Una altra història de por important és aquesta: El gat negre
. El que aquí més interessa és el seu autor. Ja vaig dir que no sóc partidari en absolut de fer passar por a ningú, però també estic segur de les propietats (diguem-ne "terapèutiques") de la por. I en tot cas sento una gran admiració per l'autor d'aquest conte: Edgar Allan Poe. Aquest mestre del gènere de por és un dels clàssics que cal conèixer per poder-lo llegir més endavant.
El problema és triar un conte prou benigne perquè no interrompi el son dels infants. No és veritat que avui en dia els nens estan "curats d'espants", ans el contrari, la por continua manifestant-se com una característica inherent en la raça humana. Durant anys no m'he atrevit a explicar aquest tipus de contes per no augmentar més aquest tret tan humà.
Internet és un gran pou d'oportunitats i de troballes. Un dia tafanejant per la xarxa vaig trobar-me amb Ivoox. Es tracta d'un web magatzem de podcasts de tota mena extrets principalment de diferents ràdios del país. Suposo que de llocs així n'hi ha molts, però aquest m'agrada principalment perquè no cal ni registrar-se per poder escoltar textos interpretats. Llàstima que trobo a faltar programes que no siguin només en llengua castellana. Va ser aquí on vaig trobar una cosa que em va animar a presentar contes de por. A més, vaig observar que l'efecte "escoltar ràdio" o "teatre radiofònic" funcionava també amb els meus alumnes.
Em va semblar una oportunitat interessant que els nens sentissin a professionals de la interpretació radiofònica. Aquest efecte era prou distant com perquè els nens no se sentissin massa interpel·lats pel fet de tenir algú de carn i ossos a la classe que els llegís la història. No sé segur si aquesta manera de fer escoltar textos a la gent millora la seva imaginació, el que em sembla més possible és que millora la capacitat d'atenció i el que és segur és que l'experiència és prou gratificant com per a repetir-la de tant en tant.
El gat negre
No espero
ni demano que ningú es cregui l’estrany, tot i que simple, relat que em disposo
a escriure. Boig seria si ho esperés, quan els meus sentits rebutgen la seva
pròpia evidència. Però no sóc boig, i sé molt bé que això no és un somni. Demà
moriré, i abans voldria alleujar la meva ànima. El meu propòsit immediat consisteix
a posar de manifest, de manera simple, succinta i sense comentaris, un seguit
d'episodis domèstics. Les conseqüències d'aquests episodis m'han omplert de terror,
m'han torturat i, finalment, m'han destruït. Però no intentaré explicar-los. Si
per a mi han estat horribles, per a d'altres resultaran menys espantosos que
estranys. Més
endavant, potser aparegui algú amb una intel·ligència capaç de reduir els meus
fantasmes a llocs comuns; una intel·ligència més serena, més lògica i molt
menys excitable que no la meva, capaç de veure en les circumstàncies que
temorosament descriuré tot seguit una vulgar successió de causes i efectes
naturals.
Des de la
infantesa, vaig destacar per la docilitat i la bondat del meu caràcter. La
tendresa del meu cor era tan gran que arribava a convertir-me en objecte de burla
per als meus companys. M'agradaven especialment els animals, i els meus pares
em permetien tenir-ne una gran varietat. Amb ells passava la major part del
temps, i mai no em sentia més feliç que quan els donava menjar i els
amanyagava. Aquest tret del meu caràcter va créixer amb mi, i, quan vaig
arribar a l'edat adulta, es va convertir en una de les meves principals fonts
de plaer. Els qui alguna vegada han experimentat afecte cap a un gos fidel i
espavilat, no necessiten que m'aturi a explicar-los la naturalesa o la
intensitat de la retribució que rebia. En el generós i abnegat amor d'un
animal, hi ha alguna cosa que arriba directament al cor d'aquell que ha provat
sovint la falsa amistat i la fràgil fidelitat de l'home.
Em
vaig casar jove, i vaig tenir l'alegria que la meva esposa compartís les meves
preferències. En observar el meu gust pels animals domèstics, no perdia l'oportunitat
de procurar-me'n els més agradables. Teníem ocells, peixos de colors, un bonic
gos, conills, una moneta i
un gat.
Aquest
últim era un animal d'una corpulència i bellesa notables, completament negre i
d'una sagacitat sorprenent. Quan es referia a la seva intel·ligència, la meva
dona, que en el fons era força supersticiosa, feia al·lusió sovint a l'antiga
creença popular que els gats són bruixes convertides en animals. No vull dir
que ho cregués seriosament, i només esmento aquest detall perquè me n'acabo de
recordar.
Plutó,
que era el nom del gat, s'havia convertit en el meu company i el meu favorit.
Només jo li donava menjar, i ell em seguia pertot arreu per la casa. Em costava
molt impedir que em seguís també pel carrer.
La nostra amistat va durar així uns
quants anys, en el transcurs dels quals (m'avergonyeixo de confessar-ho), el
meu temperament i el meu caràcter es van alterar radicalment per culpa del
diable. Intemperància. Dia rere dia, em vaig anar tornant més irritable i
indiferent cap als sentiments dels altres. Vaig arribar fins i tot a parlar
grollerament a la meva dona i vaig acabar infligint-li violències personals.
Els meus favorits, és clar, van patir igualment el canvi del meu caràcter. No
tan sols no tenia cura d'ells, sinó que els vaig arribar a fer mal. Però pel
que fa a Plutó, vaig conservar prou consideració per abstenir-me de maltractar-lo,
cosa que feia amb els conills, el mico i fins i tot el gos quan, per casualitat
o moguts per l'afecte, se m'acostaven. Però la meva malaltia s'agreujava
—perquè, quina malaltia és comparable a l'alcohol?—, i finalment, el mateix
Plutó, que ja era vell i, per tant, una mica irritable, va començar a patir les
conseqüències del meu mal humor.
Una nit que tornava a casa completament
borratxo després d'anar a rondar per la ciutat, em va semblar que el gat
evitava la meva presència. Vaig agafar-lo a coll, però ell, espantat per la
violència dels meus gestos, em va mossegar lleugerament la mà. Al moment, es va
emparar de mi una fúria demoníaca, i ja no vaig saber el que feia. Va ser com
si l'arrel de la meva ànima se separés de cop i volta del meu cor; una maldat
més que diabòlica, alimentada per la ginebra, va estremir cada fibra del meu
ésser. Vaig treure un trempaplomes de la butxaca de l'armilla, el vaig obrir
mentre agafava el pobre animal pel ganyot i, deliberadament, li vaig fer saltar
un ull. Em ruboritzo, em cremo i tremolo mentre escric aquesta reprovable
atrocitat.
Quan
el seny va tornar a mi, al matí, quan vaig haver dissipat en el son els vapors
de la disbauxa nocturna, vaig sentir que l'horror es barrejava amb el
penediment pel crim comès; però el meu sentiment era feble i ambigu, i no
arribava a interessar l'ànima. Un cop més, em vaig enfonsar en els excessos, i
molt aviat vaig ofegar amb vi tot el record del que havia succeït.
El gat,
mentrestant, millorava a poc a poc. És cert que l'òrbita on li faltava l'ull presentava un aspecte horrible, però semblava que l'animal ja no patia.
Passejava, com abans, per la casa, tot i que, com es pot comprendre, fugia
aterrit quan em veia. Encara conservava prou de la meva antiga manera de ser
per lamentar l'evident antipatia d'un animal que abans m'havia estimat tant.
Aquest sentiment, però, no va trigar a deixar pas a la irritació. I aleshores,
per a la meva caiguda final irrevocable, es va presentar l'esperit de la
perversitat. La
filosofia no té en compte aquest esperit; i, tanmateix, tan segur com que
l'ànima existeix, també estic segur del fet que la perversitat és un dels
impulsos primordials del cor humà, una de les facultats primàries indivisibles,
un dels sentiments que dirigeixen el caràcter de l'home. Qui no s'ha sorprès
ell mateix cent vegades en el moment que cometia una acció estúpida o malvada
pel simple fet que no l'havia de cometre? Que no hi ha en nosaltres
una tendència permanent que s'enfronta descaradament al bon seny, una tendència
a transgredir allò que constitueix
la Llei pel simple fet de
ser-ho? Aquest esperit de perversitat es va fer present, com he dit, en la meva
caiguda final. I l'irresistible desig que tenia la meva ànima de torturar-se
a si mateixa, de
violentar la seva pròpia naturalesa, de fer mal pel goig del mal mateix, em va
incitar a continuar i, finalment, a consumar el turment que havia infligit a la
pobra bèstia. Un matí, obrant a sang freda, li vaig passar un llaç pel coll i
el vaig penjar a la branca d'un arbre; el vaig penjar mentre les llàgrimes
brollaven dels meus ulls i el més amarg remordiment m'oprimia el cor; el vaig
penjar perquè recordava que m'havia estimat i
perquè estava segur que no
m'havia donat cap motiu per matar-lo; el vaig penjar
perquè sabia que, en fer-ho,
cometia un pecat, un pecat mortal que comprometria la meva ànima fins a dur-la
—en cas que això fos possible— més enllà de l'abast de la infinita misericòrdia
del Déu més misericordiós i més terrible.
La
nit del mateix dia que vaig cometre aquesta acció cruel, em van despertar crits
de: «Foc!» Les cortines del meu llit eren una viva flama, i tota la casa
cremava. Amb gran dificultat, la meva dona, un servent i jo vam poder fugir de
l'incendi. Tot va quedar destruït. Els meus béns terrenals es van perdre i des
d'aquell moment em vaig haver de resignar a la desesperança.
No
cauré en la feblesa d'establir una relació de causa i efecte entre el desastre
i la meva acció criminal. Però estic detallant una cadena de fets i no vull
deixar cap baula incompleta. L'endemà de l'incendi, vaig visitar les ruïnes.
Totes les parets, excepte una, s'havien ensorrat. La que quedava dreta era un
envà divisori poc gruixut situat al centre de la casa, contra el qual es
recolzava abans la capçalera del meu llit. L'arrebossat s'havia salvat de
l'acció del foc, cosa que vaig atribuir a la seva recent aplicació. Una densa
gentada s'havia reunit davant la paret, i diverses persones semblaven examinar-
ne una part amb gran atenció i detall. Les paraules «estrany!», «curiós!» i
altres de semblants van excitar-me la curiositat. En acostar-m'hi, vaig veure
que a la paret blanca, gravada com un baix relleu, apareixia la imatge d'un
enorme gat. El
contorn tenia una nitidesa realment meravellosa. Hi havia una corda al voltant
del coll de l'animal.
Quan
vaig descobrir aquesta aparició —ja que no la podia considerar una altra cosa—,
em vaig sentir dominat per la sorpresa i el terror. Però la reflexió va venir
després a ajudar-me. Vaig recordar que havia penjat el gat en un jardí al
costat de la casa. En produir-se l'alarma d'incendi, la gent havia envaït
immediatament el jardí: segurament, algú va tallar la corda i va llançar el gat
dins la meva habitació per la finestra oberta. Sens dubte, havien intentat despertar-me
d'aquesta manera. Probablement, la caiguda de les parets havia comprimit la
víctima de la meva crueltat contra l'arrebossat acabat d'aplicar, la calç del
qual, juntament amb l'acció de les flames i l'amoníac del cadàver, havia
produït la imatge que acabava de veure.
Si
bé d'aquesta manera va quedar satisfeta la meva raó
—però no la meva consciència— sobre l'estrany episodi, allò va impressionar
profundament la meva imaginació. Durant molts mesos, no em vaig poder
deslliurar del fantasma del gat, i en tot aquest temps va dominar el meu
esperit un sentiment sense forma definida que s'assemblava, sense ser-ho, al
remordiment. Vaig arribar fins al punt de lamentar la pèrdua de l'animal i
buscar, en els vils caus que habitualment freqüentava, algun altre de la
mateixa espècie i aparença que pogués ocupar el seu lloc.
Una
nit que, mig borratxo, em trobava en una taverna més que infame, va reclamar la
meva atenció una cosa negra que hi havia al damunt d'un dels enormes barrils de
ginebra que constituïen el principal mobiliari del lloc. Durant alguns minuts,
havia estat mirant el barril, i em va sorprendre no haver-me adonat abans de la
presència de la taca negra al damunt. M'hi vaig acostar i la
vaig tocar amb la mà. Era un gat negre molt gran, tan gran com Plutó i absolutament
igual a aquest, excepte en un detall. Mentre que Plutó no tenia ni un sol pèl
blanc en tot el cos, aquest gat mostrava una extensa i indefinible taca blanca
que li cobria gairebé tot el pit.
En
sentir-se acariciat, es va redreçar roncant amb força, es va fregar contra la
meva mà i va semblar encantat amb les meves atencions. Acabava de trobar
exactament l'animal que estava buscant. Immediatament, vaig proposar la seva
compra al taverner, però em va contestar que l'animal no era seu i que mai no
l'havia vist abans ni en sabia res.
Vaig
continuar acariciant el gat, i, quan vaig decidir tornar a casa, l'animal va
semblar disposat a acompanyar-me. Li vaig permetre que ho fes, i em vaig aturar
un cop i un altre per ajupir-me i acariciar-lo. Quan va ser a casa, s'hi va
acostumar immediatament, i es va convertir en el gran favorit de la meva dona.
Per
la meva banda, aviat vaig sentir que naixia en mi una gran antipatia cap a
aquell animal. Era exactament el contrari del que havia anticipat, però —sense
que pugui dir ni com ni per què— el seu marcat afecte per mi em disgustava i em
fatigava. De mica en mica, el sentiment de disgust i fatiga va créixer fins a
arribar a l'amargor de l'odi. Evitava trobar-me amb l'animal; un rastre de
vergonya i el record de la meva crueltat passada m'impedien maltractar-lo. Durant
algunes setmanes, em vaig abstenir de pegar-li o de fer-li cap mal; però
gradualment —molt gradualment— vaig començar a mirar-lo amb inexpressable odi i
a fugir en silenci de la seva detestable presència, com si fos una emanació de
la pesta.
El
que, sens dubte, va contribuir a augmentar el meu odi va ser descobrir,
l'endemà d'haver-lo portat a casa, que aquell gat, igual que Plutó, era borni.
Aquesta circumstància va ser precisament la que el va fer més simpàtic a ulls
de la meva dona, la qual, com ja he dit, posseia en alt grau aquells sentiments
humanitaris que alguna vegada havien estat el meu tret distintiu i la font dels
meus plaers més simples i més purs.
L'afecte del gat cap a mi semblava
augmentar en el mateix grau que la meva aversió. Seguia els meus passos amb una
obstinació que em costaria de fer comprendre al lector. Allà on jo anés a
seure, venia a arraulir-se sota la cadira o em saltava als genolls fent-me tot
de festes odioses. Si em posava a caminar, se'm ficava entre els peus, amenaçant
de fer-me caure, o bé em clavava les ungles llargues i esmolades a la roba per
grimpar fins al meu pit. En aquells moments, per més que desitjava matar-lo
d'un sol cop, em sentia paralitzat pel record del meu primer crim, però
sobretot —vull confessar-ho ara mateix— per una horrorosa
por a l'animal.
Aquell
temor no era precisament por d'un mal físic, i tanmateix em resultaria
impossible definir-lo de cap altra manera. Em sento gairebé avergonyit de
reconèixer-ho; sí, fins i tot en aquesta cel·la de criminals em sento gairebé
avergonyit de reconèixer que el terror, l'espant que aquell animal m'inspirava,
era intensificat per una de les més forassenyades quimeres que es poden
concebre. Més d'una vegada, la meva dona m'havia cridat l'atenció sobre la
forma de la taca blanca que ja he esmentat, i que constituïa l'única diferència
entre l'estrany animal i aquell que jo havia mort. El lector deu recordar que
aquesta taca, tot i ser gran, m'havia semblat en principi de forma indefinida;
però, gradualment, de manera tan imperceptible que la meva raó va lluitar
llargament per rebutjar-la com a fantàstica, la taca va anar assumint un contorn
de rigorosa precisió. Representava ara una cosa que m'estremeixo en
anomenar-la, i per això odiava, temia i hauria volgut alliberar-me d'aquell
monstre si hagués estat capaç d'atrevir-m'hi. Representava, dic, la imatge d'una
cosa atroç, sinistra..., la imatge del
patíbul! Oh,
lúgubre i terrible màquina de l'horror i del crim, de l'agonia i de la mort!
Em
vaig sentir aleshores més miserable que totes les misèries humanes. Pensar que
una bèstia, un congènere de la qual jo havia
destruït desdenyosament, era capaç de produir una angoixa tan insuportable en
un home, creat a imatge i semblança de Déu! Ai, ni de dia ni de nit ja no vaig
poder fruir de la benedicció del repòs! De dia, aquella criatura no em deixava
de petja ni un instant; de nit, em despertava hora rere hora dels més
horrorosos somnis per sentir l'alenada ardent de la
cosa al rostre i el seu
terrible pes —malson encarnat del qual no m'era possible desprendre'm— recolzat
eternament al damunt del meu cor.
Sota
l'angoixa d'aquests turments, va sucumbir el poc de bo que quedava en mi. Només
els mals pensaments fruïen encara de la meva intimitat; els més tenebrosos, els
més perversos pensaments. La melangia habitual del meu humor va créixer fins a
convertir-se en odi cap a tot el que m'envoltava i la humanitat sencera; i la
meva dissortada muller, que de res no es queixava, va arribar a ser la víctima
habitual i pacient dels sobtats i freqüents accessos de còlera a què
m'abandonava.
Un
dia, per tal de dur a terme no sé quina tasca domèstica, em va acompanyar al
soterrani de la vella casa on la nostra pobresa ens obligava a residir. El gat
em va seguir mentre baixava la costeruda escala i va estar a punt de fer-me
caure de cap per avall, la qual cosa em va exasperar fins a la bogeria.
Aixecant una destral i oblidant les pors puerils que fins aleshores havien
aturat la meva mà, vaig descarregar un cop que hauria mort instantàniament l'animal
si l'hagués encertat. Però la mà de la meva dona va aturar la seva trajectòria.
Aleshores, portat per la seva intervenció a una ràbia més que diabòlica, em
vaig deslliurar de la seva abraçada i vaig enfonsar-li la destral al cap. Sense
ni un sol lament, va caure morta als meus peus.
Un
cop comès aquest espantós assassinat, em vaig lliurar al moment i amb tota la
sang freda a la tasca d'amagar el cadàver. Sabia que era impossible treure'l de
la casa tant de dia com de nit sense córrer el risc que algun veí em veiés.
Diversos plans em van passar pel cap. Per un moment, vaig pensar a esquarterar
el cos i cremar-ne els trossos. Després se'm va acudir de cavar una tomba al
terra del soterrani. Vaig pensar també si no era convenient llançar el cadàver
al pou del pati o ficar-lo en una caixa, com si fos una mercaderia qualsevol, i
cridar un mosso de corda perquè el tragués de la casa. Al final, però, vaig
trobar el que em va semblar la millor solució, i vaig decidir d'aparedar el
cadàver al soterrani, tal com es diu que els monjos de l'Edat Mitjana
aparedaven les seves víctimes.
El
soterrani s'esqueia d'allò més bé amb el pla. Els seus murs eren d'un material
poc resistent i estaven arrebossats de feia poc amb un morter ordinari que la
humitat de l'ambient no havia deixat endurir. A més, en una de les parets es
veia el sortint d'una falsa xemeneia, la qual havia estat omplerta i tractada
de manera semblant a la resta del soterrani. Sense cap mena de dubte, seria
molt fàcil treure els maons d'aquella banda, introduir el cadàver i tapar el
forat com abans, de manera que cap mirada no pogués descobrir res sospitós.
No
m'equivocava en els meus càlculs. Vaig treure fàcilment els maons amb l'ajut
d'un alçaprem, i, després de col·locar amb molta cura el cos contra la paret
interna, el vaig mantenir en aquesta posició mentre retornava l'obra a la seva
forma original. Després de procurar-me argamassa, sorra i crin, vaig preparar
un arrebossat que no es podia distingir de l'anterior i vaig arrebossar amb
molta cura l'obra nova. Acabada la feina, vaig estar segur que tot estava bé.
La paret no mostrava ni el més petit senyal d'haver estat tocada. Havia
escombrat fins a l'últim fragment de material espars. Vaig mirar al voltant
triomfant i em vaig dir: «Aquí, almenys, no he treballat debades.»
El
pas següent va consistir a buscar la bèstia que havia estat causant de tanta
desgràcia, perquè a la fi m'havia decidit a matar-la. Si en aquell moment el
gat hagués sorgit davant meu, el seu destí hauria estat segellat, però semblava
que l'astut animal, alarmat per la violència del meu primer accés de còlera,
mirava de no mostrar-se fins que no em canviés l'humor. És impossible descriure
o imaginar el profund, el meravellós alleujament que l'absència de la detestada
criatura va portar al meu pit. No es va presentar aquella nit, i així, per
primera vegada d'ençà de la seva arribada a la casa, vaig poder dormir
tranquil·lament i profunda; sí, vaig poder
dormir tot i dur a l'ànima
el pes del meu crim.
Van
passar el segon i el tercer dia i el meu turmentador no tornava. Un cop més,
vaig respirar com un home lliure. Aterrit, el monstre havia fugit de la casa
per sempre! Ja no el tornaria a veure! Fruïa d'una suprema felicitat, i la
culpa de la meva negra acció em preocupava ben poc. Es van dur a terme algunes
indagacions a les quals no em va costar gaire respondre. Fins i tot hi va haver
un escorcoll a la casa; però, naturalment, no es va descobrir res. La meva
tranquil·litat futura em semblava assegurada.
Al
quart dia de l'assassinat, un grup de policies es va presentar inesperadament i
va procedir a una nova i rigorosa inspecció. Convençut que el meu amagatall era
impenetrable, no vaig sentir ni la més petita inquietud. Els policies em van
demanar que els acompanyés en el seu escorcoll. No van deixar cap racó sense
revisar. Al final, per tercera o quarta vegada, van baixar al soterrani. Els
vaig seguir sense que em tremolés ni un sol múscul. El meu cor bategava
tranquil·lament, com el de qui dorm en la innocència. Vaig passejar amunt i
avall del soterrani. Tenia els braços plegats davant el pit i caminava
tranquil·lament. Els policies estaven completament satisfets i ja es disposaven
a anar-se'n. L'alegria del meu cor era massa gran per reprimir-la. Em moria de
ganes de dir-los, com a mínim, una paraula com a prova de triomf i confirmar
doblement la meva innocència.
—Senyors
—vaig dir a la fi, quan el grup pujava l'escala—, m'alegro molt d'haver
dissipat les seves sospites. Els desitjo felicitat i una mica més de cortesia.
Diguem-ho de passada, senyors, aquesta casa està molt ben construïda... —En el
meu frenètic desig de dir alguna cosa amb naturalitat, gairebé no m'adonava de
les meves paraules—. Repeteixo que és una casa d'excel·lent construcció. Aquestes parets... Ja
se'n van, senyors?... tenen una gran solidesa.
I
aleshores, arrossegat per les meves pròpies bravates, vaig picar fortament amb
el bastó que duia a la mà la paret de maó al darrere de la qual es trobava el
cadàver de l'esposa del meu cor.
Que
Déu em protegeixi i em deslliuri de les urpes del dimoni! Tot just havia cessat
l'eco del meu cop quan una veu va respondre des de dins de la tomba. Un gemec
sord i mig nuat al principi, semblant al sanglot d'un nen, que després va
créixer ràpidament fins a convertir-se en un llarg, agut i continu esgarip, un
udol, un clam de lamentació, mig d'horror, mig de triomf, com només pot haver
brollat a l'infern de la gola dels condemnats en la seva agonia i dels diables
exultants en la condemnació.
Parlar del que
vaig pensar en aquell moment seria una bogeria. Presa del vertigen, vaig anar
trontollant fins a la paret oposada. Per un instant, el grup d'homes de
l'escala va quedar paralitzat pel terror. Després, una dotzena de robustos
braços van atacar la paret, que va caure d'una peça. El cadàver, ja molt
corromput i brut de sang coagulada, va aparèixer dempeus davant els ulls dels
espectadors. Al damunt del seu cap, amb la roja boca oberta i l'únic ull com de
foc, hi havia arraulida l'horrible bèstia l'astúcia de la qual m'havia induït a
l'assassinat i la veu delatora de la qual em lliurava al botxí. Havia aparedat
el monstre dins la tomba!
Finalment
va arribar l'època dolenta i difícil de què tothom parlava: els diaris, els cartells,
la televisió, la ràdio, tot ho anunciava ja feia uns quants mesos. Jo, llavors, era
un nen d'uns deu anys, de temperament alegre i amb moltes ganes de ser gran per
poder dur a terme els meus somnis. Vivia feliç. No m'espantaven les pors de la gent
gran. Val que tampoc no m'hi fixava gaire. Descobria a poc a poc les coses món
i era feliç.
Encara
ara no entenc com fou possible que cap nen no s'adonés del que havia passat.
Quan va tocar la campana, vaig desar-ho tot a corre-cuita i vaig sortir molt de
pressa cap al carrer. Ja podeu pensar com anava jo, aquella tarda, cap a casa...
amb un tros de color dins la cartera! Estava molt orgullós perquè tenia un
color per a mi. Tenia un tros de blau. Era meu, aquell blau, ben meu. Jo me l'havia
guanyat i lluitaria per conservar-lo. Però, al mateix temps, m'omplia un fort
sentiment de culpabilitat. Caminava encarcarat i agafava la meva cartera amb
tanta força que els dits se'm clavaven a la nansa i em feien mal. Era jo el
culpable, l'únic infractor de la llei! Sempre que tombava una cantonada estava
segur de topar amb uns ulls que m'examinarien amb insistència i amb un somriure
sorneguer.
