurar un
ratolí, apuntant baixet, seguit a poc d'un altre, i, ensumant l'avet, es van
ocultar entre les seves branques.
- Fa un fred d'espant! -Van dir-.
Però aquí s'està bé. ¿Veritat, vell avet?-
Jo no sóc vell! -Va protestar
l'arbre-. Hi ha altres que són molt més vells que jo.
- D'on vens? I què saps? -Van
preguntar els ratolins. Eren terriblement curiosos-. Parla'ns del més bell lloc
de la Terra. Has estat en ell? Has estat en el rebost, on hi ha formatge en els
prestatges i pernils penjant del sostre, on es balla a la llum de la vela i on
un entra flac i surt gros?
-No el conec -va respondre
l'arbre-, però, en canvi, conec el bosc, on brilla el sol i canten els ocells
-. I els va explicar tota la seva infància, i els ratolins, que mai sentissin
semblants meravelles, ho van escoltar i després van exclamar: - Quantes coses
has vist! Que feliç has estat!
- Jo? -Va replicar l'arbre, i es
va posar a reflexionar sobre el que acabava d'explicar-. Sí, en el fons,
aquells van ser temps feliços. Però a continuació els va relatar la nit de
Nadal, quan ho havien adornat amb dolços i espelmes.
- Oh! -Van repetir els ratolins-,
i que feliç has estat, vell avet!
- Dic que no sóc vell! -Va
repetir l'arbre-. Fins a aquest hivern no he sortit del bosc. Estic en el
millor de l'edat, només que he donat un gran estirada.
- I que bé saps contar!- Prosseguir
els ratolins, i a la nit següent van tornar amb altres quatre, perquè sentissin
també a l'arbre, i aquest, com més comptava, més se'n recordava de tot i
pensava: «La veritat és que eren temps agradables aquells. Però potser
tornaran, potser tornaran. Klumpe-Dumpe va caure per les escales i,
però, va obtenir a la princesa, potser jo també aconsegueixi una». I, de sobte,
l'avet es va recordar d'un bedoll bufó i petitó del seu bosc; per a ell era una
autèntica i bella princesa.
- Qui és Klumpe-Dumpe? -Van
preguntar els ratolins. Llavors l'avet els va narrar tota la història, sense deixar-se
una sola paraula, i els animals, de pur goig, sentien ganes de pujar fins al
cim de l'arbre. La nit següent van acudir en major nombre encara, i el diumenge
es van presentar fins i tot dues rates, però a aquestes el conte no els va
semblar interessant, la qual cosa va entristir als ratolins, que des d'aquell
moment el van tenir també en menys. -¿I no sap vostè més que un conte? -Inquirir
les rates. -Només sé aquest -va respondre l'arbre-. El vaig sentir en la nit
més feliç de la meva vida, però llavors no m'adonava de la meva felicitat.
-Però si és una història la mar
de avorrida. No sap cap de cansalada? Cap de rebosts? –No -va confessar l'arbre. -Llavors, moltes
gràcies -van replicar les rates, i se'n van anar a reunir-se amb els seus
congèneres.
Els ratolins van deixar també d'acudir, i l'avet va sospirar: «Tan
agradable com era tenir aquí a aquests entremaliats ratolins, escoltant els
meus relats! Ara no tinc ni això. Quan surti d'aquí, em rescabalaré del temps
perdut». Però aconseguiria sortir realment? Doncs sí, un bon matí es van presentar
uns homes i van començar a buscar per les golfes. Apartar les caixes i van
treure l'arbre a l'exterior. És cert que el van tirar a terra sense gaires
miraments, però un criat el va arrossegar cap a l'escala, on brillava la llum
del dia. "La vida comença de nou!», Va pensar l'arbre, sentint en el cos
el contacte de l'aire fresc i dels primers raigs del sol, era ja en el pati. Tot
succeïa molt ràpidament, el avet es va oblidar de si mateix: havia tant a veure
al seu voltant! El pati estava contigu a un jardí, que era una brasa de flors,
les roses penjaven, fresques o fragants, per sobre de la diminuta reixa,
estaven en flor els tells, i les orenetes xisclaven, volant: «Quirrevirrevit,
ha tornat el meu homenet!». Però no es referien a l'avet. «Ara a viure!», Va
pensar aquest alegrat, i va estendre les seves branques. Però, ai!, Estaven
seques i grogues, i allà el van deixar entre males herbes i espines. L'estrella
de oripell seguia encara en la seva cúspide, i relluïa a la llum del sol.
Al pati jugaven alguns d'aquells
alegres nens que la nit de Nadal van estar ballant entorn del avet i que tant
l'havien admirat. Un d'ells se li va acostar corrent i li va arrencar
l'estrella daurada. -Mireu el que hi ha encara en aquest avet, tan lleig i
vell! -Va exclamar, pujant per les branques i fent-les cruixir sota les seves
botes. L'arbre, en contemplar aquella magnificència de flors i aquella frescor
del jardí i comparar-les amb el seu propi estat, va sentir haver deixat el fosc
racó de les golfes.
Va
recordar la seva sana joventut en el bosc, l'alegre nit de Nadal i els ratolins
que tan a gust havien escoltat el conte de Klump-Dumper. «Tot va passar, tot va passar! -Va
dir el pobre avet-. Per què no vaig saber gaudir quan era temps? Ara tot ha
acabat ». Va venir el criat, i amb una destral va tallar l'arbre a trossos,
formant amb ells un munt de llenya, que aviat va cremar amb clara crida sota el
gran calder.
L'avet sospirava profundament, i cada sospir semblava un petit tret, per això
els nois, que seguien jugant per allí, es van acostar al foc i, asseient i
contemplant, exclamaven: «Pif, paf!».Però a cada esclat, que no era sinó un
profund sospir, pensava l'arbre en un capvespre d'estiu al bosc o en una nit
d'hivern, sota el llambrejar de les estrelles, i pensava en la nit de Nadal i
en Klumpe Dumpe, l'únic conte que
sentís en la seva vida i que havia après a explicar. I així fins que va estar del tot consumit. Els nens jugaven al jardí, i el menor de tots s'havia pres al pit l'estel
daurat que havia dut l'arbre en la nit més feliç de la seva existència.
